Per primera vegada en gairebé vint anys una dona s’ha alçat guanyadora del prestigiós Premi Sant Jordi. I aquesta dona és una cara coneguda de la televisió catalana, la periodista Gemma Ruiz (Sabadell, 1975). La seva novel·la, Les nostres mares (Proa), és un homenatge a totes les dones que van aparcar els seus somnis per tirar endavant la família que el sistema patriarcal de la dictadura franquista els havia imposat tenir. “A totes les que cada dia aneu a buscar el món que ha rodolat pendent avall i ens el torneu a penjar”, comença la novel·la.
Per què escull com a protagonistes dones que han crescut durant la dictadura?
Va començar quan em vaig adonar que amb els amics de la meva edat, al voltant dels quaranta llargs, quan parlàvem de les mares ens hi sentíem reconeguts en alguns gestos o moviments, però sempre ens havien dit que ens assemblàvem als pares. Vaig tenir ganes d’investigar per què la gent de la nostra generació s’identifica molt més amb els pares. Sempre hem donat les mares per descomptades, sempre han estat allà, però el nostre referent de sortir al món, de tenir un ofici, una professió escollida per triomfar, de tenir valoració social, han sigut sempre els pares. M’hi reconec perfectament, en aquest patró. Parlant, parlant vaig decidir investigar per què ens ha passat això, per què la nostra finalitat no era ser com les nostres mares. Comences a estudiar el context sociopolític del franquisme i no és que no ho sabessis, però quan t’estudies el Codi Penal, la legislació, no t’estranya que no ens referenciéssim en elles. Elles no van poder triar, estaven sotmeses a una dictadura feixista que les condemnava a ser sub-ciutadanes sense capacitat d’agència pròpia.
En canvi, no les tracta mai com a víctimes
Era un dels objectius. No és amb intenció de romantitzar-les, sinó que com quan les coneixes veus que tenen una energia bestial te les imagines en la seva joventut i penses que eren ties molt potents. Com que encara hi són i podem contrastar com són, era impossible pensar en víctimes. Les imaginava subvertint aquell sistema a través de les escletxes possibles segons cada context.
Les deu protagonistes són reals?
Totes són ficció al 100%. És la primera vegada que he de fer deu personatges, al principi eren dotze, sense tenir una nansa amb la realitat. Totes són construïdes a partir de coses que he anat veient. Faig molts clubs de lectura per les altres novel·les i quan vaig començar a pensar en aquest llibre i aquestes protagonistes em vaig adonar que les tenia davant. Llegeixen molt i em va engrescar fer un llibre on elles se sentissin reflectides. Amb una vida sola em quedava molt curta, i per això en vaig fer deu. Totes són de ficció amb anècdotes de veritat.
La societat veu les dones com a cuidadores. Aquesta mirada sobre les dones i en concret les mares està canviant?
Quan les meves amigues han tingut fills el rol de cuidadores ha tornat a recaure en elles quan estaven tan in albis de cuidar criatures com els seus companys. Quan entra la maternitat en l’equació, torna a recaure en tu el pes de les cures que no havies tingut de jove. I. quan els pares es fan grans, el mateix. Per més que hi hagi germans que tenen la consciència de repartir la càrrega dels pares, majoritàriament se n’encarreguen les dones. No és que les dones s’identifiquin amb les cures, és que socialment quan hi ha cures se’ns mira a nosaltres i se’ns demana que les gestionem.
Les dones que ja no hem viscut el franquisme continuem renunciant als nostres somnis per la maternitat?
Les dades objectives ho corroboren. Encara que una empresa per bones pràctiques posi el mateix sou a homes i dones i no discrimini, en els complements o en l’acceptació de càrrecs les dones surten pendent. Renunciem més a càrrecs per dedicar-nos a la família. Això continua passant i inclina la balança cap als homes.
Xoca que en un llibre que es titula ‘Les nostres mares’ hi hagi inclòs també la no-maternitat. Quin objectiu persegueix?
El mandat social del franquisme era que les dones tinguessin fills, però moltes si ho haguessin pogut escollir no n’haurien tingut. El mandat social ara no hi és, no t’obliguen a tenir fills ni et reproven si amb 23 anys encara no en tens. En aquella època sí. Ara ens jutgen i ens vigilen en molts aspectes: la pressió estètica, fer carrera, tenir èxit… Però l’escrutini sobre la maternitat ha canviat i volia posar opcions contemporànies. M’agradava situar dues filles perquè actuessin com un mirall de com estem. Evidentment, estem millor, no és el mateix viure en una dictadura on no ets ciutadana de ple dret que viure en democràcia, però quan mires el mirall t’adones que quan entren les cures o la maternitat tornem a fer passos enrere.
També inclou passatges de dones que van haver de marxar a Londres per avortar. És una manera de reivindicar el dret a decidir?
Sí, i una manera de veure que els drets són molt difícils d’adquirir i molt fàcils de perdre. Mira què va passar l’any passat als Estats Units amb un dret que semblava conquerit. És important saber que al cor de la nostra autonomia hi ha els nostres drets sexuals com a dones. Aquest dret tan important com és l’autodeterminació de si volem ser mares o no pot trontollar i per voler-lo practicar, pots tenir risc de mort o haver de fer altres coses que no s’han considerat èpiques però que ho són moltíssim.
Quin paper tenen els homes al llibre?
Són coprotagonistes. Vaig intentar que tinguessin un paper molt versemblant i en honor a la veritat. Són la generació dels nostres pares i majoritàriament viuen en la inconsciència dels seus privilegis. Hi ha un règim franquista, segurament són antifranquistes i lluiten per la democràcia, però els drets de les dones no estan entre les seves prioritats. La prova és que en les primeres eleccions democràtiques cap partit d’esquerres porta el dret a l’avortament en el seu programa electoral. Són lluitadors contra una dictadura i en pro de la democràcia però la igualtat no la contemplen. La seva manera de comportar-se mostra que com el règim els privilegia com a mascles no es reboten contra això. També són partícips, en part, d’aquest sistema.
Els ha fet coprotagonistes del llibre per mostrar que el canvi ha de venir d’ells?
Exacte. Aquest llibre l’han de llegir els nostres pares. He tingut converses amb lectors en presentacions del llibre que m’han dit que han revisat els seus privilegis llegint-lo. Fins i tot m’han dit que en algun moment s’han sentit violentats però constructivament. Per a mi això és important perquè, si algú revisa comportaments i entén més el que les dones demanem i com volem viure, tot anirà a millor.
La novel·la ha guanyat el Premi Sant Jordi. S’ho esperava tenint en compte que és un terreny hostil per a les dones?
Ho vaig viure com una mena de juguesca, vaig pensar que no me’l donarien ni de broma. Amb el meu editor en vam parlar i vam decidir tirar la pedra a veure si tocàvem la finestra. Estava convençuda que no seria per a mi perquè durant dinou anys ens han estat comunicant que aquí no hi entrem, que les nostres històries no són dignes de tenir aquest premi tan important.
Després de rebre el premi ha sentit, com moltes dones, el que s’anomena síndrome de la impostora?
No. Com que soc periodista i tinc un altre ofici m’he sentit molt més outsider que impostora. Això m’ha relaxat. Sempre em miro el terreny dels escriptors com si fos d’un altre món. Em sento més còmoda sent periodista i escriptora. Combino els dos oficis. Sempre deia que escriuria quan em jubilés, però m’he avançat bastant. Amb l’escriptura vaig trobar el complement a allò que no tenia en la meva feina. A la feina treballava en equip, estava molt exposada al públic amb els directes, les cròniques… Hi havia molt soroll, molts inputs. La feina d’escriure és el contrari, silenci, solitud, reflexió, sense deadlines… Em va agradar el contrast entre l’una i l’altra.
Aquest llibre és un homenatge a la seva mare?
És un homenatge en general, però evidentment que en especial a la meva mare. Totes les dones de la novel·la tenen alguna cosa de la meva mare. Sempre he estat molt observadora i l’he tingut a prop per inspirar els meus personatges en ella.
És el seu referent?
I tant. I no ho he vist fins fa poc.
