Hi ha tota mena de respostes, llargues i curtes, argumentades i sense comentar, amb voluntat de buscar el cànon o amb la decisió deliberada de fugir-ne i evitar les respostes més òbvies. Però totes les obres recomanades han estat triades amb passió per la literatura i, sobretot, per la lectura. El Món ha demanat a onze autors actuals que ha entrevistat –o dels quals ha parlat– el darrer any que participessin en aquest petit joc per a aquest Sant Jordi: el de dir quines són les obres de tota la història de les lletres catalanes que s’han de llegir almenys un cop a la vida, els imprescindibles.
El resultat és una llista variada que dona una idea ràpida de com és de rica la literatura catalana de tots els temps. I, pel que fa al rànquing, a part del lideratge indiscutit de La plaça del diamant, queda clar que Mercè Rodoreda, Ausiàs March, Víctor Català, Josep Pla i Josep Maria de Sagarra són les firmes més recomanades. De fet, Rodoreda col·loca tres obres entre les més esmentades –Mirall trencat i La mort i la primavera, a més de La plaça del Diamant–; Josep Pla hi té El quadern gris i El carrer estret i Josep Maria de Sagarra, Vida Privada i Memòries. De Víctor Català l’obra triada per tres dels entrevistats és Solitud, i d’Ausiàs March, els poemes, en el seu conjunt.
Però hi ha molts més noms i molts més títols. Aquestes són les tries dels onze autors que hi han participat i, en alguns casos, els seus arguments.
Ramon Solsona
- Solitud, de Víctor Català
- Proses bàrbares, de Prudenci Bertrana
- Vida privada, de Josep Maria de Sagarra
- Gent del sud, de Concepció G. Maluquer
- Incerta glòria, de Joan Sales
- Mirall trencat, de Mercè Rodoreda
L’autor, que aquest any ha publicat El carrer de la xocolata, avisa que el cànon d’una literatura “se’l fa cadascú amb els seus gustos i les seves experiències”. I admet que esment un llibre més dels que se li demana –la proposta era triar-ne cinc– perquè em costa d’eliminar-ne un. “Podria fer una altra llista de cinc, deu o vint novel·les catalanes d’un alt nivell literari”, argumenta.
Xavier Bosch
- La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda
- Camí de Sirga, de Jesús Moncada
- Cosmonauta, de Francesc Garriga
- El quadern gris, de Josep Pla
- Memòries, de Josep Maria Segarra
“Aquests llibres m’han canviat la vida. Pel plaer que m’han donat, per la manera de narrar, perquè quan no ets ningú, i no tens una veu pròpia i llegeixes, t’has d’amarar per xuclar dels que en sabien. Busques veure perquè escrivien, quin adjectiu buscaven, quina era la cadència i la sonoritat de les frases, com tramaven les històries”, confessa l’autor del Premi Sant Jordi, Diagonal Manhattan.
Eva Comas-Arnal
- Poemes, d’Ausiàs March.
- Tirant lo Blanch, de Joanot Martorell.
- Lo Somni, de Bernat Metge.
- Solitud, de Víctor Català.
- La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda.
“Els poemes d’Ausiàs March els trobo tan bells com difícils, i m’atreviria a dir que és la seva dificultat el que em fa encara més bons. Les seves imatges per descriure l’amor són tan vibrants; les seves estrofes despleguen a poc a poc un pensament que retrata com pocs el sofriment que, segons com, implica enamorar-se; a més, les seves tornades tenen els senyals més bonics que s’hagin dit en català: ‘Plena de seny’, ‘Llir entre cars’, ‘Mon darrer bé’ i “‘Bella amb bon seny'”, ressalta l’autora de Mercè i Joan, el darrer premi Proa.
“Tirant lo Blanch presenta un dels millors cavallers que hagin campat mai per les pàgines d’una novel·la. M’apassiona la primera aparició del protagonista, adormit a dalt del cavall, que ja ens avisa que no tracta d’una novel·la de cavallers prototípica. I les escenes amb la Pomposa Ricomana, una meravella”.
“Lo Somni és un llibre que es recorda molt de temps després d’haver-lo llegit. Em van impressionar enormement les imatges del fantasma del rei Joan, de Tirèsies i d’Orfeu a la mateixa cambra de Metge. Els trobo una cosa viva, un marc excel·lent per la discussió filosòfica sobre la immortalitat de l’ànima que es desenrotlla al llarg de les pàgines”.
“Solitud és una novel·la que vaig llegir d’una tirada. La força i la fluïdesa del llenguatge que corre per les frases fa que no puguis parar. I el personatge de la Mila, el pastor i tota la natura que els volta, un prodigi”.
“La plaça del Diamant és una de les millors novel·les europees del segle XX, amb una proposta estilística personal, agosarada i que ha fet niu a la memòria dels lectors. I entenc que això és així perquè la veu de la Natàlia diu la guerra com ningú. La troballa d’aquesta veu, que proposa una manera de mirar única. A més, el primer capítol de la novel·la, amb el ball a la plaça i la presentació dels dos protagonistes, és un dels millors pòrtics que s’ha alçat per a una narració. I el final: Quin final!”.
Blanca Llum Vidal
- Blanquerna, de Ramon Llull
- Poesies, d’Ausiàs March
- Vida privada, de Josep Maria de Sagarra
- Haceldama, de Blai Bonet
- La mort i la primavera, de Mercè Rodoreda
Aquesta és la tria de la poetessa que ha publicat el darrer any Tan bonica i tirana.
Vicenç Villatoro
- Cap al tard, de Joan Alcover
- Aquest serà el principi, d’Anna Murià
- L’edat d’or, d’Artur Bladé i Desumvila
- Dos taüts blancs i dos negres, de Pep Coll
- Sala de miralls. Ramon Folch i Camarasa
- Germà de gel, d’Alicia Kopf.
L’autor que té dos llibres nous a la venda aquest Sant Jordi, Via Toscana i Sant Llorenç del Munt [una biografia], explica així la seva tria: “Qualsevol cànon és personal. N’hi ha de més o de menys compartits, però cap deixa de ser subjectiu. Respon als propis gustos i a la pròpia concepció de la literatura. Davant la demanda de cinc títols catalans, la primera temptació va ser triar entre el propi cànon d’autors: Rodoreda, March, Maragall, Espriu, Segarra, Fuster, Bartra, Villalonga, Cabré… Vaig pensar que si preguntaven a molts autors, ens repetiríem. I si agafés obres menys conegudes dels autors que més m’agraden? Al final he optat per fer trampes. Ni cinc obres (sis) ni necessàriament les millors: algunes que formen part del meu cànon personal, poc òbvies, sense ordre, variades, contradictòries i sense fer-ne més teòrica que dir que a mi m’han agradat i han impactat sobre la meva idea del llegir i l‘escriure”.
Pep Coll
- Poemes, d’Ausiàs March
- Canigó, de Jacint Verdaguer
- El quadern gris, Josep Pla
- Bearn o la sala de les nines, de Llorenç Vilallonga
- La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda
Aquesta és la tria de l’únic autor que, a més de fer la seva tria, té una obra destacada per un altre dels consultats: Dos taüts blancs i dos negres ha estat recomanada per Vicenç Villatoro. Aquest any, Pep Coll té una nova novel·la negra publicada, Els crims de la mel.
Tània Juste
- Pilar Prim, de Narcís Oller
- Fanny, de Carles Soldevila
- Mirall trencat, de Mercè Rodoreda
- El temps de les cireres, de Montserrat Roig
- Mare de llet i mel, de Najat el Hachmi
“Pilar Prim és un viatge físic i psicològic a un temps i un territori molt nostre, amb una protagonista magistralment construïda”, assegura l’autora de Les noies de Sants.
“Trio Fanny pel seu retrat cosmopolita de la Barcelona dels anys vint, plena de vida nocturna, cartells il·luminats de teatres i cinemes. Una novel·la la titllada d’immoral quan va sortir, perquè parlava de temes com l’emancipació de la dona, la sexualitat i el suïcidi”.
“Mirall trencat és un autèntic tòtem que cal anar llegint en diferents etapes de la vida. Els temes tractats són infinits”.
“Escullo El temps de les cireres perquè la Roig (i la Natàlia), són fruit de la seva època i ens donen testimoni d’una societat oprimida pel franquisme”.
“Mare de llet i de mel és una novel·la contemporània escrita com un relat oral d’una mare migrant que deixa el seu Rif natal per establir-se a Catalunya. La seva lectura ens ajuda a entendre molts aspectes de la condició de la dona musulmana, tant al seu país d’origen com al d’acollida”.
Màrius Serra
- Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell
- Concepte General de la Ciència Catalana, de Francesc Pujols
- La mort i la primavera, de Mercè Rodoreda
- Paraules d’Opoton el Vell, d’Avel·lí Artís-Gener, Tísner
- Vuitanta-sis contes, de Quim Monzó
“Tirant lo Blanc és una baula imprescindible en la història de la novel·la europea i un verger verbal de frondositat, lluminositat i sensualitat evidents”, ressalta l’autor, que aquest Sant Jordi té reeditada la seva primera novel·la ludocriminal, La novel·la de Sant Jordi.
“Concepte General de la Ciència Catalana és un relat iconoclasta a partir dels filòsofs de tots els temps que han construït el seu pensament a la nostra llengua”.
“La mort i la primavera és una novel·la que és un pols entre la por i el disseny, d’una bellesa dolorosa i rotunda”.
“Paraules d’Opoton el Vell és la novel·la del descobriment d’Europa pels amerindis que aplica un mirall per mostrar l’angle invers del colonialisme”.
“Vuitanta-sis contes aplega els contes triats per l’autor d’entre tots els publicats als seus llibres de contes, amb una revisió lingüística plena de sentit”.
Martí Gironell
- El carrer estret, de Josep Pla
- Cera, de Miquel Pairolí
- Solitud, de Víctor Català
- El poema de la rosa als llavis, de Joan Salvat Papasseit
- Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà
Aquesta és la tria de l’autor que el darrer any ha publicat La muntanya del tresor.
Anna Sàez Mateu
- Camí de sirga, de Jesús Moncada
- Les veus del Pamano, de Jaume Cabré
- La plaça del diamant, de Mercè Rodoreda
- Pedra de tartera, de Maria Barbal
- Cau de llunes, de Maria-Mercè Marçal
“Trio Camí de sirga perquè, en un moment en què els contes urbans triomfaven a la literatura catalana, Jesús Moncada va sorprendre amb aquesta monumental novel·la que parlava de la perifèria de la perifèria i, de retruc, explicava el meu món”, argumenta l’autora de L’enverinadora.
“El cap em diu que posi al llistat Jo confesso, una obra aclaparadorament enlluernadora, però el cor em recorda que Les Veus del Pamano em va agradar tant que quan vaig acabar la novel·la la vaig tornar a començar”.
“De La plaça del Diamant, Eva Comas-Arnal explica que aquesta novel·la és una operació política d’altura de Mercè Rodoreda que va permetre trencar el silenci sobre la Guerra Civil el 1962. Em sembla d’una audàcia increïble i d’una ambició literària del tot necessària”.
“Amb aparent senzillesa, Maria Barbal ens recorda a Pedra de tartera qui som i d’on venim a través de la història de la Conxa, que també és la nostra, la de totes les dones que ens han precedit. És el país íntim que es va buidar i desdibuixar”.
“La poetessa d’Ivars d’Urgell es va presentar amb una Divisa que ja forma part de la història de la literatura. Cau de llunes va aportar una mirada a la literatura catalana des de la perspectiva de la dona que encara avui és absolutament revolucionària”.
Estel Solé
- Tantes Mudes, de Mireia Calafell
- Humà, més humà. Una antropologia de la ferida infinita, de Josep Maria Esquirol
- La Pols, de Llàtzer García.
- Digues que m’estimes encara que sigui mentida, de Montserrat Roig
- Memòria de tu i de mi, de Montserrat Abelló
Aquesta és la tria de la guanyadora del Premi Ramon Llull amb Aquest tros de vida,”una combinació de clàssics i contemporanis que voldria que esdevinguessin clàssics”.
