Àlex Susanna (Barcelona, 1957 – Gelida 2024) acaba de faltar a Gelida i ara les seues cendres quedaran enramades al jardí de la casa de Queralbs, els seus dos mons físics propers més estimats. Fa nou mesos que li van detectar un càncer i fa tots aquests mesos també que hi lluitava amb l’elegància metòdica i obstinada que sempre el va definir. Durant les darreres setmanes, conscients del desenllaç que ja els havia anunciat ell mateix, els amics han acompanyat la seua família amb una enramada d’estima que diu més d’ell encara més que el propi refinament.
Des del 1977, amb la publicació d’Abandonada ment, el primer llibre de poemes, que el situa oficialment dins la denominada Generació dels 70, fins al seu darrer dietari, La dansa dels dies, l’última baula de la trilogia que ha publicat des del 2020, Susanna ha desplegat un món de saviesa apresa i de coneixement transmès que no ha atès límits. De la poesia a la pintura, de la filosofia a l’escultura, de la novel·la a la gastronomia, de l’arquitectura al gravat, la seua curiositat ha estat absoluta i meticulosa. No hi ha cap àmbit del coneixement o de la sensibilitat humana que no hagen merescut una ullada atenta i una reflexió cultíssima i precisa d’Àlex Susanna. Per explicar el perquè dels seus set dietaris va definir aquest desfici intel·lectual com “el gènere d’acció de gràcies”. Gràcies per tot el que li havia estat permès viure, observar, entendre i gaudir. Ara aquests textos ens permeten beneficiar-nos del gran regal que ha estat la mirada lúcida d’un autor il·limitat.
Com a poeta, Susanna va ser una de les veus més coherents i duradores d’allò que els crítics van denominar “Generació dels setanta” i que el temps ha desbrossat amb la mateixa força amb què ha respectat. Aquell grup -nombrós, heterodox i complex- va unir-se des del començament, per prendre la volada necessària, en el rebuig al realisme anterior -marcat pel liderat de Joaquim Molas i Josep Maria Castellet- i per la reivindicació del “jo poètic” i l’ús de totes les possibilitats de l’idioma. Susanna va ser dels que van persistir, després de la publicació d’un rosari de poemaris, i finalment es va compilar l’any 2019 amb el llibre Dits tacats. Antologia 1978-2018, segons l’editor, un cant a “la intel·ligència i la sensibilitat”, els seus dos trets més perennes.
Pel que fa al dietarisme posterior, la llista de les seues observacions i les seves meditacions és colossal. L’encert amb què definia cada troballa personal, reiteratiu. El món d’Àlex Susanna, teixit a còpia d’atraccions, fascinacions, admiracions i afectes, traça una herència sàvia i impagable. Susanna va ser un cavaller complet, un dels darrers cavallers de la cultura capaç d’abastar-ho quasi tot. Amb una ambició instructiva i sensitiva totals. L’exhibició amb què convertia cada reflexió, cada conversa o cada escrit, quedava encara més arredonida amb una elegància personal anacrònica, perquè l’elegància ja no es practica en un món que perpetra mossos i arraps. Exquisit en el tracte personal, prolífic en les bondats i delicat en les petites -i incisives- maldats literàries, escoltar-lo sempre marcava referències elevades i profitoses.
Poeta, dietarista, editor i promotor cultural
Àlex Susanna va ser poeta i dietarista, però també editor, agitador i promotor cultural. Va impulsar, juntament amb Miquel Alzueta, Columna Edicions, un esclafit de lletra moderna i de referències clàssiques. Va dirigir, durant anys i de manera encadenada, el Festival Internacional de Poesia de Barcelona, la Fundació Caixa Catalunya, l’Institut Ramon Llull, l’Agència Catalana de Promoció Cultural i la Fundació Vila Casas. El seu criteri, com el dels noucentistes, va marcar tendències i gusts. Defensor de bandera de la pintura figurativa -contra “les abstraccions irrisòries”-, va abocar alhora atencions i exaltacions als pintors i escultors actuals que no n’eren però que s’ho mereixien. El cànon de Susanna sempre estava justificat per mil i una argumentacions enlluernadores. El seu criteri va quedar reflectit també en la garbera d’exposicions que va organitzar o comissariar.
Ha mort el paisatgista de figures que s’ho mereixien. Àlex Susanna només perdia un punt de l’exquisidesa quan es referia a l’oblit estúpid amb què la societat catalana castiga els seus creadors. Potser ell també en serà víctima, perquè ni l’humanisme més obstinat canvia els vicis col·lectius més lesius.
Al seu penúltim dietari -El món en suspens- i seguint la bona traça de Natalia Ginzburg, va recollir: “Davant un fet dramàtic, només ens queda el poder redemptor de la literatura”. Davant el fet dramàtic de la desaparició d’Àlex Susanna, ens queda com a compensació necessària la seua literatura. Aprofitem-la sense mesquineses.
