Per què aquest cop ha anat A peu per Múrcia, concretament al Valle de Ricote?
Múrcia és molt poc coneguda i tenia curiositat per conèixer-la. Volia saber com era el seu interior, veure si encara existia l’horta murciana.
I l’ha sorprès?
Pensava que hi hauria més horts. En canvi, hi ha molts planters d’arbres, sobretot llimoners. En aquests moments no recullen ni les llimones que cauen perquè no els surt a compte. A més, he tingut la sensació que tornava a la Barcelona dels anys quaranta. El dia que vaig arribar a Cieza celebraven el dia de la Región i molts noms de carrers són d’època franquista. I, hi ha una gran falta de control de l’urbanisme i la corrupció és evident. Volen fer 16 camps de golf en un municipi de la mida d’Arenys.
Vostè que ha caminat per l'”Espanya profunda”, tenim una imatge equivocada de la realitat de la resta de l’estat?
Els catalans quan parlem de la resta de l’estat tendim a generalitzar, igual que ells quan parlen dels catalans. Un senyor de Múrcia que parli de Catalunya en termes generals s’equivoca. Múrcia és desconeguda, però quanta gent del Pla del Bages coneix el Baix Ebre? Sovint es critica la manera de fer dels barcelonins quan surten de la ciutat, però, al final són els que coneixen més Catalunya.
I quan diu que és català hi ha males mirades?
No es pot generalitzar. Arreu, no n’hi ha dos d’iguals. A Cieza ens vam allotjar en un pis que ens va deixar el bibliotecari del poble i no ens coneixia de res. En canvi, una vegada a Galícia, quan vaig apropar-me a una colla de pescadors van deduir que era català i un li va preguntar a l’altre: “Tu crees que el vasco es un idioma?”. “Sí, es un idioma”, va respondre. “Y el catalán, es un idioma o es un dialecto”. I l’altre respon:”¡Un dialecto!”. Però això és una anècdota. En general hi ha molta gent que mostra bons sentiments amb Catalunya, principalment accentuats per raons familiars, però també n’hi ha amb perjudicis. Ara bé, de la meva experiència no en puc fer doctrina.
A vostè no l’interessa el paisatge, sinó la gent. Camina, però sobretot escolta… una acció que s’està perdent.
Avui la gent s’interessa poc pels altres. Molts viatgen amb cotxe, paren a la plaça del poble, fan un cafè i tornen a marxar. En canvi, jo vaig a peu i també arribo a la mateixa plaça, però m’assec al costat d’un vellet sobre d’un pedrís i espero… mai pregunto res, practico l’antiperiodisme. Només dic: “Fa bon temps”. I espero. Si preguntés, l’home podria pensar: “Què vol aquest impertinent?”. Si a una persona no se l’interroga, al final, t’explica la vida. Quan viatjo sóc un foraster, però no un intrús.
Per què va deixar de viatjar per Catalunya?
La gent em reconeixia. Quan viatjo a peu no sóc l’Espinàs. No explico ni qui sóc, ni que faig, ni que pretenc. A la primera passa deixo de ser jo i començo un camí d’immersió. Aleshores, quan trobo algú que em coneix m’incomodo. En un poble de Catalunya em va reconèixer el regidor de cultura i em va ensenyar la nova maquinària de la piscina municipal. Vaig deixar de viatjar per Catalunya per la pressió.
Què ha après durant aquests 20 anys viatjant?
El respecte a la diferència: valorar cada personal tal com és. Aprendre a adaptar-me a altres móns. He après a menjar a la taula dels altres. He tingut la satisfacció de viure el temps i l’espai.
I literàriament?
He après a observar. He après a escoltar -les frases que diuen i com les diuen-; amb l’orella també es viatja. En els darrers llibres es detecta un procés d’envelliment. Ara el llenguatge és millor. Quan ets jove vols escriure bonic, però després descobreixes que la literatura és utilitzar els mitjans adequats per aconseguir un resultat concret. En definitiva, en tots sentits, viatjar ha estat un gran estímul i em costarà haver de renunciar-hi.
Però hi haurà un proper viatge? Quin és el seu proper objectiu?
El meu primer objectiu és sobreviure. Viatjar crea addicció, però no sé si les meves vertebres aguantaran. Viatjar és estrenar-se cada dia, perquè no saps com serà el poble on aniràs, amb qui et trobaràs, què et dirà… És una meravella!
Hi ha algun lloc on no viatjaria mai?
Hi ha gent que em proposa llocs… però de vegades només són llocs estètics. A mi no m’interessa el paisatge, m’interessa el rastre de l’home. Un bosc, tot atapeït, és avorrit; un arbre ben perfilat és una meravella! Un exemple. Una vegada, tot dinant amb el Joan Corominas i el seu germà, aquest em va dir: “Espinàs, perquè no vas al Pla de Busa”. I en Corominas, el filòleg, li diu al seu germà: “Què vols que hi faci allà si no hi trobarà ningú!”. Ell ho veia clar. Jo no sóc un excursionista.
Aquest cap de setmana ha finalitzat la Setmana del Llibre en Català i arriba Sant Jordi. S’editen molts llibres en català però només un 20% dels ciutadans prefereixen llegir en aquesta llengua.
Ara es venen més llibres que fa trenta anys i més llibres que en temps de la República, quan escrivien grans noms com Pla, Segarra… Fins ara era impensable que un llibre en català com La pell de freda de Sánchez Pinyol fos traduït a 19 idiomes i a Rússia se’n venguessin 200.000 exemplars. Només un 20% de ciutadans llegeixen en català? No és estrany, però aquest percentatge és molt important. Jo no em quedaria amb aquesta xifra, perquè si mirem títols concrets, el percentatge pot ser de 80% de venta en català i 20% en castellà.
Fa uns dies, l’escriptor Quim Monsó i l’expresident Jordi Pujol, es van mostrar molt crítics amb el baix nivell del català als mitjans de comunicació. Comparteix aquesta afirmació?
Jo no faria aquesta afirmació. Els periodistes no fan servir cap paraula que no estigui en el diccionari. Potser ara es fa servir un llenguatge més senzill, s’opta per sinònims més corrents, però això no vol dir que s’escrigui malament. Hem d’aconseguir que aquest 20% de lectors augmenti. Podem fer això a partir d’un llenguatge elitista? De cap manera. Cal treballar a partir de la llengua funcional… Que es cometen errors? Segur. Però ara que tenim una premsa en català que es llegeix no podem ser catastrofistes. Segurament el nivell de català podria ser més alt, però si convertim això en un tema de discussió oblidem els aspectes positius de la premsa.
Així és optimista.
Sóc un pessimisme frustrat per l’entusiasme, és a dir, com que les coses sempre acaben malament, mentrestant val més viure amb entusiasme.
