Mònica Balsells (Barcelona, 1999) no té pèls a la llengua. Parla clar, ras i curt, i li agrada riure. Actriu i còmica de formació, s’ha fet un lloc dins el creixent circuit de l’stand-up comedy de Catalunya. Amb un humor incisiu i treballat, força negre en alguns moments, Balsells ha anat recorrent sales i escenaris del país convertint la vocació d’actuar en una forma de viure. També és cofundadora d’una petita companyia de teatre anomenada La Saura. Va descobrir la interpretació de gran, però, segons assegura, ha estat un gran encert. En aquesta entrevista amb El Món dins la sèrie Talents amb Carnet Jove, reflexiona sobre el circuit de l’stand-up, la importància del públic en els espectacles i els límits de l’humor, si és que n’ha de tenir.
L’afició i l’interès per actuar i l’stand-up et ve des de petita?
Doncs no, de fet gens. A casa meva som família de metges [riu]. Jo sí que consumia stand-up, sobretot Berto Romero, però mai hagués pensat a dedicar-m’hi. Sí que deia que volia ser la Sílvia Abril, que és el meu referent, però mai pensava a dedicar-m’hi, perquè treia bones notes i pensava que faria alguna cosa de ciència.
I en quin moment vas decidir fer el pas?
Vaig fer la selectivitat, i allà vaig decidir que no volia fer cap carrera científica. A part de per la nota, perquè no tenia els dotzes, perquè soc una persona molt nerviosa i no volia fer una cosa on no pogués tenir gaire contacte social. I allà vaig decidir que volia fer criminologia, perquè havia vist moltes pel·lícules [riu], però només vaig durar dos mesos. Llavors vaig anar a una coach que va estudiar el meu perfil, la meva personalitat, i em va dir quines eren les coses que necessitava d’acord amb com era. I em va dir que amb les que seria més feliç seria amb la interpretació o el màrqueting, i em vaig tirar a fer interpretació.
Et va costar prendre la decisió?
Em feia una mica de cosa, sobretot pel fet que crec que m’hauria guanyat molt bé la vida fent una cosa més fàcil. Però la meva família em va donar suport en tot moment, i això ho va fer més fàcil. I vaig decidir fer interpretació, però ja tenia clar que volia fer comèdia. Sabia que, dins la interpretació, jo volia fer stand-up, però em van dir que abans de fer-ne havia de fer teatre, i ho vaig gaudir moltíssim. Es podria dir que són les meves dues vocacions.
I com t’introdueixes en el món de l’stand-up?
Primer vaig fer un curs, i després ja vaig anar a provar als locals de micros oberts, on la gent s’apunta i puja a dir acudits. Tot això funciona per Instagram. Cadascú té la seva pàgina amb un formulari i tu hi apuntes quins dies et va bé. Et pregunten quantes vegades has pujat abans, i si és la primera vegada t’ajuden molt [riu]. Hi ha molt bon ambient, i és un cercle molt petit. És un cercle on t’acabes coneixent amb tothom, però és cert que cada mes entra gent nova. A Barcelona el cercle és més fort, però també hi ha micros oberts a Girona, per exemple. Als altres llocs on he anat, però, ja ha sigut amb bolos, que això ja és diferent.
O sigui que et mous principalment per Barcelona.
Sí, sí. Bàsicament per Barcelona i els afores, perquè fer-me una hora de cotxe per anar a provar set minuts de text…
Només són set minuts?
I set minuts ja és difícil de tenir-los ben fets, eh. Set minuts parlant amb l’objectiu de fer riure… És molt difícil [riu]. Un cop entres a la roda, ja et vas movent, i la gent et va recomanant. És molt familiar. Al principi costa d’entrar-hi, i costa que et valorin, fins que trobes el forat. Es donen moltes oportunitats, però és important entrar-hi bé, causar una bona impressió. Evidentment, t’ho has d’anar currant, i, per molt que avui ho hagis fet malament, l’endemà tornar-hi i tornar-hi, perquè segur que la primera vegada no ho faràs bé.
En l’stand-up, és més important tenir una bona preparació de l’espectacle o saber improvisar i adaptar-se al públic?
A l’stand-up tu t’escrius el text. Sí que hi ha gent que se l’escriu de dalt a baix i el diu literalment en escena, però també hi ha gent que només s’escriu la idea i després la desenvolupa a escena, però sí que tens les rematades dels acudits que sempre et funcionen, i hi acabes recorrent. Quan arribes allà pots anar amb la idea de fer una cosa, però veus al públic i et decantes per fer-ne una altra. I sí que és veritat que hi ha vegades en què alguns acudits es van perfilant durant l’escena, o veus que avui has col·locat algun acudit que ha funcionat molt i decideixes incorporar-lo un altre dia. O sigui, a la pràctica, acabes d’escriure ja en escena.
Això pot ser molt arriscat.
Sí, màxim, però ja m’agrada una miqueta [riu].
T’influeix molt com reaccioni el públic?
Influeix i molt, perquè de cop i volta és com si la teva feina no tingués sentit. Et diria que el públic influeix fins a un 80% del resultat d’un espectacle. Tu pots tenir un text de merda, però tenir un personatge tan ben fet i tan guai que el públic es pixi. I, en aquest cas, realment, la feina a casa no l’has fet, sinó que la teva persona fa gràcia. En canvi, tu pots estar invertint moltes hores en un text superguai, però que si no el fas bé no té sentit. Al final, el sentit el dona el públic, per això el miro tota l’estona. No hi ha cosa que em faci més ràbia que un còmic que mira a terra, perquè estàs comunicant, i has de parlar amb la gent, no amb el terra. Sí que m’ha passat alguna vegada que hi hagi una persona a primera fila amb cara de cul mentre la resta de la sala riu, llavors me’l quedo mirant per anar a buscar a veure si el puc fer riure d’alguna manera. Interpel·lar-lo una mica.
Directament?
No directament perquè tothom se n’assabenti, però sí mirar-lo més [riu]. Jo no soc gaire de parlar amb el públic. A mi m’agrada fer jo la comèdia, no riure’m de la gent que ve de públic, perquè hi ha gent que ho passa realment malament. De moment no ho he fet mai, però bé, mai se sap.
Alguna vegada t’has quedat bloquejada o t’ha costat reconduir una situació perquè el públic no estava responent?
Més que quedar-me bloquejada, sí que m’he trobat amb situacions de començar fatal i de ja no remuntar-ho. Llavors veus que el públic tampoc respon perquè tu ja estàs malament, i tot va cap avall… Els cops que m’ha passat és perquè estava començant massa fort. Ara ja fa temps que no punxo, però sé que tard o d’hora vindrà una punxada grossa [riu]. Ara el que sí que faig, quan he provat un acudit i no ha funcionat, és dir-ho obertament, llavors a la gent li fa gràcia perquè veu que has fracassat.
Creus que l’humor ha de tenir límits?
[Riu] Jo soc bastant negreta amb això. Crec que n’ha de tenir segons com. O sigui, crec que l’humor ha d’estar justificat i, un cop justificat, allà dins sí que no hi ha límits. És a dir, en el moment que és humor gratuït, que falta al respecte per faltar, aquí sí que hi ha d’haver límits. O sigui, jo . Si dius una burrada enorme però hi ha una justificació, llavors endavant.
T’autocensures d’alguna manera per fer els espectacles?
Sí, jo crec que tothom, tots els còmics, perquè al final tu també t’has de vendre. Jo he tingut blocs d’humor molt negres que no sempre que els fas han tingut una bona rebuda, però després vas amb un bloc més blanc i funciona a tot arreu. Sempre tens més oportunitats. És a dir, quan fas un humor sense faltades, més per a tothom, que fins i tot un nen el podria sentir i riure, tot i que no sigui per a nens [riu], tens més oportunitats. Amb l’humor negre això no passa, però jo en soc molt fan també.
L’humor negre és més de nínxol…
A Barcelona, per exemple, ja hi ha un Open Mic que és només d’humor negre, i tu ja vas allà sabent el que et trobaràs. A Sabadell també fan un xou que és només d’humor negre, i al final la gent es pixa. El que sí que és veritat és que, si en una nit han passat set còmics, i d’aquests sis han fet humor blanc, si el setè fa humor negre et trenca el ritme. Et fot una hòstia. És com si estàs veient una pel·li de drama i, de sobte, et foten un acudit allà al mig. No té cap sentit, és una hòstia de la mateixa manera. Llavors, crec que, com que no tothom fa humor negre, ha d’entrar bé perquè agradi al públic. I tampoc sé si es petaria sempre un lloc on només es fa humor negre… Crec que tothom ha de fer el que vulgui fer on ho vulgui fer. Evidentment, si vas a una escola, no facis humor negre [riu]. Has de saber trobar el moment i l’espai.
S’ha ofès algú per algun acudit que has fet durant un stand-up?
Mira, jo tinc un bloc en què parlo sobre la mort dels meus avis, i un dia, un dels primers cops que pujava [a l’escenari], tot el públic era d’avis i vaig fer aquest bloc, que era molt negre… Ho vaig passar malament [riu] M’anaven posant cares com de ‘quina burrada està dient’ [riu]. Ho vaig passar malament, però mira, batalletes. No podia recular perquè tampoc tenia res més escrit, així que vaig tirar endavant amb el que tenia. Era un ‘ara us ho mengeu, amics, jo no tinc res més per vosaltres’ [riu].
És més fàcil fer humor de tu mateixa o dels altres?
Mira, vaig començar fent humor dels altres, i ara que començo a fer humor sobre mi, la gent riu més, perquè és evidenciar que ets una pringada i permets que la gent es rigui de tu. I, llavors, és quan te’n rius dels altres també, perquè ja els has entrat bé. Has aplanat una mica el camí. Jo sempre he sigut molt de riure’m de mi mateixa, llavors ara és fer el mateix, però portar-ho davant de gent i dir-ho en veu alta.
Et marques algun límit a l’hora de parlar de tu mateixa o parles de qualsevol cosa?
Em poso límits. Si és un tema que em remou, doncs no en parlo. De la mateixa manera que no vull posar en evidència cap familiar, cap amic, cap exparella… Tot el que pugui molestar a la gent que m’importa, llavors no ho faig. O tot el que em remogui, llavors passo. Ara bé, la resta de coses em dono via lliure. Això és el que faig jo, però és molt subjectiu, així que si li preguntes a una altra persona segur que et dirà una cosa diferent.
Tenint en compte que bona part dels teus espectacles consisteixen a fer comèdia amb la teva vida, fas alguna mena de preparació mental per abans de pujar a l’escenari?
No com a tal. O sigui, jo abans de pujar-hi sí que estic molt nerviosa, i allà em recordo que ho he passat mil cops, que m’ho sé de memòria, que m’ha funcionat altres vegades, i que si no funciona potser soc jo, però potser és el públic. Com més calmada vaig, millor, però amb els monòlegs no tinc cap ritual concret. Amb el teatre sí que faig una salutació al sol molt curta, de set minuts. Bé, i una caca [riu]. No havia pensat mai que no tenia cap ritual amb els monòlegs, potser ara ja no em cal [riu].
Tens algun nou projecte entre mans?
De moment, vull començar a ser més activa a les xarxes. És important tenir-ne perquè és com t’apuntes als llocs, però realment no cal penjar vídeos. Hi ha gent que no ho fa. Ara bé, a mi m’agrada, em sembla una bona carta de presentació. Per ara em centraré en les xarxes. Tinc altres idees al cap, però cap d’elles s’han acabat de sedimentar.
