Gil Pratsobrerroca (Vic, 1996) és, sens dubte, un dels noms del moment. La seva primera novel·la, El joc del silenci (La Campana, Penguin, 2025), s’ha convertit en un autèntic fenomen de masses, entrant en el top de llibres més venuts durant set setmanes consecutives. Nascut i crescut a Vic, Pratsobrerroca ha estudiat un grau en Ciències Polítiques i de l’Administració a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i el màster en Sociologia: Transformacions Socials i Innovació a la Universitat de Barcelona (UB). Escriu des de sempre, però originàriament només ho feia com a hobby. Fa quatre anys, però, la seva vida va fer un gir que li va permetre acabar dirigint i escrivint la seva primera sèrie de ficció, El Teorema del Mico, de TV3. També ha escrit guions per El Búnquer, de Catalunya Ràdio, i actualment dirigeix la sèrie El Creador d’Influencers, a 3cat. El setembre de l’any passat, després de molta feina, Pratsobrerroca va fer el salt al món literari amb la seva primera novel·la. Malgrat que no s’ho imaginava, l’èxit ha sigut aclaparador. En aquesta entrevista amb El Món, emmarcada en la sèrie Talents amb Carnet Jove, l’escriptor vigatà reflexiona sobre el seu debut, el món de la literatura a Catalunya i el futur de les novel·les en català.
El joc del silenci ha estat un autèntic èxit de vendes, i ho continua sent.
Ha estat bastant increïble. Jo pensava que seria un llibre que només llegirien els meus col·legues i els meus parents, però, en canvi, està sent molt increïble, està arribant a molta gent. Sobretot per Instagram m’arriba moltíssima gent que em comenta coses sobre el llibre, i ho estic portant com bonament puc [riu]. Hi ha dies que dius hòstia puta, i hi ha dies que flipo, perquè no m’ho esperava gens. La gran bogeria ha sigut que, per Nadal, s’havia esgotat a mitja Catalunya. En vam haver de fer una reedició de 5.000 exemplars, que ja és una tirada molt gran, i ara s’ha tornat a esgotar una altra vegada. Ara en farem una altra amb 8.000 exemplars, i ja anem per la setena edició. La veritat, no m’ho esperava gens.
Aquesta és la teva primera novel·la publicada, però no és la primera que escrius…
Exacte [riu]. En vaig fer un sense tenir-ne ni idea… Bé, ara tampoc en tinc ni idea, però aquella era molt caòtica, no sabia gens com fer-ho. Ara la tinc guardada en un calaix, que espero que no surti mai a la llum.
No et planteges, doncs, donar-li una nova oportunitat?
És que era una novel·la molt estranya, i els temes que tractava tampoc m’acaben d’agradar. Era més el plantejament d’anar a tirar endavant una novel·la a veure què sortia. Va ser molt maco el procés de llevar-me a casa i escriure, canalitzar tot el que em passava pel cap, com si fos una Ouija [riu]. Però no, allò era infumable, la veritat.
Què has fet aquesta vegada de diferent?
Aquesta vegada ho vaig organitzar des d’un bon inici. Vaig fer una mena de planificació abans de començar a escriure, com una mena de guió, tot i que diferent. I això és el que m’ha permès després poder fer tots els plot-twist, perquè és una novel·la plena de girs gràcies a tota la feina de previsió prèvia. De fet, l’exercici d’escriure, de picar les lletres, ha estat molt més curt que el de planificar. O sigui, un cop ho vaig tenir tot organitzat, va ser molt més fàcil escriure el llibre. M’hi he estat un any i mig, que és temps, però hi ha gent que s’hi està quatre anys.
Creus que el fet que la novel·la estigui plena de girs de guió i fets inesperats ha estat una de les claus del seu èxit?
Sí, jo crec que una mica sí. Està ple de ganxos, que crec que ara estan a l’ordre del dia de les novel·les més generalistes, o si més no de les que enganxen més, que són aquests mecanismes que la literatura va trobant perquè la gent no vagi a TikTok o no vagi a Instagram. Són mecanismes per intentar retenir l’atenció. També fer capítols més curts perquè diguis “va, em queden dues pàgines abans d’anar a dormir, me les llegeixo”. Crec que és un procés natural, no només de la literatura sinó de totes les arts, per afrontar un competidor clar, que és el mòbil, que tot el puto dia el portem a sobre. És una manera de reaccionar.
Creus que el futur de la literatura passa per adoptar aquest mecanisme? O, d’alguna manera, per fomentar-la entre els més joves?
Jo crec que, d’alguna manera, sí. No vull criticar tampoc els gèneres més literaris, que tenen un alè més poètic, perquè també penso que és una de les coses de la literatura que no et dona cap altra art. Ara bé, sí que és veritat que l’atenció mental de les persones cada vegada és menor. A mi em costa molt, també. I, per altra banda, també és veritat que cada vegada hi ha una oferta d’oci molt més àmplia. Quan escrius un llibre saps que competeixes amb el percentatge de temps d’oci que té cada persona, llavors has d’aconseguir captar-li l’atenció, perquè sinó el llibre no es llegirà. Sí que és possible que sigui una manera d’atraure els més joves, perquè és un mecanisme que ha generat la pròpia literatura. Un altre dels temes que crec que ha estat clau de què El joc del silenci estigui anant tan bé són les temàtiques que tracta, que són temes com el secret d’una parella… Coses amb què tothom pot empatitzar. Al final, els protagonistes són una gent de Barcelona que, cansats del turisme i la gentrificació, decideixen que volen educar a la seva filla de set anys a la muntanya. Són coses que a tots ens poden passar.
Precisament, com comentes, els secrets, els silencis, juguen un paper molt important a la novel·la. Ens fa por la veritat?
Ostres, doncs no sé si és ben bé por a la veritat, sinó que seria més aviat la veritat relacionada amb algú que estimem. És a dir, a les notícies veiem moltes atrocitats. Ara, potser, la guerra de Gaza no està tant a l’ordre del dia, però vam estar setmanes veient imatges que provocaven ansietat. Però érem capaços de mirar-les. I, fins i tot, ens interessaven. Crec que aquestes veritats més fosques ens interessen, però el que ens pot fer mal, que intentem girar la cara, és quan ens passa una cosa a la pròpia família. Quan passa al veí, perfecte, però quan ens passa a nosaltres ens posem les mans al cap.
El joc del silenci se situa a l’Arcavell, un petit poble real del Pirineu. Situar-lo en aquesta localització és una forma de reivindicar, d’alguna manera, la vida en el món rural?
És una pregunta que també m’han fet molts col·legues [riu], però si et soc sincer, no hi ha cap voluntat al darrere de fer una reivindicació més profunda. Jo, sincerament, volia tractar alguns temes. Se’m va ocórrer el gir central i vaig pensar que m’agradaria molt que un llibre tingués aquest element. Crec que anava més per aquí la cosa que per fer una reivindicació política superclara. Si a partir d’aquí la gent n’extreu una teoria, o em diu que és el que li està passant amb la seva parella, que és una cosa que em diuen molt, doncs m’encanta i n’estic molt content, però d’entrada jo no era ambiciós. Tio, és que ha sigut una carambola [riu]. Seria molt més fàcil tirar-me el rotllo i ara dir-te que hi ha una neurodivergència de no sé què i ho tenia tot molt pensat…, però no és així.
Els protagonistes de la novel·la, però, tal com bé has comentat, fugen de la ciutat per la gentrificació, i això sí que és un problema molt real.
La meva intenció era que la gent pogués empatitzar molt amb els personatges. Que veiessis que, o tu ets aquesta persona, o si no que coneixes algú com aquesta persona. Que veiessis que és una novel·la actual.
A Vic us ha arribat amb força la gentrificació?
Està començant. Crec que, encara ara, un dels beneficis que té Vic és que està molt mal comunicat. És a dir, l’R3 de Rodalies va fatal. Potser és la que va pitjor de totes. Si ja està tot fatal, l’R3 encara va pitjor [riu]. Això ens ha fet com una mena de bombolla, com de reserva d’indis, que fa que la gentrificació encara no hagi arribat del tot. Ara bé, ara que estan desdoblant les vies, les conseqüències que pugui tenir això fan patir, sobretot perquè no ens passi el que ha passat al Vallès, on ha arribat una onada d’expats i de gent castellanoparlant que ha anat desdibuixant el que hi havia. A Vic encara estem prou bé, però pel que fa a establiments sí que es comença a gentrificar. Ja està tot ple de multinacionals que van arribant. Els meus pares són de Vic de tota la vida, i encara es coneixen els noms antics i, per exemple, allà al System Action [una de les botigues de la plaça major de la ciutat], ells en diuen Can Marinus. Ja no sabem el que és, perquè carda anys que no hi és. Allà [en aquell mateix local] hem tingut un Bershka… Hi ha hagut de tot. Entre generacions encara ens transmeten el saber popular dels llocs, però és una qüestió que es va perdent.
Quan l’R3 acabi de desdoblar-se, però, la situació ja canviarà…
Sí, però encara falta temps… És la gràcia i la pega de tot [riu].
Ara ja has entrat per la porta gran al món de la literatura. Creus que Catalunya cuida als seus escriptors?
Jo estic en un moment en què no em puc queixar gens, la veritat [riu], i n’estic molt agraït, però també he de subratllar que és una situació molt excepcional. Si mires la llista dels més venuts, sis dels deu autors d’allà, més de la meitat, són el típic autor americà multimilionari que treu un llibre, i que, a més a més, tots anem a comprar. Està molt bé poder llegir en català fenòmens literaris mundials, i és un orgull que s’hagin posat les piles també a nivell de traduccions, perquè fins fa poc no hi eren. En canvi, les traduccions al català en el cinema, però, són molt minoritàries. Jo recordo d’anar al cinema quan va sortir El senyor dels anells en català. Ara ja no n’hi ha tantes… Però, tornant a la literatura, malgrat les traduccions, sí que hi ha molt un tema de diglòssia. D’un sentiment d’inferioritat cultural que tenim, que fa que, quan veus una pel·lícula traduïda al català, per exemple, o veus que hi ha un llibre que està escrit per algú que es diu Pratsobrerroca, potser et fa mandra, perquè penses que estarà mal fet. En canvi, hi ha el pensament que una novel·la americana t’agradarà molt més.
En el mateix gènere literari de la novel·la negra, els principals referents, o com a mínim els que més ressonen, són internacionals.
Jo penso, però, que hi ha autors molt bons de novel·la negra a Catalunya, com podria ser la Laia Vilaseca o l’Oriol Canals, que han tret llibres molt bons, però crec que per aquest mateix tema de la diglòssia ens costa fer el pas de llegir-los. I això és traslladable a altres gèneres. Gairebé tots els gèneres estan representants per autors catalans. De cop i volta hi ha un autor que fa un boom i tothom en parla, però no vull deixar de reivindicar que hi ha penya que està fent coses molt guais. També hi ha el factor de la sobreoferta, amb moltíssimes opcions per fer, i fins que no aconsegueixes fer el boom i que tothom et miri, costa més arribar a la gent. I hi ha autors superbons en novel·la romàntica, en novel·la històrica en català…
És a dir, el sentiment d’inferioritat cultural pesa més que l’aposta per escriptors catalans.
O sigui, jo crec que se’ns cuida bé als autors d’aquí, però a l’hora hi ha una qüestió cultural i social de creure’ns que aquí hi ha gent guai. Que també hi ha llibres de merda eh, però precisament això és el que ens fa ser un país normal. Només faltaria no? Però, sí, crec que ens falta una mica fer el canvi de xip de creure que aquí també hi ha bones propostes.
Com es pot fer aquest canvi de xip?
La veritat, no et sabria dir… Competim amb mostres molt grans d’amèrica, els quals també són molt bons perquè tenen molts recursos. Sempre serà una mica David contra Goliat. Aquí crec que és important recomanar, perquè a Catalunya el boca-orella funciona molt. Crec que la clau és que no ens tanquem de banda davant un llibre fet aquí.
Confies que es pugui superar en algun moment aquest sentiment d’inferioritat cultural?
Ho veig complicat, jo. També et dic, depèn del dia en què m’ho preguntis. També és cert que aquí Vic la cosa està bastant bé, en la mesura del possible. Aquí els joves parlen català, però sé que al Principat la cosa cada vegada està pitjor. I ens arriba que la gent de Barcelona i el voltant està molt preocupada. Penso que és una deriva. En l’àmbit digital, amb els Reels o TikTok, l’italià mateix o l’alemany també estan caient, mentre està guanyant més pes cada vegada l’anglès i l’espanyol, que són les dues llengües més grans del món. Potser d’aquí a cinquanta anys ja no es parla català, ves a saber. Aquí hem d’intentar que sigui el més tard possible, però el que és evident és que la globalització és un fet, per més trist que sigui. Crec que negar una obvietat fa més mal en la lluita pel català, que analitzar-ho i prendre una decisió que tingui en compte el fenomen que vivim. I, llavors, reaccionar. I és molt fort que el català hagi aguantat tant de temps havent-hi els monstres que hi ha, però hem d’intentar lluitar encara tot el que puguem sent conscients de la deriva que hi ha.
Per Sant Jordi, però, el públic sí que busca els escriptors catalans…
Ara desmunto tot el que t’he dit abans [riu]. El tema de Sant Jordi és mundial. És un fenomen únic d’aquí, on les editorials venen el 20% dels llibres de tot l’any, i això ens honra molt. No passa ni a Amèrica ni enlloc més. La fira del llibre de Madrid no és, ni de bon tros, el mateix que Sant Jordi. És una part d’orgull de saber com estem valorant la cultura en general.
Creus que l’administració ha de dedicar més esforços en lluitar contra aquesta situació?
Jo crec que sí, suposo que sí. Però és un fenomen mundial. Per exemple, està superbé que cada vegada hi ha més influencers que parlen en català. La gent ja no mira tant TV3, mira més TikTok, doncs està bé potenciar que hi hagi influencers allà que parlin en català. I això és genial, però no hem de deixar de tenir en compte que hi ha un tren a tota la velocitat que va cap a la direcció contrària. Ara bé, per altra banda, també penso que ens hem d’estrènyer el cap per intentar crear contingut que agradi a tothom.
Fer un contingut en català que pugui encaixar amb tots els públics.
No és ben bé això. Ara tenim aquesta cosa de què si t’interessa la temàtica aeroespacial, ja trobes un influencer que fa el contingut que busques. Hi ha un contingut més específic sobre el tema que t’agrada. Simplement, crec que s’ha d’aconseguir fer contingut de qualitat, bé sigui de safareig, del món aeroespacial, o de qualsevol altra cosa. Sigui el que sigui, que sigui de qualitat, i així retindrem el jovent.
Després de l’èxit de El joc del silenci, ara tens nous projectes literaris entre mans?
Doncs mira, aquest mes de maig sortirà el llibre en castellà amb Edició Butxaca, que es dirà El juego del silencio, i després ja hi ha algunes productores audiovisuals interessades a fer-ne alguna adaptació, sigui en format de sèrie o en pel·lícula. Ja estic començant a fer reunions. No sé quina grandària agafarà, però volem que sigui potent. Ara també vaig molt de cul, la veritat [riu], però l’editorial ja està apretant perquè hi hagi una segona i una tercera part.
Anirà del mateix tema, més o menys?
L’estil serà de novel·la negra, però el que encara no el tinc, perquè a més vaig molt insegur. Hi ha molta pressió, però ja ho farem.
