Els catalans enviaren tres ambaixadors als principals centres de poder europeus per tractar de negociar el seu futur, durant la guerra de successió. Pau Ignasi de Dalmases a Londres, el comte de Ferran a La Haiax i Francesc de Berardo i Espuny a Viena (després d’haver passat també per Londres).
L’enciclopèdia catalana el defineix així: “Participà en la defensa de Barcelona durant el setge dels francesos del 1697. Austriacista, col·laborà amb el grup de Vic (1704), participà decisivament en les corts de 1705-06 i en la defensa de Barcelona del 1706, així com en l’ofensiva de Carles VI d’Àustria en terres castellanes (1710). Com a regent per Catalunya al consell d’Aragó proposà, sense èxit, la creació d’un exèrcit regular format per catalans del Principat i del País Valencià i per aragonesos. Nomenat Carles emperador (1711), Berardo fou enviat per les autoritats catalanes com a ambaixador a Viena (1712)”.
Sabem també que va morir a finals de 1714 a Viena.
Però la dissort del marquès de Montnegre va ser immensa.
L’11 de setembre de 1714, en els combats per a la defensa de Catalunya, va perdre dos fills: el capità de la coronela, Antoni de Berardo i Morera (un dels partidaris de Manuel Ferrer i Sitges en la Junta de Braços), mor en el contra-atac del consell en cap, Rafael Casanova; i el canonge i sagristà de la catedral de Vic, Ramon de Berardo i Morera, mort també en la lluita al Pla d’en Llull (i exemple de què molts religiosos van agafar les armes en aquella jornada).
Els dos foren enterrats al convent de Sant Francesc.
Hom s’imagina al marquès, vell, desfet, ferit de dolor, passejant pels carrers de Viena sense rumb, perduda la pàtria, els fills i els béns.
Una filla, Serafina, va casar-se a Viena amb l’austriacista Francisco de Rivera, comte de Villanueva de las Torres. Va ser la darrere titular d’un marquesat dissortat.
