La cita amb Sidonie al seu local d’assaig es produeix quan queden menys de 12 hores perquè surti Catalan Graffiti (Sonido Muchacho, 2025), el seu primer àlbum íntegrament en català. Hi ha cansament després d’una setmana intensa de promoció i també hi ha nervis per l’estrena i per com rebrà el públic de la banda, molt acostumat a sentir-los cantar en castellà, aquest nou disc. Hi ha nervis i respecte per veure l’acceptació que hi haurà fora de Catalunya, com admeten en aquesta entrevista amb El Món, però també volen veure la reacció del públic català. En aquesta conversa Marc Ros, Axel Pi i Jesús Senra, Jes, expliquen per què han decidit fer ara, després de 27 anys de carrera, un disc íntegre en català. L’explicació és clara. L’han fet perquè els venia de gust fer-lo. I no l’han fet abans perquè no tenien les cançons per fer-lo. “Quan han arribat les cançons, ens hem atrevit a fer el disc”, explica el Marc, que té la sensació que la llengua està de moda, però alhora pateix per la seva salut perquè, per exemple, al Poblenou, barri on està situat l’estudi, senten més gent parlant en anglès pel carrer que en català. D’altra banda, en Marc admet que cantar en la llengua materna li ha permès aproximar-se als seus records d’infantesa, com ara el dia que, amb 10 anys, va experimentar l’observació d’un ovni. Les lletres del disc també aborden l’amor, el desamor i la mort, però el grup té corda per a estona i volen aprofitar la seva llarga trajectòria per “naturalitzar cantar en català fora de les fronteres del nostre país, de Catalunya”.
Després de gairebé 27 anys fent música, per què feu ara un dic en català?
Marc Ros: Primer de tot, perquè les coses que fem amb Sidonie normalment són coses que ens venen de gust. No ho fem ni per obligació, ni a desgrat. Ens ha vingut moltíssim de gust. Ho hauríem fet abans, sincerament, però no hi havia les cançons. Hi havia algunes idees, algunes melodies, alguns versos; però no hi havia cançons. I quan han arribat, i ens hem atrevit a fer-ho, ha sortit aquest Catalan Graffiti.
Quina és la raó de no haver-ho fet abans?
M.R.: La raó és que tenia una cançó que es titula Dua Lipa, Moreneta de Montjuïc i és un horror de cançó. No m’he atrevit ni a enviar-la a l’Àxel i el Jes, perquè era espantosa, però és un procés d’aprenentatge. Llavors, fins que jo no vaig tenir un grup de cançons que fos presentable, no em vaig atrevir a compartir-les amb l’Àxel i el Jes. I quan aquestes cançons es van convertir en cinc, deu, vam pensar que això podria ser un disc. I aquí és quan comença tot.
Us feia respecte fer el pas?
M.R.: No, el respecte el sento ara quan això s’ha convertit en realitat, i acaba de sortir el disc. No dormim gaire bé i durant la promoció estàs nervioset, però és que és un disc en català, és un doble salt mortal.
Vosaltres vau començar fent discos en anglès i després vau passar al castellà. Ara teniu la sensació que heu abandonat la vostra zona de confort?
Axel Pi: Està bé explicar, o entendre, que la zona de confort de Sidonie ha acabat sent l’evolució i el canvi constant, perquè així ho expliquen els nostres discos i les decisions que hem pres al llarg de la nostra carrera. El primer pas important va ser de l’anglès al castellà, però és que en l’etapa en castellà hi ha canvis substancials pel que fa a allunyar-te voluntàriament de la comercialitat amb un disc com el Fluido García, que no és amable pel que fa a la digestió, precisament; quan vens d’acariciar l’èxit més popular i més comercial amb El Incendio. Això també és un salt al buit, i també estàvem cagats quan fèiem això. El que passa és que tot plegat queda molt compensat pel desig que tens de fer el que vols, perquè és així com ho sents. És cert que ara també és un altre canvi, però ens agrada pensar que Sidonie està en constant evolució. Evolucionem pel que fa a utilitzar una guitarra, només guitarres, i, en un altre disc, deixar d’usar-les com a exercici de producció i d’arranjament per anar cap a un altre lloc. I així, sense parar. I, per tant, com que entenem que l’idioma, la llengua, és el més potent dels arranjaments, ara el fem servir en aquest camí imparable pel que fa a la nostra evolució. En conseqüència, m’agrada pensar que els nostres seguidors estan acostumats a aquests canvis. També nosaltres, però això no vol dir que no estiguem exposats a l’opinió pública i els nostres propis nervis.
Forma part del procés.
Jesús Senra: Crec que Sidonie viu amb el risc. Hem estat tota la vida vivint amb el risc. Els canvis que acaba de dir l’Àxel. Estem acostumats a aquest risc. Nosaltres i el nostre públic també. Jo crec que el públic també diu, ‘hòstia, ara un disc en català Sidonie’ i fa por. Sí que fa por. Clar que fa por, però és un disc molt honest. Com tots els que hem fet.
I la decisió l’heu pres també una mica pensant en la situació que travessa la llengua?
M.R.: També. Sí. Com a persona humana i persona catalana que viu a Catalunya et preocupa des del minut u. I, evidentment, això acaba afectant el que tu vas fent en el dia a dia, i això queda ben marcat per tot això. És paradoxal el moment que vivim amb la llengua catalana. Si només parlem de música, la puntada absoluta del que és gràcies a l’Estadi Olímpic i, al mateix temps, la Rosalia cantant en català, però quan tu et passeges pel barri on estem ara, que és Poblenou, la majoria de gent parla en anglès. Molta gent, no ho vull exagerar, però molta gent parla en anglès, i molts restaurants ni tan sols retolen en castellà, i molt menys en català. Quina paradoxa, no? Tenim la sensació que el català està de moda, i, d’altra banda, patim per la seva salut.
Són com dues realitats paral·leles.
M.R.: Sí. No ho sé. Estic molt confós. De moment, el que nosaltres podem aportar com a grup és que com a catalanoparlants, i havent-nos dedicat a la música en castellà, ara ho fem en català. I que aquest sigui el nostre petit gra de sorra.
A.P.: Nosaltres sempre hem explicat que la nostra identitat com a persones i pel que fa a l’escena política, cultural, social es desprèn de les nostres cançons. I no sempre hem estat oberts de posicionar-nos pel que fa a missatges amb contingut polític, però, en relació amb aquest disc, que ens agrada haver-lo fet, perquè ho sentíem i perquè a més a més creiem que les cançons sonen meravellosament bé en català; però no t’enganyarem, que d’una manera molt humil ens creiem en una posició de privilegi a l’hora de poder naturalitzar cantar en català fora de les fronteres del nostre país, de Catalunya. Si en aquesta paradoxa veiem que la llengua també està amenaçada, la nostra petita aportació serà normalitzar una cosa que lluita contra aquesta realitat. Tenim la sort de tenir un públic fora de Catalunya que escoltaran el disc en català. Segurament menys del que escoltaria el disc en castellà, però hi haurà un públic nostre que està acostumat a sentir-nos en castellà que ara ens escoltaran en català. I molts d’ells, perquè ja ens està passant, ens diuen, i ens diran, que estan aprenent el català gràcies a aquestes cançons. I això no és prepotència. Això ens està passant i ha sigut una sorpresa meravellosa. Això, per a nosaltres, forma part d’aquest compromís que ara tenim amb la nostra llengua i que va acompanyat de molts altres elements que ens han ajudat a prendre aquesta decisió.
Parleu d’un públic que no està acostumat a sentir-vos en català, però jo, després d’escoltar el disc i seguir la vostra discografia, el primer que em vaig trobar va ser els Sidonie de sempre.
M.R.: Això que acabes de dir és el més difícil de tot, perquè hauria estat fàcil cagar-la en aquest disc, perquè jo no tenia ni idea de quines lletres tindria. Això és clau, el tema de què parlaràs. Hi ha un talent a l’hora de fer melodies, però les lletres… Al principi sí que em sembla que eren com més iròniques, i un punt sornegueres. No ho sé, perquè no tenia uns referents directes clars. Però em sembla que potser al principi manelejàvem, potser d’alguna manera, o el ludwigvanbejàvem. A la Ludwig els escolto, però no m’hi veia. Llavors sí que trobes la teva veu parlant de coses com més… És curiós, perquè amb el disc he trobat la infantesa, l’adolescència.
Pot ser que la llengua materna també faciliti això?
M.R.: Exactament, sí. Crec que el pont aquest és el fet que utilitzant la llengua materna te’n vagis a la teva adolescència, inclús a la teva infantesa.
Perquè parleu d’infantesa, parleu d’amor, parleu de desamor i de mort.
M.R.: Sobre la mort és l’última cançó. Exactament. Baby, baby, molt bé. Parla de la mort, la dalla i d’ovnis. Hi ha una cançó que es diu Ovni 84 que estava basada en un fet real sobre una observació d’un ovni que la meva persona va experimentar.
La cançó sobre l’ovni parla de la infantesa, no?
M.R.: Jo tenia 10 anys. Curiós que en el disc anterior, Marc, Axel y Jes, es parlava de la nostra maduresa, de tenir 50 anys, i com ets en la vida…
I aquest són més records.
M.R.: Sí, i aquest són més records. Suposo que pel fet del català, que també ens ha portat a fer un tipus de melodies, inclús un tipus d’arranjaments.
És un disc en català, però amb un títol en anglès que catalanitza una pel·lícula americana. Quina relació hi ha?
M.R.: Tota. La idea del concepte del disc és en un viatge als Estats Units on sorgeix una cançó que es diu Baby, Baby; que justament és la cançó a què abans feies referència, i que recorda molt també el Brill Building, a Broadway, oficines on es feien grans temes sense parar en el període de finals dels any 50 i 60. Aquest pop ens agrada molt.
Aquestes petites píndoles musicals, no?
M.R.: Píndoles produïdes pel Philip Spector i compostes per la Carole King i el Gerry Goffin, i tota aquesta colla de magnífics, que cantaven les Ronettes o els Righteous Brothers. Aquestes cançons… Be My Baby, de les Ronettes, la millor cançó de la història. Volíem aspirar a aquest tipus de pop. Ens connectava molt bé amb la banda sonora d’American Graffiti. Els títols de crèdit, que és com arrenca la pel·lícula, és una posta de sol a la zona de la Vall de San Fernando, més a prop de Los Angeles, que tenen unes postes de sol precioses, i surt un drive-in, que és on vas amb el cotxe a demanar una Coca-cola o una hamburguesa. Ens encanta. Volíem reflectir tot això en el disc.
I una portada molt Velvet Underground amb una albergínia en lloc de l’icònic plàtan d’Andy Warhol.
A.P.: Com a introducció a això afegeixo una cosa. Saps allò de ‘qui bé busca, bé troba’? Doncs això té a veure amb la portada de la Velvet Underground and Nico. Crec que des del primer disc que estem contemplant aquesta portada com la referència estètica pel que fa a qualsevol disseny que li hem demanat seguir a qualsevol dissenyador amb qui hem treballat al llarg de la nostra carrera. Sempre, en qualsevol conversa. Doncs, al final, qui bé busca, bé troba, i gràcies a la idea que va tenir el Marc de substituir el plàtan per l’albergínia, que simbolitza la nostra catalanitat. I per fi hem pogut fer aquest homenatge i hem pogut tenir l’hortalissa més semblant a un plàtan. I que gràcies a la feina del Miquel Quiroga, del nostre dissenyador, aquest desig s’ha fet realitat. Tenim l’homenatge de la Trempera Matinera de la Trinca, tenim aquesta tipografia meravellosa i tenim aquesta catalanitat reflectida i simbolitzada en aquesta albergínia.
M.R.: No veig la cosa fàl·lica en la nostra portada. A la Trinca és obvi que allò és un fal·lus, però a Sidonie no li veig.
I per què l’albergínia?
M.R.: El pisto manxec no és amb l’albergínia. S’assembla molt a la samfaina, però què la que diferencia? L’albergínia. És aquest ingredient que també és en l’escalivada. Crec que és una de les hortalisses més nostrades.
Quan preneu la decisió, heu hagut de posar moltes coses en la balança per calibrar pros i contres?
M.R.: És el que deia abans, que jo estava cagat, que tenia problemes estomacals. Em sembla que ho penso més ara que quan s’estava fent el disc.
Per tant, us heu tirat a la piscina?
A.P.: És que és sentir-ho profundament. De debò. No hi ha hagut una conversa en què hem compartit els pros i els contres. No ha existit això. És a dir, no hem fet la típica llista de pros i contres. Ni de bon tros. Hi ha un dia en què entenem, i gràcies al fet que arriben cançons ja molt inspirades del Marc en català, entenem i sabem, i ja desitgem profundament, gravar un disc en català. I a partir d’aquí, ja està. Després venen les pors. Però aquesta és la decisió a partir de la qual tot comença. I aquesta decisió es pren sense atendre a la raó ni a jugar amb cap mena de balança. Si existís aquesta balança, pesaria molt més el desig de fer el que volem fer, que és això.
I heu pensat com es rebrà fora de Catalunya aquest disc?
A.P.: I com es rebrà aquí també.
J.S.: Hem estat tota la vida cantant en castellà, i és normal que ens ho preguntem.
A.P.: És normal la pregunta, i també ens la fem nosaltres. Però és que el que ens preguntem és com el rebrà al nostre públic. Als d’aquí, hi haurà unes circumstàncies que l’afectaran a l’hora de decidir si el volen escoltar o no. També hi haurà possiblement alguna crítica al voltant d’aquesta decisió de fer un disc en català, que també el faran pensar que no li interessa escoltar-lo o no li agradarà. I a fora de Catalunya també hi ha altres connotacions, altres circumstàncies, que fan que potser algú decideix no acostar-se al disc pel fet d’estar cantant en català. I després hi haurà coses molt boniques, com les que ja estan passant, amb aquells que no entenen el català i s’acosten al disc perquè els agrada el grup i confien que el disc els agradarà. I connecten amb el català a través de les nostres cançons.
M.R.: Això que has dit, perdona, és clau, eh! Una cosa tan senzilla com que els agrada Sidonie.
De fet, a vegades música en altres idiomes com, per exemple, en francès o en italià, no acabes d’entendre la lletra però t’atrapa igualment.
M.R.: Sí, i no. Això ho fem nosaltres i ens encanta. Però, ara, recordo que hi ha els Super Furry Animals, que són de Gal·les. Estava escoltant Radio 3 i em vaig xocar perquè no estava acostumat a escoltar-los en gal·lès. Però després vaig veure que és un tema increïble.
A.P.: I això li pot passar a algú de fora de Catalunya. Tanmateix, a Catalunya hi ha molts seguidors que entenen perfectament el català, però que estan acostumats a escoltar el grup en castellà i li agrada i potser ni li interessa, ni vol, o se li fa estrany que cantem en català. Per això no ens hem de capficar a l’hora de pensar com ho rebran fora. El que m’interessa és saber com ho rebrà el nostre públic o aquells a qui els pugui arribar. Creiem, sent realistes, que potser aquí hi haurà una repercussió més gran i potser fora de Catalunya no tant. És possible. I potser estem equivocats.
I heu notat alguna mena de prejudici quan heu tocat alguna de les noves cançons?
J.S.: Això t’anava a dir. Hem tocat cançons en directe, i hem fet tastets.
M.R.: Sí que hi ha hagut algun gest de rebuig. I una frase que repeteix és “no lo voy a entender”, i nosaltres sempre els hem dit que no es preocupin, que ja les traduirem. Tot i això, sempre penso que avui dia hi ha cançons del meu grup favorit, que són els Beatles, que no sé de què van. Entenc que la lletra sigui molt important. Per a mi ho és quan escolto Sabina, Llach, Serrat, o Dylan, però a mi el que em torna boig són les melodies, que és el que sabem fer millor nosaltres. Nosaltres posarem totes les facilitats perquè ho entenguin.
I aquestes mostres de rebuig?
M.R.: Sempre n’hi ha. Per xarxes, als directes… A fora i aquí. Aquí també ens han dit botiflers.
A.P.: També hi ha qui critica el fet que no ho hàgim fet abans o que creguin que aquesta decisió és fruit d’un oportunisme relacionat amb el fet que l’estat de la música en català és molt dolç. Per tant, ens afectarà de la mateixa manera el missatge carregat de prejudicis d’aquí, a Catalunya, com de fora.
M.R.: Però això no ens pot paralitzar.
J.S.: I si som nosaltres els pacificadors del català i el castellà i ho unim tot i ho normalitzem?
A.R.: Farem una petita feina.
Un dels temes del disc es titula Beatles. Vosaltres podeu estar amb algú a qui no li agraden els quatre de Liverpool?
M.R.: Bona pregunta. Que dona peu a una reflexió perquè la meva germana m’ha preguntat si aquesta cançó estava basada en fets reals i si parlava de mi. Jo li vaig dir que no, que no es preocupés, que no estava tan boig, però sí. No crec que pogués sortir amb una persona que em digués que odia els Beatles després que jo li hagués dit que és el meu grup favorit. Em sembla que seria molt depriment. No podríem iniciar una relació.
I en aquesta eterna lluita Beatles o Rolling Stones, vosaltres heu estat teloners dels Rolling.
M.R.: Nosaltres en diem Stones per l’enyoradíssim Jordi Tardà, amb qui vam descobrir molta música. Jo, per exemple, a Bowie el vaig descobrir escoltant els seus programes de Catalunya Ràdio. Ell sempre deia “els Stones” perquè ells mateixos es diuen “Stones”. Entre ells no es diuen Rolling. Dit això, el mateix Jordi Tardà li va dir a Jordi Pujol, llavors president de la Generalitat de Catalunya, que es va declarar més dels Beatles, “som amics, president”. Beatles i Stones som amics. Serem amics sempre.
Però quan els vau telonejar vau sortir amb la sensació que us van arrasar.
J.S.: No. La sensació, no. La realitat. Va ser una escombrada.
M.R.: La virtut humana més important és la humilitat. I nosaltres pensàvem ‘anirem allà, som trenta anys més joves que ells i va…’. I va ser tot el contrari. Jo vaig acabar ofegant-me, i va sortir el Mick Jagger, que va un concert de dues hores impecable, afinant, i corrents. Va ser increïble.
Els nervis juguen males passades en aquestes situacions?
M.R.: Molt males passades. Jo, encara avui, ni em puc mentir a mi mateix dient que allà va ser una tarda bonica o agradable. Per a mi no ho va ser gens. Jo em vaig trobar malament i tot. Hem sigut taloners dels Stones, però no ho vaig passar bé.
A.P.: Sí, a mi em va passar el mateix. Els nervis et juguen una mala passada, és veritat. Però quan tot és tan aclaparador, tot plegat flueix com si no hi fossis allà. Em va costar molt viure-ho tocant de peus a terra perquè moltes coses m’afectaven. Estàs sobreexcitat, molt nerviós, i tot plegat, en tot cas, em va fer allunyar d’allà i, per tant, em va fer que no gaudís. I quan va acabar tot plegat, no sabia ni el bolo que havíem fet.
Pel que dieu la sensació és la que acostuma a passar en una celebració molt important com, per exemple, una boda.
A.P.: Estàvem dispersos, massa angoixats, també, perquè va ser molt estrany, perquè ens va regirar molt, i, de sobte, vam gaudir d’un moment, és el que recordarem especialment. Estàvem tots a la grada veient el concert dels Stones i allà vam començar a gaudir. I hi ha un moment clau en què Mick Jagger agraeix a Sidonie, i pronunciant perfectament Sidonie, que haguéssim tocat aquella nit. La nostra tècnica ho va gravar i si no fos per això potser no ens ho hauríem cregut. Jagger va fer que allò fos real i que fos recordat.
Perquè musicalment la influència de Sidonie és britànica.
M.R.: Sí. I això també és a Catalan Graffiti. Cada cançó porta associat un nom; Smiths, The Cure, Beatles o, com t’he dit abans, Heavily Brothers. L’ADN de Sidonie és pop anglès de guitarres dels 60 als 90.
I com veieu l’escena catalana?
M.R.: Parlant de guitarres, n’estan sortint de molt guapes. Estan fent àlbums que ens tornen bojos.
J.S.: Remei de Ca la Fresca. Boníssims.
M.R.: Krögers. Al·lèrgiques al Pol·len. Són grups de guitarres que són molt guais.
Però trobeu a faltar una mica aquest so de guitarres?
M.R.: Encara anem una mica enrere respecte a Madrid, que crec s’han posat les piles amb Alcalá Norte, Carolina Durante, La Paloma. Amb això anem endarrerits respecte a Madrid, però hi haurà una rèplica que, de mica en mica, anirà connectant amb la gent i els mitjans. Els grups de guitarra no tenen espai. La putada de TV3 i la CCMA és que infantilitza la música, perquè converteix uns artistes que són molt interessants en una cosa gairebé del Club Super3. Cal mantenir el caràcter dels grups.
Ho heu comentat a l’inici de l’entrevista, però què us transmet que Oques Grasses esgotin en 21 minuts tot un Estadi Olímpic?
M.R.: Alegria i joia molt grans. Molt orgull. Això per al país és una notícia espectacular, i per a la música també.
I és una mostra clara que el català no és cap frontera per a aconseguir res.
M.R.: No, però per això et deia abans la paradoxa d’aquest barri. Tu surts i vas a l’Aragó i preguntes què és Oques Grasses, la majoria de gent no en té ni puta idea. Això és demencial. I és horrible que passi. Els nostres veïns ho han volgut així, però nosaltres també hauríem de ser responsables d’escoltar més música en gallec i en euskera. Ho fem, eh, però no ho fem prou.
Heu escoltat el disc de Rosalía?
M.R.: M’ha agradat moltíssim. I me’l vaig comprar a Disco 100, a Joanic.
J.S.: Ens ha agradat moltíssim. És un discàs molt seriós.
Moltes botigues de discos petites s’han queixat que Sony no els l’ha distribuït.
M.R.: La teoria de Disco 100 és que han fet aquesta putada, perquè això em sembla una patillada de Sony, és que volen prioritzar les vendes per les plataformes perquè les botigues petites com El Genio Equivocado, Revolver o Ultra-Local Records no reporten a l’acta. És una de les teories. No tinc paraules. Em sembla una vergonya.
Si us proposessin fer una col·laboració amb l’Escolania de Montserrat, en quin idioma la faríeu? En català o en castellà?
M.R.: És igual. Qualsevol element que apareix en el disc, Homem-Christo, dels Daft Punk, o totes les col·laboracions, la Sílvia Pérez Cruz i l’Estrella Morente. Tot el que apareix en aquest disc ho voldria per a nosaltres. El que passa és que som pobres.
J.S.: Però sense creus.
Què espereu que passi amb el disc i la gira?
J.S.: Tot. Esperem que passi tot. Que sigui tot una meravella.
