Fa tretze anys, sis amics amb una gran afició per la música van donar vida a La Sra. Tomasa. Un grup, llavors encara molt jove, que naixia amb la voluntat d’ocupar un forat entre el gènere latin, amb una clara influència de la sonoritat cubana, i l’electrònica. El 2014, després de dos anys de recerca exhaustiva del seu propi ADN, s’estrenaven amb Corazón, bombo y son. Un primer disc que ja els va dur a recórrer escenaris d’arreu de Catalunya, l’estat espanyol, i, fins i tot, alguns països d’Europa. Des de llavors, no han parat de créixer. La seva música els ha portat a prop d’una vintena de països d’arreu del món. I, de fet, han fet del món la seva font d’inspiració i creació, tal com demostren amb el seu darrer disc 1040 (2024), que han estat tres anys treballant mentre viatjaven per plasmar la sonoritat de cada país i cada ciutat que trepitjaven. Llargues gires, festivals i també concerts amb formats menys convencionals, com els Live Session, en què la banda actuava sense escenari, envoltada de públic.
Tretze anys després, però, el viatge s’acaba. El passat 16 de setembre, el grup instal·lat a Barcelona va anunciar que deixarà els escenaris indefinidament, tot i que no tanquen la porta a un possible retorn. Abans, però, faran dos concerts de comiat: un a Madrid, el 4 de desembre de 2026, i l’altre a Barcelona, el 12 de desembre del mateix any. El Món en parla amb Pau Lobo (Barcelona, 1991) i Marc Soto (Barcelona, 1991), cantant i bateria -respectivament- de La Sra. Tomasa, en una entrevista on recorden els seus orígens, però també fan una mirada cap al futur de l’escena musical catalana i com ha canviat durant tots els anys que han estat vinculats a la indústria.
Després de tretze anys dalt dels escenaris, us acomiadeu de La Sra. Tomasa. El definiu com un comiat “bonic”. Ja teníeu decidit acomiadar-vos del projecte?
Pau Lobo: No [riu]. De cop ens va venir la idea al cap, però jo mai m’havia imaginat el final de la Tomasa. Com acabaríem i quan acabaríem. Però sí que de sobte hi va haver la idea de ‘i si parem?’. Llavors es va anar fent sòlida en el meu cap, i en el seu, i en el dels altres… Ho vam acabar posant en comú i vam veure que potser era el millor.
Per què vau decidir parar?
Marc Soto: Són una sèrie de coses conjuntes que fan que la decisió sigui més fàcil. És a dir, no hi ha un sol motiu. Són tretze anys junts, fent la música que ens omple, però després de tretze anys també ens mouen altres coses. Tenim ganes d’explorar altres camins individualment, i sentíem que havíem arribat a un punt que ens preguntàvem ‘i què fem?’.
Estàveu estancats, d’alguna manera?
P.L.: Jo, artísticament, personalment, sí. Vam fer l’últim disc, que era viatjant per tot el món… És el disc que havíem somiat tota la vida, d’anar per molts llocs del món, i a cada lloc gravar, portar-ho a casa. Vam fer el 1040 que era el disc que teníem d’objectiu de tota la vida. Llavors, ara, de cop, ens tocaria fer un altre disc, i ens plantejàvem ‘quina mena de disc hem de fer?’. No teníem ni idea de cap on hem d’anar. Fer una altra vegada drum and latin? Doncs no ho sé; fer com a 1040, doncs tampoc perquè hem d’estar tota l’estona viatjant… Doncs el millor era parar.
M.S.: Hi ha aquest punt adrenalític que té la indústria i estar dins la roda que fa que valoris poc el temps creatiu, en quin punt està el teu projecte, què et ve de gust fer, què et permetràs fer dins el teu projecte musical i creativament. A vegades estem en una roda en què és molt difícil discernir el que et ve de gust fer, el que has de fer i el que necessites fer perquè el grup tiri endavant, per molt que no vulguis. Prendre’ns aquest temps també formava part de l’aprenentatge. I estar bé parar. Està bé saber que necessites temps per regenerar idees, creativitat, viure diferents experiències que et faran fer una nova música. Per això tampoc deixem la porta tancada del tot, però ara és moment de pensar en què tenim dos concerts finals, i que s’han de vendre moltes entrades perquè aquest any últim sigui un any feliç.
Durant aquests tretze anys heu tingut l’oportunitat de tocar en molts escenaris i països diferents. Com recordeu els inicis?
P.L.: Jo els recordo molt bonics
M.S.: Jo també, ens va anar tot molt rodat.
P.L.: Crec que fins al quart any, cada vegada que fèiem la valoració de l’any, veiem que havíem pujat un esglaó. I a partir del quart any, potser sí que no va ser tan exponencial el creixement, però sí que vam anar fent els nostres pins. Fa molts anys [riu]. Amb vint, vint-i-un anys ens veiem menjant-nos el món [riu]. I, ens recordo sobretot molt convençuts de l’espai musical que calia omplir. Recordo el dia que en el local, en Marc, en Santi i jo vam dir ‘és que hi ha un forat aquí, entre el latin i l’electrònica’. No hi ha ningú que estigui fent això amb banda’. Tot i que ens ha costat molt trobar el producte final, diguéssim, saber què és la Tomasa, jo ho recordo tot molt encoratjador. Ens animàvem molt tota l’estona, li dedicàvem l’hòstia d’hores.
M.S.: I també molta experiència.
Ara, entenc que no ho faríeu igual.
P.L.: En absolut!
M.S.: Però llavors no seria el que va passar, no seríem la Tomasa. Té aquest punt de prendre decisions que més endavant no hauries fet, però que t’han acabat portant cap a un altre lloc. I això també et permet viure altres experiències.
Us penediu d’alguna cosa d’aquests tretze anys, com a grup?
M.S.: Sí, la veritat és que sí. Jo me’n penedeixo de certs processos que hem fet, de certs discs. Errors que després ens han costat diners, energia, que ens han generat alguna mena d’ansietat… Prendre certes decisions impulsives, potser perquè no havies recorregut tant, o perquè no sabies certes coses.
P.L.: Coses que ens han fet més mal que bé.
M.S.: Però bé, ha sigut el camí que ha sigut, i jo estic molt content de com l’hem encarat.
Musicalment parlant, al llarg de la vostra carrera, heu tocat molts estils diferents, explorant constantment. Creieu que aquesta és la clau per haver-vos mantingut tants anys dins l’escena?
P.L.: Crec que la clau no és haver fet molts estils diferents, sinó la nostra inquietud de voler fer música de qualitat, fresca. De fet, en el darrer Live Session, la gent ja va comprar les entrades abans que anunciéssim quines col·laboracions vindrien. La gent sabia que si anava a un veure un bolo de la Tomasa sabia que veuria una cosa en concret, sense saber què veuria. Si vas a veure un bolo de reggae, per més mític que sigui, serà un bolo de reggae. I el mateix amb el punk. Doncs la Tomasa tenia aquesta cosa de ‘no sé ben bé què veuré, però sé que m’agradarà i serà de qualitat’. Crec que aquest ha estat el nostre punt fort, més que tocar molts estils diferents.
Però sí que us heu anat reinventant.
P.L.: Bé, perquè som músics, i ens agrada jugar a fer de músics. Quan tenim un tema ja publicat, també li acabem donant una altra volta. Som experts a carregar-nos els nostres temes.
M.S.: O sigui, ens costa molt més fer un tema des de zero, que carregar-nos-en un de nostre, i reharmonitzar-lo i reinterpretar-lo. A mi m’agrada molt entendre els diferents projectes en tres imatges, i crec que el gruix del públic també identifica molt amb tres imatges el que és un projecte. Nosaltres, però, hem jugat, a vegades, a dispersar, a crear deu imatges, perquè simplement hem sentit la crida de fer-ho així. I, sí, és cert, és possible que hàgim dispersat una mica estilísticament. Però això també dona coses molt bones, com ve deia en Pau, com que la gent aposti per nosaltres i tingui la confiança. La gent ve a veure alguna cosa de la Tomasa, no sap ben bé què, però sap que responem amb una música de qualitat. Amb col·laboracions que no responen a més visites, sinó que responen a un talent i un punt artístic que és més important.
Considereu que cada vegada hi ha menys música de qualitat?
P.L.: Sí, sobretot aquí. No que se’n faci menys, sinó que no se li dona espai. Hi ha pocs espais per la música de qualitat, i els espais que hi ha són espais petits, que no venen moltes entrades. Crec que el que és l’escena, i la indústria de Catalunya, s’ha centrat molt a mirar els números i a la gent que mous, més enllà si tens un missatge positiu o moles tocant. És igual la música, és igual el missatge. Si portes a molta gent i tens seguidors, endavant.
No desvirtua, d’alguna manera, la mateixa indústria?
P.L.: Sí, però s’estan forrant tots [riu]
M.S.: Els grups hi són, les propostes musicals hi són, i, en certa manera, també hi és l’espai, però el que es programa s’encara des d’una perspectiva més econòmica per rendibilitzar el que estàs programant i guanyar diners, que no per tenir una cultura musical més àmplia.
P.L: També, d’alguna manera, el públic s’ha atordit cultural i musicalment. El públic es menja el que li posin davant, i si li posen música de fastfood i barata, doncs es menjarà això. A nosaltres ens ha passat que hi ha festivals que ens han donat l’espai per tocar, però després veiem que el públic no ens volia allà, que preferia que hi hagués qualsevol altre grup. També ens hem acabat emportant sorpreses eh, però hi ha espais on hem pogut tocar, que després vèiem que, potser, no era el nostre.
Aquesta sensació l’heu tingut a Catalunya o també en els altres països on heu tocat?
M.S.: Jo crec que arreu del món hi ha propostes musicals àmplies i variades, hi ha zones i espais on es programa de qualitat. Crec que és més una qüestió que, aquí Catalunya, des de fa uns anys, tendim a seguir una línia més econòmica. A pensar a no perdre diners, contractar el grup sabent si vendrà moltes entrades. I crec que ens hem de desacostumar una mica a això. Nosaltres hem anat a tocar a sales per Europa on no ens coneixia ningú, però ens programaven. És cert que les sales s’acostumen a programar d’una certa manera, el públic confia en la sala, i l’administració també hi confia. És un cercle que funciona.
P.L.: Recordo la gira que vam fer a Holanda per sales el 2016 o 2017, que vam vendre unes dues-centes entrades a cada lloc, i no ens coneixien. Recordo pensar: ‘i aquestes 200 persones, qui són?’ [riu]. Doncs era gent del barri que veia que tocava un grup de Barcelona, i decidia pagar els seus dotze euros només pel fet que veníem de Barcelona. Aquí a Catalunya, o a Espanya, és impensable. Jo no aniré a veure un grup escocès a la Sala Apolo només pel fet que siguin d’Escòcia. Això no passarà, però perquè no m’han ensenyat així. Tant de bo! Tant de bo veure una proposta que mola i vas a la sala a descobrir-la, i potser descobreixes un grupasso o t’endús una decepció, però la intenció és descobrir música. Ara bé, crec que aquí, culturalment, estem molt lluny d’això.
Considereu, doncs, que s’hauria de repensar la forma d’entendre la cultura.
M.S.: S’hauria de repensar tot [riu]. El públic hauria de comprar més entrades. Estem massa acostumats a tenir festes majors, festes gratuïtes, que programen sempre el mateix: grups de versions i tributs. I això rebenta el mercat. Té una part de responsabilitat el consumidor, una part de responsabilitat la té l’administració, una altra els programadors, els mànagers… Tot s’hauria d’obrir més perquè hi hagi més cabuda de tota mena de projectes. No és un canvi que es pugui fer immediatament, però sí que amb el pas del temps s’hauria d’obrir el prisma musical que tenim a Catalunya.
Al llarg de la vostra carrera, sempre heu estat grans defensors de la música en directe. Creieu que està canviant una mica aquesta tendència?
M.S.: Per una banda, sí, però per una altra no. Sí que és veritat que cada vegada hi ha menys músics en directe, però també és una cosa que depèn molt del tipus de projecte, de com utilitzis les seqüències, de quina mena de show tinguis…
P.L.: Crec que una cosa que està molt bé és que les noves generacions que van començar a sortir a partir del 2020, que per mi va ser un moment molt gran de canvi generacional a l’escena, van començar actuant només amb un DJ, però a la que han pogut tenir un caixet i omplir espais grans, han apostat per portar banda. I és una cosa que no m’esperava. És a dir, si estàs cobrant milers d’euros i sou dos, doncs perfecte, més pasta [riu]. Però quan en aquesta oferta decideixes guanyar menys diners, però oferir una cosa millor i portar una banda de músics, que són gent que s’ho treballa, a mi m’ha sorprès molt positivament. Crec que alguns s’estan adonant que és mola molt més amb banda, que pots oferir moltes més coses. Crec que se n’estan adonant, però també ha fet falta veure que, de sobte, anaves a un festival i només hi havia una banda, perquè tota la resta era pantalla i flow. Quan els grups de pantalla i flow se n’adonen i porten banda, per mi hi ha un punt guanyat.
La música en directe, doncs, continua sent essencial.
M.S.: Sí, sens dubte. Que es faci música en directe i que els concerts siguin anar a escoltar música. Nosaltres, per norma general, sempre apostarem per la música en directe. Això no vol dir que no ens agradi anar de festa a escoltar un tio que canti i una tia que punxi, o amb formats diferents. De fet, és que els formats diferents s’han d’explotar, però que sempre hi hagi un punt musical. Que no sigui un karaoke.
Parlàveu d’explorar formats diferents. És una mica el camí que estan seguint alguns artistes com Ralphie Choo o Rusowsky, amb propostes en directe que combinen la música més convencional amb elements experimentals. També amb la seva estètica. Hi ha un canvi de tendència en els projectes musicals?
P.L.: Més que un canvi de tendència, és una reacció a les xarxes socials. És a dir, tu per publicar alguna cosa i que t’escoltin has de destacar al màxim. Has d’oferir alguna cosa que no ofereixi ningú. Llavors, crec que, més que un canvi de tendència, és resiliència a les xarxes. Intentar fer el màxim de coses possibles per veure quina funciona. Abans feies un disc, l’enviaves a la ràdio, i ja està. Ara ja no funciona això, has de destacar d’alguna altra manera.
M.S.: Per una part és cert. Hi ha tants artistes, tants formats, tantes cançons diferents, que has d’acabar trobant un tret distintiu amb el teu projecte. I, moltes vegades, això s’ha trobat amb la formació. Per exemple, ara que comentaves exemples com Ralphie Choo o Rusowsky, la diferència s’ha trobat amb portar un cello i un multiinstrumentista, però tot parteix d’un DJ Set, però també es toca el piano en algun moment. Són gent que són productors molt potents que exploten la música en directe i exploten els formats diferents. I això és molt positiu.
Cap on evoluciona l’escena musical de Catalunya?
P.L.: Doncs no en tinc ni idea [riu]. Jo crec que hi ha una cosa que no canviarà mai, perquè els catalans som molt catalans, i som molt mediterranis. Ens agrada la música mediterrània, que ens faci no pensar en les coses dolentes. Crec que és molt de la nostra essència. Tenint en compte això, no sé si hi haurà un canvi molt gran en la música del nostre país perquè va molt lligada a com som.
M.S.: El que funcioni anirà per tendència. El que més s’escolti representarà el gruix de concerts. Però, jo crec que continuarà havent-hi una pluralitat musical, i de com fem música. Sobretot gràcies a l’accés a totes les eines que tenim ara mateix per fer música, que ja es va explotar anys enrere i es van creant noves maneres de fer música per gent que mai havia fet música abans. Això continuarà explotant-se.
P.L.: Aquí hi ha una part bona i una de dolenta [riu]. La bona, que qualsevol pot fer música i es pot expressar; i la dolenta és que qualsevol pot fer música i es pot expressar [riu]. I llavors surten merdes, o surten coses molt guapes perquè no en tenen ni puta idea de música i creen alguna cosa molt especial. Gent que no en sap gaire que comença a tocar i crea alguna cosa especial, perquè surt de la norma.
M.S.: O potser el fort del projecte no és la música en si. No és que canti, sinó que tingui un missatge superpotent. Gent de l’extraradi, gent queer… I també que no. S’obren més les portes. El que fa que sigui potencial no és que cantis bé, per dir-ho d’alguna manera, sinó quin tipus de projecte és. Influeixen molts factors.
Tornant a la Tomasa, encareu el comiat amb dues dates assenyalades: el concert de Madrid i el de Barcelona. Què podem esperar d’aquests concerts?
P.L.: La veritat és que encara no ens hem plantejat molt com seran els últims bolos. El que sí que hem decidit és que hi haurà cançons de tota la història. De fet, hem decidit que cadascú de nosaltres pugui triar algun moment de qualsevol directe de tota la vida i el farem. I això crec que pot molar. I colabos, segur que sí, perquè és el nostre ADN i ens agrada molt quan ve una veu nova i suma. No sé quina, però segur que alguna colabo farem.
M.S.: Intentarem fer alguna cosa que reuneixi aquests tretze anys i el que han representat per nosaltres, i pel públic. Nosaltres tota la vida hem portat colabos i ha sigut el que més ens ha agradat.
P.L.: Serà un bolo emotiu, serà llarg. Es plorarà i serà preciós [riu].
Comentàveu que serà un tipus de concert retrospectiu. Amb quin moment us quedeu de tota la vostra trajectòria com a grup?
M.S.: Per mi, un claríssim, és el primer Live Session. Va ser un moment en què internament estaven passant bastants coses i no era gaire bon moment, però el que va passar externament va ser l’hòstia. Nosaltres estàvem molt units, ens va sortir un projecte molt maco, la gent el va gaudir.
P.L.: Fins que no vam acabar els quatre concerts del cap de setmana no vam ser conscients de tot el que acabava de passar. Va ser molt heavy. Mentre tocàvem veia que hi havia màgia a la sala, però no ho veia amb la immensitat que la gent ho va rebre. I l’any següent hi vam tornar [riu]. Un altre gran moment crec que va ser quan vam anar a Mèxic per primera vegada. Veure una sala plena amb gent que ens deia “llevo ocho años esperando que llegue la Tomasa a México“. Jo estava emocionadíssim. Després del bolo ens van regalar de tot. Ens van cobrir d’or pràcticament [riu]. I flipàvem molt de veure tanta gent que és “família tomasera” que està a 10.000 quilòmetres de casa. Recordo flipar molt.
M.S.: I al Vietnam també va ser preciós. Jo recordo que estava molt emocionat per poder tocar a milers de quilòmetres de casa. Per a mi va ser un regal.
