Boris Izaguirre és un dels tertulians de premsa del cor més exitosos d’Espanya. Després de 30 anys com a col·laborador, la seva carrera és envejada per molts companys de professió. El veneçolà ho ha explicat pràcticament tot sobre la seva vida, però encara ha pogut deixar anar un parell de confessions desconegudes en una entrevista molt tendra que ha concedit a María Casado a TVE. Gran conversador, ha tornat a demostrar que pot xerrar hores i hores “i sempre amb elegància i educació”.
El seu discurs començava amb una alabança cap a la revista ¡Hola! per haver construït una “Bíblia d’heroïnes” enmig d’una societat molt masclista: “Han construït un discurs feminista i han creat, juntament amb la resta de premsa rosa, heroïnes dones perquè no necessitem més herois”. Ha reconegut que ell mai no ha estat a dins de l’armari, principalment gràcies a l’educació oberta i moderna que va donar-li la seva mare: “Ella va insistir sempre que no m’havia d’enganyar a mi mateix i que no havia de fer absolutament res per intentar ser semblant als altres”. Cataloga la seva infància a Caracas de “fantàstica i increïble”. Els seus pares eren molt sociables i molt moderns per a l’època, el que va ajudar-lo a convertir-se en la persona que és ara. Ara bé, la vida en el seu país no era tan meravellosa: “La societat, la gent enganyada, els prejudicis… Era un país molt endarrerit i tot era un horror, amb moltíssima violència”.
El pitjor moment de la seva vida allà, precisament, va arribar per culpa de la violència i la inseguretat que es vivien en els carrers: “Em vaig veure immers, per accident, en una violació grupal. Allò va marcar-me per sempre… però la meva mare em va dir que no podia permetre que aquell incident canviés tot el que havia après. No vaig caure en la importància d’aquell trauma fins anys després, quan vaig tornar a casa”.
Era el març del 1992 quan decidia abandonar el seu país natal i provar sort a Espanya. Per primer cop, ha explicat per què va fer el pas: “Em van contractar per escriure el guió d’una telenovel·la inspirada en una sèrie gallega”. No va trigar gaire en ser contractat per Xavier Sardà a Crónicas marcianas, el programa que va fer famós. A més a més, també va ser en aquella època quan va conèixer el seu marit Rubén: “Només feia tres mesos que estava Espanya quan el vaig conèixer. El més maco de la nostra història és que vam haver de creuar un oceà per trobar l’amor. Hem estat 30 anys junts i hem viscut de tot. Recordo un dinar, molt al principi, en el que em va dir que jo havia nascut per ser famós… i tenia raó. No m’imagino la vida sense ell, la veritat. El matrimoni va aconseguir, de manera immediata, que deixéssim de pensar en “tu i jo” i passéssim a pensar en plural, en “nosaltres”. És des de llavors que sóc molt defensor de la parella i del matrimoni”.
Reconeix que alguna vegada s’han plantejat fer el pas de convertir-se en pares, però que mai no ho han arribat a fer perquè creu que els homosexuals de la seva generació tenien molt assumit que no podrien casar-se ni tenir fills. De tota manera, reconeix que no podria ser més feliç al seu costat.
