La victòria de Donald Trump a les eleccions a la presidència dels Estats Units ha estat prou contundent per aprofundir -més, encara- moltes de les alarmes que el president electe ja fa saltar de seu entre l’anàlisi política global. Les veus expertes apuntaven que el 2016, en un executiu poc acostumat a barallar-se amb els pesos i contrapesos de Washington i una elevada representació del partit Republicà tradicional a les seves files, Trump va veure molt limitat l’abast de les seves polítiques públiques: Cambra de Representants, Senat i gabinet van servir per obstaculitzar l’acció política del president; i propostes com la construcció del mur a la frontera amb Mèxic o les deportacions massives de persones migrades van morir en una taula de negociació interna. Vuit anys després, amb unes eleccions molt més reeixides que les primeres i un partit forjat a imatge i semblança seva, els límits són molt més difusos. Amb la majoria absoluta a la cambra alta i sense oposició interna rellevant, Trump té via lliure per decidir sense condicions la composició dels seus cercles de confiança -de la mateixa manera que, a poc a poc, ha anat erosionant les antigues elits de la formació al Capitoli-; i no es lligarà les mans a si mateix amb els responsables dels seus departaments.
La mà de l’home més ric del món
Entre els fitxatges més cridaners de Trump, a l’espera de confirmar-lo, hi ha l’home més ric del planeta. Elon Musk ha estat un vincle directíssim entre el president electe i el nou capital tecnològic conservador que disputa l’hegemonia de Silicon Valley -amb el vicepresidenciable JD Vance, és el pont amb el grup de neorreaccionaris que capitaneja el fundador de PayPal Peter Thiel, entre altres-. Seria difícil veure el CEO de Tesla i X a una posició ministerial, però el líder republicà ha insistit sovint a la possibilitat d’incorporar-lo com una sort d’assessor extern en qüestions relacionades amb les retallades en l’administració, per exemple. En cas d’incorporar-se a l’executiu, però, els experts locals ja alerten de la munió de conflictes d’interessos que posaria sobre la taula, atès que la majoria d’agències governamentals -des de Medi Ambient fins a Competència- afecten directament o indirecta els seus negocis.
Per la seva banda, el milionari sud-africà ha donat una efusiva benvinguda a una segona administració Trump, especialment pel que fa a la seva promesa de desregular els sectors tecnològics als quals Joe Biden ha aplicat una intensa fiscalització en els darrers quatre anys. “El que veiem amb Tesla i Space X és la sort d’opressió reguladora que patim més any rere any”, denunciava, en referència a l’encara president, en una entrevista el passat mes d’octubre. La guerra entre les seves empreses i el govern federal ha tingut fins a 19 instàncies judicials en els darrers anys. Uns enfrontaments dels quals espera deslliurar-se amb un llogater més amistós a la Casa Blanca, fet que explica les enormes inversions que ha dedicat a la campanya electoral de Trump, que han arribat, via el seu America PAC, als 130 milions de dòlars.
El Kennedy conspiranoic
Musk, curiosament, no és el maverick més extern al mainstream polític que Trump pot incorporar -oficialment o extraoficial- al seu cercle de confiança. En les darreres setmanes, el ja president electe ha apropat posicions amb Robert F. Kennedy Jr, candidat independent a les eleccions a la presidència que finalment es va retirar de la cursa per donar suport als republicans. Fill de Robert F. Kennedy i nebot de JFK, Kennedy va guanyar fama a finals dels 80 i durant els 90 com a advocat ambientalista. Llavors, va esdevenir una de les primeres veus de pes públic en posicionar-se en defensa de la preservació dels ecosistemes aquàtics, contra l’ús del carbó o a favor dels drets de les comunitats vulnerables o indígenes a la federació.
En els darrers anys, però, RFK Jr. s’ha sumat a diversos grups conspiranoics: el candidat estava darrere d’un denunciat llibre antivacunes, en què es relacionaven les morts de diversos joves durant el 2021 i el 2022 amb els vaccins contra la Covid-19. Culpa també aquestes injeccions d’un fals augment de casos d’autisme al país; i ha arribat a assegurar que la culpa dels tirotejos massius a escoles “és dels antidepressius”, i que el wifi “causa càncer” -tal com va sentenciar a un pòdcast amb el també trumpista Joe Rogan-. Quan encara es proposava arribar a la casa blanca, el seu vicepresidenciable era el quarterback dels New York Jets Aaron Rodgers, conegut també per les seves teories conspiranoiques sobre la procedència del coronavirus. L’atleta, segons va informar la CNN, també suma entre els creients que la massacre de Sandy Hook -un tiroteig a una escola primària a Connecticut l’any 2012 que va deixar 20 víctimes mortals- havia estat “planejat pel govern”. A diferència de Musk, RFK Jr. sí que optaria a ocupar un lloc orgànic al gabinet de govern de Donald Trump. En concret, segons ha explicat ell mateix, l’acord pel suport mutu contempla nomenar-lo secretari de Salut, un càrrec del qual pengen, per exemple, l’agència alimentària, de medicaments o de salut pública. També sona, segons el digital Politico, per ocupar la secretaria d’Agricultura, especialment rellevant en la gestió alimentària de la federació. Per a aquesta cadira, competeix amb Sid Miller, un antic cowboy de rodeos que ha acabat dirigint la regulació agrícola de l’estat de Texas sota el governador Greg Abbott.
Republicans conversos
Entre els afins a Trump, doncs, consten moltes figures alienes a la tradició conservadora del partit Republicà -el mateix Vance n’és exemple, així com el cap pensant de l’extrema dreta global Steve Bannon, estrategs com Stephen Miller o el president de l’Heritage Foundation, Kevin Roberts-. El president també ha aconseguit, però, sumar a la seva causa algunes figures més tradicionals de la formació, que han abandonat els postulats neocons per afegir-se a les files trumpistes. L’exemple més clar és el senador per l’estat de Florida Marco Rubio. En la cursa per a les eleccions del 2016, Rubio era l’aposta de l’establishment republicà per enfrontar-se a Hillary Clinton, rebent clars suports de les famílies reials del partit -els Bush, Cheney o McCain-. Fill d’immigrants cubans, Rubio suposava un pas més respecte dels falcons conservadors de la dècada passada, amb postulats ultraliberals en la gestió interna i extremadament nacionalistes pel que fa a les relacions externes. D’ençà de la primera victòria de Trump, però, ha anat prenent pes en les seves files, fins a haver esdevingut “el secretari per a l’Amèrica Llatina de facto”. Tant és així que, segons recull Politico, és un dels noms que més sona per ocupar la secretaria d’Estat de Trump. Al seu costat, apareix el nom del senador per Tennessee Bill Hagerty, un altre convers del conservadorisme tradicional cap al nacionalpopulisme del president electe, per ocupar algunes de les carteres econòmiques -Comerç, Tresor o Mercats-.
