Josep Solana –Joso– va arrancar quasi de xiquet com a il·lustrador d’acudits a la revista La Risa. D’allà va saltar a Tío Vivo, l’artefacte que els Cinc Grans de Bruguera –Cifré, Conti, Escobar, Giner i Peñarroya– van perpetrar al marge de la gran editorial –contra la gran editorial, doncs– i que va naufragar perquè Bruguera era massa Bruguera. Joso hi va arribar quan la revolta dels cinc historietistes havia fracassat, però Tío Vivo continuava com a revista independent. Allà va crear algunes sèries i personatges, més o menys vulgars, i allà va arribar a una conclusió vital: “A mi m’agradava més l’acudit que la historieta”. Poc després Bruguera va abduir definitivament Tío Vivo i també Joso va acabar dibuixant acudits per a la gran corporació de la vinyeta. Durant dues dècades va saltar i salpebrar humor ràpid per tota mena de publicacions, tot i que es guanyava sobretot la vida treballant com a publicista en l’agència dels seus germans.
El 1982 Joso es va separar de la família i va mamprendre en solitari l’aventura extravagant d’impulsar una escola de còmics. L’única que hi ha hagut a Catalunya i ara una de les més importants d’Europa. Cada any hi passen uns 800 alumnes i ha estat el bressol entremaliat i artístic d’una garbera de dibuixants d’aquest país. Desenes i desenes de mestres de la vinyeta per als quals Joso és nom de bressol i llançamíssils. Potser convé citar-ne un, Pasqual Ferry, primerament perquè és un autor transoceànic que ha tret punta al llapis a les editorials DC i Marvel –poca broma– i després perquè té un fresc a mig acabar de fa anys en una paret de l’Escola Joso. Pasqual, acaba el mural, per l’amor de Hal Foster!
Vostè va dibuixar a Tío Vivo…
Sí, però tard, perquè els cinc grans dibuixants que l’havien fundat ja havien tornat a Bruguera. L’editor de Tío Vivo ens va cridar a uns quants jovenets –Beltran, Pañella, jo mateix…– per omplir la revista. Allò ho van impulsar els Cinc Grans –Cifré, Conti, Escobar, Giner i Peñarroya–, però Bruguera va fer el que feia sempre… Els va dir als quiosquers que no venguessin la revista i tots cinc, és clar, van haver de tornar. L’editor que es va quedar la revista, una agència de publicitat, ens va cridar a nosaltres.
Després Bruguera la va devorar. I vostè va acabar treballant també per a Creaciones Editoriales, l’agència internacional de la mateixa Bruguera.
Sí. Jo ja em dedicava plenament a fer acudits i Bruguera tenia aquesta agència, Creaciones Editoriales, que venia dibuixos a tot el món. A mi allò m’anava molt bé. Cada setmana n’havia de presentar quaranta o cinquanta, que anaven a petar per tot el món.
D’on trauen la gràcia per a fer tants acudits?
Cadascú té el seu sistema. Jo sempre pensava en un àmbit concret . “Vinga, va, metges!”. Pensava en metges i en situacions divertides que els poden afectar. Un tio que s’està a la sala d’espera, el metge que surt i… El malalt que ja ha entrat a la consulta i que, una vegada dins… Era pegar voltes a aquestes situacions i una mica anaven sortint els acudits. Home, has de tenir una mica de sentit de l’humor, no?
Això és molt difícil…
Molt difícil per a tu, que no tens el costum de fer-ne, però si cada setmana n’haguessis de portar quaranta a Bruguera…
O siga, que això és ofici…
És ofici. Jo portava a Bruguera una pila d’idees cada setmana. Allà triaven les que els feien més gràcia i llavors les havia de dibuixar.
Pagaven bé?
Home!… Pagaven! Era l’única editorial que pagava. I això era impressionant! A mi alguns em deien: “Però què, per què això de la Bruguera…”. –“Escolta, paguen!”. No és que paguessin menys que els altres, és que els altres et deien que et pagarien més i després no et pagaven. Tu vas conèixer l’editorial de La Risa? En aquesta revista vaig començar jo. Allò era una impremta. Allà vaig conèixer Ibáñez [Francisco Ibáñez] i Raf [Joan Rafart]…
Ostres! D’això en fa molts anys! Vostè ja té una edat…
La mateixa que Raf i que Ibáñez.
Sí, d’acord, però on són ells?
Doncs, ara m’ho fa pensar… On deuen ser? No ho sé. Potser acabaré sabent-ho… [Riem].
Com eren ells? Com era el Raf, per exemple?
Raf era molt divertit. Simpaticot. Amic dels seus amics. Escobar [Josep] era el senyor gran que posava una barrera. Conti [Carles] era tan bo, que jo ja ni m’atrevia a parlar amb ell. Per a mi era el súmmum. Peñarroya [Josep] era també molt simpàtic. Vaig conèixer molt les seves filles i anava a casa seva. Era com si fos el meu sogre [riu], tot i que no em vaig casar amb les filles.
I Manolo Vázquez?
Vázquez! I tant! Venia a la meva escola quan érem a Violant d’Hongria. Al cap d’uns dies de conèixer-lo em va dir: “Joso, deixa’m mil peles. Mira, t’apunto en aquesta llista i així ja no te’n demanaré més. Veus aquesta llista? Tots m’han deixat mil peles i ja no els en demano més”. Quina jeta que tenia! Recordes la revista PZ? Jo n’era el redactor en cap. La feia l’editorial del Dicen, allà al carrer de Canuda. També hi col·laborava el Vázquez, però no podia fer-ho, perquè tenia un contracte d’exclusivitat amb Bruguera. Signava els seus dibuixos com… Hòstia, ara no me’n recordo! Com Buenaventura Muñoz… [Riu]. Un nom així. Amb el seu estil. Inconfusible! Tothom sabia que eren d’ell! Tio, quina cara! [Riu].
A Bruguera hi havia un pal de paller: Rafa González. El va conèixer?
Home! El senyor González! Qui no el va conèixer? “Oye, Joso, aquí tienes que poner más fondos”. En una vinyeta petita on hi havia dos personatges… “Osti, tu, si t’hi he posat un castell”. “No, no, ¡más fondos!”. Era un torracollons. Jo diria que no hi entenia gaire, però li agradava tocar els nassos.
Era el gran motor de Bruguera…
Sí, sí. I tant! Ja podia ser-ho. Tractava amb tots els dibuixants. Sovint n’entrava un amb una cara desfeta i quan li preguntaves: “Què passa?”, et deia: “He parlat amb el González”.
Vostè per què no va entrar en aquella gran factoria? Per què no s’hi va quedar com tots els altres?
Allà hi havia els Grans. Jo hi vaig col·laborar molt de temps fent els meus acudits per enviar a l’estranger. Però això de les historietes… N’havia fet al Tío Vivo: “Lidia y su hermanito Juanito”, “El sabio Eureka”, “Don Cuplé”… però allò no m’interessava tant. No hi vaig voler entrar d’una manera més fixa també perquè els meus germans tenien una agència de publicitat. Sempre he tingut una cama aquí i l’altra allà. Ballant entre tot això. Dibuix i publicitat. Jo no em veia allà a la Bruguera, fent les meves historietes… És que allò era dur, eh? Cada setmana, amb aquell ritme… Recordo que vaig tenir un fill amb la síndrome de Down i els vaig trucar, molt amoïnat, per explicar-los-ho. Llavors em van dir: “Bé, però has de presentar els acudits. T’estem esperant!”. “Escolta, noi, ves a fer punyetes”! La feina era la feina, però jo tenia un problema greu. Com que amb els meus germans teníem l’agència i jo veia els altres dibuixants amoïnats, sempre allà… Vaig pensar que valia la pena combinar-ho tot, una mica de cada. La publicitat també era molt dura, però no tant com el còmic.
Eren uns esclaus…
Imagina’t: “Para mañana, dos páginas de historietas”. –“Home!”… –“¡Para mañana!”. I és clar, això és fotut. No sé si tu has fet algun guió, però això és fotut. Bé, fas entrevistes, que és com si fossin guions també [Riu].
També n’he fet, també… Com se li va acudir la idea de fer una escola de còmic?
Treballava a l’agència de publicitat amb els meus germans i estàvem a la Gran Via. En aquella escala hi havia la portera, nyam, nyam, nyam, fotent-se els seus menjars allà a la cabina. Nosaltres treballàvem per a Philips i llavors venia uns jerifaltes de la Philips i es trobava la senyora aquella, que els cridava: “¡Que suban sólo dos en el ascensor!”… Els meus germans van decidir mudar-se a la Diagonal i jo em vaig quedar aquells tres pisos de la Gran Via. I allà vaig instal·lar l’escola.
Podia haver ficat allà qualsevol altra cosa, un planter de cucs de seda… Per què una escola de còmic?
Perquè de tota la vida allò era també el meu ofici. De ben petit ja llegia Peñarroya, Conti, Cifré al Pulgarcito… Ja em venia de mena.
Sí, però aquell era un ofici, com periodista, que la gent aprenia als llocs de treball, no en cap escola…
És que em venia de mena. Els meus mestres deien al meu pare: “Escolti, a classe de dibuix aquí hi ha nens que fan uns cavalls impressionants, amb les ombres, però el seu fill fa uns negres amb un explorador dins la caldera i cridant… Això ho veiem rar, ho veiem diferent”. Ja ho veus. La raresa em venia de lluny. La idea de l’escola em va venir de mica en mica. Quan em vaig quedar els tres pisos de la Gran Via tenia uns amics als quals els feia gràcia això dels tebeos. I els vaig dir que vinguessin allà, que jo els ensenyaria a fer-ne. Així va començar la cosa. Llavors vaig posar un estand al Saló del Còmic oferint uns cursets d’historieta i de sobte se m’hi apunten seixanta! Ai! Hòstia! Vaig haver de demanar ajuda a l’Esteve Polls, que va venir a ajudar-me. I allò va començar a arrancar…
Vaig parlar amb Esteve Polls l’altre dia. Em deia que treballava a Bruguera adaptant les vinyetes del Capitán Trueno dels antics quaderns horitzontals a nous formats verticals, Trueno Gigante i Trueno Color. Havia de modificar les vinyetes i introduir-hi, a més, els canvis severs que marcava el nou criteri de la censura…
Hòstia! La censura! Jo també en vaig patir de tots de tots els colors. Quan treballava a la revista PZ, una publicació que aspirava a ser com La Codorniz, em tocava anar amb els originals dels dibuixos a l’oficina del ministeri d’Informació i Turisme, allà a la Rambla. [Fa veu d’oficinista]: “A ver, usted, este biquini, fuera, aquello, también…”. –“Em cago en Dena, pero no me dibuje encima, dígame qué quiere que cambie, pero no me dibuje encima”. M’ho guixaven tot.. Una merda! Aquella època era horrible.
I els portava vostè els dibuixos?
Sí, perquè jo era una mica com l’aprenent. I cap a la Rambla, que hi falta gent. Estem parlant d’anyets, eh…
Per evitar repetir la faena o les sancions posteriors, feien autocensura?
Homeeee! Totalment! Sobretot, amb la PZ, que volia ser una Codorniz exagerada, més extrema, ens passàvem bastant, però amb amb el fre de mà posat alhora. I és clar, anaves allà i zis, zas, zis, zas… Havies de tornar a repetir tot allò, a redibuixar vinyetes i tornar-les a enganxar damunt. “Hágame el favor, dígame qué quiere que cambie, pero no me tache encima con el bolígrafo, que luego esto nosotros lo podemos aprovechar para venderlo al extranjero”. Tot ben cordial i didàctic, però no hi havia manera que ho entenguessin. Tot guixat! [Riu].
Seixanta alumnes, diu que se li van apuntar al Saló del Còmic…
Sí, noi. Vaig demanar ajuda a l’Esteve i al seu germà, Josep Maria, que és qui està aquí ara portant l’escola. Ara potser això resulta normal, però, fixa’t, ni hi havia cap altra escola ni n’hi ha hagut cap altra després. Crec jo. Potser tu, que et fixes més en tot això, en saps d’alguna… En algun poble o… Però, com nosaltres, cap.
No, almenys que jo conega, de manera persistent… Quin va ser el secret per poder-se’n sortir?
Saps què passa, que jo potser no era comiquer-comiquer. Jo venia del ram de la publicitat. Allò de dir: “A les nou del matí hem de ser aquí i a fer jornada! El comiquer no tenia aquesta disciplina. I, és clar, per fer un negoci d’aquesta mena has de tenir disciplina. Cada dia obrir a les nou i fer això i allò altre. I ells no en tenien, no hi estaven disposats, i això es notava. És curiós.
L’autodisciplina n’és la clau?
Jo diria que sí. Una de les claus. I l’altra, molta il·lusió per fer-ho. A mi m’ha mogut sempre la il·lusió. I me’n feia molta fer una escola, fer una cosa important amb el còmic. Quan tens tanta il·lusió per una cosa, escolta, et prens les hores que siguin necessàries i no hi ha problema.
Quanta gent ha passat per l’Escola Joso?
Fiiiiiu… Doncs, jo què sé. Deu mil, quinze mil, vint mil? Jo què sé. S’hi apunten vuit-cents cada curs i després encara en venen més. I fa molts anys que hi som. Molta gent hi ha passat, molta…
Vuit-cents s’hi apunten cada curs?
Exactament no ho sé. Ho hauríem de preguntar a la meva filla, que és qui ho porta ara, però sí, uns 800…
Vuit-cents és molta gent!
Pensa també que uns venen el dissabte al matí, els altres, el divendres a la tarda… Són diferents horaris. Clar, vuitanta, vuitanta, vuitanta, en fan 800, sí.
Quants grans dibuixants actuals hi han passat?
Home! Sí, sí. Moooolts. No me’ls facis dir ara, que me’n deixaré uns quants. Tots! Per aquí han passat tots… Sempre he tingut deu o dotze classes. I de cada classe s’encarregava un bon dibuixant. Jo buscava que fos un dibuixant conegut, perquè llavors els nanos deien: “Hòstia! Aquest en sap molt!”.
Com és que no s’ha mantingut la tradició, que tan bé van saber implantar i consolidar Editorial Valenciana o Bruguera, d’editar publicacions per a xiquets o adolescents?
No ho entenc. De debò que no ho entenc. No ho he entès mai. Com que jo he segut un aficionat a aquest món, he volgut que hi fossin aquestes publicacions, aquestes editorials, i he vist que no hi ha hagut manera. Aquí hi havia un professor que era dibuixant humorístic i volia incidir-hi, i els nanos no hi responien.. Va haver-hi un moment en què es va perdre el dibuix humorístic i no s’ha pogut recuperar. No ho entenc. Als xavals no els agrada l’humor. És curiós. I això que nosaltres els hem portat a Angulema cada any, al Saló del Còmic, i que allà veien què es feia a França, quina potència que té tot això, i res. No ha tornat a quallar l’humor. Revistes? Ni una!
Potser la mort de Bruguera va significar un punt d’inflexió?
Potser sí. Allò va ser una patacada tan grossa… La gent es va espantar, perquè Bruguera era un pop. Després Ediciones B va recollir-ne tot el fons, però ja no va fer títols nous, tret dels àlbums anuals de Mortadel·lo. Es va limitar a reeditar-ne revistes i col·leccions. Però és que la gent tampoc hi ha ajudat gaire…
El públic l’has de buscar tu.
Sí, és clar. Se’ls ha d’educar també. Se’ls ha d’oferir material nou perquè vegin si els agrada o no. No ho entenc. Falla tot…
A Catalunya en general es menysprea el còmic? Se’l considera un art menor?
Diria que en general sí. Hi ha els qui l’entenen i que el situen a l’alçada que li correspon, però la majoria res de res. Jo recordo quan vaig començar a festejar amb la meva dona. La seva família em deia: “Però tu què fas? Caricatura? Què ets, caricaturer?”. Allò no estava gens ben vist. Jo els comentava: “No. Faig publicitat”. –“Ah! Fas publicitat amb els teus germans? Hòstia! Això és diferent”. Així ja em veien com un tio important…
Això explica per què no hi ha un museu del còmic. Per què tot aquest patrimoni –originals, correspondència, documentació, col·leccions…– es dispersa i es perd…
És exactament així. La societat no ho demana i les institucions no en tenen cap necessitat. Ho demanem quatre, però som els quatre dibuixants o aficionats que ens estimem això.
Per què això és tan diferent de França, dels Estats Units o del Japó?
Jo recordo una vegada que ens van deixar posar un estand al Saló d’Angulema. Escolta, veníem molt material dels nostres dibuixants. I allà la gent ho comprava. Hi havia gent, molta gent, que ho valorava. I aquí desgraciadament sempre hem segut quatre.
Però el manga és una altra cosa…
Sí, noi. El manga aquí és tot un fenomen.
Per què?
Què vols que et digui. Els japonesos han sabut entrar al món dels nanos. Tot el que fan els encantat als nanos. Ho hem parlat moltes vegades. “Com és això. Per què?”. Potser perquè TV3 hi va ajudar molt. Bola de drac i tot el que va venir després. I, és clar, els nanos, hòstia!, al darrere. La televisió hi ha tingut molt a veure…
I això és bo o dolent?
[Riu]. Què vols que et digui? Al final, com que això també és publicitat a favor del còmic, sempre és bo. Més val que se’n parli.
Ací ensenyeu també manga…
I tant! El dissabte al matí hi ha un curs especial de manga. S’hi apunten tooooootes les noies. Venen amb les seves orelles de gat, disfressades. “Vinc a l’escola de manga!”. Molt bé, però no cal que vinguis disfressada. [Riu]. Té èxit, molt èxit.
Sap que el Saló del Manga també té molt més èxit que el del Còmic? I per edats, el segon aplega molt més els adults…
I tant! Encara sort! Jo tenia por que no es morís el Saló del Còmic, però va sortir el del Manga i va agafar tota la joventut. I ja t’he dit que TV3 hi ha tingut molt a veure. Primerament, amb aquella, la nena aquella que pujava les muntanyes, la Heidi…
No. Això ho passava Televisió Espanyola quan TV3 encara ni existia.
És veritat. Doncs, hi té molt a veure la Heidi i després Bola de drac i tot el que en va penjar… Tot això ha enganxat els nanos. No sé què tenen els japonesos. Tenen un olfacte especial per a enganxar la gent.
De tota manera, això no passa amb la mateixa intensitat ni a França, ni a Bèlgica, ni als Estats Units, on el manga també és un fenomen, però ha de competir amb uns productes d’entreteniment locals molt potents…
Nosaltres fa molts anys que anem a Angulema. Les primeres vegades sempre pensava que allò era la glòria, que allò és el que voldria jo a casa meva… Abans t’he explicat com reaccionaven els meus sogres quan els deia què feia jo: “I què és això del còmic?”. Ho veien com dient: “Ah, la nostra filla es casa amb un tio que no té pervindre”. [Riu].
Llegeix encara tebeos?
No.
Per què?
Quan vaig a França, remeno entre tot allò i trio algunes coses. Però aquí què puc triar d’humor per a joves? Què fem aquí per a joves? En tot cas, sí, estem al dia de les novetats que es fan a fora. Això sí que ho fem. I ja et dic, cada any a Angulema triem les novetats franceses i belgues que més ens interessen. També et dic que segueixo els professors de la meva escola. Hòstia! Són molt bons. Les coses han canviat molt. Jo en tres quarts d’hora dibuixava una pàgina. Ells s’ho penquen molt. És cert que el dibuix humorístic és una altra cosa… Per a mi era molt més fàcil.
Sap quantes hores dedicava Hal Foster a dibuixar una plana de Prince Valiant?
Quantes?
Seixanta de mitjana.
Per això sortia el que sortia. Collons, el Harold Foster! I l’altre? Aquell, el de Flash Gordon… Alex Raymond! Semblava de traç molt més ràpid, més resolutiu. No crec que hi dediqués tantes hores.
Crec que Foster era un gran mestre meticulós i Raymond, un geni desbocat.
Veig que vostè hi està molt més posat que no jo! [Riu].
En segons qui, potser. Escolte, pot morir el còmic?
Jo crec que no. Sempre hi ha interès. Ara és el manga? Doncs, el manga. Però l’interès hi és.
Quin va ser el tebeo que més el va marcar la infància?
Pulgarcito. Hi havia una secció per als xavals. Com dibuixar vinyetes… I allò m’interessava. Era molt bo, el Pulgarcito. Cada setmana anava al quiosc a comprar-lo. Allò era gran i allà hi havia els Grans!
I El Capitán Trueno?
Els tebeos seriosos mai em van interessar tant. Me’ls mirava, sí, però tots aquells personatges van quedar una mica diluïts per a mi. Jo era d’Escobar, de Peñarroya, de Conti… Aquella era la meva història. El primer sopar que vaig compartir amb ells a Tío Vivo, ai!, no vaig menjar gens, em sembla. M’atabalava. Em posava nerviós. Escobar, Peñarroya, Cifré, Conti! Per a mi el Conti era el meu heroi. Era un home molt intel·ligent, en els personatges, en els acudits, en tot. Era el més intel·lectual de tots. Ai, Conti!
