El periodista Èric Lluent (Barcelona, 1986) va decidir marxar de Catalunya per la precària situació del sector i va acabar instal·lant-se a Islàndia, un país que s’estima però que descriu tal com és, sense romanticismes ni idealitzacions, al llibre que acaba de publicar ‘Islàndia, l’illa del vent’ (Arapausa). Cita El Món a la llibreria La Memòria de Gràcia, on durant l’entrevista descriu la duresa del país i les dificultats per acostumar-se al seu clima “brutal”. En el llibre, mostra el caràcter optimista i resilient dels islandesos i les eines que tenen per sobreviure en una geografia tan extrema que en els últims dies està acaparant titulars per les erupcions volcàniques.
Si hagués de definir Islàndia amb una paraula, quina seria?
Segurament amb la paraula ‘vent’, com en el títol del llibre (riu). El foc i el gel es veuen de tant en tant però l’element que t’acompanya sempre és el vent. Més enllà del títol, amb una paraula és complicat definir l’illa, però amb una frase diria que és un racó perdut enmig de l’Atlàntic amb condicions brutals.
El vent és el que fa que hi hagi aquest clima brutal com diu?
Per a mi sí. Amb les condicions que vivim actualment, que tenim aigua calenta a les cases i que als interiors estem prou còmodes, l’element que reprimeix la vida social a l’exterior no és tant el fred ni la foscor com el vent. Les temperatures no són extremadament baixes per els corrents del Golf de Mèxic, que fan que al sud-est, on viu la majoria de la població, faci al voltant dels zero graus a l’hivern. No són temperatures molt extremes, però el que fa que la sensació de fred sigui molt acusada i que la vida a l’exterior sigui inviable és el vent.
Què hi va anar a fer un català com vostè a Islàndia? Què va fer que s’hi quedés?
Va ser totalment casual. Fa quinze anys que ho vaig visitar per primera vegada. Vaig conèixer periodistes islandeses aquí, quan treballava de cap de premsa de la festa major de Gràcia, i em van convidar a passar el Cap d’Any allà. A partir d’aquí va ser com una bola de neu que es va fent gran. Em va agradar molt Islàndia i vaig començar a anar-hi als estius. A més va coincidir amb la crisi econòmica. Durant uns anys intentava trobar feina a l’estiu per guanyar uns diners i tornar a intentar-ho a Catalunya, però em vaig cansar de les condicions d’aquí, coneixia gent allà i vaig fer el pas de marxar el 2016. Vaig trobar feina de guia a la capital i ja m’hi vaig quedar.
Viure a Islàndia és més dur del que la gent pensa?
Sí. Viure a Islàndia és molt dur per les condicions meteorològiques i per la manca de llum a l’hivern. També les dificultats pròpies de no viure a casa. Hi ha gent que troba molt a faltar la gastronomia del Mediterrani, la manera de socialitzar… Hi ha un procés de selecció natural. Si passes el primer hivern, si hi sobrevius, entre cometes, i t’hi sents bé, pots continuar. Si no, molta gent acaba marxant.
Com ha de ser el caràcter d’un estranger per poder resistir aquestes condicions tan adverses?
Els islandesos tenen molts més recursos que els estrangers, sobretot per prendre’s amb optimisme la vida en general i no donar-li moltes voltes a tots els problemes que poden sorgir o a les coses que poden passar. Si t’obsessiones amb tot el que pot arribar a passar a l’illa o ho compares amb altres països quan hi ha setmanes amb tempesta rere tempesta acabes marxant. Hi ha un optimisme que a vegades s’atribueix a certa innocència o actitud naïf davant la vida, però al final t’adones que aquest no donar-li gaires voltes al problema no és per manca d’experiència sinó per tot el contrari, és un recurs de supervivència.
Amb el llibre ha volgut trencar aquesta imatge idíl·lica del país que tenen molts catalans que hi van a l’estiu i tornen enamorats del paisatge però sense ser conscients de les dificultats de viure-hi?
Sí, però al final és normal. Hi ha llibres que són cartes d’amor a Islàndia i que han estat escrits per periodistes que hi han anat uns dies. La perspectiva d’algú que visita l’illa per poc temps és la d’un paisatge impressionant. Ja hi vas mentalitzat, per al mal temps, perquè saps que serà per un parell de setmanes. L’impacte psicològic no és el mateix. El llibre de John Carlin ‘Islandia el mejor país del mundo’ és un exemple d’aquesta imatge utòpica del país. Hem construït com un calaix de sastre on van totes aquestes idees d’Islàndia com un país on tot funciona bé. Quan hi vius veus que no és una societat perfecta ni molt menys. També t’adones que hi ha cert sentiment d’inferioritat, perquè és una nació molt petita.
Hi ha un discurs grandiloqüent justament per equilibrar la balança i aquest discurs projecta Islàndia com un exemple internacional en molts aspectes: cultura, medi ambient, revolució… Sempre m’ha sobtat que des del sud d’Europa es veu Islàndia com un referent de revolució quan aquí hi ha protestes cada dia. Si entenem la història de Catalunya i la d’Islàndia, es poden inspirar molt més els islandesos per les lluites catalanes que al revés. En canvi, durant la crisi econòmica vam presentar Islàndia com un referent absolut. Sí que van fer caure un govern, però el primer ministre volia sortir d’aquell govern com fos perquè sabia que hi havia un forat de deu vegades el PIB del país i només quatre anys després van tornar a votar al mateix govern…
Comentava que les relacions socials són molt diferents de les mediterrànies. El dia a dia també ho és?
Avui en dia hem d’entendre la diferència entre la Islàndia tradicional i l’actual. La tradicional engloba els pobles pesquers, els rics, i el camp. Totes dues vides són duríssimes. Des de fa quinze anys moren molt pocs pescadors, però anteriorment morien cada any desenes. Totes dues vides representen la Islàndia més tradicional i avui en dia són força excepcionals. Hi ha molta més gent que té una vida urbana. A la capital tot està pensat a l’americana, per tenir cotxe i anar al centre comercial els caps de setmana. Hi ha molt poca vida a l’exterior, l’interior és molt important. La majoria d’interaccions socials tenen lloc a l’interior i això fa que les façanes de les cases siguin molt senzilles, perquè l’exterior no té molta importància. El clima fa que no sigui intel·ligent invertir molt fora, en canvi, per dins sí que estan molt més cuidades perquè la vida social tindrà lloc a l’interior o bé, a l’exterior, a les piscines naturals d’aigua calenta.
L’illa és notícia aquestes últimes setmanes per les erupcions volcàniques i el fet que s’hagi evacuat una part de la població. Això ha coincidit amb el llançament del llibre. A la zona on viu hi ha perill imminent?
El problema està principalment a Grindavík, un poble d’unes 3.700 persones, i als seus voltants. Tot el que seria la península de Reykjanes s’ha activat des de fa un parell d’anys, quan va haver-hi la primera erupció en vuit segles. El problema és que fa vuit segles hi havia quatre granges, ara hi ha la gran capital a tocar de la península, l’aeroport internacional i altres poblacions grans. Hi ha una densitat de població, uns 30.000 habitants, que abans no existia. Saben que quan hi ha erupcions allà l’activitat volcànica s’allarga durant segles, tot i que amb pauses. Saben que no s’aturarà i alguns dels sistemes volcànics de la península passen per sota de la trama urbana de Grindavík i altres pobles. De moment no hi ha activitat volcànica a la capital, però podria passar d’aquí a uns anys. Ara la situació està més calmada i sembla que s’ha solidificat el magma i ara mateix no s’espera una erupció. Els geòlegs es veuen forçats per la narrativa periodística i en dues setmanes hem sentit tota mena de versions, pel que crec que és més prudent esperar.
Al llibre hi ha una entrevista a una mare i un nen de Grindavík afectats per les erupcions. Com viuen ells amb aquesta amenaça constant sota els peus?
La mare no havia viscut aquest tipus de situacions fins ara. Perquè la gent de Grindavík sortís corrent el 10 de novembre alguna cosa grossa havia d’estar passant. Hi ha molts vídeos que ho mostren. Ells estan molt acostumats als terratrèmols, però el 10 de novembre sentien que el terra s’anava a obrir just a sota del poble. En aquest cas es va obrir una esquerda que travessa tot el poble. La gent d’allà, un 1% de la població, ho està passant molt malament, però a la resta de l’illa la vida continua normal. El pitjor és que és un desastre natural a càmera lenta, perquè si hi ha un incendi o una inundació saps el resultat, ara aquesta gent té un dilema: si quedar-se a les seves cases o deixar-les. Això amb el condicionant que estan pagant una hipoteca, però aquelles cases ja no valen res. Les hauran de vendre, si ho han de fer, com a molt serà per un 10% del valor que tenien abans.
Quin és el pitjor escenari, quant a les erupcions volcàniques, que pot succeir en els pròxims mesos?
Ara estem seguint l’activitat d’uns sistemes concrets que no són gaire explosius i que no serien gaire perillosos si no fos perquè estan a sota de zona urbana. Un volcà pot ser poc poderós però estar sota una trama urbana i això el fa perillós. El pitjor escenari per a la península és que hi hagi una erupció al mig de Grindavík o que afecti la planta d’energia geotèrmica que hi ha allà i produeix aigua calenta i electricitat per a 30.000 habitants. Amb aquest tipus de volcans mai se sap per on arribaran a la superfície. D’altra banda, al sud de l’illa hi ha volcans molt perillosos com el Katla, molt més explosius perquè estan sota glaceres. Allà hi viu menys gent perquè històricament hi ha hagut grans desgràcies vinculades amb els volcans.
En entrevistes s’ha mostrat crític amb els mitjans de comunicació per utilitzar agències i no tenir gent que trepitgi el terreny i expliqui les coses amb una altra perspectiva. Això ha canviat aquestes últimes setmanes?
Crec que estem perdent una oportunitat amb tots els periodistes que han sortit de Catalunya i que podrien, amb no molta inversió, donar un color diferent de la informació tradicional. No és que sigui crític amb les agències, prefereixo que les utilitzin i que no em truquin per fer-me una entrevista d’actualitat. A un periodista no li pots trucar per fer-li una entrevista per saber què està passant. Em pots entrevistar per saber com visc a Islàndia, per què he publicat un llibre… però no pot estar a punt d’haver-hi una erupció volcànica i trucar-me per demanar-me una entrevista. És l’excusa per no pagar. Si volen una crònica, que la paguin, perquè he d’anar allà, pagar la benzina del cotxe i jugar-me la vida apropant-me a un volcà. Ja fa anys que discuteixo perquè això no té cap mena de sentit. Per tant, prefereixo agències al fet que em prenguin el pèl, però penso que és una oportunitat perduda per als periodistes que estan arreu del món i que podrien donar informació sobre el terreny i amb més rigor.
