Alfred Bosch (Barcelona, 1961) és un apassionat de la història, i així ho deixa clar en cadascuna de les seves novel·les. L’exconseller d’Acció Exterior, Relacions Institucionals i Transparència durant el govern de Quim Torra, té una trajectòria llarga també com a escriptor, amb obres com La Trilogia 1714, Les set aromes del món, que li va valdre el premi Ramon Llull de novel·la de l’any 2004, o Inquisitio, guardonat amb el premi Prudenci Bertrana de l’any 2006, entre altres títols. Ara torna a les llibreries amb Escolta, Sefarad (Edicions 62, 2025), una novel·la històrica que ens trasllada, d’entrada, a l’època dels romans, per explicar la història de la comunitat jueva, des de la Tàrraco romana fins a la Barcelona de Jaume I. Una “aventura èpica” amb traïcions, persecucions, amors prohibits i fugides inesperades. En aquesta entrevista amb El Món, Bosch reflexiona sobre la tolerància -o intolerància- entre religions que ha marcat la història, el passat del judaisme i la importància dels mites per enfortir la cultura i la nació.
Per quin motiu va decidir escriure un llibre sobre els sefardites?
Doncs ho recordo perfectament, perquè un dia jo estava mirant llistes de víctimes del camp de concentració d’Auschwitz, que estan separats per origen. Per exemple, tots els jueus que els nazis van deportar des de Grècia quan la van ocupar, sobretot de Tessalònica… Allà vaig començar a veure molts cognoms catalans. Molts castellans, que això no em va sorprendre perquè és evident que hi havia molts sefardites que venien de la Península, però després alguns que eren clarament catalans, com Vidal o Cresques. I també els llocs, com Barcelona o Barceló, Tàrraco o Tarragó… I vaig pensar que aquí hi havia una èpica fenomenal. Vaig estar remenant més informació i vaig comprovar que era cert. És la història d’una gent que va arribar al que avui és Catalunya durant l’època dels romans, generalment a través de Tàrraco, que és on comença la novel·la, i que són expulsats amb els Reis Catòlics. Gent que durant més de mil anys han estat presents i són molt importants.
La novel·la, com la història, comença a Tàrraco, però va canviant de ciutat a mesura que passen els segles.
Jo volia retratar diferents ciutats, però sobretot diferents èpoques. I clar, a vegades he hagut de fer salts de 300 anys [riu], però crec que ho he intentat resoldre d’una manera una mica original, perquè la història l’explica un llibre. L’explica una Hagadà, que és un llibre sobre la mateixa epopeia dels jueus, que sobretot es fa servir per Pasqua, que és una celebració festiva i alegre, perquè és quan els sefardites s’escapen de les urpes del faraó. Celebren el moment en què el senyor els allibera. És una història, una llegenda, fins i tot, molt rica i entretinguda. I que a més a més, com que no és un llibre canònic com la Bíblia, la Torà o el Talmud, per exemple, com que no és un llibre setciències, és un llibre [l’Hagadà] on permeten fer il·lustracions, molta filigrana, i sobretot moltes figures. Acaba sent un llibre ideal per a nens, però també per a gent que no està instruïda.
I és un llibre que evoluciona.
Exacte, primer és un rotlle, després passa a un còdex, és a dir, enquadernat… Després passa a pergamí, posteriorment a paper i finalment s’acabarà imprimint. És un protagonista viu que explica la novel·la i, també, com va evolucionant la gent amb l’època. El que passa, també, és que hi ha moltes coses que no sabem. Què passava a Tàrraco fa 2.000 anys? Doncs no ho podem saber. No sabem ni on vivien. Sabem on era el call mil anys després, però tan enrere en el temps hi ha moltes coses que no podem saber. D’altres que sí, però. Per exemple, sabem, perquè està escrit i ens ha arribat, que hi va haver el martiri de Sant Fructuós, que era el bisbe de Tàrraco en el moment en què hi havia la persecució dels cristians, i que està explicat fil per randa com el porten a les arenes i el cremen. Jo he aprofitat aquesta història, que és coneguda, per introduir-hi jueus. A més, en aquella època, jueus i cristians es confonen força, per això també és interessant veure com es van separant fins al punt de ser irreconciliables.
Precisament, un dels temes que més s’aprofundeixen en la novel·la és la intolerància entre religions, i com s’intenten destruir unes a altres. Una intolerància que, dos mil anys després, encara existeix.
Perquè la religió no deixa de ser un discurs sobre la veritat, a través de la fe. I, per tant, no és la com en la ciència, on tu pots estar d’acord o no amb una hipòtesi però després hi ha un procés científic que experimenta i demostra, o rebat, qualsevol tesi, que és la base del procediment científic. En el cas de la religió, això no és així. Tu tens una fe per il·luminació divina, i afirmes que allò és veritable. Com que ve de la fe, fas que no es pugui rebatre. Tothom és portador de la seva veritat, i la fe fa que qui la professa de forma autèntica, intensament, no accepta la fe diferent de l’altre. Perquè allò és una veritat, per dir-ho d’alguna manera, revelada.
Però també hi pot haver tolerància entre religions per molt que les ‘veritats’ que es defensen no siguin les mateixes.
De fet, durant la majoria del temps, al llarg de la història, les diferents religions que han conviscut sobre un territori s’han tolerat. Això no vol dir que no hi hagués estira-i-arronses i malfiances, com en tants col·lectius humans. Però és cert que hi va haver moments d’explosions fortes i altament letals. Això és el que passa en els pogroms del XIV, i després tots aquells anys tan turbulents que culminen en l’expulsió. Tot per part dels Reis Catòlics, per exemple. Per exemple, a la novel·la retrato alguna de les disputes que es van produir, com la disputa de Barcelona en temps del Jaume I, ja cap al final [de la novel·la], amb el protagonista principal, que és Bonastruc ça Porta, que era un jueu de Girona, cabalista, místic. Ell exposava les seves raons, i els teòlegs i frares cristians les seves. I Jaume I s’ho mirava [riu], perquè probablement ell va ser el rei que més es va interessar pel judaisme.
En quin sentit?
A part dels diners que els demanava als prestadors, que això li permetia fer campanyes, ell realment tenia molt d’interès per aquesta part dels seus súbdits. Entre altres coses perquè, a diferència de la majoria dels cristians, que eren súbdits d’un senyor, d’un bisbe, abans que del rei, els jueus no. Aquests eren súbdits directes del rei, eren com la seva propietat. I, per tant, evidentment, els impostos anaven directes del rei, el call jueu era del rei, i ell se’n sentia també responsable i propietari.
Les disputes, però, no només eren per part dels cristians, sinó que també es produïen entre les altres religions.
Exacte, n’hi havia hagut, també, entre jueus i musulmans. I hi havia hagut algun episodi d’intolerància jueva a altres indrets. Per exemple, a l’Israel històric, però també amb l’actual, on els palestins serien els sefardites de l’època. Això són cicles i cap religió té la virtut de la comprensió i la tolerància permanent. Ni tan sols l’ateisme, que per mi és una altra fe. L’agnosticisme, potser, més o menys, però perquè no sap, i per tant no et barallaràs pel que no saps. Però això és molt nou, molt excepcional. Jo he retratat moments diferents en què els romans, amb les seves creences, castiguen els altres. Sobretot aquells que no admeten la divinitat dels emperadors. Després, els cristians, els visigots, que són cristians arrians, conquereixen els que ja s’han cristianitzat, però que són catòlics, i aquí hi ha un altre enfrontament. I en el mateix quadre hi ha els jueus. Al principi, els visigots arrians i els jueus s’entenen prou bé, però al final els reis gots s’acaben convertint al catolicisme, perquè és la religió majoritària i els és avantatjós.
És aquí on, curiosament, comença la repressió cap als jueus. Fins al punt que, quan entren els àrabs a la Península, molts jueus els obren les portes de les ciutats, perquè per ells són els alliberadors del jou catòlic. I, al cap d’uns anys, són els musulmans qui van contra els cristians, però també els jueus. Llavors hi ha una fugida massa de jueus cap a Toledo o cap a Barcelona, per exemple. És l’època daurada dels jueus catalans, que coincideix també amb l’època daurada de les Hagadàs medievals. En aquella època, de la mateixa manera que fan uns mapamundis increïbles, com l’Atles Català d’en Cresques, es fan unes Hagadàs que són d’una bellesa excepcional, i que poden valdre el mateix que una casa.
Encara es conserven?
Actualment, d’aquestes Hagadàs medievals catalanes se’n conserven, més o menys, una dotzena arreu del món. A Catalunya només en queda una, que és la de Poblet, però no és la més espectacular. I les altres estan escampades pel món, perquè els jueus, bàsicament, la pàtria la tenien als llibres, i quan els expulsaven, canviaven de territori però no de llibres. Se’ls emportaven sota el braç.
Abans comentava que la història és cíclica, i que a l’Europa occidental l’agnosticisme ha guanyat pes. Creu, però, que pot haver-hi un ressorgiment de la fe?
Jo, ara mateix, a l’Europa occidental no ho veig. Sí que ho veig a les Amèriques, tant nord com sud, als països islàmics, per descomptat, i a l’Àfrica. A l’Àsia no m’atreveixo a dir-ho. Però hi ha una part important, no sé si majoritària, de la humanitat que ara mateix es mou en termes religiosos. I els grans conflictes que hi ha al món avui en dia tornen a estar relacionats amb enfrontaments religiosos. Això no vol dir que la religió porti a la guerra, no dic això, però sí que la condició humana vincula amb freqüència les dues coses. La fe i les batusses. Perquè també és útil com a bandera, té aquesta llavor d’intolerància que serveix per fotre’s hòsties. Durant un temps va semblar que això quedaria substituït per les grans ideologies, el comunisme, el feixisme, l’anarquisme… Però avui en dia jo crec que les ideologies polítiques, per molt que ens molestin, no estan associades als grans conflictes bèl·lics. En canvi, curiosament, les religions tornen a estar-hi vinculades. Vivim en un món que sembla que té tirada a relacionar els déus amb les hòsties, consagrades o no [riu].
En la novel·la hi apareixen personatges històrics, però també hi ha elements ficcionats. Com s’entrellaça la història amb la ficció?
Tot allò que sembla increïble i és gros, és veritat. I tot allò que passa per quotidià, per creïble, segurament és inventat. I això té una lògica. Quan fas ficció, una de les coses que més et preocupa és que sigui versemblant. O sigui que la gent no et digui, però quina barrabassada, això no s’ho creu ningú. Per tant, coses molt bèsties, almenys jo quan escric, tinc tendència a no inventar-me-les. M’invento coses que la gent acceptaria sense problema, que sigui una ficció versemblant, perquè jo no faig fantasia, sinó que faig aventura i ficció.
És a dir, per posar un exemple, que el gran interès de Jaume I pel judaisme no és un fet ficcionat.
Jaume I estava interessat, molt interessat pel món jueu. Això no vol dir que estigués a punt de convertir-s’hi, no vol dir això, però sí que hi tenia un gran interès. Jo dic que era un personatge volàtil i frívol, i això està demostradíssim. Amb la seva manera de governar, la manera de relacionar-se amb la gent, amb les dones oficials i les que no… Els fills. Fot un imperi, i el parteix amb trossets… [riu]. És un personatge que tendeix cap a la volatilitat i la frivolitat. Llavors, és més que creïble que flirtegés amb la idea que potser es faria això, sobretot quan estava al llit amb una jueva. També va flirtejar amb la idea de ser un integrista ultracatòlic. Fins i tot va començar una croada, tot i que quan va arribar a la cantonada ja se’n va tornar cap a Barcelona [riu]. Jo he arribat a la conclusió que aquest personatge era molt capriciós. Que trenca una mica la imatge aquella que tenim, però és que era un guerrer, a qui, a més, li agradava matar. Jaume I és una persona a qui li importa un rave el que pensin d’ell, i que li importa un rave la correcció política, com altres monarques que hem conegut que van a la seva bola, que fan el que els dona la gana…
Qui seria el Jaume I de la nostra època?
[Riu] Ja t’he donat una pista! No diré noms que encara em massacraran… Però mira, et diré Lluís XIV, que és un personatge que es fot en guerres, en embolics, que fa Versalles… És un boig absolutista. Jaume I hi té algunes similituds. A part, és orfe. I crec que, per entendre la psicologia del personatge, crec que hem de recordar que és un nen abandonat de ben petit, i que va estar sota la custòdia dels templers, que eren monjos guerrers. I això ja ens podem imaginar l’ambient en què va créixer. Crec que, d’alguna manera, tota la seva vida se la pren com una revenja contra els traumes infantils.
Considera que s’ha mitificat en excés la figura de Jaume I?
Crec que, com tants altres personatges llegendaris, el tenim mitificat. Però el tenim molt menys mitificat que altres cultures amb els seus personatges.
Com per exemple?
Els Reis Catòlics, sobretot Isabel la Catòlica. Tot i que no surt a la novel·la, ella i Ferran són els responsables finals de l’expulsió de la comunitat sefardita, i ens l’han presentat com una persona molt poderosa. Que segurament ho era, més que el marit, però també ens la presenten com una persona que feia anar a Ferran com si fos un calçasses, i això tampoc és cert, perquè en aquella època era impensable que les coses anessin així. També la presenten com una persona molt intel·ligent, però realment era una fanàtica religiosa. Si grates una mica, també veus que era una persona amb certa tirada per la gelosia extrema, i això està tipificat psicològicament. Com de fet va tenir també una de les seves descendents, la Joana, anomenada la Boja, i la seva mare també, que va acabar tancada en un convent. Devia haver-hi un gen en aquella família que feia que fossin tremendament desconfiades, insegures, possessives… Crec que la feina de mitificació que ha fet el nacionalisme espanyol d’Isabel la Catòlica és tan bèstia, que ni que agafem la figura de Jaume I, la sumem a la de tots els reis junts i intentem promocionar-los més, mai arribarem a aquest nivell. Crec que de Jaume I n’hem fet una mitificació modesta.
I és important mitificar les nostres llegendes?
En certa manera és recomanable, perquè els mites són el que fa bons llibres, fa bones pel·lícules… És el que arriba a la massa de gent. Després ja hi haurà els historiadors que s’encarregaran de centrar les coses, però jo crec que els mites formen part indissociable de l’orgull de pertànyer a una comunitat. Els catalans no hem tingut la capacitat de fabricar tantes llegendes com altres cultures. Els reis d’aquestes operacions són, evidentment, els anglosaxons, tant els nord-americans com els britànics. Ens han construït uns mites que a més els arrosseguem tots. Qui no coneix Lincoln, Washington, o la reina Victòria? Cada dia apareixen dues o tres pel·lícules sobre cadascun d’aquests [riu]. Nosaltres, no arribarem mai a aquest nivell. Per tant, dins d’aquesta feina mitificadora modesta que podem fer nosaltres, jo crec que, si volem existir com a nació, és del tot recomanable que una certa feina de mitificació la fem. Que tinguem els nostres mites.
Hi ha, d’alguna manera, por entre els catalans a mitificar figures del passat?
Més que por hi ha complex. És un complex d’autoodi, que ens fa destruir els nostres mites. Jo, quan ensenyava història, sempre els deia: ‘Primer, que desmitifiquin els grossos, que es carreguin els seus mites, i llavors ja anirem nosaltres al darrere’. Quan vegi que s’estan carregant el mite d’Isabel la Catòlica, que estan intentant desmuntar un altre personatge inqüestionable, com Carles V o Felip II, llavors ja diré que nosaltres podem anar-hi al darrere. En canvi, crec que ho hem fet a la inversa. Hem anat a desmitificar els nostres, i la historiografia catalana és un esforç brutal per desmitificar, mentre que els nostres veïns poderosos no ho han fet. Els francesos no ho han fet.
Com ens podem desacomplexar com a societat?
Crec que la sopa d’all ja s’ha inventat. Què fan els anglesos amb sèries com The Crown? O els americans? Doncs agafen els seus mites, els posen allà, se’n foten d’ells i els humanitzen. I això crida l’atenció. I ho fan, evidentment, a través de les eines més modernes i més massives que existeixen avui dia: les xarxes, a les plataformes, mitjans de comunicació. I els que fem llibres, també assumint la responsabilitat que ens pertoca, hem de fer cada cop més llibres, que poden ser molt profunds, i poden ser, si vols, fins i tot experimentals. Jo crec que, en aquest cas, ho és, perquè no crec que sigui gaire comú fer un llibre explicat per un llibre. Jo estic convençut que els llibres han de ser molt visuals, cinematogràfics… Que enganxin, i que enganxin per les vísceres. Jaume I era una persona de carn i ossos, retrata’l! I, ja que no estàs fent una tesi doctoral, et pots permetre el luxe d’inventar la persona que creus que era.
Fer-los atractius per al públic…
Presentar-los com el que segurament eren, humans molt complexos, amb les seves fortaleses i febleses, amb el seu coratge i la seva ridiculesa. Crec que és una recepta interessant per potenciar tot el que són els nostres referents i, de retruc, el que podria ser una cultura potent apel·lant als interessos i els instints de la població. A The Crown, els espectadors tenen la sensació d’estar parlant amb la reina d’Anglaterra com qui està parlant amb la tieta o amb la veïna del tercer. Doncs aquesta proximitat crec que motiva el lector més normal a llegir un llibre que, d’entrada, pot pensar que és un totxo. Jo, que he estat en política, crec que els grans moments sempre tenen moments ridículs. Les grans decisions sempre passen per casualitats, fins i tot, hilarants. Crec que plantejar la comunicació en termes emocionals fa arribar el missatge amb molta més força. El meu objectiu és entretenir amb històries que enganxin. Si això funciona, crec que fem un gran favor al que pot venir després, que és la creació d’una cultura compartida.
Com veu el futur de la creació cultural en català?
Vols dir a part de la desaparició? [riu]
Desapareixerà?
Tot desapareixerà. Un dia el planeta farà un pet. Jo no sé si encara hi haurà humans, probablement ja no, però que la humanitat desapareixerà és una evidència, perquè ens ho diu la ciència. Llavors, el tema no és si desapareixerà o no, sinó quan. I, per a mi, la qüestió és què estem fent nosaltres perquè no passi.
Desapareixerà a curt termini?
Si em dius que el català desapareixerà d’aquí a 1.500 anys, jo, sentint-ho molt, crec que avui dormiré [riu]. En canvi, si em diuen que en dues generacions [el català] està mort, si em diuen que jo ja n’estic veient l’agonia, però que els meus fills en veuran la mort, això m’inquieta molt. Per a mi, això és l’important. Ens ha caigut al damunt, i s’està consumant amb una rapidesa que, o bé reaccionem individualment i col·lectivament, o bé ens ho trobarem. És a dir, estem fent el que cal si volem que la llengua catalana, la cultura catalana, els referents comuns catalans, tot l’univers català desaparegui. Si no ho volem, hauríem de fer altres coses que no estem fent.
Som a temps de revertir la situació, o ja és massa tard?
No soc futuròleg, però el que sí que sé és que ho hem de fer. Si volem tenir alguna possibilitat, ho hem de fer. Hem de tenir una cultura atractiva i forta, hem d’utilitzar els referents contemporanis, les eines més innovadores que ens ha donat la tecnologia. Hem d’utilitzar les xarxes, fer servir les plataformes, les tècniques narratives més modernes, la que utilitzen els que tenen èxit. Crec que hem de fer una segona Renaixença.
Creu que hi ha la força social perquè aquest canvi es produeixi?
Jo crec que hi ha moviments, sobretot amb gent jove. Hi ha coses molt bones, molt dinàmiques, en l’àmbit musical, per exemple. Que a la gent més gran ens agradi o no és un altre tema, però mouen molta gent jove. I hi ha gent del País Valencià o de les Illes que està molt bé! Hi ha signes de dinamisme. Després, evidentment, hem de comptar amb els immigrants, perquè si són el 25% o el 30% de la població, i d’entrada els margines, doncs perds moltes possibilitats de guanyar. El que has de fer és incorporar aquesta gent a l’univers català. Això és el que has de fer. Que és molt difícil, que molts no volen, ja ho sé. Però n’hi ha que sí. Jo ara soc voluntari per la llengua, fem aquestes parelles lingüístiques, i hi ha més gent que vol aprendre català que no pas gent que li donen plaça o que troba parella lingüística. Hi ha més interès que els recursos que hi estem posant. El dia que em diguin que tenim uns recursos de l’hòstia, que oferim classes a tot arreu, però no ve ningú, aquell dia començaré a pensar que l’esperança, al final, potser també es perd.
Però encara no l’ha perdut.
Hi ha brots verds per a l’esperança? Jo crec que hi són. Ara bé, són prou forts per evitar que anem cap a l’extinció? Jo no ho crec. Crec que haurien de ser més forts, i que depèn de tots nosaltres. Tots hem de ser voluntaris per la llengua. I la sopa d’all ja està inventada. Com es va salvar el català? Perquè la societat civil s’hi va posar durant l’època de la Renaixença, i després en una altra renaixença, que crec que hauríem de tenir molt present perquè és més propera, que és durant el franquisme. Jo recordo que quan era petit el català s’estava perdent, que el nivell d’espanyolització era molt alt. I cap al final del franquisme, les iniciatives cíviques, clandestines o no tant, i el canvi que es va fer en qüestió d’anys, mesos o fins i tot dies. És a dir, imaginem-nos tot un sistema educatiu que passa de ser franquista, de tenir fotos del Franco i José Antonio penjades a la paret amb una creu al mig, amb escoles que feien pudor, i passem a un sistema completament nou, que segurament ara ja s’ha fet gran i necessitaria una mica de marxa [riu]. Però la revolució es va fer d’un any per l’altre. Milers de mestres que es van reciclar en un sistema íntegrament en català, amb immersió lingüística… Allà hi va haver un esforç bestial.
Cal, doncs, d’alguna manera, fer una mirada al passat i aprendre del que es va fer.
Aprendre, exacte, aprendre. Dels nostres pares i avis. A mi em sembla molt bé que reivindiquem accions polítiques, decisives, fermes. Que reivindiquem que es compleixin les lleis, i que si s’han de fer més lleis, se’n facin. Tot això em sembla molt bé. Però jo crec que ens equivocarem si fem només això. Si volem una nació, la nació ens implica a tots. Una nació com la catalana, que no té res garantit, ha de viure en un 1-O constant, un 2017 permanent. Ja sé que és molt cansat, però és això, o adeu-siau.
