Jordi Nopca (Barcelona, 1983) és periodista cultural –responsable de la informació sobre llibres al diari Ara des que va sortir, a finals del 2010– i és escriptor, de contes (Puja a casa) i de novel·les (El talent, La teva ombra). Aquest Sant Jordi té a la venda la seva última novel·la, publicada a finals de gener a Proa, El futur és una petita flama. La protagonitza un eriçó que treballa d’informàtic, que acaba de tenir un fill amb l’eriçona. Viu amb angoixa el canvi climàtic i l’avenç de l’extrema dreta i té conflictes humans amb altres animals, excepte amb el seu amic musaranya, amb quin munta un negoci de marihuana a domicili.
Podria ser una faula però no ho és. Podria ser una novel·la distòpica però no ho és. És una novel·la de Jordi Nopca. En algunes acotacions en aquesta entrevista es fa constar que somriu o, com a molt, que riu per sota el nas, cosa que és exacta. Així és també l’humor en els seus textos, un truc que permeti suportar la vida i somriure, que ja és molt.
Li agrada Sant Jordi? Hi ha autors que no acaben de sentir-se bé amb l’aspecte comercial de la festa.
Jo tinc l’esperança que aquesta novel·la passi per sota la trituradora de Sant Jordi, que és com una mena de màquina que trinxa molts llibres.
Què vol dir?
Sant Jordi és un gran selector de llibres que acaben tenint molt ressò, però en paral·lel també destrueix molts llibres que podrien tenir un cert recorregut. La meva esperança és que, com que el llibre va sortir a finals de gener, ara, per Sant Jordi, passi per sota aquesta trituradora, inadvertidament, i que al maig torni a tenir com una petita segona vida. Espero que Sant Jordi, que mata el drac, no mati els eriçons [somriu].
Veu Sant Jordi com una festa injusta?
Crec que tots els que ens dediquem al periodisme cultural tard o d’hora ens adonem d’això, d’aquesta injustícia, perquè Sant Jordi no deixa de ser una festa de celebració de la lectura. El problema és que ha agafat una inèrcia que fa que doni preponderància a un nombre de títols molt concret i que la resta quedin una mica abandonats.
Vaja, que té una posició ambivalent davant Sant Jordi.
Sí, perquè és bonic que tinguem un dia en què el llibre estigui al centre de les nostres vides. Però després penses… quina mena de llibre volem col·locar al centre de les nostres vides? Sense dir noms, però a vegades…
Mai el convencen els més venuts?
Hi ha vegades que sí, que hi ha sorpreses. Hi ha hagut anys que els més venuts han sigut agradablement sorprenents. Per exemple, un any un dels meus venuts va ser de Víctor Català, va ser Un film (3.000 metres), una novel·la de fa un segle. Altres anys ha tingut molta repercussió Eva Baltasar, i me n’he alegrat, perquè literàriament són llibres potents, amb recorregut, amb aspiracions…
Creu que no està tot perdut, doncs.
Sant Jordi és una mica una creu per a alguns autors. Però pot haver-hi oportunitats de colar-te per allà, no a dalt de tot dels meus venuts, però sí que els teus lectors et reconeguin i et vinguin a veure. Això és meravellós. Et trobes amb gent que t’ha llegit i el fet que vinguin a veure’t i et saludin és una meravella. Jo soc una persona com molt poc sociable, en general. Aquest trencament d’una mena de sostre de vidre que és Sant Jordi em fa molt feliç.
Es passarà el dia signant?
No, no. He demanat de ser-hi poc, per no deprimir-me.
Per si no hi van lectors?
Clar.
Però li ha passat, això?
És que no he signat gairebé mai.
Acaba de dir que és molt bonica l’experiència de tenir contacte amb els lectors…
Tinc el record del 2015, que va ser quan vaig publicar Puja a casa. Vaig anar a signar dues hores, i va venir força gent.
Aleshores, per què té por ara?
Perquè han passat deu anys, i jo ja soc una altra mena d’eriçó [lleu rialleta d’autoparòdia].
I no se suposa que ha de ser millor, com a autor? Creu que no ha madurat?
Com a autor, crec que sí, que soc millor. Ara, ser millor com a autor no implica que et llegeixin més. Però crec que en aquests deu anys m’he fet menys cínic, segurament.
Va al revés del món! Amb els anys et tornes més cínic, en general.
Doncs jo m’he tornat menys cínic, crec. Hi ha un punt de mi que té més esperança en l’ésser humà que abans. Fa deu anys tenia una visió molt pessimista de l’existència. I ara crec que estic una mica més animat.
Al llibre, el protagonista oscil·la entre la decepció, la visió crítica del món i, al final, l’esperança. És un ecoansiós que pateix pel destí del planeta i per l’extrema dreta, molt crític amb la classe política, que passa uns moments molt difícils. Però venç la temptació de tornar-se cínic. Seria això?
Crec que he après que hi ha coses per les quals val la pena lluitar. Potser fa deu anys, al marge de la literatura o de l’amor, era bastant descregut. I ara, per exemple, en aquesta novel·la hi ha una crítica a la classe política, però al mateix temps hi ha aquest missatge de creure que potser demà no tot serà de color rosa però que, en funció de les decisions que prenguem, podem ajudar a millorar les coses. És el gran canvi que he fet.
I això li ha portat l’edat o la paternitat? Perquè la paternitat que explica a la novel·la és autobiogràfica…
Jo crec que les dues coses. Vaig arribar un moment que em vaig adonar que ja no podia ser més fosc i que havia d’anar cap a una mena de llum. I aquesta llum va ser un cert compromís amb algunes causes. Per a mi l’ecologisme és molt important. I en el moment en què va aparèixer Greta Thunberg, em va generar una gran ambivalència, perquè em semblava que els seus discursos tenien un punt molt innocent, però de l’altra banda admirava que ella vehiculés aquests missatges amb una força que jo no tindré mai. I vaig començar a pensar que potser un personatge meu, com és aquest eriçó protagonista, podria sentir-se fascinat per algú com la Greta, cosa que a mi em costaria molt. Jo puc donar suport a aquestes idees, però la fascinació que l’eriçó sent per la causa de la ratolina no l’he tinguda mai. I vaig començar a pensar, quan escrivia la novel·la, que havia d’intentar, d’alguna manera, destruir el món del personatge, de l’eriçó, perquè després d’aquesta destrucció hi pogués haver una mena de petit renaixement. La seva identitat ha quedat totalment destruïda pel fill, perquè li requereix les 24 hores del dia d’atenció, i la feina li requereix molts més compromisos…
I una traïció als seus principis.
I una traïció als seus principis, exacte. O sigui, la feina li dona un sou, però hi ha un moment en què li reclama un gest que implica trair els seus principis.
I després accepta una feina que encara és pitjor…
Mentre escrivia la novel·la pensava què seria el que m’incomodaria més. Era un moment en què a Hongria havia tornat a guanyar l’extrema dreta, Marine Le Pen semblava que seria la següent presidenta de França, Meloni ja despuntava a Itàlia… I vaig pensar que el que em fotria més seria treballar en una estructura d’extrema dreta. Per això vaig decidir que era on havia d’anar el meu personatge. A una estructura d’extrema dreta i, a més molt, inquietant, perquè és el Ministeri de l’Interior, que es dedica a repartir estopa i a inventar-se conspiracions, en la novel·la.
El posa en una situació extrema.
És que el món en el qual es troba el personatge és extrem, molt desesperant, i s’assembla molt al nostre, per desgràcia. Per això es tracta de trobar-hi una escletxa. Per això l’eriçó aspira a convertir-se en un error del sistema. Com a tècnic de sistemes, pot col·laborar amb el govern i esborrar proves de corrupcions, i després, al mateix temps, pot idear aplicacions per a la dark web i muntar un negoci de marihuana. Potser és la part més catalana del llibre, muntar un negoci de marihuana [riu per sota el nas].
És un emprenedor.
A Catalunya tenim molts emprenedors devotament dedicats a la marihuana.
Per tant, la conclusió és que hi ha coses per les quals val la pena lluitar i la manera és ser un error del sistema, una mena de cavall de Troia?
Una mica sí. El sistema t’ho posa molt difícil per ajudar a construir-lo d’una manera digna, em sembla bastant indigne, tal com està muntat. L’únic que se m’acut és destruir-lo des de dins sent un error del sistema, vulnerant algunes petites normes, codis de conducta… No és una novel·la sobre ocupar cases abandonades, que és una altra manera de resistir, sinó sobre com, una mica al marge de la legalitat, podem ajudar a construir una alternativa. Sigui des de l’activisme encobert, sigui a través de la salvació d’algú, com és la ratolina, o fins i tot a través d’un negoci de venda de marihuana a domicili repartida amb furgonetes d’una gran empresa de comerç electrònic.
Això és justícia poètica, que el repartidor d’Amazon…
Vostè ha dit aquesta paraula, jo no la dic…
No, vostè diu ‘la gran empresa del comerç electrònic’.
El que m’interessa és que, treballant per a un govern d’extrema dreta, l’eriçó fa el mal, encara que sigui legal. I amb la marihuana fa una il·legalitat. No és un error del sistema pensat per ser un nou messies. És un error del sistema molt secundari. Es desplaça per sota dels grans esdeveniments i aconsegueix fer ponts entre una realitat opressiva i una realitat una mica més esperançada. La gràcia és que l’eriçó explica una història èpica sent un secundari. I l’èpica és salvar el país. Que és una cosa que als catalans ens encanta. Ens encanta la idea de salvar el país, de trobar una alternativa màgica, d’arribar a Ítaca. Però ens falten aquests errors del sistema. A vegades potser els hem arribat a tenir, però s’han acabat molt ràpidament.
El sistema els ofega.
El personatge està en una doble tensió, doncs.
Sí, clar, és la tensió íntima i la tensió macro. La tensió macro en un determinat moment agafa rellevància, però sense la tensió íntima probablement la novel·la seria tota una altra. Potser la gràcia per a mi és que ell sempre està sospesant els pros i els contres de tot. Veu l’error abans que hi sigui. O veu l’accident abans de caure. Aquí potser li he donat una mica de la meva pròpia personalitat. Tinc tendència a donar moltes voltes a les coses… a sobrepensar.
Hi ha moltes coses seves en la novel·la, molta autoficció?
Hi ha autoficció en el marc que dono al personatge. Però les situacions són més divertides que les que jo he viscut. La vida sempre és pitjor que la ficció.
Exacte, el sistema els ofega. Llavors, la idea era explicar una història quotidiana, la vida d’una família, que lluita per sobreviure en un món hostil, on l’extrema dreta acaba guanyant unes eleccions. I hi he volgut afegir la idea de tenir un petit dictador a casa, el fill, mentre en tens un altre a les notícies.
L’humor travessa tota la novel·la, com en altres obres seves. Ho necessita?
És que l’humor no es fa per fer riure els altres, sinó per salvar-te tu. Per salvar-te en el sentit que quan fas humor és perquè estàs tan desesperat que no trobes cap altra manera de sortir d’aquell laberint. L’humor són les meves punxes d’eriçó. És una forma de salvar-me sense necessàriament fer mal als altres. Perquè, normalment, l’humor que faig servir és molt contra mi. És un humor que em castiga a mi, que em posa molt en ridícul a mi.
Abans feia una mena de paral·lelisme entre la paternitat i l’extrema dreta.
Sí. Perquè un fill, per a mal i per a bé, és un gran dictador.
Per a bé en quin sentit?
Perquè et sotmets a una autoritat que et promet una cosa que les autoritats polítiques no et prometen, que és amor. Un fill és un dictador que el que et promet no és un país millor, sinó que amb ell et sentiràs ple, estimat, i que estimaràs. És molt temptador. És una cosa que no la vius abans de tenir fills. Jo he estimat persones, però no de la manera que he aconseguit estimar els fills o que he sentit que ells m’estimaven. Per això és un dictador que a vegades et castiga i altres vegades et fa immensament feliç.
Però molt sovint els fills tenen un punt egoista amb els pares.
Jo crec que aquesta sensació deu créixer amb els anys, en el moment que t’adones que tot aquell esforç que has fet ha servit perquè tirés endavant una altra persona diferent de tu, que té uns interessos diferents dels teus i que d’alguna manera tot el que tu has invertit, en temps, dedicació i lliçons, si es pot fer servir aquesta paraula, aquella persona nova ho agafa i ho metabolitza d’una manera que no és com tu preveies. Llavors potser aquí ve la decepció, potser penses: ‘T’he dedicat la meva vida i tu em tornes un insult’. Això serà molt amarg quan passi. No estic en aquest moment, encara. Els meus fills són petits.
Però creu que passarà segur, en algun moment?
No ho sé, potser sí, potser no. Tinc l’esperança que no em passi. Miro els casos que conec de pares amb fills adults i veig que hi ha una mica de tot. Hi ha fills molt devots dels seus pares, hi ha fills generosos, i hi ha pares que no són gens generosos amb els seus fills. La idea de l’egoisme és interessant.
I la decisió de tenir fills és egoista?
Això és una bona pregunta. En la decisió de tenir com a mínim un fill, que va ser el primer, no recordo gaire premeditació. No recordo gaire consciència, però sí que recordo que, tot i que no ho verbalitzava gaire, em feia molta il·lusió arribar a tenir un fill. El que passa és que no m’ho arribava a plantejar, perquè treballava en un diari, escrivia contes, escrivia novel·les, tenia el cap molt ocupat en qüestions, importants, que no em permetien arribar a pensar com canviaria la meva vida si tenia un fill. No vaig arribar a adonar-me de com em podia arribar a canviar la vida fins al dia que vam arribar de la clínica a casa i ens vam adonar que allò era per sempre.
Home, ja se sabia, no?
Però una cosa és saber-ho i l’altra és, de cop, trobar-te en un infern cada nit que t’impedeix dormir, per tant, descansar, per tant, relaxar-te, i que fa que l’endemà sigui com una extensió del primer dia, i que l’altre dia sigui una extensió del segon i del primer, perquè en cap moment descanses, en cap moment renoves l’energia. I això és una cosa que no podia imaginar que em passaria, perquè havia sigut, fins llavors, una persona que dormia bastant les hores que li tocaven. La clau del meu rendiment laboral i creatiu era dormir. Dormir les hores que em tocaven i tenir energia les hores que estava despert. I, quan vaig tenir el primer fill, durant gairebé dos anys em vaig convertir en una mena de zombi. No era gaire conscient ni de quan treballava ni de quan vestia el nen… Feia moltes amb el pilot automàtic, perquè anava molt cansat. Anava de casa a la feina, de la feina a casa, i a casa hi havia molta més feina que a la feina. Tenia la sensació de descansar a la feina. Quan anava al diari, durant uns minuts pensava, ‘ostres, ara no hi ha ningú plorant’.
També hi ajuda que té una feina que li agrada.
Sí, però el més important era que no hi havia ningú plorant, no hi havia ningú reclamant un biberó. Hi havia pau. A casa hi va haver una època que no hi havia pau. Hi havia una exigència molt salvatge. I crec que aquesta cosa tan animal de ser pare era lògic que la traslladés als personatges. Per això els vaig fer animals.
Per això fa una novel·la que és com una faula.
Es pot pensar això, però la faula té un missatge.
I no en té, la novel·la?
Potser hi és, bastant al final. Però hi ha tants problemes entremig que queda molt amagat.
Per tant, no hi havia la voluntat de fer una faula?
Hi havia la voluntat d’arribar a un lloc que fos un espai de transformació del personatge. Si això és una moral, potser hi havia la voluntat d’arribar a una moral.
Volia dir la faula com a gènere.
No, perquè la faula està molt acotada. I requereix una extensió molt més breu, i a més requereix que els personatges siguin bastant arquetípics. Si en una faula apareix una guineu, saps que serà astuta, que es comportarà amb males intencions, que potser se’n sortirà amb la seva, però ho farà amb males arts. Aquí, per exemple, hi ha una guineu que és una assetjadora laboral, que ni tan sols sabem si és mascle o femella, perquè en català dius la guineu i en castellà diries el zorro. I ho deixo obert. No saps si a l’eriçó, que sí que sabem que és un mascle, l’assetja una guineu mascle o una guineu femella. Hi ha molta gent que m’ha dit que hi veia una guineu femella. I jo la veia masculina.
Però no em dirà que l’elecció dels animals per a cada personatge no té els codis de la faula. Potser una faula deconstruïda…
Una faula de mascles reconstruïts [nova rialla que no arriba a ser-ho].
Ell és un mascle deconstruït, no?
Una mica, suposo.
Però com va triar els animals?
Anava per tot arreu observant la gent, mirava les notícies. Durant una època vaig estar mirant molt les notícies, sobretot per imaginar com seria cada polític. L’euga, la tortuga dels verds, la granota de l’extrema dreta…
La granota és un mix entre Le Pen i Meloni?
I de Donald Trump! A Trump li han fet molts mems de granota.
Ah, tampoc és una dona?
Sí, la granota sí que la veig com una dona, com una dictadora. Perquè vaig pensar que una manera de subvertir, de canviar alguns codis, era fer que totes les figures de poder fossin femelles. Això d’alguna manera trencava amb el nostre món. Però llavors faig que les figures de poder, com que agafen rols bastant masculins, s’acabin comportant, per desgràcia, com homes. És a dir, no són direccions renovadores, transformadores i respectuoses, sinó que són direccions clòniques de les que han ocupat els homes.
Creu que és possible que les dones dirigeixin les coses d’una altra manera per definició?
No ho sé. Hi ha molts manuals de lideratge en femení. N’he llegit algun.
Però ho ha vist alguna vegada en la realitat?
No ho he arribat a veure. Clar, com que m’ho miro tot des del punt de vista del que està a baix, tinc una visió bastant escèptica del poder. Tant si l’ostenten homes com dones, tinc tendència a mirar-me’l amb suspicàcia. Potser si em col·loqués a dalt veuria diferències entre la manera de decidir d’homes i dones. Però com que aquesta novel·la està escrita amb un personatge que s’ho mira des de baix, veu el poder d’una manera bastant crítica.
En tot cas, la tria dels animals, a part d’observar trets físics de persones reals, també la devia amb referència als caràcters. La ministra de cultura és una serp.
Vaig pensar que havia de ser un pitó perquè no mata amb verí, sinó per asfíxia. A la cultura no ens ‘maten’ amb verí, sinó per asfíxia. Anem perdent forces perquè el món no mira cap a la cultura, mira cap a altres bandes.
I el protagonista és un eriçó, que és el màxim exponent d’un ésser reservat que es defensa de les agressions exteriors.
L’eriçó el vaig triar perquè s’havia posat de moda a Instagram i hi havia molts vídeos de gent amb eriçons a casa i aquesta cosa de l’animal cuqui em revoltava profundament, perquè pensava que els estàvem humanitzant fins a uns límits ridículs. Llavors vaig decidir fer un eriçó de classe mitjana que s’ha de llevar per anar a treballar, que té una parella, que tenen un fill i que se sent desbordat. Per això li vaig donar aquest caràcter existencialista. Per a mi l’existencialisme, que és una de les fonts del que faig, no deixa de ser una reflexió sobre el sentit de viure, que és que no hi ha sentit. El sentit de viure és que hem d’anar resistint. El nostre fill destrossa el pis? Nosaltres l’hem d’endreçar. La cuina està bruta. Jordi, neteja-la. No podem fer res més que això. Això és el meu existencialisme.
Poc èpic.
És molt poc èpic, és una èpica de mínims. Jo no podria arribar a Troia, però netejaria les potes del cavall. Aquesta seria la meva èpica.
Per què decideix al final canviar la veu del narrador?
Perquè vaig pensar que aquesta història no la podia acabar un mascle. Que era la història d’algú que pensava que tenia una veu literària, però que en realitat aquesta veu literària l’havia de cedir a qui més l’estimava, que acabaria la seva història per un imperatiu de salut de l’eriçó, però al mateix temps era com una mena de translació literària. Els mascles hem tingut un temps i ara hem d’aprendre que hem de callar.
És l’hora de les dones?
És l’hora de les eriçones. L’hora de les femelles. És l’hora que elles puguin acabar les històries que nosaltres hem esbossat. Això em posa en una situació molt difícil, és com si ja no pogués escriure mai més res.
Deixarà d’escriure?
No ho sabem, no ho sabem. [Somriure final].
