L’organització ens tenia preparat com a clausura de la competició al festival de Canes l’últim film del veterà Paul Verhoeven, ‘Elle’, amb certs aires d’escàndol conforme a la reputació del director holandès. Finalment, la pel·lícula amb Isabelle Huppert com a objecte i subjecte central de la narració no compta amb escenes tan políticament incorrectes tot i que el tema que tracta sí que ho és i la factura és de qualitat. Encara que no sembla que hagi de variar les apostes ja compromeses en la cursa cap a la Palma d’Or.
‘Elle’, rodada en francès a París a partir de la novel·la ‘Oh…’ de Philippe Djan, és una adaptació bastant fidedigna del llibre que a la seva sortida fa quatre anys es va considerar una afirmació de feminisme radical de l’autor. En el cas de la novel·la, la protagonista Michèle explica en primera persona la violació a casa seva d’un desconegut emmascarat i la repetició amb consentiment de la víctima de les violacions per part del mateix home.
A la pantalla, Verhoeven ha prescindit de la narració en off però ha conservat en el paper d’una incansable Huppert (63 anys) el punt de vista d’aquesta dona que arrossega al darrera un altre drama familiar. El seu pare és a la presó des que tenia nou anys perquè va matar setenta nens al nord-oest de França. Per acabar de tancar el quadre, ha deixat el seu marit per un maltractament però menor, s’ho fa amb l’espós de la seva germana, la seva mare anuncia el casament amb un gigolo mig segle més jove que ella i el seu fill no reconeix que la seva companya ha donat a llum un nadó que no és seu.
La seva vida, de totes maneres, és relativament interessant perquè dirigeix una empresa de videojocs. Encara que el més interessant i intrigant és la relació perversa que mantè amb aquest home anònim que va apareixent per sopresa i a qui la protagonista no denúncia a la policia. El seu passat familiar truculent es conjuga amb aquesta relació sadomaquista com a fosc objecte del desig. Algú ja ho ha comparat amb la ‘Veridiana’ de Buñuel. Potser és massa aviat per atrevir-se a aquesta comparació cinèfila. Perquè Verhoeven no arriba al mateix nivell de morbositat que, per exemple, aconseguia a ‘Instint bàsic’ en la seva època a Hollywood. I perquè el dispositiu en format de comèdia que gira entorn la història central sovint és massa banal i la resta d’actors estan massa sotmesos a l’ombra que projecta Huppert. Això no vol dir que ‘Elle’ no provoqui un estimulant debat sobre feminisme i sexualitat. D’alguna manera, l’iranià Asghar Farhadi porta aquest tema a la societat del seu país al ‘Venedor’ però amb circomstàncies polítiques totalment diferents i amb un tipus de cinema i de pretensions ben distitntes. L’oscaritzat Farhadi amb ‘Nade y Simin, una separación’, que fa tres anys va fer una incursió francesa amb un resultat bastant desigual a ‘El pasado’, torna a Teheran per explicar les vicissituds de les parelles d’avui en dia en un entorn que es debat sobre el seu grau de tolerància. L’actor Shabab Hosseini, protagonista ja a ‘Una separación’, i l’actriu Taraneh Alidoosti, en el paper central a ‘A propósito de Elly’, donen vida a una parella que estan representant a la vegada durant la pel·lícula la peça de teatre ‘La mort d’un viatjant’ d’Arthur Miller. Entremig han de mudar-se per amenaça de ruïna al seu edifici i, al pis que els hi deixa un amic de la companyia, ella és agredida sexualment per un desconegut. Després, es descobrirà que en aquest nou pis treballava una prostituta.
Ella no vol denunciar aquesta agressió a la policia, mentre ell es dedica a investigar qui n’ha estat l’autor recordant a tothom que hi ha hagut agressió sexual però no violació. El film és resol en una escena final al primer dels apartaments, seguint un dispositiu teatral que és la marca personal del realitzador, on es posa en evidència els prejudicis i hipocresies dels homes iranians respecte les dones i el seu afany de venjança desmesurada.
Una venjança cega que es podria interpretar con la que exerceix el règim dels aitaol·làs. Però que el director iranià fa universal en el seu intent de no quedar-se en una lectura local i subjecta a especulacions de les autoritats. El drama es produeix, cal remarcar-ho, a partir d’una parella d’intel·lectuals que a més ensenyen literatura. La diferència entre classes socials tampoc és exclusiva de la societat iraniana. I Farhadi firma un pel·lícula que no revoluciona la seva filmografia, però és coherent.
Aquest dissabte, també s’han projectat els deu curtmetratges a concurs. Un d’ells, del barceloní Juanjo Giménez. En la seva segona obra en aquest format, Giménez es val de la coreògrafa Lali Auduadé per a desplegar tot un poema sense paraules en les catacombes grises d’un parking. No hem pogut veure la resta de títols que competeixen, pèro el de Giménez es presenta com a força original. El guanyador, a l’igual que la resta de premis, es coneixerà en la gala del diumenge al vespre. Abans en farem un resum i una prospectiva sobre possibles guardonats.
