Figa Flawas, el nou fenomen de l’escena musical catalana format per Pep Velasco i Xavier Cartanyà, estrena el seu segon treball d’estudi: ‘La Calçotada’ (Halley Records), el qual presentaran el pròxim dissabte 6 d’abril a la sala La Mirona, a Salt, al Gironès. Gairebé quatre anys després del llançament de la seva primera cançó, 100graus, els dos artistes, nascuts a Valls el 1998, comencen un nou repte en la seva curta, però exitosa, carrera musical. Es tracta d’un disc de 20 cançons en què Figa Flawas navega per una de les tradicions més emblemàtiques de la cultura catalana. La preparació de les brases, els calçots, la carn, el vermut i la salsa es tradueixen en diferents estils musicals amb els quals els artistes vallencs presenten la seva calçotada musical.
Per què heu escollit representar una calçotada?
Pep Velasco: Doncs perquè és una festa típica de Valls, que hem gaudit des de sempre, i hem volgut fer-li un homenatge. Tot i que el disc no és literalment una calçotada, sí que s’hi troben molts elements. És un disc de 20 cançons on es poden veure els diferents moments que es poden viure durant una ‘festa’ d’aquesta mena. De fet, hem intentat que sigui un treball que et permeti gaudir de l’experiència d’escoltar-lo seguint l’ordre de les cançons, i navegant per totes les fases d’una calçotada, però sabem que és un objectiu molt ambiciós.
Xavier Cartanyà: Una calçotada és una jornada completa, i nosaltres entenem el disc com a jornada completa, on hi ha moments de tot. Hi ha moments d’alegria, moments de tristesa i reflexió, i moments en què el que busques és simplement compartir. Tot aquest garbuix de sensacions és el que es veu representat en el nostre nou disc. És veritat que es pot escoltar seguint l’ordre de principi a final, però també està pensat que cadascú l’escolti com vulgui, com si fos una ‘playlist’ amb molts estils variats. Que cadascú es faci la calçotada a la seva manera.
És per això que ‘La Calçotada’ comença amb una cançó dedicada a la salsa.
P.V: Efectivament, quan comences a fer una calçotada la salsa és el gran repte. Tot i que sembli que els calçots són l’aliment principal de la festa, la salsa és la gran protagonista. Per això volíem fer una salsa [referint-se a l’estil musical] amb cara i ulls, però això era un desafiament molt gran per nosaltres.
X.C: Des d’un bon inici teníem clar que volíem fer una salsa, però per fer-ho necessitàvem rodejar-nos d’un bon equip. Vam començar preparant una tornada i fent les harmonies i, un cop teníem els primers elements, ens vam posar en contacte amb el percussionista Òscar Ribera, Topata, per començar a construir el tema amb els primers instruments orgànics. I, a poc a poc, vam anar afegint gent a l’equip. S’hi va sumar el teclista Kevin Díaz [el pianista de Compota de Manana] i vam demanar ajuda a la Horny Session, formada per Klaus Stroink, trompetista i cantant de Stay Homas, i Gregori Hollis, qui ha fet els arranjaments de la gira d”El Madrileño’ de C. Tangana, per fer-nos la línia de vents. Un cop teníem tots els elements vam construir ‘La Salsa’.
En aquest disc introduïu més instruments musicals orgànics i navegueu per nous estils que no havíeu explorat fins ara. Ha sigut un repte?
X.C: Teníem ganes d’explorar nous sons per continuar sorprenent el nostre públic. Per exemple, en la cançó ‘Aurora’ també implementem instruments orgànics per fer un ‘corrido tumbado’ [un estil de la música tradicional mexicana]. En aquest cas sí que vam crear la línia de vents nosaltres simulant una trompeta amb la boca i, quan teníem l’harmonia clara, vam recórrer a Stay Homas per poder-ho dur a terme com volíem.
És per això que heu introduït col·laboradors tan diversos, com són la Mushkaa, en Lluís Gavaldà, l’Alba Armengou, en Pol Bordas o Compte?
P.V: Hem escollit col·laboracions que arrodoneixen les nostres cançons seguint la intenció musical de cada tema. Cadascú ha jugat el seu paper. Per exemple, si vols fer un ‘reggaetonazo’ necessites la Mushkaa, però, en canvi, a ‘Mala Sang’, on col·laborem amb en Pol Bordes i amb Compte, volíem un ‘trap’ com els de fa un temps, per això necessitàvem comptar amb aquests dos artistes. Amb en Pol hi hem treballat diverses vegades i hem estat sempre en contacte perquè tots dos vam començar plegats. Ens feia molta il·lusió comptar amb ell per aquest disc.
X.C: Totes les persones amb qui hem col·laborat volíem que fossin els nostres convidats a la calçotada. Hem volgut jugar a construir un disc i una calçotada al mateix moment.
Des que vau començar a fer música us heu anat convertint en referents d’una nova generació, però quins són els referents de Figa Flawas?
P.V: És veritat que ens hem convertit, una mica, en referents per la gent que comença a fer música, però no creiem que siguem els únics. No hem d’oblidar que nosaltres som qui som avui en dia gràcies a figures com la Pawn Gang o 31FAM que van començar a obrir el camí de la música urbana en català. I no només ells, perquè artistes com Flashy Ice Cream o la Bad Gyal també han aportat moltes coses a l’escena de Catalunya. És gràcies a aquests referents que nosaltres hem començat a cantar en català. Però no amb una finalitat política, sinó amb l’objectiu de traslladar la nostra llengua d’una manera col·loquial a les nostres cançons.
X.C: Venim d’una època en què la música en català estava molt encasellada en un gènere musical en concret. Per això, començar a veure que hi havia gent que feia música fora del ‘mestissatge’ en català ens va fer veure que, si ens ho proposàvem, nosaltres també podíem fer-ho. De fet, vam començar fent música en castellà, tot i que mai va arribar a veure la llum. Però quan vam veure que artistes com The Tyets, Yung Rovelló i tots els esmentats anteriorment feien música en català i funcionava vam decidir apostar per això.
Fer servir un “català col·loquial”, però, ha generat moltes crítiques.
P.V: És veritat, sempre ens apareixen comentaris de gent que considera que “destrossem el català”, però nosaltres defensem que no fem servir la llengua com si fos un examen. És innegable que, acadèmicament parlant, fem servir molts barbarismes, però no estem fent política lingüística, estem fent música. Per mi un gran exemple de català col·loquial és Plats Bruts (TV3). És una sèrie on hi ha incorreccions constantment, però que l’únic que això permet demostrar que el català és un element de quotidianitat.
X.C: Crec que cal mirar el català de la nostra música com el d’una conversa amb els amics en un bar. És cert que fem servir barbarismes, però com que entenem la llengua com una eina de quotidianitat, potser és per això que la gent més jove ha aconseguit connectar amb les nostres cançons. Creiem que fusionar el català amb referències d’altres llengües, com el castellà o l’anglès, ens acosta a la realitat. I, de fet, no només fer servir terminologies d’altres idiomes, sinó que intentem fer-nos-les nostres. Per exemple, als nostres temes hi apareixen paraules com ‘tonteig’, ‘perreig’ o ‘bacaneria’, que són còpies del castellà. No creiem que això sigui negatiu.
Veient les crítiques, i els èxits, canviaríeu alguna cosa de tot el que heu fet?
X.C: Jo no canviaria res del que hem fet. Estem molt agraïts de la decisió que vam prendre fa més de tres anys per començar a fer música. Tot i que és una feina constant, crec que estem d’acord que no faríem res diferent i hem d’estar orgullosos, amb un sentit meritocràtic, de tot el que hem aconseguit. També ens fa molta il·lusió encarar el nou repte de preparar un directe i tornar a sortir de gira.
P.V: Comparteixo les paraules d’en Xavier. Estic molt agraït d’haver pres la decisió de dedicar-me a la música, tot i que no és una feina tan idíl·lica com la gent creu. Fer música no és llevar-se de bon matí, agafar la guitarra, començar a compondre i acabar fent un concert, és estar constantment pensant en nous reptes i esprement-te el cervell per trobar noves cançons. Aquest sacrifici personal, però, ens ha portat moltes coses bones.
