Les jornades electorals als Estats Units són d’especial càrrega política, en bona manera, perquè mai venen soles. Sovint, diverses curses rellevants -en un país que ho vota tot, poden anar de la Casa Blanca al sheriff del comtat- es disputen el mateix dia, definint el futur immediat per a una munió d’institucions. En el cas de les eleccions presidencials, van acompanyades aquest mateix 5 de novembre per una batalla que s’espera acarnissada pel control del Capitoli. Al costat de les butlletes de Kamala Harris i Donald Trump, els nord-americans trobaran la del seu districte congressual, per renovar la totalitat de la Cambra de Representants -la cambra baixa del sistema legislatiu estatunidenc-; així com un terç i escaig del Senat. Així, amb 435 escons en lliça a la cambra baixa i 34 dels 100 de l’estatal, la correlació de forces que acabi decidint el color de l’executiu també dibuixarà els seus límits i equilibris –checks and balances– al Congrés.
Ara per ara, la Cambra de Representants roman sota control republicà, fet que ha permès als conservadors enfrontar-se amb el president Joe Biden en moltes mesures clau de la seva administració. El cas més clar es va donar el passat mes de setembre, quan la pressió dels republicans va torçar el braç del cap de l’Estat en l’elaboració dels pressupostos sota amenaça de shut down -és a dir, d’una aturada total de l’activitat legislativa davant la impossibilitat de tirar endavant els comptes, un mecanisme pensat per incentivar els acords bipartits-. Sota la dupla de dirigents formada pel president Mike Johnson i el líder de la majoria Steve Scalise -dues figures que s’han anat apropant a Trump a mesura que avançava la campanya- els 220 congressistes republicans han estat una pedra a la sabata del Despatx Oval d’ençà de les eleccions de mig mandat del 2022. La majoria, cal recordar, se situa en els 218 seients; per tant, el marge de la dreta a la Cambra és estret. També ho és, a la inversa, al Senat. De fet, els Demòcrates són minoria entre els representants dels estats, amb 48 dels seus pels 49 republicans, si bé els tres independents que completen el dibuix de l’hemicicle solen posicionar-se a favor seu en les iniciatives clau.
Cal recordar que el funcionament d’ambdues institucions és diferent: la Cambra de Representants reparteix, de forma raonablement representativa, els seus 435 membres en sengles districtes electorals dissenyats d’acord amb patrons poblacionals. Aquests es decideixen amb un sistema majoritari: el candidat amb més vots a cada petita circumscripció, accedeix al Congrés. El Senat, per la seva banda, assigna dos representants a cada estat, sense importar el seu pes poblacional sobre el conjunt de la república. En una federació on les administracions locals cerquen la màxima autonomia, destaca el caràcter territorial de la cambra alta, malgrat els clars problemes de representativitat que suposa una distribució exacta -Califòrnia, amb prop de 39 milions d’habitants, té dret als mateixos vots que Montana, amb mig milió-. Amb tot, per canviar l’actual equilibri de poders, els Demòcrates haurien de capgirar una desena de districtes congressuals; mentre que els Republicans només necessitarien canviar de color dos seients a la cambra alta. Cal recordar que, en el cas del senat, la presidència recau en el vicepresident dels Estats Units, que actua com a trencador d’empats -a tots els efectes, un senador més per al partit que ostenta l’executiu-.
Les curses essencials
Si bé a la partida es juguen prop de 500 seients electorals, els analistes locals només contemplen que se’n capgirin un petit grapat -aquells que, com en el cas del col·legi electoral i els swing states, decidiran el resultat final-. En el cas del Senat, la majoria de les mirades estan posades en els demòcrates, els més dèbils a la cambra alta per la quantitat de seients en el seu poder que es juguen a estats de tradició conservadora. És el cas de Jon Tester, senador per Montana, apunta a resistir en el que seria la seva tercera legislatura davant el jove republicà Tim Sheehy, un valor trumpista a l’alça; i també de Sherrod Brown, que es juga una important taca blava al tradicionalment vermell Ohio davant Bernie Moreno, un contendent imposat per Trump que s’allunya de l’aparell del partit.
La mateixa fórmula es replica, sense tantes certeses, a fins a quatre battleground states -Arizona, Nevada, Wisconsin i Pensilvània, en una batalla que discorre en paral·lel a la presidencial-. El cas més cridaner és el darrer, a on el cèlebre senador Bob Casey cerca mantenir el seient davant qui fora conseller delegat de la firma d’inversió Bridgewater, David McCormick. També hi haurà especial atenció a Arizona, a on la bescantada ex-demòcrata Kyrsten Sinema ha deixat un lloc vacant amb la seva dimissió. Allà, el progressista Ruben Gallego -un antic marine amb experiència a l’Iraq- batallarà contra Kari Lake, abans presentadora de televisió i una de les veus mediàtiques més vocalment favorables a Trump al sud-oest del país. Lake, val a dir, ja va ser derrotada pels demòcrates el 2022, en aquella ocasió en els comicis per decidir el governador de l’estat, una posició que ara ocupa Katie Hobbs. Quant a la cambra baixa, caldrà estar especialment atent a les decisions als swing states, si bé les enquestes apunten que els demòcrates tenen bones opcions de capgirar la majoria dretana. Les majories a la Cambra de Representants, val a dir, prenen especial rellevància en una elecció presidencial igualada, atès que, en cas d’empat en vots electorals -un fenomen difícil de veure que es donaria si ambdós candidats sumen 269 representants estatals-, és el president d’aquesta el que decideix el resultat final.
