Núria Cadenes (Barcelona, 1970) acaba de publicar Qui salva una vida, la novel·la amb què ha guanyat el VII Premi Proa. Un relat coral sobre una xarxa d’ajuda a fugitius del feixisme que es va organitzar als anys 40 a la Cerdanya. Inspirada en personatges reals, començant per mossèn Joan, besoncle de l’autora, els protagonistes tenen vides encreuades en la teranyina de solidaritat que teixeixen com a “persones corrents” que fan coses inesperades, bones, pels altres. En definitiva, és una novel·la que assumeix el repte de parlar de la bondat sense “ensucrar-la”. Periodista nascuda al barri del Turó de la Peira de Barcelona i establerta fa més de 25 anys al País Valencià, on treballa a El temps, ha escrit una desena de llibres, de ficció i de no-ficció, una frontera deliberadament borrosa a Qui salva una vida. I el que hi explica està escrit amb una cura extrema per la llengua, un aspecte en què destaca que l’hi ha ajudat la traductora i correctora Carme Geronès. En aquesta entrevista, en què reivindica la capacitat i la responsabilitat de cada persona de fer el bé, parla també de la situació de la llengua al País Valencià, i assegura que no és una batalla perduda.
Qui salva una vida és una novel·la amb un estil que es percep com a molt treballat… tot i que igual ara em dius que escrius a raig…
No, no escric a raig. Escric molt a poc a poc. Ho pasto molt, com si fes pa. Esborro molt i reescric molt. Fins i tot llegeixo el que he escrit en veu alta per detectar-hi cacofonies, perquè a vegades faig rodolins, que no m’agrada que hi siguin, i això ho detecto llegint en veu alta. També ho llegeixo en veu alta perquè cada novel·la, o cada relat, ha de tenir el seu to, la seva música, el seu ritme i els seus silencis. Una cadència que jo trobo a còpia d’esborrar, recol·locar…
Amb patiment?
Molt, sí, molt. Pateixo molt. Escric amb patiment i al mateix temps, de vegades, amb goig. Perquè quan trobo una expressió, un mot o una imatge que estava buscant… és allò que dius ‘ara, per fi!’ És una sensació molt peculiar. I com que, especialment en aquesta novel·la, treballo molt amb material humà, intentant que els personatges siguin més persones que personatges, perquè bona part d’ells ja provenen de persones reals i jo els converteixo en personatges literaris, intento que siguin al màxim de carnals o tangibles. I, aleshores, les seves penes se m’encomanen. He plorat força!
Fins a quin punt t’has pres llicències amb els personatges que eren reals, tenint en compte que hi ha una memòria, gent que els va conèixer i que ho llegirà?
Si ho llegeixen, soc conscient que diran que tal personatge o tal altre no era exactament així, és clar, perquè això és literatura.
Però t’ha condicionat pensar que no volies que s’ho prenguessin malament?
En aquest sentit, no. Perquè intento tenir present sempre que una novel·la s’ha de poder llegir d’aquí a cinquanta anys, i d’aquí a cinquanta anys ja serem tots morts, tots els de la meva edat com a mínim. O bé, posem d’aquí a cent anys. El que val és el que queda escrit. I, de fet, per escriure novel·les sempre prenem fragments de realitat, mirades, frases o històries que ens han explicat. Trossos de realitat que acaben formant part de la literatura. I algú que ho llegeixi pot dir, ‘jo no soc així’, o ‘el meu avi no era així’. Això passa moltíssimes vegades. En aquest cas és més extrem perquè sí que hi ha personatges de la novel·la que estan fonamentats directament en persones reals i alguns en mantenen el nom fins i tot, com el Melitó i la Dolors…
Per alguna raó en concret?
No sé exactament per què. Bé, en algun cas sí. Per exemple, en Melitó Sala i la Dolors, sí que ho volia que hi constessin els noms.
Com a homenatge?
Sí, perquè és una història realment molt bonica, exemplar en molts sentits. I he volgut intentar, dintre de les meves possibilitats, donar a determinades persones una mica més de temps o de vida, encara que sigui literària, i una mica de posteritat. Per contrarestar aquesta sensació que les petjades que deixem són molt efímeres. Però, ben mirat, aquesta novel·la beu molt d’històries reals però en faig literatura. I tampoc no tinc clar que sigui novel·lar fets reals en el sentit d’intentar que siguin al màxim d’exactes. La imatge que ho explica és això que deia de pastar la novel·la, en el sentit que tu agafes aigua i farina i, quan les has pastat, ja no tens aigua ni farina, sinó un resultat que és una altra cosa. Pasto fragments de realitat amb ficció i en surt una altra cosa. Per tant, mossèn Joan és mossèn Joan o no és mossèn Joan, perquè mossèn Joan era moltes coses diferents, coses que hi ha aquí i altres que no hi són. Ara és el personatge d’aquesta novel·la. Sí que he volgut tenir-los respecte. Quan escrius els personatges, hi convius durant anys. Mentre vaig escrivint, aquests personatges hi són, i no volia que ells, els personatges, s’enfadessin. Els personatges, no les persones que els hagin inspirat, que no em diguessin ‘què fas?’. (Riu lleument). Però en tot cas, les vides de les persones de les quals els personatges beuen per acabar fent una novel·la, mereixen respecte. És l’única prevenció que he tingut.
Falta de respecte no n’hi ha en cap cas, però amb alguns personatges ets més dura que amb altres. Per exemple, amb la Lola…
Ai… soc dura amb la Lola?
En gran part de la novel·la, sí…
És una mica retorçada.
En la roda de premsa en què es va anunciar el premi vas explicar que, en part, havies volgut fer una novel·la sobre persones que fan coses bones pels altres per assumir un repte del qual havies sentit parlar Carlos Zanón, el d’escriure sobre la bondat, més difícil que escriure sobre la maldat…
És que és un desafiament si no vols ser ensucrat.
Així i tot, la majoria fan coses bones i hi ha algun malvat. En el cas de la Lola la veu narradora diu que li fa “dolenteries” a la minyona, però no que sigui dolenta. Has volgut marcar la diferència?
Sí, sí. Jo com a personatge me l’estimo molt. És retorçada i fa ràbia moltes coses que fa, però després un dia fa una cosa inesperada. I no tindria per què fer-la…
És la tònica de la novel·la…
Sí, perquè aquestes coses que fan alguns dels personatges no tindrien per què fer-les. I la Lola no tenia per què fer allò. Té una posició social en la qual es troba molt còmoda, té diners, té relacions, tot i que té altres mancances que li fan la vida amargant. Justament fer el que fa la significa en negatiu en el seu entorn i, malgrat tot, ho fa.
Fas tot un camí de preparació per portar aquest gir que la resignifica.
Sí. Però el mateix temps és un personatge una mica trist. Ella és recaragolada i fa que els altres ho passin malament, per exemple el marit. Però ella és trista, i aquest recaragolament intern li fa mal a ella també.
Moltes vegades la separació entre persones que qualificaríem de bones i altres que no tant depèn també de si són víctimes d’alguna situació que les fa infelices.
És clar, i literàriament la complexitat humana és molt interessant. La divisió entre bons i dolents de La guerra de les galàxies no la trobes en la realitat. Això no vol dir que no hi hagi malvats, que també hi són. Però en general les persones, i sobretot literàriament, som aquesta cosa que no saps per on agafar-la. Batallar amb la complexitat humana fa més interessant la literatura, però també les relacions. Jo no volia mostrar personatges d’una peça. Una de les intencions és parlar de la bondat o de persones que fan coses bones pels altres, però no volia que fossin éssers immaculats, éssers de llum que van pel carrer il·luminant la vida dels altres. No sé si n’hi ha d’aquests, però no seria el cas. Volia mostrar persones complexes, contradictòries, amb arestes, però que en situacions que no t’ho esperes fan alguna cosa positiva pels altres.
Sí que hi ha moments que reflecteixen que moltes vegades no som justos, sinó més aviat mala gent. Per exemple, quan hi ha mossèn Joan esperant que el rebi el bisbe, que l’ha cridat a capítol, i el tenen tres quarts d’hora en una sala freda. Ningú fa cap gest d’amabilitat amb ell. I ell pensa que hi ha ‘enviliment’. És en el sentit de quan hi ha persones que no poden resistir les inèrcies de l’ambient, cosa de la qual viuen els règims totalitaris, d’arrossegar la gent que no és capaç de reaccionar?
Ostres, em fa molt feliç que destaquis aquesta escena perquè la vaig escriure expressament per explicar això. Aquests personatges no es troben en un cas de necessitat extrema, sinó que hi ha un enviliment, la misèria de no dur-li un got d’aigua a un necessitat. El bisbe ha decidit fer passar fred a mossèn Joan, ha muntat una escenografia del poder per fer-lo sentir petit, el fa esperar en condicions desagradables per mostrar la jerarquia. I els subordinats del bisbe, sense tenir-ho prohibit, sense córrer cap risc concret, també el maltracten. Aquesta escena la vaig pensar precisament per transmetre aquesta sensació. Ni tan sols fan el gest de dur-li un got d’aigua, que no els passaria res si l’hi portessin i a ell li farien una mica de bé. Seria un gest humà i no el fan, cosa que és terrible.
Una de les coses que espero que mostri també la novel·la és que podem fer coses fins i tot en situacions molt complicades i de perill extrem. Hi ha gent que decideix actuar. És una decisió nostra que té conseqüències, tenim llibertat de decidir i també és una responsabilitat. En la novel·la hi ha moltes persones que exerceixen aquesta llibertat, trien ajudar els altres, de manera conscient o perquè els surt no saben per què, però ho fan. És la responsabilitat de no deixar que l’ambient se’t fiqui a dins, de no deixar-te endur pel corrent fins al punt d’executar ordres que no t’han donat, aquesta manera de comportar-se del subordinat que és terrorífica, intentant avançar-se els desitjos del seu superior, del seu amo, amb accions petites o terribles o simplement no actuant, com en aquest cas.
Després de la immersió que has fet en tots aquests personatges, has arribat a la conclusió que tots estem capacitats per ser persones justes?
És clar, i ho fem. No ens menystinguem. Les persones corrents ho fem. Un exemple recent és el que va passar amb la dana. Hi va haver gent que es va saltar les prohibicions per anar a ajudar, perquè ho van prohibir. I molta era gent jove, val la pena dir-ho.
Sovint se’ls acusa de frívols…
Exacte. I hi va haver molts joves que hi van anar. I molta gent que es va jugar la vida per salvar desconeguts, literalment. Per exemple, fent una cadena de persones per treure’n una que estava atrapada en un cotxe. O gent que llençava llençols perquè els altres, desconeguts, es poguessin enfilar per les finestres. És com mirar-se el món per un forat. Si posem el focus només en coses terribles que fem, veurem que el món és terrible. Però si ampliem el focus, veurem que, quan van mal dades, no és un campi qui pugui. Ens volen fer creure que el món és un campi qui pugui, que jo miro per mi i els altres no m’importen. I que si, a més, ets dèbil, encara et trepitjaré més i pugen els forts. I no és cert. A l’hora de la veritat ens ajudem. Val la pena saber-ho. Els humans fem coses terribles, no es tracta de ser naïf. Però també en fem de bones. I és diferent si veus el món així, en lloc d’anar desconfiant de quin tenim al costat.
Pel que fa a l’estil, hi ha un alt grau de detall extrem, com en el capítol que es mata i es ploma una gallina negra. Cal haver vist o experimentat el que expliques quan entres en aquests detalls per poder-los narrar?
Sí, sí, algunes sí. Jo tinc família a la Cerdanya i, de petita, venia una parenta a matar pollastres. Havia vist fer-ho i sé l’olor que fa tot el procés. I, per exemple, vaig anar al carrer Aurora, del Raval, per al capítol que passa allà. És aquesta cosa d’agafar-ne l’aire… Perquè la casa que surt a la novel·la ja no hi és, era de l’illa que van tirar a terra per fer la rambla del Raval, però hi vaig anar amb una amiga a mirar-m’ho, per impregnar-me’n, i visualitzar on havien viscut els personatges, encara que la seva petjada hagi sigut tan efímera que ja no hi ha ni la casa.
També dones una gran importància al llenguatge. Hi ha voluntat de molta precisió?
Sí, i d’intentar situar-me al màxim en l’època, d’agafar un català que s’acosti tant com que jo pugui fer al que es parlava als anys 40.
I a la Cerdanya…
Sí. El que no volia era forçar-ho, posar-hi quinze refranys, no volia fer-ho explícit.
Pot resultar embafador i artificiós…
Exacte, és el que no volia. Però sí que hi fos el català de la zona, en els capítols que passen allà. L’he anat pastant durant temps perquè la llengua encaixés al màxim tant amb el que es volia explicar com amb l’època i els llocs. Trobar aquell català que puguem llegir ara però que alhora ens evoqui aquell passat. I, a més a més, he tingut la sort de comptar amb la col·laboració de Carme Geronès, que és molt bona traductora i també és correctora. I ha trobat, per exemple, un ‘escambell’, que és una paraula que jo ja havia perdut i que me la va suggerir ella. Jo crec que havia posat ‘pedestal’.
A Girona encara diuen ‘caure de l’escambell’, allà no s’ha perdut.
Doncs aquest ‘ha caigut de l’escambell’ és de la Carme Geronès. Hi ha una cosa que vaig aprendre fa temps i que intento practicar sempre que puc, i és que, si algú en sap més que jo d’un tema, deixo que m’ajudi. Intento controlar el meu ego en aquest sentit. Quan la Carme Geronès passa per la novel·la, el text creix. Crec que hi ha una consciència molt clara de la llengua.
Tu ets de Barcelona i vius a València. Perceps la llengua especialment en perill al País Valencià?
No més que aquí. Passem dificultats, és evident i negar-ho seria ximple. Però posaré un exemple en sentit contrari. És una cosa que he vist directament. Els avis del meu company parlaven català. Però hi va haver el tall de la guerra. Famílies que parlaven en valencià als seus fills nascuts abans de la guerra i van parlar en castellà als fills nascuts després. Els pares del meu company van ser criats en castellà i després ells van criar en castellà el meu company i els seus dos germans, perquè creien que això tindrien més possibilitats socialment, no per una qüestió ideològica. I ells tres, en moments diferents i per motius diferents, van decidir recuperar el català, la llengua dels avis, i ara parlen català entre ells també.
Per tant, la pressió contra el català va ser molt més pronunciada al País Valencià. Aquí a les cases no es va deixar de parlar català…
Sí, sí, va ser pitjor. Per això de vegades em sembla que som un miracle. Hi ha moltes dificultats, molts atacs i s’hi ha de batallar i s’han d’explicitar. També s’ha de fer útil la llengua. Ha de ser útil per a la gent. Quan una llengua és útil i es prestigia creix el nombre de parlants. És cert que els atacs hi són, no són gens menyspreables, i tenen conseqüències molt greus. Al País Valencià és com si fos una llengua que no serveix per anar per la vida, que no té prestigi, per estar per casa o fer tres acudits, però després no serveix per a la cultura o per la ciència o per la política. I intenten que arreli la idea que és problemàtica, que si escrius en català et diran que ets catalanista, en sentit negatiu. Però, malgrat tot això, continua. Si ho miréssim objectivament, ja no s’hauria de parlar català al País Valencià. I, en canvi, mira quina literatura s’està fent, novel·les i poemaris boníssims.
I amb la gent més jove, que és també on hi ha més problemes a Catalunya?
Doncs al País Valencià hi ha un factor molt important que és el de la música. Hi va haver un esclat de la música en valencià i encara continua amb altres grups que van sorgint. I això ha ajudat a una incorporació impressionant de gent jove a la llengua, joves Inicialment castellanoparlants seguidors de la música en valencià, perquè és bona, perquè és potent, perquè van als concerts i s’ho passen pipa, i s’ha creat el sentit de formar part d’una comunitat. Això ha funcionat, no donem res perdut perquè actuar en un sentit o en un altre té conseqüències. Igual que tenen conseqüències els atacs, tenen conseqüències les accions en positiu. No hi ha una foto fixa que ens digui estem condemnats a desaparèixer i que el jovent ja no parlarà en valencià.
