Joan Pau Inarejos (Sant Boi de Llobregat, 1983) és un apassionat de l’art romànic, en totes les seves formes i expressions. Periodista de formació i divulgador, reivindica el romànic a través del seu compte a les xarxes socials, @RomanicCatala. Amb un humor planer, Inarejos intenta acostar les joies de l’art medieval del país al públic general, però defuig de l’etiqueta d’expert o d’especialista. Amb motiu del seu darrer llibre, Amb ulls de romànic (Rosa dels Vents, 2025), s’endinsa, en aquesta entrevista amb El Món, en els secrets i les curiositats amagades d’aquest estil artístic, el compara amb els corrents més avantguardistes i parla sobre la polèmica dels murals de Sixena, els quals han de tornar al monestir de Vilanova de Sixena per mandat del Tribunal Suprem, cosa que, segons els experts, els provocarà danys irreparables.
Els ulls tenen molt de protagonisme en el llibre. Hi posen el títol, però també apareixen en repetides ocasions arreu de l’assaig. Com definiria la mirada del romànic?
El llibre juga amb el concepte dels ulls perquè, en sentit plàstic, els ulls són protagonistes al romànic. Tu entres en esglésies, tot i que ja en queden poques que en tinguin, perquè moltes de les pintures van ser manllevades, o als museus, sobretot al Museu Nacional d’Art de Catalunya, el MNAC), al Museu Episcopal de Vic o al Museu Diocesà de Solsona, i el que veus és un conjunt d’ulls que t’observen. Jo, com a millennial, recordo la pel·lícula El geperut de Notre-Dame [la versió animada de Disney, de 1996], que al principi de tot hi ha un crim que desferma tota la trama i surt el capellà de la catedral que diu: “Vigila el que fas aquí que hi ha mil ulls que t’observen”. És aquesta idea medieval, que ha estat molt recollida pels moderns, que el temple tan aviat és un lloc que t’abraça, que t’acull, com també et vigila. Fins i tot les grans portalades tenen això. Són com uns braços que t’acullen, però a la vegada és una mena de túnel que et vigila. Hem de fixar-nos en llocs com Besalú o la Seu d’Urgell, on hi ha lleons flanquejant les portalades, que s’ha interpretat també com una advertència.
I els ulls també juguen aquesta funció d’advertència?
Els ulls tenen una funció molt similar, especialment quan entres i veus tota la figuració. Les escultures, la pintura… Tenint en compte, sobretot, que tu quan entraves el que veies era la part més il·luminada, l’absis, que és on hi havia els programes pictòrics més importants. Com el molt famós de Sant Climent de Taüll, que és absolutament ple d’ulls. Té ulls, evidentment, el Crist en Majestat, mal anomenat Pantocràtor, però també els altres elements.
Per què mal anomenat?
Aquesta és una precisió que a mi, personalment, no m’importa gaire, però hi ha molts historiadors que recomanen que el distingim. El que ha passat és que, per culpa d’historiadors anteriors, mai per culpa de la gent, hem adoptat aquest nom que ve de la iconografia oriental. A Europa de l’Est hi ha un art que és molt semblant al nostre. L’art bizantí és cosí-germà del nostre, més aviat antecessor. Hi ha una iconografia molt semblant a la dels nostres cristos en majestat, que allà sí que se’ls diu a tots pantocràtor, perquè allà tot té les denominacions gregues que venen del món bizantí. Són unes diferències molt petites respecte al nostre. Allà està de mig cos, representa el senyor de tot l’univers [aquest és el significat de pantocràtor]. I, en el cas dels nostres cristos, més aviat és el Crist de la segona vinguda, de cos sencer, i representa el crist del judici final. Són discussions bizantines [riu]. Per tant, en propietat, el de Taüll és el Crist en Majestat o Maiestas Domini, tot i que en les últimes dècades ens hi hem anat referint com a Pantocràtor i se li ha quedat el nom. A mi no em molesta, i tampoc soc partidari de corregir, perquè crec que corregir en excés, compartimentar en excés, desincentiva una mica la conversa i la mateixa divulgació cultural.
En el llibre compara el Crist de Taüll amb La Gioconda, dues obres d’art molt diferents.
Si rasquem, alguna similitud tenen [riu]. Per exemple, es diu que La Gioconda ens mira des de tot arreu. S’hauria de fer la prova, i jo crec que aquí s’hi ha posat més pa que formatge, però es pot comparar amb el Crist de Taüll perquè ens mira des de dalt, a banda del que comentàvem dels ulls. Vull dir, fins i tot pots anar al MNAC i estalviar-te legions de guiris, de japonesos, d’alemanys, com sí que passa amb La Gioconda, que és un estrès anar-la a veure. Jo recomano que el Crist de Taüll, sense que l’arribem a gentrificar i massificar, que espero que no, l’anem a veure perquè és fàcil de contemplar i realment sí que ens mira des de tot arreu. Recordo un artista a qui vaig entrevistar, Matías Khran, fill de Fernando Khran, un dibuixant mític de tires còmiques, que deia que la teva relació amb el Crist de Taüll quan el veus és, segons com reaccionis, la teva relació amb el pare. Per tant, queda clar que és una figura paterna, totèmica.
Ara bé, jo el comparo amb La Gioconda més des del punt de vista de clixé que com a obra d’art. Independentment de si t’agrada o no, que a mi personalment no m’agrada especialment, el que van fer els francesos va ser adoptar una icona que no era seva, una gran pintura del renaixement italià, i convertir-la en símbol del museu de París i de França. És la que omple neveres, samarretes. És el souvenir! Jo somio que el romànic pugui ser adoptat com a souvenir. Ho és d’una manera tímida, en els contextos dels museus, i només de Catalunya, però no de Barcelona. Vull que es cregui aquest paper de gran capital i gran museu de l’art medieval, que per moltes qüestions va costar molt.
A què es refereix?
Bé, aquestes pintures van venir d’un lloc i hi ha gent que pensa que haurien d’estar allà. On haurien d’estar les obres d’art? On es van fer o on es poden salvaguardar millor? Barcelona tampoc té aquest paper de gran capital per certs prejudicis cap a l’art religiós, cap a l’edat mitjana, que carrega molts estereotips injustos, han fet que no valorem prou que tenim aquest museu excepcional a tot el món. Que molta gent ni tan sols sap que aquesta col·lecció de romànic és a Barcelona.
És cert que existeix la creença que per poder veure romànic cal marxar a Ripoll, Taüll… al nord del país.
Correcte. I és curiós, perquè el romànic està ple de petites trampes. Pensem en Ripoll, però realment podem veure molt més romànic a Barcelona, en el sentit que el monestir de Ripoll és una gran reconstrucció de finals del segle XIX, a més, molt controvertida i que segur que avui en dia no es faria així, que la va fer Elies Rogent, professor, entre d’altres, de Gaudí, i que també va fer l’edifici central de la UB. Era un arquitecte molt de l’època, molt historicista, molt de la idealització del romànic. De com pensava la burgesia de finals del segle XIX de com hauria de ser l’art romànic, l’art nacional. Per exemple, un art de pedra vista, amb aquesta austeritat, aquesta grandesa… que són aspectes que s’haurien de matisar molt, perquè avui en dia sabem que els edificis del romànic eren molt acolorits. Eren molt més kitsch del que avui pensaríem. No tenien aquest aspecte de caseta de la Cerdanya que a vegades se l’intenta donar, repicant tots els encalcinats perquè tot sembli tan blanc. Una mica el mateix que passa amb les escultures, que tenen aquesta falsa blancor, quan sabem que tenien color, que tenien cristalls als ulls, que tenien pèls i que, fins i tot, les impregnaven amb olors. Dels temples romànics, pràcticament, en podem dir el mateix.
Creu, doncs, que, amb el pas dels anys, s’ha anat desvirtuant una mica l’art romànic.
Com amb totes les obres d’art, especialment l’art medieval, que té mil anys o nou-cents en el cas dels programes pictòrics més coneguts del romànic, ha anat quedant una imatge una mica falsejada. Sobretot, respecte a l’arquitectura. El petit miracle és la pintura, jo crec, perquè gràcies a les tècniques que feien servir, com la pintura al fresc i el tremp, que eren molt bones, han fet que es conservin d’una manera molt fidel, especialment per com eren els colors. Les pintures de Sant Climent de Taüll o de Santa Maria de Taüll en són un cas molt paradigmàtic. Que, movent retaules renaixentistes, en el cas de Taüll, o altres elements arquitectònics, com que les modes havien anat canviant, es descobrien aquests tresors pràcticament intactes, entre cometes. Són descobriments que van incomodar les elits de l’època, tal com està documentat.
Per què incomodaven aquesta tipologia d’obres?
El romànic era una cosa rara. No sabien com encaixar-la. Al romànic, si anem als bàsics i repetim les obvietats culturals, que és molt important fer-ho, se li posa aquest nom perquè es considera que continua les tradicions constructives de l’antiga roma, però d’una manera vulgaritzada. Fa com la franquícia del que són les tècniques romanes. Per això és romànic. Igual que les llengües. Nosaltres parlem un llatí mal parlat que no és llatí, és romànic, de la llengua romana. Per tant, és un art que apareix al voltant de l’any 1000 i que és molt interessant en el nostre cas perquè som una de les primeríssimes portes d’entrada. El que és l’art mediterrani occidental, al centre i sud de França, el nord d’Itàlia i Catalunya, incloent en aquell moment el Rosselló. Els comtats catalans són un dels primers llocs on arriba aquest art.
Arquitectònicament, per dir-ho molt de pressa, introdueix la volta de canó, que és aquest cel de pedra arrodonit que està heretat del món romà i que posa una mica d’ordre, arquitectònicament, al que era l’Europa occidental cristiana, on els primers 500 anys de l’edat mitjana hi havia molt de caos polític, constructiu… A Catalunya, és aquest primer romànic el que triomfa, que sí que té unes característiques més austeres, com el de la Vall de Boí. Aquests campanars esvelts, que tenen una funció litúrgica, però també de comunicació. Un romànic amb una decoració sobre la pedra per contrarestar el fet que és molt pesant, cosa que s’ha contraposat al gòtic. La prioritat d’aquests edificis és que siguin amplis, grans, cosa que els diferencia dels temples grecs, que no estaven pensats per la gran congregació dels fidels. El romànic busca, precisament, fer basíliques, que eren edificis civils allargats pensats per a la reunió de molta gent. Cosa que també està molt relacionada amb la mirada que comentàvem al principi.
I en el cas de la pintura?
En el cas de la pintura busca una comunicació dels símbols molt eficaç. El que a nosaltres ens sobta més, avui en dia, és que és un art molt inversemblant. És un art religiós que no respecta les regles de perspectiva, de volum, als quals el nostre ull està acostumat. Ens trobem un romànic amb fons de color plans, amb uns ulls molt ametllats, una mica marcians, amb uns gestos tan rígids, que semblen, fins i tot, estaquirots. Que diuen moltes coses, i segurament per a l’espectador de l’època en deien moltes més. Tenia una capacitat de generar logos, per això jo també he volgut que els ulls tinguin aquesta condició, gairebé, de logotip [en referència als quatre ulls que apareixen a la portada del llibre]. Però també tenim la mà de Déu, tenim l’anyell de Déu amb set ulls… Hi ha moltes imatges que són estereotipades, on tornem a la idea de crear una art internacional per a Europa on els símbols puguin ser reconeguts a Ripoll, a Anglaterra o a Noruega. Per tant, el que els va sobtar la burgesia que el va redescobrir va ser aquesta mena de primitivisme, que hem d’entendre com una voluntat radical de fer-se entendre.
Quines similituds més modernes podríem trobar del romànic?
Curiosament, i en parlo en el llibre i a les xarxes socials, amb qui connecta no és amb l’art religiós del segle XIX o XVIII, sinó que connecta amb l’avantguarda artística, la il·lustració, el còmic o el llenguatge publicitari. Perquè és un llenguatge que també busca aquests fons de color llisos… Que busca el sensacionalisme.
És a dir, hem recuperat les bases romàniques, però les hem adaptat als nous temps.
No en tinc cap dubte. La publicitat, el que ha buscat, d’alguna manera, és trencar l’espai fotogràfic. Busca fer una altra funció plàstica, que és col·locar a la teva retina unes imatges i uns símbols concrets. Sigui que et cal comprar una rentadora o sigui que Déu són tres persones en una, o que la Mare de Déu és virginitat perpètua. Col·locar aquests missatges d’una manera ràpida implicava un ús de la plàstica molt directe, amb aquest dibuix i aquest traç tan gruixut, amb colors primaris, i, molt important, una cosa que avui en dia no tenim tan present, amb un ús estratègic de la il·luminació. Avui en dia estem acostumats a entrar en una església i que hi hagi enllumenat elèctric. Una llum que jo trobo d’hospital, asèptica. Que està bé si hi vas com a estudiós, especialment, perquè veus tots els detalls, però potser no és prou fidel a l’experiència que tenia fidel, mai més ben dit, quan entrava a les esglésies. Era tot fosc i s’il·luminava amb torxes, amb llums d’oli… Els historiadors com Michel Pastoureau diuen que aquesta llum generava la sensació de fer vibrar les pintures pel moviment de les flames [riu]. De fet, segons Pastoureau, també és aplicable a les pintures prehistòriques de les coves. Fins a quin punt no veien moviment en els bisons?
Al principi de l’entrevista ha remarcat que Barcelona és capital de romànic. Ara bé, si parlem en termes arquitectònics, el corrent modernista hi té molt més pes. S’hauria de reivindicar la ciutat com a capital dels dos estils artístics?
És evident. És innegable que Barcelona és capital del modernisme. Jo des de ben petit tinc dues obsessions: el romànic i Antoni Gaudí [riu]. Crec que hem de distingir. Barcelona, urbanament, és capital del modernisme, només cal passejar-hi, i del romànic ho és pel Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Cosa que no vol dir que no fos una gran capital romànica, com totes les ciutats europees. Ens ha quedat la idea del romànic com un art suposadament rural, auster, apartat, perquè va ser substituït a les ciutats per l’estil gòtic, el barroc… La catedral de Barcelona, la de Girona, la de Tarragona han estat romàniques. I, de fet, en alguns casos, en tenen molts vestigis a la vista. A la de Barcelona, malauradament, no tants, però a Girona i Lleida pràcticament totes les bases de l’absis són romàniques. Per tant, ens hem d’imaginar que les ciutats europees, en aquell moment, eren romàniques.
A Barcelona, però, encara queden esglésies purament romàniques.
N’hi ha alguns exemples. Pocs, però realment brillants, com l’antic monestir de Sant Pau del Camp [situat al carrer de Sant Pau número 99, al barri del Raval]. La gent potser ha vist aquell cimbori de pedra, no? Doncs bé, allò era un antic monestir benedictí, que, en aquell moment es deia Sant Pau del Camp perquè estava en una zona extraurbana, cosa que era habitual en certs monestirs. Va tenir una gran importància històrica i, sobretot, té un claustre encisador. Un dels meus preferits. És un claustre atípic, perquè té una sèrie d’arcs que semblen islàmics.
Al llibre, de fet, ho compara amb l’Alhambra de Granada.
Sí, és com una petita Alhambra. És com si haguessin reproduït allò en un petit plató, un petit pati dels lleons. Ho recorda clarament, cosa que ens fa pensar fins a quin punt la Barcelona medieval està molt més en contacte del que ens pensem amb la cultura andalusina, a molts nivells, eh, artístic, científic, intel·lectual, a més a més d’estar-hi en guerra de manera esporàdica. I amb ràtzies que van afectar molt Barcelona i que precisament això va acabar portant els comtes catalans a partir peres amb els reis francs perquè no els ajudaven prou en aquestes guerres. Així, segons alguns historiadors, és com apareix Catalunya políticament. En resum, però, sí, a Barcelona es podria fer una ruta del romànic. Hi ha una sèrie d’esglésies: el Llàtzer, la capella d’en Marcús, però sobretot Sant Pau del Camp, que és la joia de la corona. I el que ens hem d’imaginar és aquesta Barcelona amb la seva gran esplendor romànica. I sobretot, jo dic que, fins i tot turísticament, pel que fa al màrqueting, cal reequilibrar la Barcelona modernista, que ha mort d’èxit en comparació amb la Barcelona medieval. Evidentment, tenim el barri Gòtic, que també fins a cert punt és un invent del segle XIX i XX parcial, però sobretot tenim el Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Un museu que hauria de ser visita indispensable.
Sí. I és un museu que té els seus propis problemes. Té problemes d’accés, perquè està allà dalt, tampoc hi ajuda el nom, ni el fet que no tingui parada de metro, que tant de bo se solucioni en un futur… Però, al cap i a la fi, és com el Louvre de l’art romànic. Aquests dies consultava, per exemple, escrits de l’època de com els seus impulsors no deien el Louvre, sinó que feien una expressió una mica més provinciana, i deien que volien fer el Prado de l’art romànic. Per a ells, en aquell moment, el gran referent, perquè simplement coneixien la política espanyola i los madriles, i creien que s’havia de fer el Prado del romànic a través de rescat patrimonial, a través de la compra de grans col·leccions. Per tant, hi havia aquesta idea que l’art nacional estigués a la metròpoli catalana, però ha quedat oblidat perquè en aquest país han passat moltes coses, i hem mort d’èxit en l’àmbit turístic. I, per això, Barcelona i romànic són dos conceptes que no s’han mirat gens.
El MNAC s’ha convertit en un tema d’actualitat roent arran de la sentència que els obliga a retornar les pintures de la sala capitular del monestir de Vilanova de Sixena. Els informes dels experts adverteixen que traslladar les obres les danyarà de forma irreparable. Què s’hauria de fer?
He d’aclarir, i al llibre també començo demanant perdó, que jo no soc ni historiador ni restaurador. Jo parlo des del meu apassionament pel romànic com a divulgador, com a periodista. El que faig és refiar-me de molta gent a qui consulto, i la immensa majoria veuen una bestiesa traslladar les pintures, i realment ho sembla des del coneixement que puc tenir, sobretot per les condicions amb què van arribar. Les obres van arribar cremades. Eren pintures murals que es van arrencar mitjançant la tècnica de l’strappo, que consisteix a treure la capa més superficial, com també va passar amb Sant Climent de Taüll, però amb l’agreujant que venien de ser pintures cremades. Van ser passades a tela i, posteriorment, als anys seixanta, es van muntar aquestes estructures de fusta recreant la sala capitular.
Jo tendeixo a pensar que pot ser un perill gran, però a les xarxes m’he dedicat a explicar per què són importants aquestes pintures. Perquè és un art del romànic de l’anomenat 1200, que s’aparta una mica de coses més reconeixibles del romànic. Per exemple, no hi ha aquestes mirades tan frontals, hi ha un retrat una mica més de tres quarts, una mica més realistes, hi ha tota una galeria de cares de la genealogia de Jesús. És un conjunt excepcional, un dels més importants d’Europa on hauria d’imperar, sens dubte, la salvaguarda. I, en aquest cas, jo crec que el MNAC va fer una operació de salvament evident, més enllà de si jurídicament aquella comunitat de monges ho va autoritzar en aquell moment o ho va fer més tard. Tant de bo s’arribés a una solució que no impliqués posar en perill aquestes obres.
Considera, doncs, que seria més segur que es quedessin a Catalunya.
Jo, com a divulgador, remarco que és un conjunt molt important i que haurien d’imperar els criteris de salvaguarda, tot i entendre també la part aragonesa. Entenc que diguin que han patit un espoli molt important, i en molt bona part, per part de tècnics catalans o d’historiadors que, segurament moguts per la bona fe, anaven comprant o rescatant obres que, en aquell moment, estaven molt allunyades dels centres de poder. I que en aquell moment de caos i dispersió de l’art medieval, van anar a parar al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Però tampoc m’agrada entrar-hi més.
Considera que la manera d’acostar la divulgació del romànic al públic general és fer servir un llenguatge planer, entenedor, però cridaner, com ara comparar obres amb emoticones?
Jo crec que sí, és una porta d’entrada. Sempre dic que l’origen del compte [@RomanicCatala] no és l’humor. És a dir, no neix com un compte de mems, sinó que va sorgir com a reflex. El que passa és que ara, molta gent em coneix pels mems, i em sembla fantàstic. Només vull aclarir que és una porta més per on entrar. Ho comparo amb els monestirs i els claustres, que hi pots entrar per una sèrie d’arcs. Doncs jo hi puc entrar per l’humor, o per un fil de divulgació cultural, o per un vídeo. En aquest sentit, jo he intentat diversificar les portes d’entrada. Què passa amb el mem, però? Que s’ha convertit en la unitat mínima d’entreteniment. Ja no aguantem ni trenta segons de vídeo. És aquest invent diabòlic de l’scroll infinit, bàsicament veient mems, bé sigui al timeline o al grup de la família. Per tant, s’ha convertit en el nou tauler d’anuncis on dir coses interessants si s’escau. I com que sempre m’han agradat molt els mems, fer collages, fer bromes… També de l’art, i més en una època en què tots ens sentim interpel·lats i ofesos per qualsevol cosa. Cal recordar que no passa res, que jugar amb la cultura s’ha fet sempre. I que es pot ser més provocador o menys, però, en el meu cas, neix de l’estima. Res m’impedirà fer un mem del Crist de Taüll dient-li Cristobro [riu].
