“A l’hora de renunciar al propi ésser, ¿compta més el poeta que el pagès, l’historiador que l’artesà, el polític que el botiguer? Qui és més poble, qui és més Catalunya, l’un o l’altre?”. Cap lector, com a mínim no del públic general del país, havia pogut llegir aquest interrogatori al botifler, sovint amb medalla i despatx, que va etzibar un verinós Manuel de Pedrolo farà uns 60 anys. Les gegantines Cartes de Catalunya, el més cèlebre dels textos de l’autor que el sedàs franquista va voler enterrar sota nous catalans i cavalls cap a la fosca, és la joia de la corona de Prosa de Combat (Comanegra, 2025), un recopilatori d’articles i assajos inèdits del “gran intel·lectual dels 60” al Principat que va baixar de la Segarra a construir una nació.
En la Catalunya clerical i funcionària del 2025, que propis i aliens s’entesten a pintar sota una bandera blanca, un artefacte com aquest s’ha passat 11 setmanes a la llista dels més llegits, i ja acumula quatre edicions en només tres mesos de vida. Quan el presentador i còmic Òscar Andreu deia, en una publicació a Twitter, que les peces que s’hi troben “semblen escrites DEMÀ”, es referia a això: com el poeta, l’historiador i el polític -que ell ja recuperava del segle XVIII per deixar en evidència els del XX-, les capitulacions entusiastes de l’avantguarda política que el 2017 es pretenia nacional només amaguen l’entusiasme que encara bull sota l’independentisme. “No som nosaltres; és Pedrolo, i és el país”, exclama Júlia Ojeda, la mare de la criatura, juntament amb el director editorial de Comanegra, Jordi Puig. La llibreria Laie del carrer Pau Claris ha hagut de posar més cadires de les que tenia previstes per sentir els dos presentadors llançant Pedrolo contra els seus enemics. És el país.
Prosa de Combat és un volum curt i accessible, que recupera textos escrits sota la màxima pedroliana que reivindica Andreu: “que tot quedi molt claret, que la gent no està per hòsties”. Tan accessible que en cap cas es podia haver publicat sota l’ull nacionalcatòlic. Per al règim, Pedrolo només podia ser un escriptor juvenil, pràcticament pulp, que parlava a les masses en el pitjor sentit del terme. Ojeda i Andreu, però, sostenen que ni tan sols les seves novel·les populars, les que encara es colen al programa de l’institut. La recopilació, que recompon Pedrolo com a pensador polític, també serveix per llegir especialment el Mecanoscrit del segon origen des del prisma nacional i popular, com “la primera distopia utòpica d’una Catalunya independent”, en paraules de la professora de literatura catalana de la Universitat de Mallorca.
La mateixa Ojeda fa recompte de la reacció que els hereus dels censors durs i els censors tous de Pedrolo han fet de Prosa. “Amb les polítiques socialistes, Juan Marsé hauria anat a Guadalajara. Pedrolo, no”, etziba. I, en tant que missatge des de demà, el full de ruta del segarrenc no només és aplicable encara avui; sinó que supera moltes de les idees que dominen fins i tot el sentit comú independentista. “Si s’haguessin publicat aquests articles, jo m’hauria estalviat el 50% dels meus tuits”, ironitza Andreu; que acusa el règim franquista d’haver volgut “anul·lar de la conversa pública” l’escriptor i pensador més prolífic del seu temps.
Tots els catalans
Una de les peces de més gravetat que recull Prosa de combat és Entorn d’una expressió, un article que Pedrolo va dedicar a Francisco Candel en l’estela de la seva gran aportació al relat espanyol de Catalunya, Els altres catalans. Escrit l’any 1966, dos anys després del llibre de Candel, no va tenir la mateixa sort davant el censor franquista. El jou castellà, argumenta, Ojeda, va permetre que el marc mental dels altres catalans, que va allunyar l’horitzó essencial del republicanisme català de pensar-se com un sol poble, s’imposés. Les pàgines de Pedrolo, però, mostren “l’error en el marc de Candel”. “La nostra voluntat antisegregacionista no pot veure amb bons ulls l’existència, en el nostre sol, de dues comunitats hostils, i deleja per fer-ne una sola. I suposo que ningú no ens pot retreure que la vulguem catalana en una terra que encara ho és”, concloïa l’autor nat a l’Aranyó, cal no oblidar-ho, ara fa 60 anys. Si la visió de Candel, que és “la de Brigitte Vasallo i Ada Colau el 2015″ per a Ojeda, ha sobreviscut, és perquè les institucions l’han volgut, també en democràcia. Des del demà, i amb els textos a la mà, és fàcil concloure -com ho fa l’editora- que “Jordi Pujol i Max Cahner també van triar Candel per sobre de Pedrolo”. “El pujolisme buscava el perfil baix i la pacificació”, un projecte per al país “inassimilable” per a les tesis de l’escriptor.
Contra aquest conte de les dues Catalunyes, el Pedrolo polític és “una bomba de rellotgeria” que amenaça la integritat de tots els projectes públics que la contradiuen. “Contra els socialistes i els espanyolistes de torn”, però també contra les extremes dretes que pensen el Principat endins, i no cap al món. Amb el nou prisma que ofereixen els articles inèdits, Ojeda reivindica el Mecanoscrit com “una novel·la que ja sabia que Sílvia Orriols mai no se’n sortirà”. “Pedrolo sabia que la immigració, integrada amb la llengua i la cultura, era imprescindible perquè Catalunya pugui sobreviure”, reflexiona. També contra els cantors de la derrota que fa anys que volen una fi de cicle; però que xoquen contra una aspiració nacional tossuda. “Una de les feines de l’espanyolisme era dir-me que no tenim gent. Però n’hi ha, i molt vibrant”, postula Andreu.
Retornar Pedrolo al fòrum públic, i fer-ho explorant el seu manual polític, ha de servir per revifar la pulsió nacional, sosté Ojeda; però també per lligar-la, com ho estava el mateix intel·lectual -i Joan Fuster, i Maria Mercè Marçal, i Núria Cadenas, i tants altres- al “fil del relat nacional i independentista que ens han robat”. “Cada generació d’independentistes ha hagut de començar de zero, i això no pot ser”, sentencia Ojeda. Nascuda al 94, la professora i política pertany a una generació que el 2019 “es va quedar orfe”. Assegura haver revifat mirant enrere, cap a generacions que ja havien viscut la repressió castellana dècades abans de l’1 d’Octubre i d’Urquinaona. “Pedrolo va seguir, Fuster va seguir. Quan Cadenas va ser empresonada, l’any 88, va mantenir l’esperança llegint La Paraula dels botxins”, recorda Ojeda. En temps obscurs, en què l’esperança és el nou punk, el Pedrolo pensador -i el novel·lista, i l’articulista, i el dramaturg- no pot ser més subversiu.
