La mort del papa Francesc ha obert la porta a la incertesa sobre la seva successió. Forces liberals i conservadores s’enfrontaran en un conclave que decidirà el nou rumb de l’Església catòlica, després d’un pontificat del tot revolucionari segons els cànons habituals de la institució. Jorge Bergoglio va trencar amb el conservadorisme de l’època de Joan Pau II i Benet XVI, prioritzant qüestions com la pobresa, el canvi climàtic o la immigració. A més, va augmentar la presència de dones a la Cúria i es va obrir a una major tolerància amb les persones LGTB, mentre que en l’àmbit internacional va enfortir els llaços amb l’Església ortodoxa russa i va estendre el catolicisme pel Sud Global.
El resultat del pròxim conclave determinarà el nou posicionament de la Santa Seu pel que fa a totes aquestes qüestions. Però, sobretot, serà clau per saber si la puixant ultradreta global, que durant els darrers 12 anys ha tingut en Francesc un enemic declarat a causa dels seus estàndards progressistes, comptarà ara amb la benedicció d’una institució que aglutina 1.200 milions de seguidors arreu del món.
Un viratge conservador que entusiasma l’extrema dreta
El possible gir conservador de l’Església catòlica suposaria, segons molts crítics, un motiu d’exultació per al moviment ultradretà, especialment en països on aquest ja ocupa el poder executiu —com Itàlia, l’Argentina i els EUA—, però també en d’altres com França i Alemanya, on es detecten posicionaments radicals en polítiques concretes com la immigració. “És possible que un papa més conservador busqui acostar-se a governs d’extrema dreta si comparteixen valors socials o religiosos”, reflexiona Eduard López, jesuïta i professor de la Universitat Pontifícia de Comillas, en conversa amb El Món. “Tanmateix, el Vaticà té una tradició de mantenir una certa distància política per preservar la seva autoritat moral. Un apropament extrem a aquests líders polítics podria erosionar la credibilitat de l’Església”, adverteix.
Les polítiques de Francesc a favor de la justícia social han estat una pedra a la sabata de molts d’aquests dirigents, començant pel seu compatriota Javier Milei. L’actual president de l’Argentina va titllar el pontífex de “representant maligne en la Terra” per donar suport a polítiques redistributives de la riquesa. Però les reaccions més contràries van sorgir, sens dubte, a conseqüència de l’aperturisme del sant pare en matèria sexual i de gènere. A Itàlia, Giorgia Meloni va prohibir la regularització de fills de parelles del mateix sexe, mentre que als Estats Units Donald Trump va declarar la guerra al col·lectiu trans poques hores després d’aterrar a la Casa Blanca. “No hi ha cap dubte que el papa Francesc representava una idea de reforma de l’Església que xocava amb els interessos de grups catòlics ultraortodoxos i amb la international far right”, explica Inés Bolaños, professora de l’IBEI i experta en extremismes polítics.
Altres referents de la dreta com Marine Le Pen, Santiago Abascal o Viktor Orbán també s’han erigit en bastions contra les polítiques de qui anomenen “ciutadà Bergoglio” —sobrenom que replica, de manera burlesca, el tracte de “camarada” entre socialistes i comunistes. “Tant sectors intraeclesials com grups de l’extrema dreta a Europa i els EUA han coincidit a anomenar-lo despectivament d’aquesta manera”, apunta Bolaños. “Les crítiques per part dels supremacistes blancs són molt similars a les dels grups catòlics; si bé no col·laboren obertament, les seves accions es retroalimenten gràcies a la lògica de l’enemic comú”, matisa.
L’orientació progressista de Francesc també ha generat un profund recel entre els mateixos cardenals de la Santa Seu. A ulls de López, aquestes tensions no són noves, però en el pròxim conclave es faran més visibles. “Els tradicionalistes volen restaurar una Església més jeràrquica i doctrinal”, adverteix. “No obstant això, Francesc ha nomenat molts cardenals oberts al diàleg i a la reforma, que entenen l’Església en categories evangèliques i no polítiques, és a dir, en clau de servei i no de poder”, observa l’expert.
Els Estats Units, bressol de l’oposició conservadora
L’epicentre de la resistència al model de Francesc, i on floreixen els desitjos d’un nou papa que torni a l’estela conservadora, es troba als EUA de Trump, on la ultradreta d’arrels catòliques té un pes creixent en política. A través d’informes destinats a “garantir una millor governança a l’Església”, la institució Red Hat Report, vinculada a l’actual administració republicana, difon informacions que deslegitimen únicament els cardenals més liberals, intentant així influir en l’opinió pública respecte a qui ha de ser el successor de Francesc. Un altre exemple d’aquesta influència el trobem en els viatges a Europa de Steve Bannon —un dels referents del conservadorisme nord-americà i exconseller personal de Trump—, on ha intentat construir xarxes polítiques catòliques de dretes per —segons The New York Times— conspirar contra Francesc.
A més, Raymond Burke, cardenal nord-americà i un dels principals contendents en la successió de Francesc, és president honorari de l’Institut Dignitatis Humanae, un think tank molt proper a la ultradreta italiana. Burke, a ulls de Trump, és el candidat ideal per ocupar el tron de la Santa Seu. S’ha enfrontat repetidament amb Francesc i defensa postures intransigents en temes com la tolerància cap a les persones LGTB, el divorci o el paper de la dona a l’Església. “Burke representa clarament la línia dura del conservadorisme, amb posicionaments molt allunyats de l’esperit de renovació que proposava Francesc”, assegura López. “Tot i això, el seu perfil tan radical podria generar divisions internes dins el col·legi cardenalici”, afegeix. Amb Francesc com a cap de la Santa Seu, Burke va ser apartat tant de la Congregació per als Bisbes com del Tribunal Suprem de la Signatura Apostòlica, el màxim tribunal de l’Església. “Un papa com Burke reforçaria l’ala més dogmàtica, allunyant-se del tarannà pastoral i missioner”, conclou López, advertint que això podria allunyar encara més l’Església de la societat actual.
Durant l’última dècada, la majoria de les tradicions cristianes als EUA han virat cap a la dreta, d’acord amb les afiliacions partidistes dels feligresos. Segons una anàlisi d’opinió pública de Gallup, com més religiosa és una persona als EUA, més probabilitat hi ha que s’identifiqui amb el Partit Republicà. Amb Trump a la Casa Blanca, la radicalització religiosa ha anat en paral·lel a la política, i la mobilització de cristians conservadors en el moviment MAGA ha contribuït —segons The Wall Street Journal i Die Zeit— a una mena de culte messiànic entorn de la figura del magnat, bolcant la seva esperança en una nova “grandesa nord-americana”. A més, el constant declivi de les esglésies protestants tradicionals, relativament liberals, ha catalitzat l’auge d’una nova generació d’esglésies conservadores que promouen una carismàtica “guerra espiritual” contra les postures progressistes.
Un conclave que pot redefinir el paper global de l’Església
Francesc va ser elegit papa en un moment en què l’esquerra populista guanyava terreny a tota Europa. Dotze anys després, l’extrema dreta global ha posat la mirada sobre Roma: amb la mort de l’argentí anticapitalista i proimmigració, s’obre la possibilitat d’elegir un successor que desfaci el seu llegat i abraci una visió del món molt més conservadora. Un papa alineat amb aquests valors suposaria la desaparició d’un dels principals focus d’oposició a l’extrema dreta dins el debat públic global, i convertiria el pontificat de Francesc en un simple parèntesi dins la tradició profundament conservadora que ha marcat el catolicisme des del Concili Vaticà II.
Tot apunta que, sigui quin sigui el resultat, el conclave serà més favorable a l’extrema dreta que no pas la continuïtat d’un papat com el de Francesc. “L’elecció d’un papa conservador sempre afavorirà els grups d’extrema dreta i els seus aliats polítics, sigui legitimant-ne directament les accions o bé compartint enemics polítics i socials”, adverteix Bolaños. L’alternativa seria l’elecció d’un papa que donés continuïtat al projecte reformista, la qual cosa consolidaria l’impuls de canvi dins la Santa Seu. Tanmateix, no sembla que hi hagi motius per ser optimistes: “el clima social dominant i la resistència a Francesc durant l’última dècada fan improbable l’elecció d’un perfil moderat o progressista”, pronostica l’experta. López, per contra, manté una visió més esperançadora: “Hi ha possibilitats que s’imposi un papa reformista que, amb el seu propi estil, continuï els processos encetats per Francesc. Però no serà fàcil: la pressió dels sectors més tradicionals serà molt intensa durant les deliberacions. Un retorn al conservadorisme, per tant, no es pot descartar en absolut”.
En qualsevol cas, si una cosa ens han ensenyat les darreres dècades de la història vaticana és que cada nou papa tendeix a reposicionar ideològicament l’Església, i que sovint utilitza el seu lideratge per intentar equilibrar les grans controvèrsies globals. En un món marcat per la crisi del multilateralisme i la pèrdua de legitimitat de moltes institucions internacionals, l’Església catòlica té l’oportunitat d’ocupar un lloc central i guanyar nova rellevància. “Aquest conclave serà clau per al futur de l’Església, i un bon termòmetre del nostre món social i polític”, sentencia López. Potser, en un futur no gaire llunyà, la religió i la política confluiran en una gran marea conservadora decidida a recuperar una suposada “grandesa” del passat.
