El bar Quimet, originari de l’any 1927, és l’epicentre del teixit veïnal del barri d’Horta, a Barcelona, i també és el nexe d’unió de la darrera novel·la de l’escriptor, periodista, traductor i enigmista Màrius Serra (Barcelona, 1963), El rol del Roc (Edicions Empúries, Grup 62). Nascut a Nou Barris, però amb arrels al barri d’Horta des de ben petit, l’escriptor torna a la primera plana del món literari amb la quarta entrega de la sèrie Comas i Coma, elaborada amb la col·laboració del prestigiós divulgador de jocs de taula Oriol Comas i Coma -que també s’ha convertit en el protagonista de les quatre obres de la sèrie de novel·la ludocriminal. En aquesta entrevista amb El Món, l’escriptor s’endinsa en el “xoc generacional”, les mancances en matèria d’habitatge i els secrets de l’èxit de la novel·la ludocriminal.
Vostè és autor d’una trentena d’obres que van des de la narrativa breu fins a la novel·la, passant pels llibres de mots encreuats, entre d’altres. Després de tants anys, encara conserva la il·lusió?
[Riu]. És una cosa que jo també em pregunto sovint. La il·lusió té diverses cares i fases. La il·lusió per escriure, que gairebé s’acosta a la necessitat, encara la conservo i em sorprenc a mi mateix moltes vegades de tenir-ne la necessitat. Una altra cosa és la il·lusió de publicar, que no té res a veure amb la necessitat de fer-ho. És una conseqüència, però el que compta és el doll d’escriure, i això em manté feliç, vitalment connectat. Una altra cosa és publicar. No et sabria dir quantes obres he publicat al llarg de la meva vida. Vaig publicar el primer amb només 24 anys. Tot i haver-ne publicat un fotimer, el dia en què t’arriba l’exemplar a les mans, la il·lusió encara hi és. Després, però, és evident que hi ha uns automatismes que intento evitar, de la mateixa manera que quan escric. Intento que no hi hagi rutines, i la il·lusió, en definitiva, encara la conservo. No l’he perdut.
Aquesta és la quarta entrega de la sèrie Comas i Coma, la qual vostè va iniciar l’any 2018 amb la publicació de La novel·la de Sant Jordi. Quina ha estat la clau de l’èxit d’aquesta sèrie?
Aquesta sèrie de novel·les va néixer d’una amistat profunda amb l’Oriol Comas. Una amistat, creativa i lliure. A mi em fascina la seva croada en pro dels jocs de taula com a fet cultural, i ja havíem col·laborat en altres ocasions en la creació d’algun joc de taula conjunt. D’aquesta amistat en va sorgir una mena de bogeria de proposar-li que es convertís en un personatge d’una sèrie de novel·les ludocriminals. És a dir, criminals, però centrades en ell com a figura i, per tant, amb el joc. Vam començar el 2018 amb La novel·la de Sant Jordi, i a partir d’aquí hem trobat una manera de funcionar que, de moment, ens ha portat fins a un quart lliurament. Des del tercer [Fora de joc a Montserrat], la clau ha estat per mi, com a narrador, donar la veu a un personatge inventat, com és la Sol. Crear aquest personatge et permet donar una mirada al món generacionalment, i et permet donar una certa acció que, en el cas de l’Oriol, com a personatge autobiogràfic, costava trobar. De fet, és per aquest motiu que vaig fer el salt a escriure en primera persona sobre una noia que, tot just ara, en aquesta novel·la, ha fet trenta anys.
Comenta que treballen a quatre mans. Quin és el funcionament?
Nosaltres vam començar fent una mena de decàleg de vuit punts sobre què faria cadascú. D’entrada, la idea ja va ser que jo escrivís les novel·les, però que les penséssim conjuntament. D’altra banda, la idea sempre ha estat que les històries estiguin molt centrades en qüestions de jocs de taula, i l’Oriol n’és un expert. De fet, acaba de publicar un llibre a França sobre els millors jocs del món. Per a mi, documentar-me amb ell és una garantia i, alhora, és molt plaent perquè mantenim una amistat. En resum, jo li llanço una idea de trama, tot i que n’hi amago alguns detalls, començo a escriure la novel·la i, durant el procés, li vaig fent peticions concretes per ambientar-la millor dins el món dels jocs de taula. Un cop la novel·la va avançant, l’Oriol té dret a vetar qualsevol cosa que té a veure amb el seu personatge, i finalment, si s’escau, fem alguns canvis. De fet, signem els contractes en règim de coautoria, però l’escriptura és meva i les idees de tots dos.
Sovint cal dur a terme canvis?
En aquesta darrera obra hem hagut de fer pocs retocs. En canvi, en la tercera entrega de la sèrie sí que en vam fer molts després de la seva primera lectura. Funcionem com si fos un editor de confiança, perquè a part d’expert en la seva matèria, també és un gran lector de novel·la policíaca i, com a tal, té opinions al respecte.
La novel·la policíaca, que té molt d’èxit, ha estat maltractada a Catalunya?
Bé, és un gènere que té una tradició llarga a Catalunya però sovint ha estat circumscrit a circuits de sèrie B. Figures com l’Andreu Martin han estat molt importants en la proliferació d’aquest gènere en català, però de tota la florida que hi ha hagut darrerament, jo he volgut explorar els límits del gènere, perquè crec que té una dignitat literària absoluta. És dificilíssim perquè tot ha de quadrar. No entenc els que diferencien entre alta literatura i literatura de consum… Aquest gènere em servia, inicialment, per treure una pulsió, una necessitat, que feia anys que guardava: escriure una novel·la sobre la diada de Sant Jordi que feia més de trenta anys que patia i gaudia. I volia que hi hagués morts. De fet, en aquest llibre vaig matar uns quants autors de best-sellers i, fins i tot, em vaig matar a mi mateix.
Aquesta novel·la, però, tot i ser policíaca, de policies en surten ben pocs…
Nosaltres li hem posat aquesta etiqueta de novel·la ludocriminal perquè de policies en fem sortir, efectivament, ben pocs. És cert que hi apareix el comissari Carmany, però pocs més. El pes no és mai el delicte i el paper de les forces del bé, sinó que es busquen altres elements per trobar un conflicte.
En aquesta obra, el conflicte es veu a través del xoc generacional.
El motor d’una novel·la sempre és un conflicte. Per més que vulguem fer receptes d’una novel·la ludocriminal amb el joc de rol com a element [com és el cas d’aquesta darrera obra], el motor sempre és un conflicte. I, en aquest cas, el conflicte me’l vaig trobar molt donat, perquè tinc una filla de l’edat de la Sol [prop de la trentena]. Els problemes de l’habitatge, dels infrasous, de les perspectives de futur… en comparació a la meva generació i la de sobre, que ha fet de tap en molts aspectes i que ara arriba joiosament a la jubilació daurada i omple Europa de visites turístiques, m’han posat sobre la taula un conflicte.
Partint d’aquest pretext, també vaig trobar que hi havia hagut una estafa real [que surt esmentada en les primeres pàgines de la novel·la] en què uns homes es dedicaven a retirar diners de gent que moria administrativament, de comptes bancaris en què no hi havia moviment, fins que van topar que una persona que estava morta administrativament però realment encara estava viva. A partir d’aquest cas li vam donar el tomb de les pensions, però el conflicte generacional és una qüestió molt contemporània que ens afecta a tots. Perquè molts dels que estem en la meva situació generacional tenim fills que es troben en l’oposada. De fet, és per aquest motiu que, en alguns casos, lluny de provocar un xoc generacional, genera una comprensió, però alhora una depressió.
Aquest xoc generacional que esmenta també es veu en el llenguatge que empren els diversos personatges. Com ha canviat l’ús del català en els darrers anys?
La llengua sempre és un reflex de l’època. Només cal mirar els documents de la mort de Franco, de la Transició que en diuen, i es veu que la terminologia que s’hi empra és completament diferent. El Procés, que ara el tenim tan a prop però tan lluny, també tenia un determinat tipus de fraseologia. En aquest sentit, l’evolució de la llengua és un fet natural que sol amoïnar les generacions més velles, que solen mirar enrere i pensar ‘on anirem a parar’. Això és un fet. Una altra cosa, però, és el que està succeint ara que, més enllà de la qualitat de la llengua, hi ha una substitució. I això ja és molt més preocupant.
Jo, com a persona interessada en la matèria primera de la meva professió, que és la llengua, he volgut que la Sol sigui un personatge que les seves amigues consideren que parla com una vella [tal com es veu reflectit en altres obres de la sèrie] per treure una mica la poteta d’aquest conflicte. Ara bé, en cap cas faig una transcripció naturalista del que podria ser el llenguatge perquè hauria de fer la meitat dels diàlegs en castellà, i no em dona la gana. Senzillament, no em dona la gana! Aquest, però, és un conflicte interessant, perquè és un reflex de la situació actual, en què el pèndol del català està de reculada.
Com es pot revertir aquesta situació?
Crec que, bàsicament, es pot revertir usant-lo. Personalment, fent consciència que l’ús és l’única manera possible de fer perviure una llengua i una cultura. És a dir, exercint-la. Sense manies de pureses. Estic absolutament esfereït per la gent que reclama una gran puresa des d’un desconeixement absolut del mateix funcionament de la llengua, però que treu aquest malestar, totalment comprensible, i l’enfoca cap a un ideal de puresa que no existeix. Jo estic a favor de la genuïnitat. Cal buscar solucions genuïnes per a la llengua, perquè aquesta és la clau de la creativitat i la clau per atreure a la gent. Només podem fer perviure una cultura si aquesta és forta. Aquesta és una part personal, però també cal tenir en compte la part legislativa, institucional. En els darrers anys hi ha hagut una clara reculada en el centre d’interès. La legislació lingüística que s’ha dut a terme sempre ha estat molt acomplexada. I la seva aplicació, encara més. La decisió del govern andorrà d’exigir un títol de català [la qual va despertar les crítiques dels youtubers] és una decisió desacomplexada, per exemple. Aquí això no passa.
Entendre, doncs, que la llengua és viva.
Hem d’entendre que la llengua evoluciona, i la llengua té molts registres. És a dir, que la llengua sigui viva i evolucioni no vol dir que sigui un pretext per acceptar qualsevol cosa. El que passa és que el registre formal i el col·loquial són diferents, i dins el col·loquial cada generació té les seves marques diferents, distintives. De la mateixa manera que hi ha diferents referents culturals, musicals… també hi ha diferents referents culturals i expressius, per això és obvi que totes les generacions parlem diferent. Som diferents. És per això que cal menys histèria, menys tremendisme, i una mica més de desig. De ganes de fer que el català serveixi per a tot.
Un punt d’unió entre les dues generacions que apareixen en l’obra és el joc de rol. Els jocs de taula, en termes generals. És un sector en auge?
Jo no tinc les dades concretes i hi ha diverses opinions al respecte, però sí que és cert que, des de la pandèmia de la Covid, la creació i publicació de jocs de taula ha crescut, entre altres qüestions perquè el tancament dels locals públics va obligar els joves a reunir-se en cases particulars. I, molts d’ells, mataven les hores amb jocs de taula, ja que, en aquell moment, hi va haver un cert cansament del videojoc, de la pantalla, cosa que va tornar a impulsar el format 3D. És d’aquí d’on, entre d’altres, neix la reivindicació de defensar els jocs de taula, tot i que ja fa més d’una dècada que es fa amb festivals com el DAU Barcelona [del qual Oriol Comas i Coma hi ha estat comissari durant més d’una dècada]. És un sector emergent, sobretot en català. Jo crec que està en un molt bon moment.
En aquest llibre també es parla molt del barri d’Horta, del seu teixit associatiu i el bar Quimet. Es presenta Horta com un poble, que tots els veïns es coneixen. Com ha canviat el barri en els últims anys?
El barri, evidentment, ha canviat, però en comparació amb altres punts de la ciutat és veritat que hi ha un to vital diferent. Es manté un teixit i unes maneres d’actuar i unes institucions, com el Foment Hortenc, l’Ateneu o els Lluïsos, que donen cabuda a moltes iniciatives que en altres zones de Barcelona sonen marcianes. En altres barris com Gràcia o Sants, entre d’altres, que tenen una identitat molt marcada, també es pot veure, però estan al bell mig de la ciutat turistificada.
El turisme no ha acabat d’arribar a Horta, doncs?
Horta, per la seva naturalesa d’origen agrícola i amb menys població, no és un lloc tant de pas i encara conserva aquest esperit de poble, on tothom es coneix. Ja ho vaig veure durant la meva infantesa quan vaig venir a estudiar als Salesians d’Horta, és per això que he volgut ambientar aquest llibre a Horta. És cert que la gentrificació no ha arribat de la mateixa manera que en altres barris, però la situació que es viu en aquest barri també és perversa, ja que en els darrers anys hi ha hagut un gran augment del preu del lloguer. Horta no s’ha gentrificat en el sentit de tenir consciència de grans Airbnb, cosa que no et fa tenir una sensació directa de gentrificació, però perquè la situació geogràfica no és la mateixa. El que sí que es conserva és el sentiment de ser d’Horta. Ens en sentim orgullosos i empenyem en la mateixa direcció.
