La Iolanda Batallé d’ara, de 54 anys, revisa en la seva nova novel·la el que va viure de la de vint-i-pocs anys fa tres dècades a la Califòrnia dels anys 90, la de l’època “lluminosa” de la presidència de Bill Clinton. Hi examina una història d’amor que la va devastar i va acabar fent que fugís dels Estats Units just quan tenia a l’abast la green card, que li hauria permès quedar-s’hi a viure i treballar indefinidament. S’havia casat i enamorat, per aquest ordre i de dues persones diferents, i va acabar immersa en una història de malaltia mental, la de la seva parella. Aquesta vivència extrema, després de digerir-la durant gairebé 30 anys i d’escriure’n durant quatre més, es troba a Lluny de Califòrnia. L’ha convertida en una “metaficció” –en paraules del president del jurat, Xavier Pla– que ha rebut aquest dijous el 8è Premi Proa de Novel·la, dotat amb 40.000 euros i organitzat per l’editorial gairebé centenària del Grup 62.
El guardó, que ja acumula moltes guanyadores en la seva trajectòria, amb sis noms femenins i només dos de masculins, s’ha lliurat aquest dijous al vespre en un sopar a la Fundació Tàpies. La guanyadora, escriptora, periodista –és habitual de tertúlies de mitjans de comunicació–, editora –va ser fundadora de l’editorial :Rata_–, ha dirigit l’Institut Ramon Llull i des de fa cinc anys és directora de la llibreria Ona. I es declara “honorada” de rebre el “reconeixement” que representa el premi creat per Proa, aquells llibres de la coberta taronja que va descobrir quan era adolescent i que la van marcar. “La majoria dels escriptors en català no podem viure de l’escriptura, hem de fer altres feines, per tant, un premi com aquest és un copet a l’esquena després d’escriure a les nits i els dies de festa”, ha reconegut.
“El millor que he escrit”
Si hi ha una cosa que no pretén Batallé és dissimular. Explica obertament que l’obra és autobiogràfica –tot i que ficcionada– i diu sense miraments que és “el millor” que ha escrit. “És una obra de maduresa que ajuda a entendre els meus 20 anys, un llibre on m’he retrobat amb la Batallé que va fugir de Califòrnia amb el cor encongit. L’he escrit com he pogut, a trossos, des del present i des del passat”, admet. També revela que “culmina el camí iniciat fa vint anys amb La memòria de les formigues“. En resum, a Lluny de Califòrnia hi ha, condensat, “el dolor d’una cinquantina que s’encara amb coses que va fer als 20 anys, que és un moment que vivim amb aquella passió i aquella alegria, però que ens marca”. “Tots som un desastre ple d’amor”, conclou.
Per explicar tot això, Batallé ha bastit un de joc de miralls en què el seu alter ego, Maria Viladoms –el pseudònim amb què es va presentar al certamen–, és una escriptora d’uns cinquanta anys que escriu sobre la seva etapa als Estats Units, els seus amors i la seva crisi vital. Un procés vigilat i comentat per la seva editora, que la sotmet a un judici dur. Aquesta relació porta a un “diàleg creatiu” a través de dues veus, on Batallé fins i tot podria ser les dues dones alhora, ja que com a editora té les eines per crear aquest personatge.
El premi es va decidir i se li va comunicar fa dos mesos –”he estat callada com una tomba tot aquest temps!”– i ara l’obra ja està a punt d’arribar a les llibreries. L’autora només demana una cosa: “Com va dir Aurora Bertrana, no em condemneu sense llegir-me”.
