A una de les meves classes de nens d’entre 2 i 3 anys, hi tinc una alumna amb autisme. De moment, encara no sabem si s’escolaritzarà o seguirà una altra mena d’aprenentatges, ja que l’avaluen constantment i els qui en saben no ho han determinat. La Paula, a la qual no anomeno pel seu nom real, és una criatura meravellosa, com ho són tots els nens als quals mirem amb amor. Quan ens vam conèixer, de manera instintiva, vaig començar a tractar-la amb una cura especial o diferent, però aviat em vaig adonar que això, a ella, tant li feia. Per tant, vaig començar a tractar-la com a tots els altres nens i vaig decidir, per una banda, llegir tot el que pogués sobre nens amb autisme, i per l’altra, esperar que ella em mostrés el camí. I no va fallar, no falla mai. Quan un nen decideix que ets el seu amic, t’ho fa saber, encara que no parli, encara que no et miri mai als ulls. Amb la Paula, el lligam que tenim ara va venir per la música. A classe, la música és molt important, les cançons són bàsiques per aprendre una llengua, la que sigui, pròpia o de l’altra banda del món. La Paula, amb les cançons, va començar a moure’s com ho feien els altres nens i jo mateixa. I un dia en què no sé si feia sol o no, de sobte, la Paula va començar a somriure i a mirar-me als ulls tota l’estona, mentre cantàvem i ballàvem. Ja he dit que no sé si feia sol però sé que dins de classe en va aparèixer un d’immens i lluminós que creixia dibuixat al somriure de la Paula. Els qui ensenyen saben de què parlo. Saben què és buscar, enfebrits, un camí, i no trobar-lo, i que de sobte aparegui. És quan aquest ofici val la pena de ser exercit. És com quan algú et diu que llegeix el que escrius -li agradi o no- i no és el teu pare o ta mare…
Però tornem a la Paula. Les cançons, música, paraula i moviment, ens han donat, a la Paula i a mi, un mitjà perfecte per trobar-nos i aprendre l’una de l’altra, crec que jo molt més d’ella. La seva mare m’explica sovint que cada vegada que posa un vídeo o una sèrie amb cançons, la Paula es transforma, somriu, balla pel passadís de casa… A la classe, les cançons fan moure la Paula de manera harmoniosa, com si totes les vibracions de les notes i les cadències de sons i paraules, la col.loquessin enmig d’una dansa de les esferes… És una autèntica meravella! Quan no hi ha música, els seus moviments canvien.
Pensant en la Paula, estudio i llegeixo desenes de coses. I un dia em trobo, a internet, la Royal Shakespeare Company i la Universitat estatal d’Ohio embolicades i treballant juntes en activitats que lliguen l’obra shakesperiana amb els nens amb autisme. Ostres! Quina cosa més bona! «Tots sabem que el ritme del llenguatge en Shakespeare és el ritme dels batecs del cor» diu Kelly Hunter, de la Royal Shakespeare Company, que ha adaptat La Tempesta per a nens amb autisme. El batec del cor com a ritme i so essencial, el primer ritme que aprenem just abans de néixer, un ritme que ens acompassa i ens calma. Els nens amb autisme això ho tenen molt present. Batecs del cor com a començament, i després, tota la resta. A l’obra de Shakespeare hi ha emocions a dojo i, a més, tot està escrit en vers, és a dir, amb una música inherent a dins.
En aquest meravellós vídeo es poden veure actors de la Royal Shakespeare i experts de la Universitat estatal d’Ohio jugant amb nens amb autisme. Els resultats són meravellosos, els actors i estudiosos universitaris n’estan molt satisfets i els pares dels nens, extasiats. Totes les funcions de La Tempesta tenen públic, és clar, i es recomana a les famílies amb nens amb autisme, especialment. Llavors, l’efecte en cadena es multiplica. Que poc s’ho devia pensar, en Shakespeare, que els seus versos servirien per guarir cors isolats. Però no només. Els versos ens alimenten a tots, són fets de proteïnes valuoses. Per què no prenem l’exemple dels nens amb autisme? Ells ho han vist abans que molts de nosaltres.
