La periodista i escriptora catalana Selena Soro (Barcelona, 1991) torna a les llibreries amb L’últim corb, la segona entrega de la bilogia de fantasia Misteris de la Boira. Guardonada amb el Premi Carlemany per al Foment de la Literatura de l’any 2020 i el Premi Alba a la millor novel·la de fantasia juvenil del 2021, Soro aprofita la missió dels protagonistes per endinsar-se en el tortuós món de l’amor i raonar sobre el dolor, la pèrdua, però també l’alegria. En aquesta conversa amb El Món, l’escriptora reflexiona sobre les maneres d’estimar, la monogàmia i el poliamor, les diferents formes de relacionar-se, tant amb amistats com amb vincles amorosos, i el dol per un ésser estimat.
Tot i que es tracta d’una novel·la fantàstica, parla de sentiments molt vivencials i reals com l’amor.
Per a mi l’amor és la força que mou el món, i sempre ha sigut la força que m’ha mogut a mi en tot moment, amb cada cosa que he fet a la meva vida. Crec que l’amor és com la gravetat, tot i que no la veiem, la vida tal com la coneixem no es pot entendre sense ella. De fet, per exemple, a la pel·lícula Interestellar, que és una de les meves preferides, parlen de l’amor com una força que no podem veure, però que ens manté connectats a les persones que ja no hi són, que han mort, o que simplement estan més lluny. L’amor és el motor de la bellesa del món.
Quan parlem de l’amor, però, també parlem del dol. És l’altra cara de la moneda?
Sí, en certa manera. Una de les coses que diu algun dels personatges al llibre és que, a la vida, cal estar obert tant a les coses bones com a les dolentes. En els moments més difícils cal ser valent, però també en els bons, perquè vol dir obrir-se al dolor i a la pèrdua. En el cas de L’últim corb, el dol hi juga un paper bastant important, ja que la meva tieta ens va deixar mentre estava escrivint la novel·la… Era molt jove i va patir un càncer de còlon, i tot va anar molt de pressa. Va ser un procés molt dur personalment perquè vaig estar acompanyant-la molts dies a teràpia durant els dos anys de malaltia, i va ser la primera persona que vaig perdre de manera inesperada, la primera amiga. Va ser en aquell moment que vaig descobrir el dol.
Escriure la novel·la ha servit de teràpia per canalitzar-lo?
Sens dubte. Per mi escriure és una manera de canalitzar les emocions, és la meva manera d’agafar el cabdell de llana i anar-lo desfilant a poc a poc, i poder-lo endreçar. I escriure sobre totes les coses que m’ocupaven el cap durant el procés de creació de la novel·la m’ha servit per entendre i viure de forma diferent tots els sentiments que em rondaven. He après moltes coses sobre l’amor, però també sobre el dol, sense anar més lluny. Després de donar-hi voltes, crec que no desapareix. És com una mena de bola petita que se’t queda a dins mentre tu vas creixent i construint al voltant. De sobte, potser veus que aquest dol és més petit, però mai és del tot veritat: el dol és el mateix, però tu has crescut molt.
A l’últim corb, en un món on està prohibit estimar, juga amb l’amor per alliberar-se, però també apareix el personatge de l’esclau. Som esclaus de l’amor?
Som esclaus de moltes coses: de l’amor, de la feina… En el món dels Misteris de la Boira està prohibit estimar, però els sentiments no estan prohibits. Ets lliure de sentir, però no de compartir-ho. I el que fan per prohibir-los estimar és omplir-los de feina: hi ha els buròcrates que estan tot el dia treballant, però també hi ha els esclaus que, tot i les diferències, es troben en una situació molt similar. Un concepte molt similar a la nostra societat, des del meu punt de vista. La gent està tan ocupada treballant que no té temps per estimar, ni els altres ni a ella mateixa.
Per tant, som més esclaus de la feina que de l’amor.
Crec que es pot ser esclau de l’amor, però no de la mateixa manera que de la feina. I crec que no són dues coses excloents. Crec que, a vegades, més que ser esclaus de l’amor, el fem servir com un excusa per esclavitzar. L’amor en si no és esclau, però sí que es pot fer servir com una eina d’esclavatge si la manera d’estimar és possessiva, amb discursos com, per exemple “si m’estimes a mi no desitjaràs una altra persona, o si m’estimes faràs això…”. A través de l’amor podem arribar a esclavitzar-nos nosaltres mateixos i els altres també.
Aquest concepte de possessió que descriu va molt vinculat a la monogàmia, és per això que va decidir trencar-hi?
Durant el procés de dol, i a mesura que anava escrivint L’últim corb, vaig llegir el llibre La vieja sirena, de José Luis Sampedro, que parla d’una sirena que s’enamora de dues persones. I jo em vaig sentir molt reconeguda en aquesta història i en la meva forma d’estimar. M’havia passat moltes vegades que m’havia enamorat de més d’una persona i el que feia era triar, ja que, si no podia estimar a les dues persones [en un sentit romàntic], el que feia era triar. I en aquell moment vaig decidir fer un canvi de vida. Aleshores tenia una parella monògama amb qui feia 7 anys que estàvem junts i li vaig proposar d’obrir la nostra relació. Convençuts els dos, va començar el nostre procés d’aprenentatge, força llarg, per deixar-nos d’estimar de manera possessiva i començar-ho a fer de manera lliure, a desconstruir constructes relacionals que teníem interioritzats.
Aquest canvi també s’ha vist en l’escriptura.
De fet, la primera part de la història la vaig escriure mentre vivia de manera monògama, i em vaig centrar a parlar sobre el dret a estimar. En canvi, la segona ja l’he escrita vivint de manera poliamorosa i parlo sobre el dret a estimar com vulguis, sense un format tradicional o marcat. Amb el canvi vaig veure que l’amor té moltes formes d’esclavitzar, i per això volia que fos lliure. També, a la història, hi ha una espècie de triangle amorós, però no m’agrada posar-hi etiquetes.
La societat està preparada per començar a veure més situacions poliamoroses, o noves maneres de relacionar-se, dins la literatura juvenil, o escandalitza?
Jo crec que cada vegada n’hi haurà més, perquè les novel·les moltes vegades són un reflex de la societat. I jo, per exemple, en el meu cas, els personatges que surten són una miqueta un reflex del meu entorn. A mi m’han educat dues mares, i una cosa que trobava a faltar a les novel·les juvenils quan en llegia, quan era adolescent, era que hi hagués més diversitat d’orientacions sexuals, és a dir, que no tothom fos heterosexual. Crec que amb els anys han començat a aparèixer més referents i, tenint en compte que cada vegada hi ha més diversitat relacional dins la societat, cada dia es trobarà més a faltar en la novel·la juvenil el poliamor, els personatges que s’enamoren de dues persones sense necessitat d’haver de triar, de prescindir de cap d’elles. Considero que cada vegada n’hi haurà més exemples, més referents.
La societat, però, està preparada per al canvi?
Suposo que la societat mai està preparada per als canvis quan arriben, però a vegades cal forçar-los una mica. Crec que, realment, mai estem preparats per a res del que ens arriba quan ens arriba. Com a societat no ens agraden els canvis, perquè ens descol·loquen, però hem de preparar-la. És fonamental per a la convivència i perquè la manera amb la qual tu triïs estimar no sigui motiu de conflicte. De fet, sense anar més lluny, l’orientació sexual era motiu de conflicte, i es presentava d’aquesta manera a les novel·les. En canvi, en aquests moments, a la literatura ja no es presenta tant com un conflicte, sinó que com un element més de l’obra. Espero que arribi un punt en què es pugui escollir amb llibertat com vols estimar, independentment de si vols fer-ho de manera monògama o no.
Comenta que els canvis no agraden perquè descol·loquen, com es va viure el seu canvi?
El meu entorn, a excepció de la meva família, sempre ha sigut bastant normatiu, i em vaig trobar, al principi, amb comentaris com ara “li faràs mal a l’altra persona” o “l’altra només ho està fent perquè tu vols, però no n’està segur”. Arran d’aquests comentaris, en molts moments em sentia que estava fent alguna cosa malament. Avui en dia, ja no formen part del meu entorn, i he après que no m’han d’importar gaire els comentaris externs, perquè parlen més dels altres que de mi.
Recordo, però, que vaig fer una entrevista fa poc a Catalunya Ràdio on vaig dir que tenia “tres nòvios” i “dues nòvies”, i a la gent li va explotar el cap una mica. Segurament em vaig equivocar a l’hora de fer servir el terme perquè encara es té molt present què és una parella ‘normativa’, i això porta a confusions. Jo prefereixo parlar de vincles, no m’agrada posar etiquetes.
A vegades, però, és necessari posar noms a les coses.
Sí, això és cert. Jo defenso que practico l’anarquia relacional, més que el poliamor, però a vegades cal posar noms a les coses perquè si no se’ns escapen. A mi el que realment m’interessa, més que el nom, és com em relaciono amb cada persona, amb els límits que es consensuïn. Construir vincles, relacions, a mida. Jo no em relaciono jeràrquicament, tot i que sí que visc amb un dels meus vincles, que és la persona amb qui fa deu anys que mantenim una relació [tres dels quals de forma poliamorosa], però els altres vincles no són jeràrquics. A banda, tenim una mena de relació en què ens trobem tots junts i ens portem molt bé. És com si tinguéssim un grup d’amics, però a més a més hi ha sentiments romàntics i sexe. Cal deixar clar, però, que el poliamor no és només sexe, per molt que la gent cregui que sí. Ser una persona promiscua, que no és res negatiu, no ha d’estar obligatòriament lligat amb ser una persona poliamorosa.
Per tant, l’amistat i el poliamor poden arribar a tenir algun punt en comú?
Per a mi l’amistat és el format ideal de relació, perquè és un amor molt lliure. En general, als amics, o almenys quan jo era monògama, no els exigia el mateix que a una parella. És una mena de relació en la qual et veus quan vols, dones el que vols i reps el que vols. És un format que et fa sentir molt acompanyada a la vida. De fet, ara molts dels meus amics s’han acabat convertint en els meus vincles, aleshores, per a mi l’amistat és el format ideal de relació.
