Ivet Núñez (Barcelona, 1999) és periodista d’El Món, on s’ocupa dels temes de salut, educació, llengua i literatura. Tanmateix, aquests dies és, sobretot, l’autora de Tras la niebla (Autografia), un dels thrillers que es poden regalar aquest Nadal i que permet endinsar-se en la Lugo urbana i en les aldees de l’interior de Galícia, la terra dels seus avis paterns. Entre presentació i presentació de la novel·la –n’hi ha una altra de prevista a Barcelona el 14 de desembre, a la llibreria Litoral– continua amb la seva feina i amb les seves lectures, que ella mateixa explica que han estat cabdals en la decisió de posar-se a escriure, cosa que ha fet en estones robades al seu temps lliure i a les vacances. Un pla de treball que manté per a la segona part de la novel·la, que ja ha començat.
Una escriptora jove catalana, que ha viscut tota la seva vida a Barcelona, situa una novel·la policíaca a Lugo, que no és Nova York ni cap altre escenari habitual d’aquest gènere. Quina història hi ha aquí al darrere?
En els últims sis anys he pogut conèixer molt Lugo per la meva parella, que hi viu, i he vist un costat de la ciutat que molta gent desconeix. Al centre, dins de la muralla, es poden veure edificis en ruïnes, abandonats i plens de brossa i de males herbes i just al costat, a només uns metres, edificis antics molt ben conservats i molt elegants. Hi ha molts contrastos que la fan interessant. Un dia que passejava pel centre vaig fixar-me en un edifici que em va cridar molt l’atenció i vaig veure que podia ser el lloc perfecte on començar la meva novel·la. També volia situar la novel·la allà, en una ciutat del nord, perquè els autors que més m’agraden, com Dolores Redondo, Ibon Martín o Eva Sáez de Urturi, també fan servir escenaris així.
Alhora, volia complir amb un objectiu personal, que era fer un homenatge al meu avi. Ell sempre va estimar molt Galícia, la seva terra, tot i que va viure més de cinquanta anys a Catalunya. Tenia el cor dividit entre els dos llocs, però en els últims temps de la seva vida, afectat d’una demència, l’únic que recordava era el seu poble. Això em va marcar molt i situar l’acció a Lugo em permetia també portar la meva protagonista a l’aldea dels meus avis. Era l’excusa per deixar constància de com és el poble del meu avi, que tant s’estimava i que jo també estimo.
Buscaves el contrast de la Galícia urbana amb la rural de les aldees, fora de l’especulació immobiliària i que es conserven com eren?
Això, com a barcelonina, m’impacta molt. Si no fos per l’aldea dels meus avis no hauria entrat en contacte amb aquesta realitat, que penso que a Catalunya no es dona tant, tot i que existeix la despoblació rural, però d’una altra manera. Allà, en quaranta minuts de cotxe passes d’una ciutat que ja ha crescut bastant a una aldea de quatre cases que, si es conserven, a banda dels pocs habitants que hi continuen vivint, és perquè durant els estius la gent que va emigrar a Barcelona hi va i les cuida. Reflectir aquest xoc també era un dels objectius de la novel·la i un dels motius per portar la meva protagonista cap allà.
Amb Lugo podies aprofitar la tenebrositat que dona el clima a l’hivern, amb molta boira, moltes hores sense sol, molta pluja, però decideixes situar la novel·la a ple estiu. Llegint es descobreix que a Galícia també hi fa calor.
Sí, però malgrat ser estiu també hi ha boira. És una cosa que xoca molt, perquè pots llevar-te un dia de juny, com en la meva novel·la, i que hi hagi moltíssima boira i gairebé no es vegi res, una humitat horrible i fred i, de cop, a les dotze, el sol, per un motiu desconegut, decideixi aparèixer i s’arribi als quaranta graus. Els gallecs saben, misteriosament, a quina hora sortirà el sol. És una cosa que a la resta ens xoca. Parlàvem del contrast entre la part urbana i la rural, doncs també volia reflectir el contrast de temperatures en un mateix dia. A banda de tot això, situar l’acció al juny em permetia jugar amb una festivitat important de la ciutat, l’Arde Lucus. Que tot succeís a l’estiu no em prenia la part de la tenebrositat de la boira i a més podia donar-li un toc especial a la novel·la amb aquesta festa.
Què li aporta aquesta festivitat a la novel·la?
La manera com apareixen els cossos de les meves víctimes fa diferent la novel·la i té a veure amb aquesta festivitat i amb el passat romà de la ciutat. Volia jugar amb la festivitat, que crec que és molt original perquè la ciutat es transforma en el poblat que era quan els romans lluitaven amb els castrexos per fer-se amb el territori, i amb la manera com apareixen les víctimes. Em permetia donar-li un toc especial a la novel·la i apropar la festa a gent que la desconeix, i alhora que el llibre fos rodó per la relació de les morts amb l’antiga Roma, que el lector no descobreix fins al final.
És el teu primer llibre. Per què tries començar amb un thriller, un gènere que està una mica saturat?
El vaig triar per complir el somni que una novel·la d’aquest tipus, com les que a mi m’agraden tant com a lectora, porti el meu nom. La possibilitat que el meu nom s’apropi remotament al de gent que admiro tant, com Dolores Redondo, em va fer triar aquest gènere malgrat que estigui molt explotat. A més, penso que atrau molt la gent precisament perquè avui dia rebem molts estímuls per tot arreu que ens criden l’atenció i perquè un llibre pugui competir amb això ha de tenir tots els ingredients que permet el gènere. El thriller triomfa perquè pot competir amb l’allau d’estímuls que rebem. La meva novel·la, a banda de la tradició i els contrastos que hem comentat té sexe, intriga, amistat, gastronomia, denúncia social… És un gènere que ho encabeix tot i que malgrat la saturació segueix sent el més demanat.
Tu ho has dit, hi ha de tot en aquesta novel·la. Com has conjurat el perill típic de les primeres novel·les de voler parlar de tot, voler introduir molts elements, molts temes i molts debats? Abordes la salut mental, la violència de gènere, la tradició enfrontada a la modernitat…
No sé si ho he resolt, ho hauran de dir els lectors, però vaig intentar que tot anés passant en diferents capítols i no alhora per no saturar. Això mentre feia el possible perquè cada final de capítol impulsés el lector a seguir llegint per entendre el passat de la protagonista, que reuneix totes aquestes qüestions que mencionaves. És una dona que intenta deixar enrere tots els seus traumes, que tenen a veure amb les violències que pateixen les dones i amb problemes de salut mental, així que ella m’ha servit per tocar-ho tot sense que es faci pesat o resulti artificial. L’Abril intenta trobar la llum per a la seva vida mentre busca la Boira, el nom amb què la premsa ha batejat l’assassí, i al llarg de la novel·la es va veient una evolució que també fa el personatge rodó.
Hi ha un element imprescindible en els thrillers, que és que tinguin un gir inesperat, com més cap al final millor. En la presentació a Barcelona vas explicar que no tenies un guió tancat, sinó que la història t’anava portant d’un lloc a l’altre. El gir, però, el devies tenir decidit. Com el vas trobar, què et vas proposar?
Això sí que ho tenia pensat perquè era indispensable trobar alguna cosa que fes esclatar el cap del lector i que no es pogués imaginar. Arribar a la conclusió de quin havia de ser aquest gir va ser complicat, perquè la meva protagonista no és policia, i això feia difícil resoldre com entraria en contacte amb la investigació. Em va costar trobar el gir inesperat, però finalment crec que n’hi ha dos. Un és, més o menys, a la meitat de la novel·la i l’altre, en l’últim capítol. El primer em va costar menys, perquè sabia com deixar clar que el meu assassí és diferent. No puc dir res més sense fer un espòiler!
Per tant, no hi ha tant deixar-se portar…
En els girs, no. I també vaig decidir al principi que l’Abril no seria l’únic personatge femení amb un pes destacat en la novel·la. Per això hi ha una dona que serà clau perquè es resolgui el cas.
De fet, reserves un paper secundari per als homes.
Sí. Al final els papers protagonistes històricament, també en la vida real, fins ara sempre els han tingut ells. Volia que en el meu univers literari no fos així. Tot i això, també hi ha homes, és clar, i te’ls acabes estimant igual que a elles. Però un dels elements que crec que destaquen és la relació entre la protagonista i la seva millor amiga, la Marina. Tenen una relació complexa, perquè s’estimen molt, però alhora poden resultar tòxiques perquè tenen certa dependència emocional. Això ho volia tocar perquè és una cosa que a mi m’ha passat personalment. He tingut relacions que, de sobte, es convertien en una mena de necessitat per a mi. Els ho havia d’explicar tot, necessitava massa la seva validació. Volia reflectir-ho perquè les relacions no poden convertir-se en una necessitat, perquè deixen de ser sanes.
Però hi ha una altra relació molt important a la novel·la, la que té la protagonista amb el policia que oficialment investiga el cas. Per què decideixes que tingui una relació tan propera amb ella?
Perquè em serveix perquè l’Abril pugui explicar al lector el trauma que arrossega del seu passat, que no li ha permès estimar cap altre home i que ha fet que tot ho basi en la relació amb la seva amiga. El Martín d’alguna manera es cola per la petita esquerda que s’està formant en la muralla que ha construït l’Abril per protegir-se i, amb ell, ella aconsegueix també avançar i deixar enrere el passat. El necessitava a ell perquè la protagonista s’adoni que no pot seguir pel mateix camí.
Sí, però això podria haver-ho fet qualsevol personatge masculí. Decideixes que sigui el policia vinculat amb el cas.
Com he dit abans és molt difícil fer una novel·la policial en la qual la protagonista no sigui policia però tot i així investigui el cas. El contacte amb ell l’apropava al cas i em permetia trobar solucions perquè accedís a alguns detalls i la trama avancés. A més, podia aprofitar per parlar de les complexitats de tenir parella, una cosa per a la qual l’Abril sent que no està feta des del el que li va passar vint anys enrere.
Una de les característiques del gènere és, en alguns casos, una presència molt forta de la gastronomia, que potser no té tant pes a Tras la Niebla, i el sexe, que sí que hi és. Et va costar escriure el capítol on això és més explícit?
No, perquè abans que m’apassionés el thriller havia llegit moltes novel·les d’amor on el sexe estava present. Algun cop m’havia imaginat escrivint una novel·la d’aquest tipus o una d’eròtica, però ho vaig descartar perquè no m’interessa tant explotar aquest aspecte. Llegint em va quedar una certa idea de com fer-ho i de seguida em vaig deixar portar. És un capítol incòmode per a algunes persones properes a mi, un capítol que per exemple la meva mare no llegirà mai.
Segur?
No, t’asseguro que totes les vegades que ha llegit la novel·la, perquè ella és la meva crítica i la meva primera lectora, se l’ha saltat. És ficció, però com m’identifica una mica amb l’Abril, malgrat la diferència d’edat, li resulta massa visual. Les meves amigues, en canvi, l’han comentat a bastament.
Ets d’una generació que llegeix poc, que està molt orientada a les pantalles, però tu sí que ho fas. L’altre dia deia la presentadora de l’acte que quan arribes a la redacció, si no vens en patine, sempre portes un llibre a les mans. Et sents una mica diferent de la majoria de la gent de la teva generació?
Potser sí, però no llegeixo per ser diferent ni fer-ho em fa pensar que estic més preparada. És una cosa que la meva mare m’ha inculcat des de petita i que forma part de la meva vida i que he lluitat per mantenir. Avui en dia és molt fàcil arribar a casa i optar per posar-se una sèrie, és més còmode. Molts cops escullo el llibre fent un exercici de disciplina, perquè sé que després m’aporta més que una sèrie qualsevol. En comptes d’anar amb metro mirant TikTok prefereixo llegir, i així aprofito els vint minuts d’anada i de tornada.
I en el teu temps lliure has escrit la novel·la.
Sí, a vegades en acabar la jornada laboral al diari, quan arribava a casa, tenia ganes d’evadir-me escrivint la novel·la. Altres, en canvi, ha estat per disciplina perquè em venia més de gust fer altres coses. M’hi posava perquè sabia que el resultat seria una satisfacció. Les meves vacances també les he destinat a escriure-la, amb un horari molt estricte.
Què creus que aporta la lectura a diferència de l’estímul audiovisual, que tenim més fàcil i molt a mà?
No connecto tant amb els personatges d’una sèrie com amb els de les novel·les. Me’ls faig meus i quan acabo l’última pàgina em sento molt trista d’acomiadar-me d’ells. És una cosa que no passa, en general, amb les sèries, tot i que m’ha passat amb algunes com Friends o House. Les històries que llegeixo es van quedant dins de mi i m’inspiren. Aquesta novel·la neix de tota la literatura que he llegit.
La que has llegit, no la que has vist.
Sí, la que he llegit. Hi ha pel·lícules o sèries de llibres que he llegit que mai he volgut veure. M’hi he negat perquè era com deixar que estripessin els personatges que jo m’havia imaginat i havia construït al meu cap. Me’ls estimo i no puc suportar que me’ls canviïn.
Ets la típica que diu ‘el llibre era millor’.
El llibre sempre és millor. Vaig començar a veure la pel·lícula d’El guardià invisible de Dolores Redondo i la vaig haver de deixar. La meva Amaia no era així.
I no dius ‘esperaré que surti la pel·lícula’.
No, mai! (Riu).
En la presentació de Barcelona vas anunciar que hi hauria una segona part de la novel·la. Què podem esperar?
Més denúncia social. Ja he escollit el motiu dels crims i m’he fet un petit guió del que passarà, però només he escrit un parell de capítols. No vull revelar si hi estaran implicats tots els personatges que surten a la primera, però l’assassí sí que hi serà. No és un llibre començat de zero sinó la continuació del primer. Vull crear un univers de boira.
També passarà a Lugo?
Sí, la localització és més o menys la mateixa però vull explotar més els pobles del voltant i la ruralitat. Per fer-ho en triaré alguns i tinc previst visitar-los per fer-me una idea de com s’hi viu i quina es la idiosincràsia dels habitants.
