Per a Eva Comas-Arnal (Gavà, 1975), Mercè Rodoreda és l’autora que va transformar les cases del temps de silenci del franquisme i que, “abans que TV3”, ens va “regalar un model lingüístic de català que arribava a tothom”. Per això estudiar-la és per a ella un objectiu vital. I, com que vol encomanar aquest entusiasme a tanta gent com sigui possible, no es limita a ser una de les estudioses acadèmiques destacades de l’escriptora, amb obres com Afinar l’estil. Sense por de ficar-se en un embolic en ficcionar la vida d’una patum literària de Catalunya, ja té a les llibreries la seva segona novel·la protagonitzada per l’autora de La plaça del Diamant i l’home de la seva vida, Joan Prat, també conegut com a Armand Obiols, el poeta amb qui Rodoreda va compartir tres dècades d’una relació tempestuosa i moltes decisions literàries.
Nit blava a Ginebra (editada per Proa) recrea el procés creatiu de La plaça, però també una evolució vital. I, en paral·lel, una altra parella tempestuosa, formada per dos investigadors acadèmics del 2024, busquen una novel·la perduda de Rodoreda i intenten aclarir la relació entre l’escriptura de la seva obra més popular i un accident de tramvia. Dues coses que ha investigat Comas-Arnal com a acadèmica, però que ha compartit amb el públic amb una novel·la abans de completar-ne un assaig. Per damunt de tot, hi ha la determinació de no deixar el coneixement reclòs a les biblioteques de les universitats. I tant en la novel·la –que completa el díptic iniciat per Mercè i Joan, amb què va guanyar el Premi Proa– com en aquesta entrevista hi ha una crítica, no ferotge però tampoc tímida, a determinades dinàmiques de l’acadèmia.
Ha escrit una novel·la que és una recerca en forma de novel·la.
És una novel·la sobre uns recercadors que investiguen coses que són veritat. Per tant, sí que hi ha recerca, però al mateix temps també està novel·lat, perquè l’Àtic Dalmau i l’Aurora Darder no existeixen, me’ls he inventat. I, a més a més, en el cas de Rodoreda, en aquestes escenes que jo plantejo també està novel·lada. Sí que sabem que a les 8 del vespre del dia 28 d’octubre de l’any 1959 va tenir un accident de tramvia a la plaça Cornavin de Ginebra, però no sabem que el conductor es deia Frédéric ni exactament què és el que va passar. La base sí que és real, però, quan haig de crear escenes, sí que m’invento alguns diàlegs o necessito fabular alguna situació.
Però vostè ha fet aquesta recerca sobre Rodoreda realment. És a dir, l’accident l’explica vostè per primera vegada.
L’havia esmentat breument Quim Torra, que és qui em dona la pista. El 2024 va publicar la biografia d’Armand Obiols, en què ressegueix l’agenda de l’Obiols de l’any 1959. És una de les poques que s’han conservat, aquesta i la del 1971. Hi repassa tot el que els passa. I hi ha un moment que diu que aquell dia Rodoreda va tenir un accident i que ell es va quedar fins a la una de la matinada cuidant-la. I que va endarrerir el viatge que havia de fer a Viena, per feina, dos o tres dies. Ja està. Torra explica això.
Cap detall més?
No. Però clar, jo, que coneixia aquesta agenda, i que l’havia mirat però que no havia arribat a l’octubre, vaig pensar, ai, ai, ai! I em poso a mirar les cartes de la Rodoreda, a traçar equivalències i a dir, ei, ei, ei, que això pot ser més important que no ens pensem. Agafo les cartes i n’hi ha de la Rodoreda a Rafael Tasis en què diu: ‘Fa tres mesos ja del maleït accident i la broma encara dura. Per això no he pogut anar a Viena i m’he quedat fent Colometa a Ginebra’. O sigui que la convalescència va durar com a mínim tres mesos. A més a més, l’Obiols, des de Viena, sabem que estava preocupat, perquè li envia una carta en què li diu: ‘D’ençà que sé que et poden passar accidents com el de tramvia que pateixo’. I això li diu al mes de gener. L’accident passa a l’octubre i al gener encara està preocupat. Vull dir que va ser un accident de certa envergadura. Perquè tres mesos després, gairebé quatre, encara en parlen. Però només Torra l’havia citat i, a més a més, com que estava concentrat en l’Obiols, que és el que havia de fer, ni ell ni ningú havia caigut que la Rodoreda comença a escriure a La plaça del Diamant convalescent d’un accident de tramvia.
Per tant, ha fet feina de recerca amb això i amb la novel·la perduda…
A veure… la novel·la perduda. Rodoreda té moltes novel·les perdudes, entre elles, Les nits blaves, que és la que dona lloc al títol de la meva. Però suposo que et refereixes a Eine kleine Nachtmusik de Mozart.
Exacte, la que troben els recercadors imaginaris de Nit blava a Ginebra.
Fins ara, en aquesta novel·la, a la qual Rodoreda va posar molts títols, entre ells, El pont de les tres roses i La perla del llac, hi havien treballat altres investigadors i fins i tot n’havien publicat alguna cosa. Però n’havien identificat només quatre capítols. I, com que parlen dues veus diferents, la d’un metge i la d’una dona, els havia semblat com si l’hagués començat dues vegades, com si fossin dos textos. Però no, en realitat, com a novel·la d’amor, són dues veus que parlen juntes. O sigui, no són dos textos diferents, és un. I puc dir que són 10 capítols, no només els tres o quatre que s’havien identificat fins ara.
I aquests sis d’addicionals els ha trobat vostè estudiant arxius…
Estaven dispersos en diverses camises dels arxius disponibles i, com que tenien diversos títols, s’havien de relacionar i establir un vincle. Jo ara n’estic fent un treball acadèmic. Però clar, l’acadèmia és més lenta que no pas el món editorial.
Per tant, efectivament ha fet una recerca en què amplia el que se sabia sobre una novel·la d’amor que va quedar a mitges i trossejada…
Que és autobiogràfica, a més a més.
Per què ha optat per començar per la novel·la tenint en compte que vostè és investigadora acadèmica?
En primer lloc, perquè ho vaig trobar novel·lant. És a dir, la manera de fer recerca acadèmica sol ser una i, quan prepares una novel·la, el mètode és un altre. Per fer una novel·la vas als llocs, et fixes en detalls que no et fixaries en una recerca acadèmica… Quan estàs fent una recerca acadèmica, delimites molt l’objecte d’estudi. Aquí no. Jo vaig trobar això perquè vaig agafar l’agenda de l’Obiols i les cartes de la Rodoreda. És a dir, no m’estava fixant en un dels dos, sinó que, en unir-los, vaig veure que l’accident tenia més envergadura del que semblava. I com que ja hi estava ficada, i tenia un encàrrec editorial de fer una novel·la, vaig decidir fer una novel·la d’això. Però alhora vaig pensar que havia d’ensenyar que és part d’una recerca, fent que els protagonistes siguin recercadors, perquè això em permetrà subratllar què és veritat i què no és veritat. I després, també, hi ha una certa crítica a l’acadèmia…
De fet, fa un retrat molt dur del món acadèmic. Els dos protagonistes se senten maltractats per l’acadèmia, un d’ells l’ha deixat. I hi ha un secundari que diu que és molt millor una narració que una tesi. Ha viscut en pròpia pell aquestes males experiències?
Jo des dels 24 anys que soc professora a la universitat. I he fet classes i he investigat en moltes universitats. I, en força ocasions, he vist actituds i comportaments molt criticables, que no ajuden gens el coneixement. I crec que és bo dir-ho. També és veritat que m’he trobat amb mestres fabulosos i que he estat en institucions molt bones, com la Universitat Autònoma de Barcelona, que és on treballo ara. Però sí que he patit a la universitat. I em sap greu haver-hi patit, perquè el món del coneixement, aprendre, ensenyar, recercar, és el que jo faria sempre. Encara que em donessin un milió d’euros i em diguessin ‘dedica’t a viure la vida’, jo continuaria fent recerca, perquè és el que realment m’agrada. Per això trobo trist que a l’acadèmia, de vegades, hi hagi actituds que no ajuden a aprendre, a ensenyar. I, com que ho havia patit, vaig inventar-me aquests dos personatges que també ho pateixen.
I no tem que tingui conseqüències fer aquesta denúncia?
No, no, no. Crec que tampoc no és una denúncia forta, és prou atenuada. No crec que es llegeixi com una cosa forassenyada o que no existeix. Molta gent que ha viscut l’àmbit acadèmic pot veure-hi reflectides coses. I, si té conseqüències, les assumiré.
Això passa més a Catalunya que en altres llocs?
Jo el que més conec és la universitat catalana. He estat en altres àmbits, però menys. Potser diria que aquí, com que és un país petit, aquestes coses s’accentuen, però tampoc ho puc assegurar al 100%.
Transitar entre la realitat i la ficció, i més amb un personatge tan conegut com Rodoreda, comporta altres dificultats, com assumir que hi haurà lectors que voldran saber què és cert I què és ficció. De fet, li fa dir a una de les protagonistes que això, com a lectora, la fa posar nerviosa. És una manera de curar-se en salut, dient als lectors que n’és conscient?
[Riu] És una de les coses que lectors que van llegir Mercè i Joan em deien. Justament per això també vaig decidir posar en aquesta novel·la un personatge, que és el protagonista, que m’invento que acabarà sent el narrador de Mercè i Joan, perquè en cert moment pugui subratllar ‘això és veritat’. Entenc que pot posar nerviós no saber si una cosa és certa o no, però també crec que la intuïció d’un bon lector també pot veure si estem dintre d’una escena recreada. Sempre que puc, hi poso coses que són certes. I no només això, sinó que hi mostro les troballes.
En el debat que tenen els dos protagonistes sobre si es pot novel·lar una vida com la de Rodoreda, l’Aurora esbronca l’Àtic i l’adverteix que el ‘penjaran d’un màstil’. A vostè li feia respecte, doncs, novel·lar-la…
[Riu encara més] De fet, hi ha un altre moment en què l’Àtic diu, sobre el fet que mai s’hagi explicat ben bé l’accident del tramvia, ‘em sembla que és perquè som catalans’. Ser un país petit, on tothom es coneix, on tothom té el seu petit espai, ho fa tot més complicat. Sobretot en l’àmbit rodoredià, però també en les lletres catalanes en general. Ho hem vist des de fa molts anys, hi ha molta batalla. Per això, fent-ne humor, li he volgut treure ferro. L’Àtic que és un especialista en Stevenson, té menys por. En canvi, l’Aurora, que sí que és estudiosa de la Rodoreda, diu ‘ei’…
És una patum. Posar-se a ficcionar una patum, que molts encara l’hem vist viva, és molt atrevit.
Sí, però ella, quan van arribar els anys que l’entrevistaven tant, es queixava que la volguessin convertir en una patum. És una autora que ha aconseguit tant el que es proposava, que és perdurar en el temps, agradar a totes les generacions, que tothom vulgui ser el gran estudiós d’aquesta autora. També, en el fons, per això faig una novel·la, perquè jo no pretenc ser la gran estudiosa de Rodoreda, el que vull és estudiar-la.
I vol que arribi a tanta gent com sigui possible, per això la novel·la?
Clar, és que la novel·la em permet això. Jo soc acadèmica i intento escriure de manera llegidora tant quan faig assajos acadèmics com quan faig novel·les. Però sé que si faig un assaig acadèmic, allò es quedarà en una biblioteca i poca gent ho llegirà, perquè ho he experimentat. Per tant, fer una novel·la és la manera d’arribar al públic i que la gent s’assabenti que, mentre estava fent La plaça del Diamant, Rodoreda no només va haver de superar un accident de tramvia, sinó que van estar a punt de desnonar-la. Quan em vaig plantejar de fer la novel·la, volia tocar els seus anys crucials. Perquè a Mercè i Joan passen moltes coses. Hi ha l’exili, la Segona Guerra Mundial, és una novel·la molt accelerada. I em faltava explorar la creació de La plaça del Diamant, La mort i la primavera i aquesta altra novel·la que va quedar perduda. El fet d’explicar-hi en novel·la em va fer agafar tots els petits detalls, punt per punt, com ara el paper de l’empresa immobiliària la Régie Naef. Si hagués estat fent un assaig acadèmic, no m’hi hauria fixat tant. En el moment en què fas una novel·la i necessites tots aquests petits detalls vitals, els poses en fila i treus moltes conclusions. Per exemple, que ella estava preparada per marxar a Viena amb l’Obiols i per l’accident es veu obligada a quedar-se a casa i té més espai, més temps lliure, per fer La plaça del Diamant.
Retroba una cambra pròpia.
Exacte, en el sentit de Virginia Woolf. I, a més a més, després, quan estan a punt de fer-los fora de casa, no tenen la documentació, els visats, i ha de fer un viatge a París en l’època en què està convalescent. Tota aquesta narració, amb lupa, almenys en el meu cas, ha sortit fent una novel·la,
Més enllà curiositat pel personatge, perquè la Rodoreda era un personatge, explicar tots aquests fets té sentit perquè tenen efectes sobre la seva obra?
Sobre les condicions materials amb les quals ella va escriure La plaça del Diamant, és evident. I, a més a més, l’Àtic Dalmau, que és el meu narrador i que en fa una interpretació biografista, tot i que ara no està de moda, considera que el fet que dintre de La plaça hi hagi dues ocasions en què la Colometa està a punt de perdre la vida a sota un tramvia no és coincidència.
I que li facin mal els queixals al Quimet, quan li fan mal a l’Obiols, tampoc…
És que l’Obiols passa tot el temps que la Rodoreda està escrivint La plaça dient que li fan mal els queixals i que li fa mal la cama. I al Quimet li passa el mateix. Jo no et puc dir, perquè no ho sabem, si Rodoreda es va inspirar en això o no, però el meu personatge sí que ho diu.
És el seu alter ego…
No, perquè també podria ser el meu alter ego l’Aurora.
Ella és la que és més rígida. També poden ser les dues cares d’un alter ego…
Però jo precisament el vaig crear home i molt diferent de mi expressament, per oblidar-me una mica de mi. Però no puc negar que té algunes coses meves…
Fa que la narració tingui una trama actual, la d’Àtic Dalmau, que parla en primera persona, i una altra en el passat, la de Mercè Rodoreda. Amb el material que tenia podia haver fet la narració només entre els anys 1959 i 1971, amb un narrador omniscient. Però tria que el narrador sigui visible, que tingui personalitat pròpia, i acompanyar-lo a la seva recerca, amb ulls del 2024. Per què?
Perquè quan vaig publicar Mercè i Joan, les primeres persones que la van llegir i que tenen ascendència sobre mi, que me les escolto molt, em van dir que en el narrador hi havia alguna cosa que l’havia d’explorar més. M’hi vaig fixar i era un narrador omniscient que era una mica com els del segle XIX. La manera de fer les frases… Possiblement perquè jo estava treballant amb coses del segle XIX. I, per l’altra banda, també em passava que, a diferència de Mercè i Joan, on passaven moltes coses seguides, quan tu et planteges explicar la història d’una escriptora que és davant de la seva Royal de color carbó escrivint una novel·la, et falta acció. M’anava bé tenir un narrador que estigués a dintre de la diegesi de l’obra, que pogués aportar més trama i que, a més a més, pogués subratllar les troballes.
I hi posa un punt detectivesc…
És que és el que a mi m’agrada de la recerca! Jo gaudeixo moltíssim en el moment que descobreixo una dada nova. I això també volia posar-ho a dintre de la novel·la. El moment en què descobreixes una cosa i sents un entusiasme immens. És igual que després et facin cas o no et facin cas. Tu veus que la Rodoreda va començar a escriure La plaça del Diamant convalescent, amb la cama malament, que qui va tractar Rodoreda de l’accident va ser el doctor Naville, que això Quim Torra no ho deia, i que la cuidava una dona italiana que l’Obiols va buscar perquè ell era a Viena…
També hi ha la història d’amor, molt continguda, que queda com a platònic, amb el doctor Naville. Mentre l’Obiols té una altra relació amb una altra dona a Viena.
Això que l’Obiols coneix una altra dona l’any 1958, ho explica la Montserrat Casals. El fet que això succeeixi al mateix temps, o relativament paral·lel, a l’entrada del doctor Naville, m’ha fet pensar. En el sentit que, fins i tot quan tots dos tenen altres afectes, Obiols i Rodoreda no deixen de ser parella literàriament. Encara que visquin en ciutats diferents i que potser s’enamoren d’altres persones, la literatura els uneix. Ella li envia La mort i la primavera per capítols, en sobres, a Viena i ell, després d’estar treballant a l’Organisme Internacional de l’Energia Atòmica durant el dia, a la nit els llegeix i li fa comentaris minuciosos, paraula per paraula. És impressionant veure el diàleg que tots dos van traçant. Jo això ho havia estudiat acadèmicament, i ho vaig publicar a Afinar l’estil, però també m’ha servit per entendre’ls i per ensenyar-ho en aquesta novel·la.
La influència de l’Obiols, que té una producció breu i molt menys coneguda, en l’obra de Rodoreda, que és una figura internacional, és molta o poca? I és bona o dolenta?
Per respondre a aquesta pregunta el que hem de fer és guiar-nos pel que va fer ella. És a dir, tant jo, amb La mort i la primavera, com Meritxell Talavera, amb La plaça del Diamant, hem estudiat què fa Rodoreda amb el que li diu l’Obiols. I el que fa és simptomàtic, perquè en més d’un 80% dels casos accepta els comentaris que li fa l’Obiols i ho incorpora a la seva obra. Un exemple és aquell ‘pobra Maria!’ que surt a La plaça, que li diu el Quimet a la Colometa de tant en tant. Ella va boja pensant qui deu ser aquesta Maria, i quan li pregunta al Cintet, l’amic del Quimet, ell li aclareix que el Quimet mai ha conegut cap Maria. Això Rodoreda ho posava bastant endavant, en les primeres versions, però l’Obiols li diu que ho posi ja a la primera cita, perquè encara tindrà més efecte. I Rodoreda va posar el ‘pobra Maria’ al començament de la novel·la, amb la qual cosa quan ho llegeixes ressona encara més. Rodoreda acceptava el punt de vista d’Obiols. I ella, en entrevistes posteriors, ho diu. És a dir, en certa manera és com si compartissin una estètica. Això que en diuen ‘l’estil pur inesperat’, la idea de com ha de ser una obra, tenen unes idees molt semblants.
Però hi ha punts de discrepància. Ella li retreu que està obsessionat pel llenguatge i ella reivindica la matèria, que s’ha de tocar.
[Riu] Això és novel·lat, però lliga amb una dona que fa el dinar, que passa l’aspiradora per les cortines, que cus, que ve d’una família que havien sigut antiquaris. I que trobes actituds d’aquestes en les seves obres. Per exemple, a Mirall trencat, la Teresa de Valldaura, toca els cedres i toca la paret com si se’ls fes seus. La matèria per a ella és molt important. I, en canvi, l’Obiols té aquesta personalitat d’un home una mica als núvols, com si només els llibres fossin importants. El tema de l’accident de tramvia és interessant sobretot perquè a mi em va fer plantejar: ‘Si s’hagués mort, no tindríem ni La plaça, ni La mort i la primavera, i Rodoreda seria com l’Obiols gairebé’, que té molta menys obra.
Ella va fer una evolució posterior que ell no va arribar a fer. Per què? Era presoner de la seva pròpia obsessió per la perfecció i per la depuració del llenguatge?
Probablement, però també perquè ell treballava moltes hores a l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica. Ser traductor de l’ONU és estar dalt de tot. Tenia una feina de molta responsabilitat i a, a més, a les nits corregia l’obra de la Rodoreda. No li quedava gaire temps.
Una de les coses que es diu a Nit blava a Ginebra, que la diu l’Àtic, és que La plaça té molta més profunditat de la que sembla i que explica un país. El país que explica encara és el país que tenim ara?
Una de les cites que poso abans de l’inici, que és d’una carta que li escriu al seu editor, Joan Sales, diu: ‘Quan la vaig començar, volia fer una novel·la sobre la condició humana, rehabilitar els que van fer la guerra de bona fe –que n’hi havia– i posar en primer pla, en comptes de personatges monstres, personatges normals i plens de bondat que encara en queden’. Hi ha un punt de vista cultural i polític en la intenció de Mercè Rodoreda. Sabem que en aquesta època, tant en els jurats dels premis als quals ella es presentava com en els intel·lectuals que ella coneixia, hi havia l’obsessió, perquè això surt a les cartes, que s’hi reflectís ‘la problemàtica’. I ‘la problemàtica’ no era altra que la dictadura. A la teva pregunta haig de respondre que el nostre país encara està marcat per haver tingut 40 anys de franquisme i això es pot veure fins i tot en el llenguatge que parlem, que està ple de barbarismes, que la Rodoreda estava en contra de posar barbarismes a les obres.
Òbviament que no és el mateix país, però ha rebut conseqüències profundes d’aquests 40 anys de silenci. El que fa Rodoreda és fantàstic perquè irromp en aquells menjadors dels anys 50 i dels principis dels 60 on hi havia un silenci absolut, perquè els fills no anessin a l’escola i diguessin ‘el meu pare durant la guerra va fer tal cosa o tal altra’. Tots callats. I aquesta gran escriptora va posar dintre de les cases una novel·la perquè aquelles famílies, en aquells menjadors silenciosos, es poguessin veure reflectides i poguessin llegir la seva història. Això és meravellós. Abans que hi hagués el circuit català de TVE i abans que hi hagués TV3, hi va haver Rodoreda. És a dir, és qui ens regala un model lingüístic de català popular que arriba a tothom però amb el qual es pot dir tot.
Destaca sobre els autors que eren els seus coetanis?
És que connecta amb la gent molt més que els altres autors de la seva generació. No hem d’oblidar que Rodoreda forma part d’aquella generació que quan marxen a l’exili és dir: ‘Aquí ens estan prohibint a Catalunya de parlar en català en organismes públics, de fer teatre en català, d’escriure llibres en català i nosaltres anirem a París, a la capital cultural del món, a continuar fent obres de grandíssima qualitat i a contagiar-nos dels moviments avantguardistes per continuar salvant la cultura catalana’. I això ho fa tota la seva generació. Però la que sobresurt és la que, en principi, tenia una formació més petita, és Rodoreda. Ella també forma part de tot aquest grup que marxa a l’exili amb aquesta intenció de preservar el llegat, la tradició, el país. No són Ulisses, sinó que són Enees, el que porta el seu pare a sobre i els Penats, i anaven a conservar la tradició, la cultura.
En aquest projecte, apareix l’ambició de Rodoreda, que fa que s’indigni quan es presenta a premis i no la guardonen, per exemple amb La plaça del Diamant, que va presentar al primer Premi Sant Jordi i no va guanyar.
Té una gran ambició en un sentit molt positiu. S’ha posat al servei de l’exili, es forma moltíssim, aprèn anglès, francès, va a veure totes les exposicions que pot, està en contacte amb la flor i nata de tota la intel·lectualitat. La seva voluntat és donar al seu país una gran obra. És ambiciós, però tant de bo totes les ambicions fossin tan positives com aquesta. En cartes i entrevistes ho explica, que mentre feia La plaça tenia la convicció que estava fent una cosa molt bona. Amb altres novel·les diu que li sortien tots els complexos d’inferioritat, però amb La plaça, no.
Com es combinen aquests dos trets aparentment oposats de la seva personalitat?
Al final de la seva vida, Rodoreda va explicar que quan era jove sortia al carrer de nit, en lloc de sortir de dia, de tan tímida que era, perquè no la veiessin. Això contrasta molt amb el fet que després, quan marxa a l’exili, es posa pantalons, es maquilla i riu d’aquella manera tan escandalosa. I hi ha aquest contrast, entre la timidesa i la no timidesa, entre l’ambició i al mateix temps complexos d’inferioritat, que li explica fins i tot a Tarradellas. Li diu en una carta que té molts complexos. Aquest contrast apareix en moltes altres facetes de la seva personalitat. Per exemple, diu que té tendència a l’apassionament fins i tot al romanticisme, però que intenta contenir-se i dissimular-ho perquè ho veu amb mals ulls. Ella constantment parla de l’equilibri que considera superimportant per a una artista.
En aquesta autoexigència contínua, després de La plaça pensa que La mort i la primavera havia de ser millor. Ho és?
Certament, l’Obiols li diu que és meravellosa a finals de l’any 61, quan Rodoreda ja ha presentat La mort i la primavera al Sant Jordi, que una altra vegada queda sense premiar. Ella en aquests moments comença a escriure Eine Kleine Nachtmusik de Mozart, però la deixa perquè l’Obiols li diu que La mort és la seva gran obra. I ella també ho diu. En les cartes a Joan Sales li diu: ‘Estic treballant, estic fent una obra que potser no és tant novel·la com La plaça però que literàriament és molt superior’. El problema és que aquesta novel·la està inacabada. L’any 81, després d’haver publicat Quanta, quanta guerra, tenia la pretensió de tornar-s’hi a posar. I sabem que, com a mínim, va escriure, en la seva vellesa, 25 pàgines. Hi estava treballant, però es va posar malalta i va morir i no la va poder acabar. Jo la trobo una novel·la fascinant, considerant que és una novel·la inacabada i que ella no la va donar a impremta. Però que tot seguit d’escriure La plaça tingués la ductilitat i la força de fer una cosa tan diferent… i estèticament, literàriament, és molt bona.
I per què la va deixar? Per què es va encallar?
No sabem per què es va encallar. Sabem que hi va estar treballant dos anys, des de l’abril del 61 fins a la tardor del 63. I se li fa molt difícil. Ella diu que queda empantanegada, que no pot avançar… No sabem per què la deixa.
No la donava per acabada però la va presentar a un premi…
La primera versió, l’any 61, la presenta al Sant Jordi. En aquella època tenia la pretensió de fer una novel·la per any i anar-les presentant al Sant Jordi. Però llavors l’Obiols li diu que la refaci. Sabem que en aquella primera versió que envia al Sant Jordi la novel·la tenia tres parts. I llavors la va refent i hi incorpora personatges nous, el fill del ferrer, l’home del garrot, més material narratiu. La converteix en una novel·la en quatre parts i s’hi està fins a la tardor del 63 treballant-hi però decideix deixar-la.
Ni idea de per què?
Hi ha una hipòtesi de per què podria ser que l’hagués deixat. En aquell moment el que es valorava en l’estètica era el realisme. Això el mateix editor, que no la va llegir en aquells moments, li anava dient: ‘Em fa l’efecte, pel que m’ha dit en Fuster, que és una obra molt irrealista’. Això no connectava amb el món editorial en aquell moment. Podria ser un dels motius. Ara bé, és una hipòtesi.
Això ningú ho ha pogut aclarir i quedarà com un interrogant difícil de desfer?
Però com molts. Els interrogants ens van bé perquè ens generen un buit al cap que vols omplir i llavors investigues més. Són un motor.
De tots els autors de l’època que tenien un mateix objectiu, i que per això van anar a l’exili, per què és ella la que acaba sent la més popular? Què té que transcendeix d’aquesta manera i pot arribar a les masses?
És significatiu que arribi a connectar amb el públic a través de La plaça. Aquesta novel·la que tracta la República, la Guerra, la postguerra… Per a mi no és gratuït que Rodoreda toqui la fibra del públic per primer cop amb aquesta novel·la. Però jo crec que la troballa de Rodoreda és l’estil. La manera de fer-nos veure les coses, de posar-nos davant dels ulls, a través de les paraules, una realitat que gairebé es toca, s’ensuma, tan tangible. I és interessant pensar que, justament, Eine Kleine Nachtmusik la va abandonar, quan era una novel·la que parlava de Ginebra. Es va dedicar a acabar totes les que parlaven de Catalunya. La mort i la primavera, que és un món inventat completament, no l’acaba tampoc. En canvi, Mirall Trencat és Sant Gervasi. I La plaça és Gràcia. I El jardí vora el mar és la costa catalana. I El carrer de les Camèlies és la Barcelona de l’època franquista. Eren les obres que connectaven amb el públic en aquells anys.
Continuarà amb més novel·les sobre Rodoreda?
No. En novel·la, he fet un díptic i l’he tancat. Si faig més coses sobre Rodoreda serà amb assaig, que ja hi estic treballant. I si em dedico a fer novel·la, probablement serà novel·la històrica i me n’aniré més segles enrere.
Abans deia que en part fa novel·la perquè ha fet recerca i sap que el que en surt queda allà, dintre del món acadèmic, tancat. És un problema del món acadèmic que, dedicant tantes hores i tants esforços a generar coneixement després quedi reclòs? O la docència ja compleix aquest objectiu?
Hauríem d’apuntar, com a país, cap al que fan els anglosaxons, que tenen una gran producció d’assaig que, tenint un gran rigor acadèmic, al mateix temps té un estil i una manera de plantejar-se que arriba al públic. Això els anglosaxons ho han sabut fer molt bé. Per exemple, l’Stephen Greenblatt amb Shakespeare. Tenen molta obra que acosta l’alta cultura al públic i a Catalunya aquesta disciplina podria ser més potent del que és.
