Fa la gran pregunta, però no la respon. Deixa que alguns dels personatges amb qui ha mantingut “entrevistes involuntàries” des que va néixer el seu fill hi donin algunes respostes. Respostes possibles. Les seves respostes. I les posa al servei del lector. Així afronta Francesc Serés els dilemes sobre la paternitat en el seu nou llibre, El primer any (Proa). Resseguint els primers mesos de vida del seu fill, converteix una narració de fets quotidians viscuts en primera persona en un assaig per reflexionar sobre una qüestió que no pretén deixar resolta. L’objectiu és que les reaccions i les relacions que afloraren durant el primer any de vida d’un nadó serveixin de mirall del món occidental en ple segle XXI.
Nascut a Saidí (Baix Cinca) el 1972, Serés viu actualment a Graz, a Àustria, amb la seva dona, Daixa, russa i molt més jove que ell. Allà va néixer el seu fill, Juli, el juliol del 2022, quan la mare de la criatura tenia trenta i pocs anys i ell 51. Aquesta paternitat tardana en un país que no és el seu, ni el de la mare de la criatura, amb unes expectatives de futur desiguals per als dos progenitors –amb una alta probabilitat que ella visqui més anys del seu fill que ell– i en un món canviant i crispat, és el teló de fons d’El primer any. “El llibre recorre un període d’un any, el primer any del meu fill, però ell és un protagonista absent, un esquer, un petit imant que atrau altres personatges que expliquen les seves històries”, subratlla Serés. L’autor ha intentat evitar, tant com ha estat possible, els detalls de la seva vida familiar, que no són l’essència de l’obra. Així i tot, reconèixer que “és un text de no-ficció, en què no es poden forçar les coses, perquè ha passat les que han passat”. De manera que inevitablement té un component autobiogràfic, almenys pel que fa a l’experiència de descobrir la paternitat en un país que no és el teu. “Quan neix un fill teu en un altre país penses que ja no tornaràs al teu país”, reflexionava aquesta setmana en una trobada amb la premsa amb motiu de l’arribada de l’obra a les llibreries.
Patiment de mare, patiment de pare
Tal com el veu l’autor, es tracta d’un “llibre de neguits”. “Cada capítol és un neguit. Avui dia no pots al·legar desconeixement sobre el canvi climàtic, les desigualtats, les guerres”, reflexiona. I aquestes preocupacions obliguen a plantejar-se si cal ser optimista per tenir fills. “No et queda cap altre remei si ets pare, ni que sigui per contracte social. Però ‘optimisme’ és un concepte que has de fer servir molt dosificadament. En tot cas, has de fer el cor fort”, matisa Serés quan se li pregunta. I quan respon està pensant en el quart capítol del llibre, el que correspon al mes de setembre, quan el nen tenia encara no dos mesos: una dona gran se’ls acosta en un parc i s’emociona en veure el nadó, fa el gest d’agafar-li un peu i no gosa, fins una estona després, quan ja ha confessat que el seu fill va morir uns dies enrere quan escalava una muntanya. “Em va dir que tenia la meva edat”, recorda Serés. És el capítol en què ell aferra la criatura i pren consciència de com és de contra natura que un fill mori abans que el pare. “Tu no; abans jo, si us plau, abans jo”, escriu en un passatge que va a l’estómac del lector.
Personatges (reals) que expliquen per què es tenen fills
I sobre la gran pregunta –per què tenim fills?–, ho admet obertament: “No tinc resposta”. A canvi, ofereix les respostes dels seus personatges reals. Per exemple, la llevadora que va ajudar a néixer el seu fill, en un part llarg i extenuant que va acabar amb una cesària. “Em va donar una resposta que, si la donés jo, seria una mica cursi”, reconeix. “Però és que al final no podrem dir res en aquest sentit perquè tot es considera cursi”, afegeix amb un tot de retret lleu. Sigui com sigui, tria fer parlar la llevadora: “Perquè l’amor entre dos no s’acabi, perquè forma part de les coses bones de la vida, perquè podrem estimar més que no estimàvem, i ells continuaran la cadena. Creem amor allà on no n’hi havia i això és bo”.
Després d’aquestes paraules desacomplexades d’una llevadora, es troba l’opinió, o la vivència, d’un altre pare tardà –més tardà que Serés, un empresari d’èxit de 66 anys–, que li confessa com ha anat el seu cas: “Per a mi va ser com un huracà, arribar a finals dels 50, i com més passava el temps, més. Volia que hi hagués algú darrere meu. Al començament vaig pensar que l’empresa era una excusa i, no t’enganyaré, hi havia una part familiar que m’empipava, i és que, coneixent una germana que tinc, no ho sé, com si sentís que feia plans perquè el meu nebot heretés l’empresa (…) Ara l’he d’educar, l’he d’estimar. És la meva filla. Això sí que és profundament meu, més que tot el que he fet amb l’empresa”. El capítol es titula El gen egoista.
Autor de novel·les, relats i altres obres de no-ficció
Abans d’El primer any, Francesc Serés ha publicat la trilogia de novel·les De fems i de marbres –que aplega Els ventres de la terra, L’arbre sense tronc i Una llengua de plom–, i les novel·les La mentida més bonica i La casa de foc, que va rebre el Premi Proa de Novel·la i el Premi Llibreter. També té publicats els reculls de relats La força de la gravetat, Contes russos i Mossegar la poma. Altres obres seves de no-ficció són Matèria primera, La pell de la frontera i El món interior.
