Volia fer una novel·la. No. Li van demanar que fes una novel·la. Per ser més exactes, segons la seva amiga Natza Farré i padrina del projecte, l’encàrrec que li van fer la va obligar a treure la novel·la que tenia dins. I n’ha sortit un llibre refotudament divertit del qual no li fa res que li diguin que pot ser d’autoajuda. Això és el que passa quan es posa a escriure cada matí de 6 a 9, abans de començar la seva jornada laboral com a consultora tecnològica, una novel·lista novella que, encara que demostri aquesta capacitat d’autodisciplina monàstica, és desobedienta per naturalesa i viu instal·lada en la ironia. Si tot això és un escut per anar per la selva de la vida, ho deixem al criteri de qui tingui la formació per analitzar-ho. La resta de mortals –i sobretot les mortals– el que hem de fer és llegir Totes les cases felices i riure, que és molt sa. Sense deixar de percebre la mossegada letal que clava a alguns tabús. Es tracta del llibre que acaba de publicar Esperança Sierra Serra (Terrassa, 1974). D’escriure, fa anys que escriu, inclosa la sèrie de contes Els cacaus. Se la podria considerar novella pel que fa a les novel·les, però ni això. Els seus relats a Contenidor en flames, la seva cambra pròpia a Catorze, que es claven com ganivets mentre et petes de riure, són micronovel·les.
Ho va detectar l’editora de La Campana (Penguin) Mireia Lite, que estava convençuda que devia estar escrivint una novel·la no-micro i que devia tenir editors fent cua. Ho va explicar en la presentació del resultat de la seva tossuderia, a la Bookeria de la llibreria Ona, plena de dones i amb alguns homes (pocs) que, per raons que es desconeixen, es van atrevir a deixar-s’hi caure. “Donava per fet que estava fent alguna novel·la i que la tindria emparaulada i amb 25 editorials al darrere. Però vaig parlar amb la Natza i em va dir que no estava fent cap llibre però que tenia una novel·la a dins. Així que vaig contactar amb l’Esperança i em va dir que sí. Ens ha tocat la loteria!”, diu entusiasmada una editora que ha de tenir cua de manuscrits que volen ser publicats.
Quatre protagonistes, quatre patrons de vida, quatre amigues
El resultat és una novel·la amb una història de sororitat –una paraula que, curiosament, no es va dir ni una sola vegada en la presentació: no calia– amb humor satíric i amor –entre amigues. Quatre protagonistes femenines que són quatre arquetips de la seva generació –pels volts de la cinquantena, com l’autora– però alhora són de carn i ossos. Helena Homs, Míriam Masfarré, Raquel Ruiz de la Riva i Sita Sarrat: cadascuna amb el seu nom i cognom començats per la mateixa lletra, perquè l’ordre és una altra de les dèries l’Esperança Sierra i Serra –que encara deu retreure a la seva mare no haver-li posat un nom amb S. Els marits i fills –les que en tenen– de les protagonistes també van per la vida amb la mateixa lletra, cosa que facilita la vida als lectors, que a més a més disposen d’una petita guia inicial, com si es tractés de l’arbre genealògic de Cien años de soledad. Un cop tenim les protagonistes situades, arriba l’hora d’obrir les portes de les cases falsament felices de Vallubach, recreació literària de la Matadepera on va créixer l’autora i on encara se l’ha d’anar a trobar de tant en tant.
La seva, encara que no ho digui així, era una casa feliça –sense piscina, a diferència de les cases de moltes de les seves companyes i amigues, però feliça. “Però què és una casa feliç?”, li demana Natza Farré, presentadora de la presentació. “Una casa feliça és una casa còmoda, on no t’has d’amagar de res, on no has de vigilar què dius ni de com ho dius, on pots anar amb calces. Jo vaig créixer amb pares, germà, avis i animals. Érem molts, tres generacions en una masia, però cadascú tenia el seu espai, podia ser rara, però era còmoda”. I en el seu llibre “no hi ha res d’aquesta casa”. “És al revés”, assegura ella.
El que passa darrere d’una porta d’una casa amb jardí
Per contrast, per observació i per reivindicació, Sierra Serra vol travessar les portes que es tanquen i, un cop tancades, no se sap què passa en aquelles “cases amb jardí i amb recursos”. Per si encara en quedava algun dubte, parla de violència de gènere, i fins aquí podem escriure però ho havíem d’escriure per entendre’ns. “El que passa en aquest llibre és una cosa que molts cops la gent es pensa que no passa en aquests jardins i aquestes cases, i es pensen que passa en llocs sense jardins i sense recursos. Els homes moltes vegades ens fan mal de manera poc elegant, i volia portar aquesta rudesa a una casa bonica i amb recursos”, s’explica. I encara diu més: “He escrit aquesta història perquè les dones a les quals els passa això se sentin acompanyades”. De fet, a part de la violència central, en el petit univers de l’Helena, la Míriam, la Raquel i la Sita hi ha “una suma de moltes petites coses que ens passen a les dones cada dia i a totes les dones, amb més o menys mesura. I llegir-ho et fa companyia o et fot una hòstia, i també pot anar bé”.
Estructurat en capítols molt curts –deliberadament curts, disciplinadament curts, “de seguida trobo que m’enrotllo massa i em sap greu per la gent que ho ha de llegir”–, Totes les cases felices és una desconstrucció demolidora –és a dir, una demolició en tota regla– de la hipocresia, una crida a l’alliberament de cada dona –que ha de ser autoalliberament, de rebel·lia– i una reivindicació de l’amistat femenina i del feminisme. “Per a mi, que soc cèlibe…”. “Això és una fase que està passant”, la interromp Natza Farré adreçant-se al públic, al qual fa saber també que l’autora, a més de cèlibe temporal, és “estudiosa de la Bíblia”, un còctel que la fa “el més semblant a Rosalía que tindrem a prop”. “El que em dona més pau [continua Esperança Sierra, com si sentís ploure] són les meves amigues”. “I a més estic bastant enfada amb les dones que diuen que no són feministes ni masclistes [“Són idiotes”, la veu de la Natza de nou], perquè el simple fet de ser dona implica un feminisme latent, i em dona pel sac quan una dona ho talla”, remata.
I salta la pregunta des del públic: “Et sabria greu que et diguessin que aquest llibre és d’autoajuda?”. “M’encantaria!”. No hi ha més preguntes. Només que la Natza sempre vol tenir l’última paraula: “És un llibre que sembla molt més frívol del que és, sembla fàcil però no ho és, s’han de llegir bé, fot una hòstia important a la invisibilitat de determinades coses. És un llibre rotund, necessari i molt ben escrit”. Queda dit. I ha de quedar llegit.
