La vida d’Alonso Caparrós no ha estat fàcil. El tertulià ha travessat una època molt fosca amb problemes d’addicció molt greus. N’ha parlat a diverses entrevistes televisives al llarg d’aquests últims anys, però no ha estat fins ara que s’ha sincerat al respecte amb detalls. Ho ha fet en un projecte personal que el té molt il·lusionat, la publicació d’un llibre autobiogràfic en el qual relata la seva experiència per poder ajudar altres persones en una situació similar. Per tal de promocionar Un trozo de cielo azul, Caparrós ha concedit una entrevista a El Español en la qual dona detalls sobre com es troba actualment.
“Ser addicte és molt complicat. És una malaltia i un problema molt complicat. Per fer-hi front, el més important és reconèixer que tens un problema i no… no trigues molt en adonar-te’n. Ara bé, pots ser conscient que tens un problema sense tenir les eines per posar-hi remei. T’enganyes i posposes la solució, així com tampoc no li dones la importància que té. No tothom entén aquest procés o està preparat per a ell”, reflexiona.
Alonso Caparrós deixa clar que les addiccions tenen a veure amb un problema mental: “La ment deixa de funcionar perquè està sotmesa a l’esclavitud de les substàncies i no pot operar bé. Com pots estar desitjant que acabi l’horari de la feina per poder consumir? Doncs a mi em passava. La ment t’orienta cap aquí… A més a més, si les addiccions es prolonguen amb el temps, acabes convivint amb la mort d’una manera prolongada”.
El seu objectiu, com dèiem, és ajudar altres persones i oferir un relat esperançador: “El meu procés ha estat molt llarg, ha durat molts anys i ha causat molta destrucció. Ara bé, té solució. Les addiccions són malalties mentals, però això no vol dir que les hagis de demonitzar. Hi ha procediments i hi ha terapeutes. En el meu cas, em vaig nodrir del món espiritual. A mi, per exemple, em va ajudar poder cultivar la compassió i poder contrastar i comparar les coses”.
Com reconeix Alonso Caparrós, el camí fins aquí no ha estat gens fàcil: “Jo no m’he perdonat a mi mateix… No del tot. La meva meta és aconseguir arribar a perdonar-me, de fet. El dolor que arrossego, i que es veu reflectit en el llibre, és el temps perdut. La gran quantitat de coses que no vaig fer en el seu moment i que ja mai no podré fer. Una relació més propera amb els meus fills, el temps i moltes altres coses que es van quedar en el camí…”.
