“Hem de somiar què volen per a d’aquí a 50 anys, i el drama és quan els nostres somnis són malsons distòpics”. Aquesta frase de Francesc Torralba concentra l’essència de la seva última obra, Anatomia de l’esperança, que acaba d’arribar a les llibreries després de guanyar el Premi Josep Pla de narrativa, concedit per Destino cada any per Reis. En un assaig en dues parts, el filòsof, teòleg i pedagog analitza les formes del desànim a través dels autors que més s’hi han submergit, amb un paper destacat per a Franz Kafka, “un dels màxims representants de la narrativa de la desesperació, de l’ofec”. “Estudio els autors de la desesperació per carregar-me de raons i rebatre’ls”, anunciava en una trobada recent amb la premsa hores abans de posar-se el llibre a la venda. En la segona part de l’obra és on Torralba espera doblegar la tendència a la desesperança que sembla que estigui guanyant la batalla en un món que “cada dia se’ns diu que cau a trossos”. Dues pintures cèlebres representen el combat que planteja: El crit, d’Edvard Munch, versus L’esperança, de Gustav Klimt.
Per confrontar amb la desesperació de Kafka, Torralba s’ajuda amb “pensadors que han viscut moments durs, guerres, l’Holocaust”. Albert Camus, el catòlic Gabriel Marcel i el marxista Ernst Bloch –aquests dos últims es cartejaven– el proveeixen d’arguments. “L’esperança és un tema clàssic però molt necessari en moments d’esgotament, desencís i nihilisme com el que vivim”, insisteix. “La desesperació condueix a l’autodestrucció i, en el pitjor dels casos, al suïcidi. Sobretot si no es compateix amb ningú”, adverteix. I recorre a una frase de Bloch: “Tota realitat ve precedida per un somni”. “Algú va somiar que els nens havien d’estar a l’escola i no a les fàbriques”.
Gandhi com a model per a independentistes impacients
L’autor repassa la història per defensar la seva tesi. Recorda que Gandhi va somiar en l’alliberament de l’Índia quan era improbable, les sufragistes van creure que podien aconseguir el vot per a les dones i se’n van sortir. El feminisme s’ha anat obrint pas, els treballadors tenen una jornada laboral limitada, vacances i seguretat social. Martin Luther King va somiar –d’ell és la frase “tinc un somni”, més popular que la de Bloch– el final de la segregació per la raça. “Gandhi i Luther King van somiar objectius improbables, van rebre el Premi Nobel de la Pau quan tenia prestigi i després els van matar”, afegeix. Però remarca que els efectes del que van somiar han quedat per a les generacions que els han succeït.
Preguntat pel paper de l’independentisme català –ja que posa Gandhi com a exemple–, respon intentant no prendre mal: “La independència, per a moltes persones, ha estat l’esperança, per a moltes encara és un somni en present, però aquests grans canvis costen un gran esforç i molt de temps“. Un objectiu especialment difícil en l’era de la immediatesa: “No pots voler grans objectius immediatament, la cultura de la immediatesa s’ha de superar, tu sembra i els teus fills o nets en colliran els fruits”.
Les exigències de l’esperança
Com que recomana somiar a 50 anys vista, es veu obligat a admetre que actualment hi ha massa estímuls que fan que els somnis siguin malsons. I accepta que s’ha de buscar el punt d’equilibri entre la transparència i la sobredosi de males notícies. “La transparència és imprescindible, l’opacitat per mantenir l’esperança és un mal mètode. No podem decidir no explicar la corrupció, el cas Epstein o el caos de Rodalies. Però una altra cosa és quanta transparència podem digerir”, reflexiona. I descriu un sector de la societat especialment vulnerable: “Hi ha gent que decideix no informar-se, viure al marge del que passa. Persones que opten per un ostracisme voluntari perquè són molt sensibles i es van desanimant amb el que passa i desanimen els que tenen al seu voltant”. Per afrontar aquesta tendència, creu que la clau és “no confondre la notícia amb la realitat sencera”. “És notícia que un professor abusa d’un nen, però no ho és la pila de mestres que cada dia es deixen la pell fent la seva feina”, lamenta.
En definitiva, llança un avís. L’esperança no és fàcil, és exigent. “No es pot caure en la ingenuïtat. L’esperança es construeix sobre la incertesa, és un acte de confiança, i sempre contempla les contrarietats. Qui diu que tot anirà bé, que això s’acabarà bé, dona gat per llebre, no sabem com s’acabarà res, hi ha molts obstacles en tot”. Però la desesperació és pitjor, perquè porta a la paràlisi i “impedeix qualsevol canvi”. Només si creus que una cosa és possible, t’hi poses i t’associes amb altres per canviar la realitat. Perquè “l’esperança mai pot ser un crit individual, seria molt arrogant pensar-ho”.
