Dolors Miquel -Lola Miquel, com es va autoreconèixer en un moment determinat- ha deixat un solc profund, inquiet i alterat a la poesia catalana actual. És l’autora d’uns quants llibres -bastants i ara diu també que prou- que han fet parlar molt. No només als crítics. Cada nou aplec de versos era una sacsejada. D’un costat a l’altre. Com ella mateix remarca, el seu camí “tant transcorre per viaranys i passos de mula, com per avingudes, marges, marranxoles, carrers majors, cims, avencs, escarraduixes o trencalls”. Escarradueixes no queda clar què és, però deu ser, perquè Miquel ha transitat pertot. De vegades, a bacs i redolons. Com quan va llegir el poema “Mare nostra” al Saló de Cent de l’ajuntament de Barcelona i, a toc de trompeta, es va obrir el primer segell de l’apocalipsi municipal.
Diu que feia “terrorisme cultural”, però els terroristes de Dolors Miquel no eren els convencionals. Reconeix com a primer text seu el Llibre dels homes, que aplicava i replicava mestre Jaume Roig. L’últim va ser Sutura, un aplec de poemes articulats temàticament que considera incomplet. S’estima els clàssics. Sobretot, Marc i Corella. També Mercè Rodoreda, Víctor Català i Carmelina Sánchez-Cutillas. És autora d’una tria de poesia medieval, Cap home és visible. Un llibre que Stefano M. Cingolani considera “desmesurat, atrevit, intel·ligent, provocador i agradable”. Tenyit de “manca de cautela i excés d’audàcia”. Potser Cingolani parlava de l’autora. Ara Lola Miquel diu que fa “textos” i viu amb un chihuahua pelut, tan mogut com la seua poesia, en una planta baixa a Torredembarra. Ha passat per un rosari amarg de malalties, de les quals es recupera sense deixar de riure cada vegada que estima que paga la pena riure. Qualsevol conclusió, però, sembla provisional.
Lola o Dolors?
Una o altra. He arribat en aquesta conclusió. De vegades dic que em dic Lola, de vegades dic que em dic Dolors. Doncs, tots dos. Vaig pensar: “Per què haig de dir que tinc un nom només?”.
Perquè quan vostè va dir que deixava de dir-se Dolors i passava a dir-se Lola semblava que era una decisió taxativa.
Perquè una amiga meva que també es deia Dolors em va explicar parts de la seva vida i vaig pensar: “Quanta desgràcia. Aquest nom deu ser un nom de mal auguri, no?”.
Dona, la Mare de Déu dels Dolors… No és cap ganga.
Clar. Llavors, vaig pensar de canviar-me a Lola. I en el moment en què em vaig canviar a Lola vaig tenir un accident, em van venir noranta mil malalties i vaig dir que ja no em volia dir més Lola. Però tant se val, ara em puc dir Dolors o Lola. Em podria dir Maria, també, però vaja…
No és una decisió militant, doncs.
No, de cap manera.
Molt bé, doncs, Dolors o Lola, què és la poesia per a vostè?
Ai, no ho sé. No en tinc ni idea. Per això escric sempre, perquè, com que no en tinc ni idea… Què és la poesia? Per a mi en particular, és el que m’ha salvat la vida. Ja sé que és molt bèstia dir això, però a mi… Jo sense la literatura i la poesia no seria viva. Seguríssim. No hauria pogut suportar aquesta vida.
Quan va començar a escriure poesia ho va fer d’una manera molt intensa. Molts poemes, molts llibres, molta activitat literària o paraliterària en forma de recitals, performances…
Jo i els meus companys en realitat anàvem a canviar el món. És a dir, nosaltres no estàvem només recitant poesia. Però després passa allò que fa sempre la societat. Per exemple, surt un punk i al cap de deu anys una marca de moda n’agafa la manera de vestir i en desvirtua absolutament el moviment. D’alguna manera la societat fagocita tot allò que la podria canviar. Nosaltres -jo en particular i els meus companys- anàvem a canviar el món. [Riu]. Potser és boig pensar-ho així, però és que era així. Però després ja et van pagant, et van captant, i aquella llibertat d’expressió, de fer, se t’ha acabat. Et crida l’ajuntament aquell perquè recitis, l’altre ajuntament perquè facis no sé què, la universitat perquè… però no és allò d’anar a recitar al bar del poble perquè em passa per la mateixa, no. D’alguna manera, et queden trets d’anarquia, trets de terrorisme cultural, però l’essència, la força, ja te l’ha xuclat la societat, que d’alguna manera ja t’ha lligat la sabata, saps?
Però això també es relaciona amb la joventut. Tots els poetes jóvens, quan comencen a escriure, sols o dins un moviment, sempre es pensen que poden canviar el món, però el món -la vida- els acaba canviant a ells…
És una ingenuïtat, sí, però, si no fas això, per què fas les coses? No hi ha motivacions més importants.
Poden haver-n’hi d’estètiques…
Això sí, però la bellesa per a mi ja és una cosa terrorista. Si hi hagués molta bellesa al món, moltes de les coses que passen no passarien. La bellesa en ella mateixa és un concepte que va en contra de la societat capitalista, de consum… Òbviament, no em refereixo a una bellesa estereotipada.
Els nazis també retien culte a la bellesa, als seus estereotipis del que era bell…
Sí, però no és aquesta mena de culte. Per a mi bellesa, per exemple, és un lloc. Potser és un lloc que no agradara gens a la gent, que diran que és lleig. És com una essència, no té veure amb les formes. És una essència de vida, és com la mateixa vida, amb la seva crueltat, amb la seva tendresa, amb la seva dolçor, amb la seva violència. Per a mi totes aquestes coses tenen una bellesa.
Ara m’ha fet pensar en un dels darrers intents de canviar les coses, de plantar cara a la societat. El que van impulsar els poetes que es van voler dir Imparables…
Els imparables? Plantar cara a al societat? Què dius?
Sebastià Alzamora, Manuel Forcano, Hèctor Bofill, Txema Martínez…
Què dius? L’única cosa que van fer va ser carregar-se Josep Carner i tot seguit fer el que feien els noucentistes. És a dir, passar a ocupar càrrecs, l’un rere l’altre. A la meva generació no hi ha cap persona dels que jo conec que hagi ocupat un càrrec. És que, de veritat, que jo m’hagi de sentir això en aquesta casa meva, al costat d’aquesta heura tan estimada! [Riu]. No sé ni com dir-ho. Però, què és per a tu el terrorisme?
Depèn.
El literari. O si en vols dir revolta… Potser terrorisme és una paraula molt exigent.
I tant. Què és terrorisme? L’Estat, no? Perpetra un terrorisme quan ataca i desmantella la dissidència nacional com han fet ací…
Totalment. Sí, però això és el terrorisme legal.
L’il·legal era ETA, que feia morts i causava dolor.
Sí, però tu mires el mapa i quan hi veus línies, allà hi ha hagut dolor, matances i sang.
En efecte, en nom d’això, de les línies, s’han fet moltes barbaritats.
I se’n continuaran fent sempre. Mira ara el Trump aquell, que vol agafar Groenlàndia. Tornem a allò de sempre. Volen tenir més terrenys, més territoris. Això és una mentalitat dels conqueridors.
Això és una connotació innata al poder també. Mai en té prou.
Saps quan mires l’arna de les abelles? Saps que les abelles o els abellots, si se’n van sols, no sobreviuen? És com una estructura… Fins i tot si els maten la reina, agafen i en posen una altra. És una estructura de vida. Moltes vegades he pensat que hi ha molts moviments per fer igualitària la societat, per l’estabilitat i la dignitat de tots els éssers que hi viuen, i sempre el que ha passat és que els qui ostentaven el poder han acabat fent com els altres. És com una arna d’abelles. Ho veig tot com una estructura de la mateixa espècie.
Quan es refereix al terrorisme cultural, al literari, a quina mena de terrorisme es refereix?
Al fet de tenir la llibertat de poder pensar més enllà del que és permès pensar. Ara estem en un cercle que, si ens passem del que és permès pensar i dir, ja malament, hem acabat. Realment, estem molt encerclats en aquest sentit. Ai! Què m’havies preguntat?
No me’n recorde [riu molt].
Quin perill!
Vull dir que jo estic atent a allò que em diu vostè, per mirar com respondre-li o com retrucar-li, i el guió se m’escapa de vegades… Si em demana pel principi, em destarota… Ah, sí, li preguntava sobre terrorisme cultural…
Exacte! Poder pensar més enllà d’aquests límits. I poder dir-ho. En versos o en pintura.
Vist d’aquesta manera, els corrents poètics o pictòrics, com vostè diu, quan han brotat sempre han tingut aquesta intenció. Una intenció de ruptura, de “terrorisme”, si vostè ho vol així…
Sí. També alguna vegada he pensat en una olla de pressió. Saps que una olla de pressió sempre ha de tenir un piuet perquè surti el fum? La poesia o l’art són aquest piu. Petit Duc, no!
[Petit Duc és el gos de Lola Miquel, que just en aquell moment mira de botar sobre les meues cames].
Petit Duc?
Sí. És que és de l’aristocràcia.
Una terrorista cultural que té un gos de sang blava. Està bé…
Hi ha d’haver de tot.
Qui la va acompanyar en aquest intent de ruptura? Qui formava part de l’escamot?
En tot aquest temps que he estat així malalta, moribunda, he escrit un llibre -de fet, escric cada dia-, on parlo, entre altres coses, de tota aquesta gent. En parlo bé. De l’Enric Casasses, Carles Hac Mor, Ester Xargay, que es va morir, precisament, Gerard Horta, Josep Pedrals, Eduard Escoffet… Ja ho veus, un munt de dones. [Riu].
Per què el 2021 diu que s’ha acabat la poesia i que ja no n’escriurà més?
Perquè vull més llibertat.
Què vol dir? Fent poesia no en té prou?
Quan escrius poesia, d’alguna manera, encara que facis prosa poètica, et mous dins uns cànons. En aquell moment vaig pensar que ja no m’hi volia moure més i que volia llibertat total. Llibertat total per a fer el que vulguis, de la manera que vulguis. A més, vaig pensar que faria textos. Jo ara faig textos, ja no faig poesia ni res. Ara m’han dut a escena el Mata’m psicosi, que és un text teatral. Això faig ara. Textos.
Que poden ser igual de dramatúrgia o de prosa…
O de poesia [Riu molt].
Per l’amor de Déu!
O d’assaig. [Riu més]. Sí, perquè ara, per exemple, em volen reeditar un llibre de sonets, que és divertit, però és dins unes estructures. Ets dins unes estructures, tant si és poesia rimada com si no. També dins un tipus de pensament. Un text el pots allargassar o el pots escurçar aforísticament. És molt lliure.
Les editorials també són una coacció?
No, no. He tingut molta sort en això. Encara que vaig tenir un editor que em volia fer escriure de la manera que ell volia que jo escrigués. Li vaig dir que s’ho escrigués ell.
Miquel Alzueta.
No. L’altre. El company.
Àlex Susanna.
Exacte. Volia que jo escrivís en una determinada direcció. El primer llibre que vaig fer, que em van premiar, és un llibre que a mi no m’agrada, que és una merda. Vaig fer-lo perquè estava amb un home que no llegia res. No li agradava la poesia ni res de res. A part de matar-lo en un conte, l’única cosa que podia fer era un llibre de poesies insulses i mediocres per tal que ell el llegís.
Que bèstia!
[Riu]. Vaig escriure aquell llibre i me’l van premiar. Perquè era insuls i mediocre.
I el va publicar Columna.
Exacte. Jo volia que aquell home llegís el que jo havia escrit. Per a mi era molt important.
I el va llegir?
Quan el vaig deixar. [Riu molt]. Aleshores ho va entendre tot. Jo havia escrit molts anys abans que tallaria amb ell.
Si ell ho haguera llegit abans, s’hauria estalviat uns quants anys…
No. Me’ls hauria estalviat jo.
Per què va trencar amb Columna?
Per això. Per l’Àlex. A veure, li tenia un apreci, he? Va ser una persona que em va ajudar i s’ha de ser agraït. Vaig trencar-hi perquè… Quan vaig escriure el llibre de contes Maruja Reyes soc jo ell volia que continués escrivint coses d’aquest estil, perquè era la moda d’aquell moment. La gent llegia aquesta mena de contes. I ell va pensar: “La Dolors podria escriure contents d’aquests i els vendríem”.
La poesia no ven…
Ja, però, a part això, quan ja vaig fer una poesia que… la meua, no perquè la llegís el meu company, a ell allò no li agradar. No li va agradar perquè s’apartava del concepte que ell pensava que havia de ser la poesia. Aleshores…
Van xocar…
Sí, hi va ser, el xoc, però d’una manera molt correcta. També va passar que un dia que el vaig anar a veure a la seua editorial perquè hi havíem quedat el tio se n’havia anat no sé on. Em vaig posar com una fera…
Vostè deu ser per a amollar a córrer…
Si em toquen els nassos, sí. Tu no? Tu també.
Cada vegada menys.
Ho fas veure.
És possible, però l’edat et calma. A mi també m’ha calmat. Però en aquell moment, vostè no…
[Riu]. En aquell moment, tu tampoc.
Llavors va anar a parar a l’editorial Empúries.
Primerament vaig anar a València, perquè em feia molta il·lusió publicar El llibre dels homes a València. Tinc una estima especial per aquesta ciutat. El barri del Carme, tots els barris on he estat… M’agrada molt aquella ciutat. Llàstima que els del PP l’han polit tant. Hi ha perdut alguna cosa, però així i tot m’agrada molt. Com que Jaume Roig era valencià i havia escrit El llibre de les dones, em feia molta il·lusió publicar-lo allí. Aleshores vaig entrar en contacte amb el director de poesia de Bromera. Ell em va dir que sí, que sí, que li agradava molt. Però després es veu que el director general de l’editorial degué pensar que la poesia no venia una merda. Jo trucava a l’un i em deia: “Sí, sí, el traurem ara”. Però llavors em trucava l’altre i em deia: “Aquest llibre, no el publicarem mai”. I així van passar dos o tres anys. Entremig em va trucar el Xavier Folch, perquè l’Enric Casasses li havia parlat de mi. Me’l va demanar, però li vaig dir que no, que havia quedat ja amb el Josep Ballester, de Bromera. No podia jugar d’aquella manera, però després, quan vaig veure que hi havia tot aquell merder, li vaig trucar i li vaig demanar si li interessava encara. Com que em va dir que sí, l’hi vaig portar.
Amb Xavier Folch ja no va tenir problemes?
A veure, al Josep Ballester li agradava. El volia editar. Però tenia problemes amb el seu cap, segurament per una qüestió econòmica.
La poesia no ven… A València també hi havia Tres i Quatre, però la col·lecció de poesia publicava molts pocs llibres a l’any.
Sí. I a més, de premis.
Quina revolució es pot fer amb un públic tan magre?
Si ho mirem tot des del punt de vista de la gent que et pot llegir o que et pot escoltar, has d’anar a la tele o a llocs així. És inútil pensar que pots incidir. Però també, d’altra banda, penso que les revolucions -o els canvis en la manera de pensar- comencen en petits punts del cos social i després es van estenent, com si fossin una plaga…
Mai millor dit.
[Riu]. Bé, aleshores que sigui una plana estil covit, que ja no és estendre, sinó que ja és una matança…
I vostè ha acabat finalment en l’editorial Pagès…
Pagès em feia molta gràcia perquè era de Lleida. A Lleida hi ha molts pagesos. [Riu]. A mi em feia molta gràcia publicar allà, perquè soc de Lleida.
Què és Lleida per a vostè? No hi viu i li he sentir a dir que se’n va anar perquè n’estava molt farta.
Quan me’n vaig anar, sí. Perquè havia passat que a mi se m’havia acudit fer una revista a la universitat, La Higiènica…
Que quasi va segrestar la guàrdia civil…
Quasi, no. Va venir la guàrdia civil, la va segrestar i a un dels que hi havien escrit el va denunciar. Va haver de patir tot el teatre legal. Jo havia d’anar també a declarar perquè hi havia escrit un poema que es deia “Oda a la masturbació en honor meu d’un monjo”. O una cosa així. Això tampoc els havia agradat gaire.
A mi no m’agrada ser popular. Aleshores, anava pel carrer i la gent me mirava o m’assenyalava. Hi havia part d’això i patia també una situació familiar una mica dura, per qüestions de salut. Si em quedava a Lleida, jo la dinyava, no podia suportar-ho. Vaig haver de marxar per això. Però sempre m’ha quedat un lligam. En un lloc molt fort per la família, que estan tots enterrats allà, i després per tot allò de la infància, l’adolescència… Suposo que això ens passa a tots, gairebé. Moments en què hem estat feliços. El que passa és que ara n’estic molt més deslligada i me n’adono. Han passat tants anys…
Ja no tornaria a viure a Lleida…
No. He fet moltes mudances i en aquesta casa ja estic bé. Ja estic bé aquí. Per a què moure’m més? M’he mogut molt, jo.
Hi va haver un altre escàndol. El 2016 a la sala del Consell de Cent de l’ajuntament de Barcelona. Allà va llegir el poema “Mare nostra” en l’acte de lliurament dels Premis Ciutat de Barcelona… El grup del PP se’n va anar i la van denunciar. Cap denúncia va prosperar?
Sí, però jo vaig tenir una sort. Amb la llei mordassa i tot allò l’hauria dinyat. Jo vaig tenir la sort que em van denunciar a mi amb l’Ada Colau. Sempre ho he pensat. En el cas d’Ada Colau, com podien fotre-la a la presó, davant de tot Europa i tot el món, per un poema? A mi sí que m’hi haurien fotut! Si no hi hagués hagut l’alcaldessa pel mig, jo hauria anat de cap a tot aquest rotllo que li ha passat a tanta gent. A mi tot allò no em va agradar. Vaig començar a rebre missatges, gent que em volia matar… Coses horribles. Fins al punt que jo també vaig haver de posar una denúncia. Vaig anar a Barcelona a fer una presentació d’un llibre de la Maria Espasa i hi van haver de venir mossos d’esquadra a vigilar que no hi hagués algun aldarull. Va ser bastant desagradable. Anava pel carrer i la gent… Pffff. És que a mi no m’agrada. A mi m’agrada anar pel carrer com si fos un mixó que vola. Que ningú s’hi fixi. A mi m’agrada aquesta sensació, no l’altra. Això em desagrada molt.
Però si vostè vol canviar-ho tot, influir en aquest canvi, això sempre pot passar…
També hi havia gent que em parava per agrair-me allò que havia dit, però no m’agradava ni una cosa ni l’altra. A mi, quan vaig pel carrer, que em deixin en pau. Aquesta història que em reconeguin i tot això no m’agrada gens.
Per què va acabar dient que Ada Colau i els organitzadors de l’acte l’havien induït a llegir aquell poema?
No. L’Ada Colau, no. Ella no m’hi va induir. L’Ada Colau, quan vaig acabar, em va felicitar per un altre poema que havia recitat. M’hi van induir els qui ho havien organitzat. Al principi em van dir que havia de recitar tres poemes. Els en vaig enviar tres. Cap dels que després vaig llegir. M’apetia llegir en aquell moment una altra cosa. I aleshores ells em van dir que no. Van insistir molt que volien que llegís “Mare nostra”. Va haver-hi un moment en què… No sé… Em va donar una mica de mal rotllo, però, com que eren amics, vaig pensar: “No, no pot ser”. Fins i tot van venir a casa meva, encara que estaven de feina fins als daixonses. Van trobar el temps per venir i assegurar-se que jo recitaria aquell poema i un altre. El tercer, me’l van deixar triar a mi. Com que eren els meus amics… Jo en principi no malpenso, però quan malpenso, fuig… Crec que aquella gent buscava això…
L’escàndol.
No. No necessàriament l’escàndol. Una mica allò de: “Ai, ha dit això!”… Crec que els Jocs Florals els importaven un peitoví, mig ral. Ells volien que allò sortís a la premsa. Que la premsa s’hi fixés, que se’n parlés, però se’ls va escapar de les mans… Aquella reacció… És que jo tampoc pensava que estava recitant a l’ajuntament. No en tenia cap tipus de consciència…
Una mica inconscient -ingenu, si vol- per la seua part…
Jo soc les dues coses. Innocent i inconscient. Ho dic seriosament. Vaig sortir a fer una prova de veu, vaig recitar el poema i a tots aquells tècnics, d’imatge i de so, gent de la meva tirada, els va encantar. Llavors quan vaig tornar a sortir vaig pensar: “Quin lloc de gent tan estirada!”. Hi havia gent que no és tan estirada normalment, però tots estaven allà estirats.
És que allò era un acte institucional, ple d’autoritats… Va tenir sort que no hi haguera el capità general…
Exacte. [Riu]. Bé, eren gent per a mi molt rara, sí. Com si tots plegats estiguessin fent una desfilada militar, també el públic. I jo que pensava: “Quina cosa més rara de lloc!”. No vaig ser-ne conscient. Quan me’n vaig anar cap a dins una amiga meva em va escriure i em va dir: “Hòstia, has aconseguit fer fora el PP”. Jo no ho havia vist i li vaig contestar: “Ah, sí? Doncs, millor”. Perquè no em cauen gens bé, els del PP. Ah, mira, rima. Tot i que ja no faig poesia, encara rimo. [Riu]. No me’n vaig adonar. Va ser després. Quan vaig sortir tothom em deia: “Oooooh!”. Em miraven i era com si veiessin Gandhi caminant sobre les aigües. Una cosa molt rara. Però a partir d’aquí, quan la cosa es va anar complicant, ja la gent va actuar d’una altra manera. Ja no era allò de Gandhi caminant sobre els aigües. No. Molt desagradable.
Voldria repassar alguns dels seus llibres. Abans quan ha parlat del Llibre dels homes, òbviament, ha fet referència a Jaume Roig i al seu Llibre de les dones. Vostè va treballar la seua manera de rimar. Roig vivia intensament la misogínia corrent de l’època. Per què el va escriure, aquell llibre? Pensava en algú en particular o va voler fer com Isabel de Villena amb el seu Vita Christi i volia contestar-li a ell?
Les dues coses. Vaig pensar en Jaume Roig, perquè vaig pensar: “Hosti…”. Però també buscava una sensació d’unir-m’hi. Jo admiro molt la literatura medieval perquè la llengua i els qui l’escriuen i els qui hi treballen tenen una seguretat amb ella que ni es qüestionen. Aquesta fortalesa de la literatura medieval m’arriba a l’ànima. Moltes vegades intento escriure -no ho aconsegueixo gaire- des d’aquesta fortalesa. Sense dubtes. Sense tots aquests dubtes que ens ha portat l’època, l’ocupació… En fi, totes aquestes històries que patim com a catalans o com a valencians.
Jaume Roig em va agradar molt també perquè considero que la seva literatura sempre és lírica, elevada. Hi ha aquella altra banda, la de la literatura satírica, humorística, guerrera… I aquell home anava també per aquesta banda. Com molts altres poetes de la literatura medieval o posteriors. Això no es valora ara.
Després hi havia que jo anava també en contra dels homes. Anar contra els homes és anar contra el sistema que patim tots. En aquest aspecte, també soc masclista, perquè m’han criat en aquest sistema. Penso, doncs, en homes, en circumstàncies i en coses que m’han explicat. A partir d’aquí vaig escriure aquells versets. Vaig riure molt mentre els escrivia. Em fotia uns farts de riure perquè era molt divertit escriure allò d’aquella manera. I jo també, com Jaume Roig, acabo al final: “Homes, adéu i no vingueu, me’n vaig a peu”. No arribo a dir, com ell, que les úniques dones bones són la Verge Maria i la seva dona, però…
Els únics hòmens bons serien Déu i el seu…
Jo, en aquest cas, és que ni Déu. [Riu].
És una rimada molt divertida. Joan Fuster la va assajar també en un llarg poema sobre València i la visita que hi van fer Carles Riba i Clementina Arderiu que va enviar per carta a Albert Manent.
No el coneixia… És que aquest home, bua!, quin paio! La veritat és que jo l’admiro molt. Admiro molt també Ausiàs Marc, però això no cal ni dir-ho. És un poetàs. Admiro molt Roís de Corella. Admiro molt Jaume Gasull. Gasull m’encanta… En canvi, n’hi ha un altre, Fenollar, em sembla que es diu…
Mossèn Bernat Fenollar, sí…
Aquest era com un Àlex Susanna de l’època, jo crec.
Pel que fa a Ausiàs Marc…
Ausiàs Marc és meravellós. A més, no es pot traduir. És intraduïble, perquè té aquella densitat… Quan tu el tradueixes te’n perds la meitat, i encara així els agradava.
Els contemporanis el veien com a poeta i també com a filòsof.
Totalment. Sí, sí.
A diferència de Roig, vivia torturat per les dones.
Clar. Vivia torturat per la mateixa idea que m’ha torturat a mi -i segurament a tu-, que és la idea de l’amor romàntic. És una idea torturadora…
Ell pensava aquesta pauta, però no la vivia. Vivia, com els nobles de la seua època, una gran disbauxa.
Sí. És cert. Va viure molts episodis… N’hi ha aquell que va amb un noi… Aquesta història de l’homosexualitat. Aquella altra amb unes noies joves… Sí. Hi ha totes aquestes històries pel mig. En aquella època els homes, sobretot si eren nobles i tenien dret a entrar a casa d’una noia, la majoria devien anar així. D’una banda, anaven així, i de l’altra, era allò de: “Ooooh, que no m’estimes i em moro!”.
La tradició immediata era la poesia trobadoresca i la deïficació de l’amor pur, espiritual… I alhora, “la carn vol carn”. Aquell era el gran dilema.
Sí. Ell viu aquella història. Vivia amb aquelles aspiracions divines i al mateix temps volia fer l’amor. És una manera de pensar que s’ha allargat molt en el temps. Les dones havien de ser espirituals, unes bones nenes, que havien de deixar fer-se tot just un petó a la galta o posar la mà sobre el genoll, guardar-se fins al dia del matrimoni i aquell dia… t’espatarres! [Riu].
Ell volia l’amor pur que l’acostara a Déu i al mateix temps patia la coïssor de la fava.
D’alguna manera, sí, esperava una espiritualitat que no arribés a la carn. O que hi arribés només de casat. De fet, va demanar ser soterrat amb la seva segona dona, Joana Escorna, que havia mort abans. Això també apunta a la relació real que va viure. Si no, no t’hi vols enterrar. Jo vull que m’enterrin amb els meus animals.
En tot cas, hi havia la pugna terrible entre espiritualitat i carnalitat.
Sí. Això el frustrava molt. Ell s’enamorava d’una manera exagerada, exaltada, ideal. Elles li fallaven, perquè es tornaven carnals, vulgars…
És que sou terribles, les dones! [Ric]
Els que sou terribles sou els homes! [Riu també]. Però com dius això?
He fet servir la ironia de l’escola satírica valenciana…
Ah, jo també!
Mirem un altre llibre. El Haikús del camioner. Tant que diu contra els hòmens i després es posa a fer poesies de camioner, gent dura i ofici dur…
Sí, gent que tenen un ofici dur, però que alhora fan poesies. Jo penso que, en aquest sentit de bellesa que deia abans, la poesia és pertot arreu. En el cas d’aquell llibre recordo que ben entrada la nit, a les quatre o a les cinc de la matinada, com que treballava i m’havia de llevar ben d’hora per escriure, me n’anava a un bar de la carretera, en una gasolinera, una zona de camions i camioners. Jo no hi he pujat mai, a un camió. M’hauria encantat!
Cap camioner li va fer la proposta?
No, perquè, com t’ho diria, a mi, si un home m’agradava, hi anava directa i, si no, no existien. No m’hi fixava.
Cap camioner li va fer el pes…
No. I si em van dir alguna cosa, no me’n vaig assabentar. Perquè no me n’assabento. De vegades quan anava amb amigues em deien: “Ei, que no t’hi has fixat?”. I jo no me n’havia adonat. He anat molt despistada.
En tot cas, es va posar en el seu lloc.
Sí. M’agradava molt. Ser com un camioner, que va per la carretera. Jo en aquell temps hi anava molt, per la carretera. La imatge de la vida contemporània és una vida en carretera. No és una vida que estiguis en un lloc i camines pels carrers. Tu et mous contínuament… La velocitat… La visió que tu tens del món és una visió ràpida. Tot és ràpid. Les imatges no et venen d’una manera pausada, sinó que estan passant, com una pel·lícula, a tota hòstia.
Els americans, que n’han fet un estil de viure, l’han convertida en un gènere literari.
Sí. Jack Kerouac i tota aquesta gent. A la carretera a mi em sembla un llibre extraordinari. És fantàstic. Hi ha molta gent que el critica, però és un llibre preciós, ple de poesia. És un llibre meravellós. A part que descriu Amèrica com no la pot descriure ningú més. Em va flipar molt, aquell llibre.
Un altre llibre seu, Mos de gat. Ja que parlàvem abans de Marc, aquests poemes són l’exaltació absoluta de l’amor… Vostè va de punta a punta. No hi ha qui l’entenga!
[Riu]. Per què? Jo no puc fugir de la meva època. No puc fugir d’aquesta idea de l’amor que m’han inculcat a través d’anuncis, pel·lícules, quan vaig a comprar al súper, la moda…
Això és una contradicció total.
És clar! Jo visc en contradicció, com qualsevol ésser humà. És impossible no viure així. A veure, jo hauria volgut no estar empestada d’aquest amor, que per a mi és una cosa nociva, però aquest amor t’agafa. És com una grip. Què pots fer tu contra la febra de la grip? Pots fer res? Tu o ningú…
Analgèsics.
Analgèsics. I encara amb analgèsics t’has de posar a suar i t’hi has de tirar no sé quants dies. Has de deixar passar-ho…
I llavors escrius un llibre de poemes.
És clar, perquè m’apassiono. Has de fer alguna cosa amb la vida, no?
Ver7s de la terra. Ací li agafa la febra de Lleida i escriu poemes com vostè parla i d’allà on va nàixer.
Saps que passa? Havia acabat d’enterrar la meva família allà. Necessitava riure. Vaig començar a escriure aquests versets heptasíl·labs, em sembla [se’n recita un: “A lo canal de Pinyana…”], sí, heptasí·labs… Vaig començar a escriure aquests poemes a la manera de pensar de la gent de Lleida, de quan jo era petita o jove. I això em feia riure molt. Vaig fer-ho, tant com vaig poder, en lleidatà. Ho vaig apilar tot com si fos una petita enciclopèdia casera. Saps allò que tenien les dones a casa? Cómo coser los dobladillos o Qué has de hacer para que la sopa te salga buena… Tot era en espanyol llavors. Una mica era aquesta història, aquest llibre.
En aquest llibre apareix també Perejaume, que després l’acompanyarà sovint.
Sí. L’hi vaig demanar perquè jo l’admiro molt. No només com a pintor, els performances que fa, els muntatges, sinó també com a pensador. Per a a mi és un dels grans pensadors que tenim avui dia. Pensament, així, diguem-ne singular, que no ens digui què li sembla l’amistat o la coixera, sinó que tingui una transcendència, una mica una cosmogonia, una manera de veure les coses… D’això, d’aquests pensadors, no en tenim gaires. A mi m’agrada Perejaume perquè precisament fa això. Té un món.
Va acabar aquella etapa -primera?- poètica amb un llibre, Sutura, que és un recull, però amb variacions i ordenat d’una manera diferent a la cronologia, i que va ser com un cant del cigne…
Sí. Adéu! [Riu]. Em van dir de fer-ho. Aleshores va arribar la covid. Vaig agafar tots aquells poemes i els vaig ordenar per temàtiques. D’aquesta manera, van quedar-ne fora tots els que eren de riure, de no sé què… Ho vaig fer així i quan vaig acabar vaig pensar: “Hosti, la mateixa tria dels temes n’ha fet fora poemes que a mi m’agraden”.
Per tant, això és una falsa antologia.
Sí. No és un antologia, això.
La farà?
El meu editor, Jordi Cornudella, me n’ha parlat, sí, me l’ha demanada. Però jo crec que això s’ha de fer quan em mori.
O a una certa edat respectable…
Ara ja la tenim. Vostè i jo. [Riu].
I també se’n fan com a divulgació.
D’acord, però jo penso que una antologia… Mira, prefereixo això que fan els de Documents Documenta, que m’agafen El llibre dels homes i me’l republiquen. Ara m’agafen el Musot i me’l republiquen. De fet, el meu editor m’ha dit que, si vull, puc anar republicant tots els llibres. Però no ho sé. N’hi ha un que vull refer, que publicaré l’any vinent, i ja està. Després em vull dedicar a escriure textos. Textos teatrals.
Per no representar-los?
Exacte. Sobretot. [Riu]. Com ho has captat?
Abans quan ha parlat dels clàssics n’ha citat un que a mi em fa una gràcia absoluta… Roís de Corella.
Ah! Roís de Corella és meravellós. A part que hi havia aquella dona que l’obsessionava… Com es deia?
Caldesa.
Aquesta, que estava calda sempre…
I que ell odiava.
A part aquests poemes, que em fan molta gràcia, per a mi té un lirisme… És una cosa fantàstica. Per trobar-ne un així hem de saltar a Màrius Torres, en certs poemes, no en tots, perquè els altres, per desgràcia, estan massa influïts per Carles Riba. Això es pot trobar en llengua castellana… És que la llengua catalana és molt poc donada a aquest tipus d’espiritualitat per la mateixa fonètica. La llengua castellana, com és tan seca i eixuta, s’hi presta més. És com tirar aigua a una superfície seca i eixuta, i fa buuuf el baf.
Allà hi va haver la contrareforma, la inquisició i la tenebra… Tens propicis per al misticisme i l’ascetisme… Ací en aquells moments no tenien figures d’alçada i, a més, els que escrivien ho feien en castellà precisament.
No és només això. Per exemple, Ramon Llull ja va escriure mística. Va escriure el Llibre d’amic e amat, que és preciós. Però li falta la passió carnal mística…
Li faltaven quatre o cinc segles.
[Riu]. A mi m’agrada molt Llull, però jo soc molt fan de sant Joan de la Creu…
Clar!
[Torna a riure]. Per què dius clar?
Per què la poesia de sant Joan de la Creu se segrega en un moment històric de tenebror, de contradiccions, de repressió. A nosaltres tot allò ens agafa en una etapa decadent, d’absorció política i cultural…
Nosaltres, decadents? No. El poble ha estat fantàstic fins ara.
D’acord. En un moment de cultura decadent. No tant com es va voler veure en algun moment, però decadent.
Això sí. Perquè ens havien tret tot.
No dic que volguérem ser així. Dic que ens hi havien portat.
Hi ha una cosa que és bàsica. Jo soc una persona insegura una vegada he fet les coses, però mentre les faig tinc una seguretat total. O sigui, tinc dos-cents per cent de seguretat. Quan les deixo de fer ja estic al vint, al trenta per cent. Si et trauen aquesta seguretat -que és el que ens van fer-, si et trauen la seguretat en la teva llengua, en la teva cultura i en tot el que tu penses…
És el que van fer.
És el que van fer aleshores i el que han fet ara. El que han fet sempre. Perquè no saben fer una altra cosa. Any rere any. Això és perillosíssim perquè, si tu tens seguretat en tu mateix, pots fer les coses. Si no en tens, doncs…
Es pot tenir seguretat quan els instruments de poder estan en mans dels altres, de la corona o de l’estat?
Per això. Per això t’ho dic. Et trauen la seguretat. Te la trauen. I quan te la trauen la cultura trontolla. De fet, la gran literatura medieval, per a mi, a part algunes excepcions del principi, que són a Mallorca, després és a València.
No debades. Durant el segle XV és el territori més fort de la corona d’Aragó, en tots els sentits.
Sí. I abans que arribi el gran declivi de València, amb la cort aquella de Germana de Foix, hi ha aquesta meravellosa explosió de creativitat. Això és una cosa que m’ha estranyat molt sempre.
Ha de veure com era aquella ciutat, l’esplendor econòmic, la vitalitat comercial, la relació amb la cort de Nàpols d’Alfons el Magnànim… València concentrava molts poders, mentre que Barcelona se sumia en una fosca guerra civil…
No en sé gaire, d’història, però València i Lleida…
El que ha passat amb Lleida no s’entén…
[Sorpresa i divertida]. Per què dius això?
És una ciutat que va donar molt abans del segle XV, que podria haver donat moltíssim més, i que es va anar apagant.
Però, fixa’t, en el fons… Saps que hi ha aquesta història de Lleida cap a Barcelona? Hi va haver un moment que tant Lleida com Barcelona eren superimportants. D’aquest rerefons, de la pugna i la suposada lluita posteriors, qui ha guanyat ha segut Barcelona. A Lleida la gent de Barcelona no els cauen bé. Jo penso que ve d’aquí, en certa manera. És que, de fet, a l’època medieval, quan tu llegeixes les Cròniques, o coses així, tu veus que tots els Països Catalans són un sol lloc. Si tu ets a València i vols anar a Gandia, ara hi arribes en un no-res. Però si ets a Barcelona i vols anar a València, sembla com si haguessis de fer un viatge mentalment. En aquella època no hi havia aquesta sensació. Hi havia una concepció territorial unitària.
La nostra és una història de perdedors. A partir de la unificació peninsular tot canvia. Després de la guerra de les Germanies València perd aquesta concepció en part. I mira sempre cap al rei, cap a la cort castellana.
No només els valencians. On és l’alta aristocràcia catalana? Ara és Ágatha Ruiz de la Prada…
Marquesa de Castelldosrius i gran d’Espanya.
Aquesta és la gran aristocràcia catalana. Sempre diuen que València mira cap a Castella. Sí, sí. Cap a on mirava Barcelona? Si tot és el mateix… Hi ha tota una sèrie de canvis des del segle XV que ens afecten, però, de tota manera, també en som responsables o n’eren responsables. Això ja ho va dir Ramon Muntaner amb l’exemple famós de la mata de jonc. Ha passat sempre i passa ara.
A part els clàssics, vostè es refereix sovint a Víctor Català i a Mercè Rodoreda…
M’encanten. I també m’agrada molt la Carmelina Sánchez-Cutillas. Trobo que va fer un llibre fantàstic, meravellós: Els jeroglífics i la pedra de Rosetta. A part els altres poemes, que també són meravellosos, però, aquest llibre en particular, el trobo una passada de llibre. I ningú en fa cas. En vaig fer una lectura i de sobte vaig tenir com una il·luminació. M’agrada molt aquesta dona. I Rodoreda i Català, home, per a mi són les millors escriptores del segle XX. Sense cap dubte. Passant per sobre de Papasseit, de Maragall, de Riba, de Carner… En fi, és que són una meravella. A més a més, és que… Bé, de Foix, no, potser…
Caram! Fins aquí podíem arribar! Ull!
[Riu]. És que Foix és molt bo.
Considera que han estat maltractades? Menystingudes? Invisibilitzades?
Sí. Han estat maltractades totalment. La Mercè Rodoreda, en particular, per la Colla de Sabadell -Traval, Oliver, Orriols…-, que la van deixar a caure d’un burro. I tots. Si tu llegeixes la correspondència que tenien ella, el tonto que tenia a la vora [Armand Obiols] i Josep Carner, ells dos la tractaven… Ells dos són els gran personatges i ella és com si fos una nena que passés per allí a demanar almoina.
Quan va presentar La plaça del diamant -amb el títol de Colometa- al premi Joanot Martorell Josep Pla, que era al jurat, la va descartar immediatament. Va ser Fuster qui el va defensar i qui després es va preocupar perquè el publicaren, però Pla deia que allò no valia res.
[Riu]. Sí. Però crec que amb la Rodoreda no han pogut fer el que han fet amb la Víctor Català fins fa poc. No han pogut obviar-la. No han pogut deixar-la arraconada, perquè era massa fort. El que escrivia aquella dona era massa fort per poder-la deixar en un racó i mirar-se-la de tant en tant. La Víctor Català, en canvi, encara que van fer córrer la brama que era una nena tonta, que vivia tancada a l’escala i que no havia anat mai enlloc… La veritat és que tenia una casa a Barcelona, viatjava a Roma, a París, se n’anava a les òperes, tenia una vida bastant moguda. Ja m’hauria agradat a mi tenir la pasta que ella tenia per poder fer el que feia ella.
Jo em quedava molt parada quan era joveneta i vaig poder accedir a la literatura catalana -que no era gaire fàcil en aquella època-, perquè em vaig trobar aquestes grans bèsties. I m’adonava que, sobretot la Víctor Català, era tractada d’una manera terrible. A més, com si fos un homenot. D’alguna manera tracten diferent la Rodoreda. És més boniqueta, tota fina, delicada, no? Però no és el cas de Víctor Català…
Va triar un nom d’home per a escriure… Això té conseqüències en l’estil…
Però ho va fer obligada per les circumstàncies. Amb allò de La infanticida, li van donar el premi als Jocs Florals d’Olot i ja se la volien menjar, tothom allà malparlant d’ella. Això era insuportable. Aquell rotllo d’homenot, de dona lletja, també m’emprenyava molt. Tota aquesta història de perquè, com que escrius, ja ets un marimacho.
És propi de l’època, de totes les èpoques…
Sí. Només espero que ara no em vegin con un marimacho. [Riu].
Crec que les coses han canviat. Han canviat? La consideració d’una dona escrivint és la mateixa que la d’un home?
Jo penso que no. No. I a més, ho he parlat amb poetes joves. Els càrrecs, tret d’alguna excepció, com la Maria Bohigas, els que manen què es publica i què no es publica, o els crítics, encara són la major part homes. Això és el que em diuen les noies joves ara, les que escriuen poesia, que tenen entre vint i trenta-cinc anys.
Encara és això? Encara ho veuen així?
Sí. A mi, la veritat, és que el fet de ser dona m’ha pesat.
A qui no de la seua edat? Abans ha parlat de Carmelina Sánchez-Cutillas. Volia preguntar-li si ha llegit Maria Beneyto.
Molt poc, només alguns poemes.
És mooolt interessant. I li va passar exactament igual. El pes de ser dona durant el franquisme li va marcar totalment la carrera literària. Brutalment. Tot el que va fer va passar desapercebut. Ara comencen a reivindicar-la.
M’hi interessaré.
En aquest llibre, Ictiosaure, hi ha un poema que es diu “Marit” on es pot llegir: “Ara Déu s’aixeca del sofà. Hi ha estat assegut mentre em violava. Quatre parets. Era tenebra. Totes les coses que eren Déu i no eren Déu hi eren en tant que. Empenyia. Marit empenyia. Boca horroritzada retrocedia al túnel de les larves. Marit travessava. Foradava.”…
El marit d’aquest llibre és un maltractador.
Era el seu?
Això no ho respondré. Jo tinc la sensació que el patriarcat és una cultura basada en la violació i en el maltractament psicològic. La història d’aquest marit és que la dona que viu aquesta circumstància, que en certa manera és agredida per un home que l’està gairebé violant, tanca la seva vagina a qualsevol tipus de reproducció d’aquell ésser. Aquest poema, que narra amb molta tendresa la imaginació de tenir un fill i tal, tanca alhora la porta perquè qualsevol posteritat d’aquest monstre que tinc a sobre passi més enllà. Trobo que això és una cosa bastant bèstia.
Tenim solució els hòmens en aquesta societat?
I les dones! A tu qui t’ha educat bàsicament? Ta mare. A mi? Ma mare. Els pares sí que hi entren, però d’una altra manera. Són les contradiccions aquestes que dèiem. Tu reps la cultura patriarcal per part d’una dona que l’està patint. Un canvi d’aquesta magnitud és un canvi lent. Les dones fan passes, però els costa. Si ara tu mateix tens un fill o l’envies a l’escola, el faràs anar cap allà, cap a on van tots. Estàs pressionat per una societat que no vols que trinxi el teu fill. No vols que li facin bullying per ser diferent. Aleshores, si tu eduques el teu fill amb les noves consignes, encara que se suposi que tots les haurien d’haver canviat… Tu no tindries por que el teu fill fos trinxat? Jo sí. És una posició molt incòmoda fins i tot per a aquells pares que en són conscients. Alguns ho fan, malgrat això. Em trec el barret tres vegades. És difícil, perquè no és canviar només la mentalitat.
També és veritat que passa una cosa amb els homes. A ningú li agrada perdre poder. A ningú li agrada anar de més a menys. De menys a més, a tots. Amb tot de la vida. Això explica la violència que hi ha. Perquè els homes no volen deixar de tenir el poder que tenien fins ara.
I com més primària és una persona…
No. També els homes de condició elevada…
No. No vull dir això. Un home de condició elevada pot ser un primari.
Clar. Tu em parles de la base emocional, no de la intel·ligència, ni de la cultura, ni de res de tot això.
Exacte.
La base emocional és veritat que és primària, sí.
Això té solució?
Tot té solució si tens ganes de canviar-ho. Les dones ja s’ha vist que tenen ganes de canviar-ho, però fins al punt d’anar contra el sistema? I els homes, fins al punt de perdre poder? Perdran poder els homes? Hem vist alguna vegada en algun lloc, sigui de política o d’on sigui, que la gent que tingui poder l’hagi deixat, a part Simone Weil i persones així? No en conec cap. És així.
Hem parlat de tota la seua poesia. Va escriure, també, un llibre de contes, Maruja Reyes soc jo. Què en pensa ara?
M’és completament igual. És un llibre que no. Estava en una situació que… em devia servir per a desfogar-me.
En fa ara, entre els nous textos, de contes?
No. No n’he fet més. Saps què passa? Que els contes… Bé, el Saul Bellow m’agrada molt quan en fa. No ho sé, és que la narrativa i la novel·la no m’atrauen a l’hora d’escriure. La novel·la, perquè és molt pesada. El meu cap és més ballador. Va d’aquí cap a allà. Aleshores, estar tota l’estona intensament embotida en una història, amb tota una sèrie de personatges, de situacions o de tot el que tu vulguis… A la millor, si sabés escriure molt i pogués fer una novel·la així en pla Tarkovski, no? Llavors, sí. Però no m’hi veig. Em veig en altres possibilitats, però en això, de moment, no.
Com va dir Fuster, que tant li agrada, “Morir deu ser deixar d’escriure”?
Segurament. Crec que per a mi serà així.
Acabem. Els hòmens, les dones… I Catalunya? Té solució?
Brrrrr. Que farta que n’estic, dels catalans. Tenim mala sort i, sobretot, tenim mals líders. Els tipus aquells… Quan va haver-hi tot aquell merder, que, per primera vegada, en anys i anys, teníem la possibilitat d’arribar a algun lloc, va i resulta que tenim uns líders que són incapaços de dur-nos enlloc. Sabien perfectament que això no ho podien fer. Ja ho sabien tots ells. I van seguir… Jo sempre m’ho imagino així: un pastor que ha agafat totes les ovelles -tots els catalans- i ha decidit traure-les d’aquell lloc i portar-les a un altre perquè estiguin millor. Quan està caminant s’adona que les està portant cap a un barranc. I ell continua, perquè les ovelles estan contentíssimes pensant que aniran als prats divins de Déu. Això és el que els retrec. Si ja veien que no, haver agafat després de les votacions i haver continuar fent vida normal, perquè allò sí que era una bomba de rellotgeria. Però no. Van començar que si una partida d’escacs, que si juguem al parxís, que si a l’oca… M’entens? És que no es pot anar així. Després, tota la societat acollonida. I a sobre, els espanyols, reforçats. Els han reforçat. Els de VOX van sortir gràcies al fet que sortien a TV3. Tot va ser un daltabaix horrorós.
Ha perdut la fe en els catalans?
Jo, no. No, no, no.
Té l’estelada aquí, penjada d’un arbre…
Totalment. Jo soc catalana fins que em mori.
Com escriptora…
Exacte. [Riu molt].
