L’escriptor valencià Ferran Torrent (Sedaví, 1951) porta a l’esquena 26 novel·les, la majoria de les quals han estat èxits de vendes. Amb l’última entrega, Memòries de mi mateix, l’autor s’endinsa en la història dels falsificadors d’art a partir del personatge Mític Regino, que assegura que l’ha captivat. La novel·la es mou contínuament entre el 1968 i el 2019, cosa que per a l’autor ha estat una dificultat afegida a tota la tasca de documentació, però alhora un motiu més per estar plenament satisfet amb l’obra.
Per què aquesta atracció pels falsificadors d’art?
Tinc una certa atracció pels falsificadors d’art o de documents, però també pel personatge del Mític Regino. S’ajunten les dues coses. Havia tractat el personatge en algunes novel·les, però no amb tanta profunditat i em sentia còmode narrant la seva vida.
És un personatge real que ha fet créixer amb la novel·la?
No, és totalment fictici. Hi ha alguns personatges que estan fets a partir de la realitat però en aquest cas no. És absolutament inventat.
La novel·la salta constantment del 1968 al 2019. Per què ha triat aquest període?
El període l’he triat perquè encara tenia certa memòria d’aquesta època. També perquè hi havia un cert aperturisme en la dictadura, dominaven els tecnòcrates i hi havia turisme, sobretot francesos.
I la decisió d’aturar la narració en el 2019?
Per evitar la pandèmia. No volia topar amb aquesta època perquè era molt incòmoda literàriament. La pandèmia ha estat molt reiterativa i no volia haver de narrar una història i estar pendent contínuament de la mascareta dels personatges i de tot el que condicionava la vida en aquell moment. Per al relat, era igual que fos el 2019 que el 2021 o el 2022, per al que volia explicar no tenia gens d’importància l’any que fos, i tot era més còmode.
València és gairebé un personatge més de la nove·la pel pes que té.
No sé fins a quin punt una ciutat és un personatge, perquè l’expliques des d’un punt de vista físic més que no pas sociològic. Les ciutats són personatges quan les expliques socialment. En aquesta notícia es fa socialment, però majoritàriament des del punt de vista físic. El que m’interessa en les meves novel·les, ubicades a València des de fa molts anys, és explicar una mica l’evolució i involució dels personatges i la ciutat. És clar que la ciutat té pes en la novel·la, però no és un homenatge, simplement per a mi és més fàcil situar l’acció en una ciutat que conec. València és un personatge genial per narrar perquè és el centre polític, administratiu i social del País Valencià, té tots els ingredients.
Quin pes té l’humor en la novel·la? Anava sorgint mentre escrivia?
Sí. No escric amb guió, tinc idees i després els dono un ordre literari. Treballo sobre idees, pot ser que prepari quatre línies sobre el que ha de passar en els següents capítols, però un guió com a tal no ho he fet mai. L’humor és molt important en aquesta novel·la, en altres i en la meva vida privada. No entenc la vida ni la literatura sense humor i ironia. No vol dir que totes les novel·les tinguin tant humor com aquesta última, però sempre m’agrada que hi hagi algun punt d’humor en cada novel·la. Té un pes molt important en la literatura i en aquesta obra es veu clarament.
Els personatges de la novel·la citen altres obres. Són les que l’han marcat?
Són novel·les que m’han agradat o que per un determinat interès apareixen en aquell moment. Però hi ha tantíssimes novel·les i autors que m’han agradat que no podia fer una enciclopèdia literària. En la meva vida normal llegeixo cada dia, em relaciono amb gent amb qui parlo de llibres. Em va semblar costumista que els personatges parlin de novel·les. Aquestes pinzellades són importants.
La novel·la ja va per la tercera edició. Esperava tan bona acollida?
No, la veritat. S’ha arribat a la tercera edició molt ràpid. Avui en dia no és com fa vint anys, que era més fàcil perquè no hi havia tants autors i menys en català. S’ha produït una eclosió enorme d’autors catalans. No esperava que arribés a la tercera edició tan ràpid. Sempre he confiat, més que en les promocions literàries, en el boca-orella. Ho faig per una qüestió personal, molts dels llibres que he llegit han estat recomanacions d’altres.
Espera irrompre al rànquing dels més venuts en català per Sant Jordi?
No espero res. Simplement, aniré cinc dies a Catalunya per poder anar a llocs on no he pogut estar com Girona, Vic, Reus i altres capitals, però no em plantejo estar al rànquing dels més venuts. Si passa Sant Jordi i la tercera edició s’ha exhaurit estaré molt satisfet. No competeixo amb ningú, només amb mi i les meves inseguretats.
De les 26 novel·les que ha escrit, quina és la seva preferida?
Em poses en un dilema. En tinc diverses, Gràcies per la propina, L’illa de l’holandès, La vida en l’abisme, Bulevard dels francesos… Però crec que la que quedarà com la preferida és Memòries de mi mateix, tot i que és una mica injust perquè en la literatura cal donar temps. És la meva novel·la ara mateix, però insisteixo que cal temps, quan passin tres o quatre anys tindré una perspectiva millor.
N’està plenament satisfet?
Sí. Era una novel·la molt difícil, vaig haver de treballar molt perquè no fos difícil de llegir per als lectors. Vaig haver de triar fórmules literàries que fins ara no havia tocat perquè la novel·la fos fluida. Té molts personatges, passen moltes coses i havia d’escriure i reescriure contínuament fins a trobar la fórmula més còmoda per al lector, que sol ser la més difícil per a l’autor.
Quines són aquestes fórmules literàries?
El més difícil era combinar les dues èpoques sense que el lector perdés el fil. Després també hi ha una tècnica que no havia utilitzat mai: la simultaneïtat de diàlegs de personatges en situacions diferents dins d’un mateix capítol sense previ avís. Al principi, quan hi arribés, sobta. Però si l’has llegida de seguida ho entens i t’adones que estic explicant una situació anterior en el mateix capítol. Un cop el lector té això clar, sembla fàcil, però encaixar-ho era molt complicat. Havia de trobar la fórmula perquè el lector no es perdés.
Té com a objectiu arribar a la xifra de trenta novel·les?
Si arribo a trenta novel·les i n’hi ha deu que queden en l’imaginari dels lectors ja em dono per satisfet. No tinc un número al qual arribar, jo mateix sabré quan ha arribat el moment de parar. Em serà igual que siguin 26 que trenta o quaranta. És molt difícil en aquest ofici dir on arribaràs, perquè depèn del teu estat d’ànim, de les teves energies… Una novel·la físicament et deixa destrossat quan l’acabes, no només mentalment. A més, caldrà veure si hi ha més idees bones. Quan acabes una novel·la et quedes tan buit que no saps si tornaràs a escriure. Gairebé sempre m’ha passat.
Quin és el futur immediat que veu com a escriptor?
Ara mateix soc incapaç de dir-ho. Quan acabi la promoció el 7 de maig a la fira del llibre de València m’agafaré un mes per descansar. Suposo que a l’estiu serà el moment d’obrir el calaix de les idees. Probablement, encara que això no és ciència, treballaré amb el mateix protagonista, amb el falsificador, perquè se m’han quedat guardades moltes coses d’ell. La idea és aquesta, però no sé quan arribarà el moment de deixar-ho.
2
