Ginestà és un grup format per dos germans del barri de Sant Andreu, a Barcelona, que ha revolucionat l’escena musical en català. Júlia Serrasolsas i Pau Serrasolsas han marcat un abans i un després dins el pop en català amb els seus tres primers discos que contenen grans èxits com L’Eva i la Jana o Estimar-te com la terra. Ara, després d’una llarga gira pels grans festivals de Catalunya que els ha mantingut ocupats durant tot l’estiu, encaren una nova etapa amb el seu nou treball d’estudi, que veurà la llum el pròxim 12 d’abril del 2024. Amb els dos primers singles que formaran part del nou disc, Em Bategues i De tot el món, els germans santandreuencs ja han deixat clares les seves intencions.
Quina ha sigut la rebuda dels nous dos singles?
Pau Serrasolsas: Jo crec que el primer single ha anat superbé perquè feia molt temps que no trèiem res. Teníem aquella por, també, després d’un any i mig sense publicar res després del disc, i la veritat és que la gent va respondre a molt bé. Vam treure una cançó d’estiu que es diu De tot el món. Crec que la gent ens estava esperant. I després vam treure aquest segon avançament Em Bategues, que ja era una cançó més pensada per encarar-la cap al nou disc, noves sonoritats i maneres d’expressar-nos. Estem fent una mica de metamorfosi, un pas més cap a la transformació, i aquesta cançó ens hi acosta.
Júlia Serrasolsas: També estem molt contents perquè a l’hora de presentar una cançó la prova de foc és el directe. Potser és un indicador com es rep a Twitter, però realment fins que no veus que el públic la canta en un concert no acabes de veure la reacció, i això va passar. Així que molt satisfets.
Parlant ‘d’Em Bategues’, al videoclip hi apareix Marc Giró. Com ha nascut aquesta sorprenent col·laboració?
J.S: Nosaltres volíem que el vídeo tingués un protagonista masculí, i també ens interessava jugar amb una persona que no fos actor, però que sí que estigués vinculada al món de la comunicació i el periodisme. El nostre mànager, que ja havia treballat amb ell, li va fer la proposta i la va acceptar de seguida. Ens deia que no escoltava mai música, però que la cançó li havia agradat molt i que tenia moltes ganes de fer-ho. Estem molt contents amb el resultat.
Aquest segon avançament parla de l’amor, però d’una manera diferent de com l’heu tractat en l’últim disc. Què ens espera de Ginestà en el nou projecte?
P.S: Hi haurà molt d’amor en el nostre nou disc, igual que hi serà sempre en tot el que fem. En aquest nou treball l’enfoquem des d’un prisma diferent, perquè veníem d’un disc molt conceptual parlant d’un amor de parella, i ara treballarem l’amor des de moltíssims punts de vista. I no només serà això, han passat moltes coses aquests dos anys de gira i serà un disc molt especial. Aquests dies ens toca escoltar-lo molt i acabar de construir-lo.
J.S: Treballarem d’una manera que no havíem treballat mai, també amb un equip molt més gran, amb molta més gent pensant, i apostem per mantenir l’essència de Ginestà, però obrir la porta a una música més festiva. Encara estem pensant en el nom, preparant el tracklist i ultimant moltes coses. L’únic que podem avançar és que tindrà dues parts, com si fos la cara A i B d’un vinil.
Dues parts que també es reflectiran en els directes?
J.S: En ser un nou so necessitem nous elements dalt de l’escenari i encara hem de decidir com ho farem, però el que sí que ja tenim del tot clar és que recuperem la banda, que són com la nostra família, i tornar a acostar-nos a una sonoritat més orgànica i menys de llençar la base per seqüències. Tenim ganes d’oferir coses diferents del que hem fet fins ara i que la gent que ens vingui a veure digui: “D’acord, han passat coses!”
P.S: Sí, aquesta transformació musical del disc ha d’anar acompanyada conseqüentment al directe. Volem fer passos cap a una música que tingui les seves cançons íntimes com sempre hem tingut, molt especials i molt nostres, però que després surti una part una mica més festiva, perquè ens ve de gust també. Moure’ns més, tenir més presència, fer saltar la gent. És una cosa que fins ara, excepte amb els nous singles, amb la majoria de cançons els concerts eren com un karaoke on el públic cantava a ple pulmó. Ara volem que cantin i es moguin amb nosaltres.
El fet que busqueu explorar una basant més festiva va relacionada amb la tendència més actual de fer música per ballar i gaudir de festa?
P.S: Nosaltres, més que buscar música únicament festiva, creiem que hem de mantenir aquest esperit intimista i combinar-lo amb la festa, perquè nosaltres som d’explicar el que ens surt de cor i, vulguis o no vulguis, això la música festiva no ho té. És veritat que hi ha una tendència d’explicar poques coses i fer només festa, però també és necessari de certa manera. Si aconseguim que la gent s’emocioni saltant i ballant, haurem endevinat la tecla, que quan estiguis ‘a tope’ se’t posi la pell de gallina. En aquest nou disc, precisament, hem tractat l’amor d’una manera molt natural, i com que parlem de processos vitals molts cops, doncs també, jo què sé, com més pot haver-hi reflectit, per molt sa que sigui, com un punt de ràbia, un punt de tristesa profunda, com mil sentiments que apareixeran i a la següent cançó marxaran. L’amor des de tots els punts i vivències.
J.S: A mi m’agradaria poder arribar a ser com l’Oreja de van Gogh, però en català. Perquè realment, és un grup que no té la música més fàcil per ballar del món, però la gent va al seu concert i s’ho passa pipa. Una mica el mateix que passa amb Manel o Antònia Font, que la gent gaudeix molt cantant i ballant les seves cançons, independentment de l’hora en què es faci el concert. És una mica la meva aspiració.
Però que vulgueu fer una aposta pel so d’instruments orgànics també fuig una mica de la tendència actual.
P.S: És totalment cert, jugant amb els sons orgànics fugim una mica de la tendència perquè és veritat que la majoria de grups aposta per llençar les seqüències i cantar per sobre. És una altra manera de fer-ho i, per nosaltres, potser en lloc de desmarcar-nos del tot d’aquest corrent volem fer-nos el nostre espai dins seu.
Quina és la clau per connectar amb el públic?
P.S: Jo crec que connectem perquè cantem sobre coses i processos vitals que li han passat a tothom. Com que nosaltres treballem, en la majoria dels casos, sobre l’amor, sobre la joventut, la família, sobre els nostres amics, sobre el que vol dir ser músic… que, de fet, són temes que apareixeran en aquest disc, creiem que això ens ajuda a connectar. Ho he dit sempre, ens agrada fer música per la nostra generació, estem fent música per la gent que és com nosaltres.
J.S: És bonic que, jo que no faig cançons, escoltar un grup i veure que estan posant paraules al que tu, com a oient, també estàs pensant.
A les vostres cançons parleu molt de l’amor, fins i tot des d’un punt de vista polític.
J.S: Nosaltres parlem de l’amor, però crec que sí que ho fem, una mica, des de la política. Per mi, i crec que ho compartim tots dos, la política no és només el que dius, sinó també tot el que no dius. Tractar l’amor des del respecte i la cura, és fer política. Generar referents positius per a la societat. Crec que una cosa que fem molt bé, també, és que sempre donem un espai molt gran a la interpretació dins el gènere que cadascú cregui. De fet, crec que l’única vegada que no hem donat peu a la interpretació és amb ‘L’Eva i la Jana’, però que ja és una cançó política per si sola. El que sí que puc dir és que trobo a faltar que més músics parlin de política.
Cantar en català també és una decisió política?
P.S: Aquest debat sempre apareix i segueixo pensant el mateix: cantar en català és política. Si la gent que parlem en català no fem música en català, la llengua desapareix. Nosaltres no ho sabem fer d’una altra manera, no ens surt.
J.S i P.S en conjunt: És una decisió política que vam prendre fa molts anys, i que ara no ens en volem deslligar. Nosaltres mai canviarem i farem música en castellà. Hi ha gent que té altres aspiracions, com fer una gira enorme per Espanya, i que per això opten per canviar de llengua per aconseguir-ho. Nosaltres tenim clar que si ho fem serà en català, ja vam omplir 600 persones a Madrid en la nostra llengua, i ara que també volem fer concerts al País Basc i a Galícia sabem que volem seguir-ho fent en català.
P.S: També és veritat que, abans que parlàvem de la nova escena, la nova generació de música en català té la capacitat d’entrar en barris on no es parla català. Potser en un lloc on s’escolta Morad se’ls pot posar Mushka i que els entri amb més bons ulls.
Les vostres cançons parlen d’amor, però també parlen de la terra, i això ens condueix a Sant Andreu. Us hi inspireu a l’hora de compondre?
J.S: Per nosaltres Sant Andreu és una llar. Per molt que hagi passat el temps, hi ha un component magnètic que ni marxant del barri o canviant de comarca perdrem. I sempre hi acabem tornant, perquè necessitem aquests carrers, aquesta olor, aquestes veïnes, aquests comerços i les col·legues de tota la vida per anar a fer una birra a la plaça del costat. És una sensació que no he trobat enlloc més.
P.S: És una sensació que hem de protegir, perquè cada vegada Barcelona s’assembla menys a la que vam conèixer de petits. També per això vaig participar en la presentació de la nova equipació de la Unió Esportiva Sant Andreu, perquè és un acte que manté aquesta filosofia de cuidar i protegir el que sempre he tingut al costat.
