Carlos Cercós (Buenos Aires, 2001) és la màxima expressió de cul inquiet. Malgrat que va néixer a l’Argentina, ha crescut i s’ha construït com a persona a Barcelona, on va arribar amb només un any. Periodista de formació, sempre ha tingut un peu en el món de l’art, com a artista però també com a organitzador d’esdeveniments culturals. Va ser un dels primers artistes a col·laborar i articular el col·lectiu Age of Concern, en marxa des de 2020, poques setmanes abans que esclatés la pandèmia de la Covid. Des de llavors no ha parat. Fa més d’un any la seva vida va fer un gir dràstic i el va dur a Sao Paulo, al Brasil, on continua vivint. Allà ha fundat Banca Stardust, un quiosc que exposa peces d’art de qualsevol mena, sempre que siguin obres d’artistes del col·lectiu LGBTIQ+. Un quiosc que s’ha convertit en un autèntic referent a la ciutat. En aquesta entrevista amb El Món durant un dies en què ha estat a Barcelona de visita, Cercós reflexiona sobre el seu projecte, l’escena cultural catalana i brasilera, i la importància de comunitat, especialment en un país tan conservador com el Brasil. Aquesta és una nova entrega de la sèrie Talents amb Carnet Jove.
Com ha estat tornar a Barcelona després d’un any i mig de nova vida a l’altra punta del món?
Ha estat molt bé, molt acollidor la veritat. La família ha estat molt atenta, he pogut tornar a casa, tornar a la meva habitació…
I està tot igual.
Al contrari, està tot diferent [riu], perquè ho vaig deixar tot enrere quan me’n vaig anar, i clar, ara l’habitació està completament buida. I a més ara la meva mare canvia de casa, llavors tornar-hi és fer una mena de tancament d’etapa. Però ara realment he tornat en un context molt diferent, i molt diferent de com vaig marxar fins allà també.
Com recordes el moment de marxar?
Doncs ho recordo amb moltes il·lusions. Al final jo vaig marxar amb un objectiu, que era estar amb la meva actual exparella, i va canviar tot d’una manera molt boja. Ara és el moment de tancar l’any i pensar com em veia en el moment de marxar, i em veia amb perspectives diferents. Amb una situació econòmica probablement millor, amb una realitat que pensava que seria diferent. I han passat moltes coses bones, però recordo l’anada d’anar amb molta il·lusió i ingenuïtat, perquè no sabia com seria.
Quines van ser les primeres impressions a arribar a Sao Paulo?
És una ciutat que, ja per si mateixa, no té res a veure amb la resta del país. Sao Paulo té una identitat pròpia. És una identitat crua, bruta, té una vida cultural molt interessant, però és una ciutat cruel en molts aspectes. Jo visc al centre de la ciutat, i és una zona on hi ha moltes persones vivint al carrer, la situació del crac també està molt present, i jo que tinc la Banca [el quiosc] ho veig encara més, perquè estic de cara al carrer durant tot el dia. I també és una ciutat on es veuen molt les diferències socioeconòmiques. No m’ho vull mirar des d’un prisma molt europeu, però al mateix temps sí que és xocant, i negar-ho seria mentir-se a un mateix. Nosaltres [a Barcelona] estem en un context molt privilegiat, i allà vas a un país on coses que tu dones per fet, no ho estan. També hi ha aspectes que ens porten molts anys d’avantatge.
Com per exemple?
Crec que en un context nacional brasiler, hi ha una cosa que seria molt bonica que passés a Catalunya, i és que la cultura pròpia es consumeix d’una forma molt més persistent que el contingut internacional. Allà es valora la música seva, i es viu el carrer diferent. No hi ha tantes restriccions, i això permet que la cultura floreixi d’una manera que aquí no està tan present. Jo al quiosc poso un DJ, i la gent està al carrer ballant. Aquí arribaria la policia en dos segons i m’ho tallaria, i allà això no existeix.
Com definiries l’ecosistema cultural de Sao Paulo? Quines similituds i diferències té amb l’ecosistema català?
Aquí a Catalunya, cada territori té les seves pròpies particularitats. I a escala espanyola també. Allà és igual, però a l’engròs. Només l’estat de Sao Paulo és més gran que Catalunya [a la ciutat de Sao Paulo hi viuen prop de 12 milions de persones], i allà hi ha moltes regions i estats. Partim d’una perspectiva diferent que permet una pluriculturalitat diversa. Sí que a Catalunya tenim la referència africana provinent del Marroc, però allà la referència és més afro, perquè més del 50% de la població és de descendència africana. I això també es veu a la religió. Crec que es viu una cultura diferent, potser de forma més intensa, que a Catalunya. Sí que quan arribes et pots arribar a sentir una mica fora, però al mateix temps és una cultura més acollidora. Allà vas a un esdeveniment i acabes amb deu amics, i aquí a vegades sembla impensable [riu].
Pocs mesos després d’arribar a Sao Paulo vas fundar Banca Stardust. D’on neix el projecte?
Muntar el quiosc va ser un impuls que va tenir la meva exparella, amb una intenció de tenir la seva feina i ser el seu propi cap. L’impuls va ser seu, però jo li vaig donar moltes idees al voltant de l’art, i de l’art queer, perquè sentia que als carrers de Sao Paulo, els llocs que eren per a gent del col·lectiu LGBTIQ+ eren espais de nit. No eren espais de dia, que aquí a Barcelona sí que veiem bastant, com ara botigues que giren entorn literatura queer. Aquí veiem més també les barreres penjades, sobretot a l’Eixample. Jo vaig trobar a faltar això, vaig veure que hi havia un potencial d’espais alternatius molt interessant, perquè vaig trobar que hi havia quioscs amb propostes diferents, i vaig decidir començar-ho. Creia que el que seria molt guai era fer un espai on només s’exposen artistes LGBT per visibilitzar-los, perquè hi havia altres espais que venen art, però no tenien aquesta restricció que crec que és important, perquè és una idea política.
O sigui, no és només un espai de divulgació artística, sinó que també és un espai reivindicatiu, d’alguna manera.
I més perquè el Brasil és el país que mata més persones LGBT del món. També crec que el barri on estic ubicat és molt pertinent. A mi em recorda una mica, salvant les distàncies, al barri de Sant Antoni, perquè és un barri que té més maricons que metres quadrats, i això es multiplica molt en el context en què Sao Paulo ja és una ciutat de migració LGBT. Les persones del col·lectiu que viuen a les regions interiors, on marxen a la capital o van a Sao Paulo, perquè són els llocs on estan més recollits. És una realitat molt més violenta, perquè el col·lectiu està molt més atacat. I encara que jo estigui en un barri on la situació està bé, es nota que no estem en un espai acceptat.
Hi ha molt estigma.
Sí, totalment, però no és només estigma. De fet, trobo que allà les persones viuen la sexualitat, el gènere i l’expressió en general d’una forma molt més lliure, més visual. Allà la gent es vesteix com li surt del cony, i és meravellós. Això va connectat amb la cultura, amb l’alegria, amb el clima tropical…
Com funciona Banca Stardust?
És un espai col·laboratiu, i d’aquí fem col·laboracions de diferents tipus. Hi ha moltes persones que deixen els seus productes i jo els venc després. D’acord amb la fiscalitat d’allà, que és una mica campi qui pugui, jo puc estar durant tres mesos venent aquestes peces, i quan les venc els dono un percentatge del qual hagin venut. Jo actualment treballo amb 120 artistes, tot i que n’hi ha uns que ara faré fora, perquè no són exactament LGBT. I ara m’associaré també. Però bé, el meu objectiu és fer una proposta cultural constant, perquè és el que caracteritza una llibreria de carrer. Faig molts DJ sets, exposicions, llançaments de projectes…
I no sempre estàs al quiosc ja.
Exacte. Allà hi ha una cultura molt gran de fires per vendre art. És una cultura molt més forta. N’hi ha un que es diu Miolo(s), que és un festival d’autoedició i productes impresos, que és enorme, amb cinc-cents artistes. És molt impactant. I hi ha molts artistes que es guanyen la vida d’això, o si més no que estan en el camí de guanyar-se la vida d’això. Allà la venda d’art està més generalitzada. També hi ha molts productes del quiosc que encaixen en aquesta línia, com ara accessoris, algunes peces de roba… Més enllà de l’art, Banca Stardust funciona molt com un espai de comunitat. I més en el barri on estem, Vila Buarque, que ja té una identitat molt forta. Com Gràcia abans d’en el que s’ha convertit, o el mateix Sant Antoni. També com a figura del barri, perquè al final soc un quiosquer que és a dos minuts de casa, i això és un privilegi molt gran en una ciutat tan enorme. I això també m’ha ajudat a crear comunitat, perquè puc saludar a tothom, i que la gent ja em conegui. També és un espai per impulsar la feina de persones queer. També d’espai segur. Un còctel de coses que el fan ser un espai bastant únic.
Creus que el format quiosc que has creat a Sao Paulo, amb aquesta comunitat, seria traslladable a Barcelona?
Crec que aquí hi ha propostes similars, però al mateix temps no acaben d’arribar en aquest sentit de comunitat, que crec que és el que falta. Aquí ja existeix, però. Per exemple, a Barcelona hi ha un lloc icònic, que és Odd Quiosc, a l’Eixample, que és un espai més de disseny, però que és queer. És un espai que em sembla molt bo i important. Ara bé, és el que comentàvem abans de les restriccions. A l’Odd Quiosc, a part dels carrers molt estrets en què està ubicat, si allà hi poses dues cadires, vindrà algú, es queixarà, i et posaran una multa. Jo si poso cinc cadires de platja i s’asseuen alguns amics amb mi, allà no passa absolutament res. És molt diferent. I això reforça aquesta idea de comunitat. També crec que, d’alguna manera, aquí l’art és més elitista.
En quin sentit?
En el sentit que veig més galeries, més museus, amb més projectes impulsats per la Generalitat, mentre que allà la proposta artística és molt diferent. També és cert que jo tinc molt més públic allà, perquè és una ciutat molt més gran. Ja m’estic restringint d’alguna manera a què creguin que vaig només al públic LGBT, i això no és cert. Jo venc obres d’artistes LGBT, no pel públic LGBT. Si és només una fulla, però l’ha pintat algú queer, jo l’exposaré. I no tot són coses eròtiques o tracten sobre sexe o sexualitat.
I això la gent ho entén?
Hi ha moltes persones hetero que sí que ho entenen, però sempre hi ha aquest risc. I aquest risc és a tot arreu, també a Barcelona, perquè és una minoria. I hi ha estigma d’estar en espais que són específicament queer. El concepte de quiosc és universal, per això la problemàtica que tenen els mitjans de comunicació d’arreu, que deixen d’arribar al públic que arribaven abans, és universal. I això repercuteix directament en negocis que estan connectats als mitjans, com són els quioscs. En què queden aquests espais? Per això, per mi Banca Stardust és una proposta trencadora, perquè representa agafar els espais que tenen una gran memòria afectiva i donar-los una nova vida una mica diferent. Qui no té records de petit en un quiosc? Ja sigui per anar a buscar el diari com per anar a comprar els cromos. Per això també venc productes de tabaqueria, perquè allà és molt típic que ho tinguin als quioscs. I a poc a poc m’acosto a coses de tota la vida. Jo allà també soc un punt d’informació, perquè soc un estranger que parla un accent concret i que pot donar les indicacions de carrers, hospitals… Per mi és important ser aquesta figura també. I que les velles passin pel lloc dels maricons, les lesbianes i les trans preguntin per indicacions i no es quedin boges, també és important.
És una altra manera de fer política, com comentaves abans.
I més tenint en compte que l’alcalde de Sao Paulo és molt conservador. El quiosc, com a establiment, s’ha de mantenir. I crec que el que faig, per molt que no sigui una difusió d’informació, és una difusió cultural, d’actualitat… Hi ha moltes coses que connecto amb el quiosc tradicional, però també té aquest punt de reivindicació dels espais públics per a la gent queer.
Et pots guanyar la vida amb el quiosc?
Estic aconseguint que el negoci avanci des d’una inversió inicial de zero, òbviament amb les dificultats d’estar al Brasil i guanyar en reals, que és molt fotut. Jo aconsegueixo salvar-me. I amb el poc que em poden ajudar des d’aquí m’ajuda molt. Però és la realitat que visc ara. Estic lluitant per tenir una vida millor, però estic molt enfocat en el projecte i en fer-lo créixer. I ara estic creixent molt. Comença a ser un espai molt reconegut, les persones que ho segueixen estant molt compromeses, estic fent un contingut molt enfocat a donar l’exposició correcta per als artistes, i la recepció és molt bona. Ara creix tant que ja no puc sol, per això he incorporat una sòcia, que és una artista del quiosc amb qui vaig establir amistat. En un moment en què havia de treure’m les castanyes del foc, ella va aparèixer com un àngel diví no binarie sapatona [no binària i lesbiana en brasiler], em va oferir la possibilitat de portar-ho junts, i va ser fantàstic. Allà vaig veure la possibilitat de créixer. Ara ja és un espai en què molts DJ emergents volen venir a fer coses allà, i els artistes ho reconeixen.
És bonic veure que tot l’esforç ha donat els seus fruits.
És molt bonic. I més perquè jo vaig amb molts complexos, que sempre els he tingut. I mai hauria volgut tenir un negoci. La meva mare en tenia un, i jo tenia clar que no ho voldria per mi. No volia emprendre, però vaig veure la situació en què estava, on si no em quedava amb el projecte que havia iniciat la meva exparella, es quedaria en no res. I és un projecte tan identitari meu que ho vaig veure clar. M’ho vaig prendre com un repte personal. Crec que hi ha molta autenticitat. Al final, jo també m’entenc com a persona, i això es trasllada d’una forma molt bonica al quiosc. També veig que moltes persones comencen a sortir de l’armari. El noi amb qui estic fent els esdeveniments [a les fires], que és qui m’ajuda a muntar-los, jo el vaig conèixer abans que fes la transició, just quan acaba d’obrir la Banca. I mentre anàvem col·laborant, un dia em va dir que volia que li parlés com a noi, i va ser fantàstic. I jo mateix estic trobant moltes més capes de la meva identitat. No m’esperava que m’afectés a mi de la manera que ho ha fet, de la gent que estic coneixent i com m’estic relacionant.
En quin sentit?
Jo aquí tenia una cosa molt enquistada dins meu en el fet de ser una persona prima, jove… No em sentia bé amb el meu cos. I allà vaig veure la gent abraçant la feminitat d’una forma molt extrema, sent elles mateixes. Em vaig veure amb la responsabilitat de, si estic portant aquest espai, he de predicar amb l’exemple.
Sents que la feminitat en homes està més mal vista a Catalunya?
Potser sí. Jo mai he explorat tant en aquest sentit aquí, per tant, no he sentit tant les mirades com allà, però és complicat. Crec que hi ha una identitat molt pròpia a Catalunya en els homes que està directament connectada amb la idea del macho. També crec que aquí hi ha una manera de viure la sexualitat i el gènere més fluida. No dic en cap cas que una sigui millor que l’altra, perquè a nivell cultural i identitari les persones són molt diferents. Potser, la cultura d’aquí, no et fa expressar de la mateixa manera que allà. I el mateix dins les regions d’allà, on tothom viu d’una manera molt única. Crec que a Catalunya tot està una mica més estipulat, endreçat. Potser sí que aquí, quan vestia amb roba de color rosa, la gent em deia que era molt guai, però això demostrava que desentonava, perquè els era estrany i per això m’ho deien. A Catalunya crec que és més discret tot en general.
