Els Catarres fa més d’una dècada que van començar a tocar. Nascuts a Aiguafreda i Centelles, Èric Vergés, Roser Cruells i Jan Riera Prats són el trio que ha posat banda sonora a molts estius catalans des del seu primer gran èxit Jennifer. Dos anys i mig després del seu últim concert estrenen un nou disc, Diamants, i ens expliquen l’evolució de les seves cançons, què ha passat en aquests 11 anys i on es troben ara mateix.
Com esteu després de dos anys i mig de no publicar un disc?
Èric: Bé, estem molt bé. La parada que vam fer -que només havia de ser d’un any i va acabar sent de dos anys i poc- era al final una cosa que ens va anar bé per refrescar-nos. Obligar-te a parar sempre et dona aquesta altra perspectiva de les coses. Jo crec que no estàvem cansats, hauríem pogut continuar tocant, però amb una pandèmia pel mig ens ha anat bé. Això sí, trobem a faltar el directe, que és el que ens agrada més.
Roser: Per mi aquest temps ha estat molt valuós, jo he sigut mare i li he pogut dedicar molt de temps a la meva filla. També crec, però, que el temps ha anat molt bé per mirar-nos millor el disc, ja que sempre havíem tingut poc temps per crear les cançons. Poder-li donar una altra volta i poder dedicar més temps per cançó ha estat una clau molt important.
Com ha sigut el procés creatiu d’aquest disc després d’una aturada tan llarga?
Èric: Ens hem permès estar més caòtics. En aquest disc hi havia idees de maqueta i coses molt bàsiques. Algunes coses les teníem molt clares, altres han sortit a l’estudi, hem anat per fases. Vam fer una primera maqueta que ja hagués pogut ser el disc, però vam decidir variar coses. Algunes cançons es van quedar molt semblants, com és el cas d’Atlàntida o Un sostre fet d’estrelles, i d’altres les vam canviar completament.
Quines expectatives teniu d’aquest retorn?
Roser: Focalitzar-nos en el directe, ja que en tenim moltes ganes de tornar a connectar amb el públic. Sobretot tenim ganes de tornar a la normalitat i poder-nos trobar als concerts. L’altre dia fèiem un assaig i només del volum que tenies allà ja t’emocionaves, imagina’t el directe.
Èric: El disc és l’excusa per poder pujar a l’escenari i tocar. El que ens defineix surt quan pugem a l’escenari.
Què descobrirem en aquest disc Diamants? Què ha canviat?
Èric: Molt i res a la vegada. Encara és el trio de sempre. Les cançons canvien perquè ens fem grans i madurem, al final la discografia reflecteix aquest creixement. Hi ha més complexitat, però sempre buscant el positivisme. Reconeixem que el món és com és i els inputs negatius i seran sempre, però ens cal reconèixer quins són els inputs bons i les bones relacions. Els diamants són aquelles relacions que cultives al llarg de la vida i que es van mantenint i et donen el sentit de viure. A escala musical és molt nou tot. Hi ha moltes influències d’estils que no havíem fet mai. Tenim trap, punkrock, l’èpica de Diamants, un reggae que és Honestament, una mica el que ens agrada i escoltem. Ens ha faltat una mica de jazz.
Quina és l’essència que heu mantingut durant 11 anys?
Roser: L’essència és que som un grup molt vitalista, sigui l’estil que sigui. La sonoritat més primària són les nostres veus juntes, això té molta força. Hi ha diferents coses. Estilísticament, som un grup de pop i sempre ha sigut la nostra voluntat ser-ho. El temps d’aquest disc l’hem fet servir per desenvolupar com vestim les cançons de pop i això ha sigut un exercici molt fantàstic, ja que hem pogut deixar la ment oberta i veure què podia sortir.
Èric: Crec que al final l’essència és el que passa quan ens ajuntem. Per separat o amb altres músics seríem diferents.
Quina és la vostra cançó preferida? Quin és el nou himne?
Èric: Es fa molt difícil dir quina és la millor, però per a mi La Solució és una de les que em sembla més interessants, perquè té una mètrica estranya que potser no agrada gens, però com a cançó diferent és un gran què. Diamants és més un himne o T’odio, perquè és molt de concert.
Roser: T’odio la veig molt com a himne també i després la meva preferida és Diana perquè em té molt atrapada i la tinc molt al cap.
Què ha passat entre Jennifer i aquest disc? Què ha canviat?
Èric: Nosaltres sempre hem volgut fer coses diferents. Quan vam fer Jennifer la gent deia que féssim Jennifer dos i jo no ho he entès mai, és una ximpleria continuar fent sempre el mateix. La idea sempre és buscar una cosa nova: de Jennifer vam passar a Tintin i després Vull estar amb tu i finalment Big Ban. És que el que crec és que sempre mirem endavant perquè el que ja tenim ho tenim, no reneguem del que hem fet, però busquem nous sons.
Quina és la relació amb els vostres fans?
Roser: És gent molt respectuosa i sobretot una cosa que encara m’agrada més és que no hi ha un target concret, tenim un públic molt heterogeni, des de famílies a adolescents a gent gran.
Èric: Les seguidores que van venir des del principi, que van començar sent molt adolescents, ara ens expliquen que ja marxen a fer pràctiques a l’estranger. És com una família ampliada, els vas reconeixent i és magnífic.
Quin és aquest directe tan esperat? On us veurem?
Roser: El 22 d’abril al Sant Jordi Club i encara queden entrades. Serà un concert molt especial perquè els concerts de començament i final de gira són concerts que produïm nosaltres i els podem dedicar molta estona i podem fer un concert de gairebé dues hores, això ens deixa fer un bon repàs a tot el nou disc i evidentment tot el repertori.
Quin és el lloc somiat on us agradaria tocar?
Èric: A mi m’encantaria tocar al Palau de la Música -que ja hi tocarem, però no direm la data- i al Liceu. Al final no és tan important el lloc sinó el moment o com estem nosaltres. De vegades toques a llocs petits i és una passada i a llocs grans i és una merda. Al final el més crucial és la gent que et ve a veure, perquè al final a llocs grans de Catalunya ja hi hem tocat, exceptuant aquests dos que hem dit, hem tingut concerts bons i dolents en tots aquests llocs.
