Els Catarres van irrompre fa quinze anys a Catalunya amb Jennifer, una cançó que s’ha convertit en un dels clàssics de la història recent de la música catalana. Des de llavors, el trio originari d’Aiguafreda format per Èric Verges (1983), Roser Cruells (1987) i Jan Riera (1983) s’ha convertit en un dels grans noms de l’escena musical del país. Quinze anys després de l’èxit inesperat de Jennifer, els Catarres tornen als escenaris per presentar el seu darrer disc, Paracaigudistes (Halley Records, 2025). Un disc fresc i viu que, tal com descriuen, s’ha convertit en l'”hereu espiritual” del seu segon -o primer- treball d’estudi, Postals. En aquesta entrevista amb El Món, el trio aiguafredenc es remunta als seus orígens i navega pels quinze anys de carrera que els han dut a omplir escenaris d’arreu del món i publicar set discs.
Acabeu de publicar el vostre setè disc, Paracaigudistes. Com definiríeu aquest darrer treball d’estudi?
Èric Vergés: Bé, a mi m’agrada pensar que és l’hereu del nostre segon disc, Postals (2013), que va ser un disc molt fresc, espontani, que ens va donar un aire. De fet, podríem dir, fins i tot, que va ser una mica el nostre primer disc, perquè ens va servir per assentar les bases, ja que l’anterior era més un recull de cançons… Per això, Paracaigudistes és una mica l’hereu espiritual de Postals. No sona igual, perquè la música ha canviat moltíssim, però crec que l’esperit és molt similar. Un disc molt positiu, que parla de la vida, de les relacions humanes, sempre des d’un punt de vista de buscar la part brillant de les relacions, fins i tot quan s’acaben. Hi ha moments per tot, i cançons per tot. Crec que cada cançó és un univers, però totes estan relacionades en aquest nexe que són les relacions humanes i com nodreixen i vesteixen la nostra vida.
En el moment de començar a compondre el disc sabíeu que volíeu enfocar-lo d’aquesta manera?
Jan Riera: Sempre els títols del disc i el concepte final el veiem quan estan pràcticament acabades totes les cançons i veiem quin és el denominador comú de totes elles. En aquest cas vam veure que era aquest, petits detalls de les nostres vivències personals que també es poden aplicar a les vides de qualsevol persona.
És anar fent, una mica, sobre la marxa doncs.
È.V.: Sí. També és veritat que en aquest disc hi ha una cosa definitòria diferent dels altres discs, i és que vam treballar les lletres abans que la música. És un aspecte que ens vam autoimposar. Nosaltres sempre havíem treballat primer les músiques de les cançons, i a partir de les melodies fèiem les lletres. Sí que els donàvem importància [a les lletres], però aquesta vegada hem volgut treballar d’una manera diferent, construint primer la lletra, els relats. De fet, hi ha algunes versions finals que les vam acabar abans de posar-hi ni una sola nota musical. És un procés mental molt diferent, perquè és vestir poesia gairebé, i és un exercici que fins ara no havíem fet mai i que ens ha portat a un altre lloc, creativament parlant. I això era molt interessant per nosaltres. Al principi ens feia una mica de por i era una mica incòmode, però aquí és on estava la gràcia.
Per què vau decidir fer aquest canvi de plantejament?
È.V.: Sobretot, per obligar-nos a mirar les coses des d’una altra manera i crear diferent, perquè després de sis discs creiem que era important intentar buscar una nova forma de compondre per aportar elements diferents.
J.R.: I també per donar major importància a les lletres, perquè una cosa que ens diferencia de la música que ens ve de fora és, precisament, la lletra. En les cançons catalanes, per nosaltres, un aspecte troncal és la lletra i la història que expliques o expresses. I per això aquesta era una manera de donar molta importància a les lletres i no tant a les melodies.
Fa més de quinze anys que us dediqueu a la música. Considereu que, amb els anys, s’ha començat a donar menys importància a les lletres?
Roser Cruells: Bé, jo crec que està bé que hi hagi molts estils de música diferents i moltes maneres de parlar i d’arribar al públic. Crec que, el que és més important, és que es continuï fent música en català i que els joves, els no tan joves i els nens més petits se sentin identificats amb un estil, amb un grup… Perquè és veritat que, sentir-se identificat amb un grup és fer-ho amb un estil de vida i una manera d’entendre-la.
È.V.: També és molt relatiu saber què és una bona lletra i què no [riu].
R.C.: Totalment! Al final, que la llengua catalana arribi a molta gent és el gran èxit. Per altra banda, però, si el contingut pot ser elaborat intel·lectualment i una miqueta interessant molt millor, però també hi ha d’haver cançons de tot.
J.R.: Hi ha lletres que poden ser molt bones en el seu context, però que no són molt elevades intel·lectualment. Crec que és una trampa, perquè no totes les cançons ho han de ser, i no tots els grups han de cantar sobre el mateix. Hi ha un equilibri. A nosaltres tampoc ens consideraria un grup molt intel·lectual. Intentem que les lletres siguin bones des del nostre punt de vista, però potser una altra persona les considerarà molt senzilles.
Quin és el gran aprenentatge que us endueu, de moment, de la vostra carrera?
R.C.: Crec que moltes coses diferents [riu]. A nivell musical crec que hem après moltíssim des del principi. D’entrada érem un grup molt acústic, i ara som un grup molt electrificat, amb molta electrònica, tot i que en aquest darrer disc potser no n’hi ha tanta com en els anteriors. A nivell personal també hem après a com organitzar una empresa, perquè vam començar només nosaltres tres i ara som disset persones a les gires i, sumant l’equip de darrere l’escenari, gairebé trenta. Llavors, són moltes coses que hem après en aquests quinze anys. Hem après molt a conviure els tres, perquè som tres persones que, pràcticament, compartim tot el temps del món, llavors ens hem d’entendre molt bé. Hem après, sobretot, a potenciar les parts que ens funcionen molt bé, tant dins el grup com personalment. També hem de valorar la sort que tenim, que quinze anys després continuem aquí, i és una mica també del que parla el disc.
J.R.: I a nivell musical hem après, sobretot, a no avorrir les cançons. A pensar que cada concert és una actuació única i irrepetible. Que la gent ve per escoltar unes cançons i que si tu no te la creus, o no la transmets d’una manera sincera, hi ha alguna cosa que falla. Hi ha cançons que les hem tocat, 120, 500 cops, o en el cas de Jennifer 2.000 cops [riuen], i hem après a gaudir-les cada vegada i cantar-les amb el cor. Al principi teníem molta pressió, després segurament vam tenir una etapa on avorrien més les cançons, i després, des de ja fa uns anys, hem après que cada concert és una actuació única. I si alguna comença a avorrir-nos, doncs la canviem una mica perquè ens ajudi a transmetre-la com volem.
Havíeu imaginat en algun moment en arribar fins on sou ara?
È.V.: Nosaltres ja feia molts i molts anys que fèiem música, però arribava un punt en què, després de molts projectes que no havien acabat mai de funcionar, ens havíem desenganyat molt pel que fa a la indústria. De fet, ‘Catarres’ vam començar-lo a fer per fugir d’aquesta indústria. Era una idea de passar-ho bé, divertir-nos, i va ser aquí mateix d’on va despuntar el projecte i vam tenir aquest èxit sobtat amb Jennifer. Ja sabíem que era molt difícil triomfar, i que no és tot tan bonic com el que et pinten quan, de cop i volta, ho petes entre cometes. I llavors va ser quan vam posar-nos a treballar de veritat. Vam tenir un moment de reflexionar i veure que havíem tingut la sort de connectar amb la gent amb aquesta cançó, i per tant ho havíem d’aprofitar. Per això considero que, d’alguna manera, Postals és el nostre primer disc, amb les cançons de Vull estar amb tu, Invencibles, Rock & roll, Tokio… Són cançons que defineixen l’esperit Catarra, no tant la brometa de Jennifer, que ens l’estimem moltíssim i la cantarem fins a la mort, però crec que no defineix tant el grup com les altres.
Us penediu d’alguna decisió que heu pres en aquests quinze anys?
R.C.: Jo et diria que no… Crec que hem passat per molts moments molt diversos, moments de molta felicitat, i també molts moments que haguéssim pogut gestionar diferent. Moments en què ens hagués calgut connectar més amb la facilitat de les coses [riu]. O sigui, no complicar-nos tant la vida. A vegades ens hem enredat i les coses són més simples… Per altra banda, però, crec que el fet de donar-li tantes voltes a les coses ens ha fet ser qui som avui, i hem volgut des de sempre controlar molt bé el nostre projecte. I encara que ens hagi portat molta feina o que en alguns moments hagi estat molt desgastant, si no ho haguéssim fet, no ens ho estimaríem tant, o no seria tan autèntic.
Algunes de les vostres cançons han acompanyat la infància i adolescència d’alguns artistes que, avui en dia, són dels més reconeguts dins l’escena. Us en sentiu, d’alguna manera, referents?
J.R.: No…
È.V.: Bé, depèn.
R.C.: Jo crec que sí
E.V.: Depèn. Jo crec que està bé autovalorar-se i estimar el que fas, però també està bé valorar d’on vens. Jo tinc molt clar que sense els grups que venen abans de nosaltres i els que venen durant la nostra època, que hem creat una escena, no seríem aquí. Sense Txarango, Oques Grasses, Doctor Prats, Buhos… Sense Sopa de Cabra, Els Pets, Dusminguet, Lluís Llach… És una cadena on tots anem posant baules. I els que venen després continuen fent-ho. Al final tots som el mateix, i els uns sense els altres no som res. Sí, suposo que per alguns serem referents, i que haurem inspirat a molts grups i molts cantants, però de la mateixa manera que ens han inspirat a nosaltres.
J.R.: Sí que som d’una generació que ens vam trobar uns concerts, al començament, bastant precaris. Sobretot en l’ambient de les festes majors, que és on vam començar molts d’aquests grups, com Txarango, Oques… Al principi, les condicions eren precàries. I ara, després de deu anys, la música en català sona a les ràdios privades, a la radiofórmula, i cada festa major sembla un festival. No pels músics en si, sinó perquè tota la gent que treballa: tècnics, la infraestructura, els de seguretat… estan treballant amb unes condicions bastant dignes. Segurament millorables, però bastant dignes. Comparat amb com era fa quinze anys, quan vam començar, la diferència és abismal.
È.V.: El canvi també és pel públic, perquè hi ha apostat. Al final, tothom treballa en conjunt. No és una sola persona ni un sol grup.
J.R.: És l’escena. Si mires com vam començar tots i com està ara, estic molt orgullós d’haver contribuït, d’alguna manera, a formar aquesta escena que ha fet un gir a la professionalització de les festes majors i dels festivals.
Com recordeu els primers concerts?
È.V.: Molt caos. Eren molt divertits els primers concerts, no sabies què podia passar. Ens trobàvem a vegades que tocàvem a sobre d’un remolc d’un tractor, i l’endemà tocàvem en un escenari increïble amb Manel. La cosa era molt boja, esquizofrènica. Nosaltres fèiem un concert que era mig teatre. Paràvem entremig de les cançons, explicàvem anècdotes… Jo tenia un punt molt canalla i molt divertit. I amb Postals ja volíem fer més música i no tant el tonto [riu]. Era molt divertit, però també era esgotador.
J.R.: No era un tonto planejat, eh. Era totalment espontani. Sempre ens passaven coses. Anàvem moltes vegades sense tècnic de so, sense tècnics de llums, ens equivocàvem perquè en ens sentíem, s’acoblaven els instruments… Era divertidíssim. Era un projecte pensat per bars que ja era una tralla. O sigui, els Catarres dins un bar funcionava molt, però a la que es va fer conegut el projecte i ens posaven a escenaris més grans…
È.V.: Clar, ens posaven abans de Txarango, que veien amb banda, i després d’un altre grup que també anava amb banda… Quedava una mica pobre [riu]
J.R.: Encara hi ha algun aspecte d’aquells Catarres que conservem. Sempre preferim un Apolo, o una sala, a un superfestival. Molen molt les dues coses, però quan tenim un final de gira preferim fer quatre Apolos seguits que un Sant Jordi Club.
Quines diferències noteu entre sales i grans festivals?
È.V.: Són energies molt diferents. Per una banda, les sales són pròpiament el teu públic… Hi ha moltes cares que, després de quinze anys, ja les coneixes. Però després vas a una Mercè, un Canet, un Cabró Rock i l’energia també és bestial. És molt gratificant poder fer les dues coses i passar-t’ho bé a tot arreu. I mentalment també és diferent, perquè a vegades sembla més difícil connectar amb un públic petit que amb un de molt gran.
Quins són els millors moments que heu viscut en els quinze anys de carrera?
J.R.: Als escenaris, el primer Canet Rock i el primer concert a Bogatell [per les festes de la Mercè] els recordo molt bèsties. I fora dels escenaris recordo molt el moment que Lluís Llach va gravar una cançó nostra quan ja estava retirat. Allò, per mi, va ser com una marca a la llista que em deia que ja em podia retirar [riu].
È.V.: El primer Bogatell te’l compro, el primer Canet jo no perquè estava molt nerviós. Prefereixo molt més el segon, que tu el vas passar molt malament no?
J.R.: Es va espatllar la guitarra…
È.V.: Jo crec que un altre dels moments més bonics de Catarres va ser molt al principi, que vam fer un bolo a la plaça d’Osca de Sants. D’una setmana per l’altre, de cop, la gent ens coneixia i vam omplir la plaça amb un concert en un escenari merdós… Però es va omplir, i va ser molt bonic. Just la setmana anterior havíem tocat a Moià i només havien vingut tres persones, i la setmana següent ja vam poder omplir la plaça d’Osca de Sants. Va ser el moment de veure que el que estava passant era especial, i vam començar a canviar molt el xip. Llavors van venir molts alts i baixos, i no tot va ser un camí de roses, però crec que aquell moment ens va definir molt.
R.C.: Jo també crec que hi ha diferents punts. Aquest de la plaça d’Osca en tinc molt bon record, el primer que vam fer a Aiguafreda també [riuen], que vam tocar a una fira d’artesans…
È.V.: Allà vam veure que Jennifer tenia alguna cosa especial [riuen].
R.C.: I llavors, ja quan estàvem més definits, recordo molt també el concert de Bogatell, que no vèiem el final del públic… De fet, crec que van utilitzar el vídeo d’aquell concert per vendre’ns a la Xina.
Com va ser aquesta experiència? Perquè tocar a l’altra punta del món no ha de ser el mateix…
R.C.: Va ser molt guai. Jo no entenia què fèiem tocant a l’altra punta del món [riu]. Era un moment per pensar com havíem començat i on havíem arribat cinc anys després.
J.R.: Hem tocat a llocs molt estranys.
È.V.: A la Xina és menys estrany que d’altres llocs on hem tocat. Hem anat a l’Índia que això sí que va ser el cúmul del surrealisme. T’explotava el cervell. Sorties de la sala i de cop veies vaques, nens remenant les muntanyes d’escombraries… A la Xina, que són molt organitzats l’experiència va ser increïble. Recordo que aplaudien tots alhora i quan paraven feien silenci tots alhora, i seguien el ritme…
R.C.: Sí, servia per veure que no només eren les lletres, sinó la importància de la música.
J.R.: Connectar amb el públic, quan no t’entenen, és qüestió pura de música i actitud. Allà, les lletres, que és el que dèiem abans de la música en català, no té cap mena de sentit [riu]. Vam preparar un concert, també, molt potent des de l’inici.
