El director de cinema, guionista i productor català Ventura Pons (Barcelona, 1945) ha mort aquest dilluns a la capital catalana als 78 anys. Director de 33 pel·lícules -la majoria a través de la seva productora Els Films de la Rambla S. A. fundada el 1985- en poc més de 40 anys de trajectòria, tenint en compte que no va debutar fins als 32 anys, es va convertir en un dels directors més prolífics d’Europa a les últimes dècades, i de llarg, qui ha rodat més pel·lícules en català. De fet, la seva trajectòria professional, que ha tingut ressò aquí, però també en l’àmbit internacional, li ha valgut distincions com la Creu de Sant Jordi, el Premi Nacional de Cinema i el Gaudí d’Honor de l’Acadèmia del Cinema Català.
Abans de dedicar-se al cinema, Pons va dirigir una vintena de muntatges teatrals, com la “Nit de reis” de Shakespeare, abans de fer el salt al cinema amb el documental “Ocaña, retrat intermitent”. El cineasta roda el film per ensenyar-la als amics, però acaba projectant-se al festival de Canes, el 1978 i esdevenint obra de culte. Als anys 80 inicia una etapa farcida de comèdies, com “El vicari d’Olot”, amb gran rebuda a la taquilla, “La rossa del bar”, “Què t’hi jugues Mari Pili” o “Rosita, please”.
A partir dels 90, amb “El perquè de tot plegat”, de Quim Monzó, fa un gir, i incorpora el drama adaptant novel·les o textos teatrals d’autors catalans. Amb aliança amb Josep Maria Benet i Jornet arriben dos films crucials: “Actrius”, el seu gran homenatge a la interpretació i amb una tripleta extraordinària: Sardà -a qui va fer debutar tant al teatre com al cinema-, Espert i Lizaran. I la punyent “Amic/Amat”, amb Josep Maria Pou. En aquest punt de la seva trajectòria, la llista d’adaptacions va creixent: Jordi Belbel, Teresa Cunillé, Lluís Anton Baulenas, Jordi Puntí, Ferran Torrent… “Carícies”… “Morir (o no)”… i una comèdia agredolça, “Anita no perd el tren”, entranyable homenatge al món del cine, amb la taquillera Sardà i l’operari Coronado. I ja a finals del 2000, “Barcelona, un mapa” i “Forasters”, en què fa debutar al cinema, als 60 anys, Joan Pera i en registre dramàtic.
També va dirigir la ficció documental “Una merienda a Ginebra” sobre Mercè Rodoreda, i els documentals “El gran Gato”, “Cola, Colita, Colassa” sobre la fotògrafa Isabel Steva Hernández, morta la setmana passada, i “Ignasi M.”, i “Miss Dalí”, biografia de la germana del pintor.
Primeres reaccions a la mort de Ventura Pons
Una de les primeres a reaccionar a la notícia ha estat la presidenta de l’Ateneu Català i expresidenta de l’acadèmia del Cinema Català Isona Passola, que ha definit Ventura Pons com un “cineasta prolífic i compromès en el redreçament d’una cinematografia catalana i en català”. Òmnium Cultural, per la seva banda, ha recordat el “llegat inesborrable” de Ventura Pons, un “cineasta prolífic i compromès amb el país”, i ha ressaltat que “amb el seu talent ha ajudat a configurar indubtablement el cinema català actual”.
