Xavier Sardà entra a l’hotel on hem quedat -al costat de sa casa, que és on ens havia citat, però que se li ha omplert en el darrer moment de gent- com Juli Cèsar a la Gàl·lia victa. Es dirigeix tot d’una a la persona que hi ha al taulell i li demana on podem deixar-nos caure. Quan se n’anirà, una hora més tard, hi torna i li demana una targeta. Ix ben pagat, amb la targeta, i me la passa. Sardà camina pel món entre l’estupefacció, l’espectacle i la seguretat. Quan parla titubeja, riu molt i es perd. Volia ser periodista, però va anar a parar de rebot i retop a la ràdio, on un dia va traure de dins el senyor Casamajor, un exercici de ventrilòquia que el va fer famós. “Sí, soc un ventríloc”, confirma convençut. Allò va ser el principi, perquè després, sense el senyor Casamajor, Xavier Sardà va anar a la televisió i la va rebentar. El seu Crónicas Marcianas a Tele 5 va arrasar, amb audiències que només havien estat possibles quan únicament hi havia TVE -una i dues- i que mai més seran vistes. Mars attack! Un dia en va dir prou, va plegar del plató, va arribar a casa sense mirar arrere i només va consultar les audiències dos dies després per comprovar que el seu públic, sense ell, no buscava un altre xou i se n’anava directament al llit. Xavier Sardà sentencia que ha cremat totes les toxines creatives i que amb un parell de tertúlies setmanals al cau d’Ana Rosa Quintana ja en té prou. Ell, potser sí; els que vetlaven la pantalla amb les seues cròniques, no.
Vostè va escriure un llibre, fa temps, sobre els seus primers anys. Merda d’infància, en va voler dir. No hi cap afegir gaire cosa més. En aquella merda d’infància no recorde que fera cap referència a una vocació matinera pel món de la ràdio…
No, molt poc, tens raó. Però alguna cosa en devia dir, no? Aquell llibre acaba quan moria el meu pare, després va morir el meu germà… No sé si…
Li ho dic perquè quan he entrevistat altres animals radiofònics quasi tots ells tenen una tirada per la ràdio molt primerenca. Una adhesió que els va agafar de ben petits.
No. Jo des de sisè de Batxillerat -potser des de cinquè o des de quart- volia ser periodista. Però entenia que ser periodista era escriure als diaris. I així vaig començar. [Somriu]. Jo vaig escriure a tots els que anaven tancant: Catalunya express, Tele/eXpres, El Noticiero Universal, Mundo Diario, de Sebastián Auger…
Els anava tancant vostè?
Sí. Els tancava jo. Hi feia cròniques de concerts, no crítiques. M’agradava anar-hi i explicar què hi havia passat. N’hi havia, de concerts, pràcticament cada setmana a Barcelona. Arriba un moment l’any 76 en què el Joan Ramon Mainat -el meu ínclito concuñado- em diu que Ràdio Nacional obria Ràdio Quatre -“una ràdio en català!”-, i jo no m’hi decidia. Ell m’hi va insistir: “Presenta’t a les proves, home, i aviam què!”. I sí, m’hi vaig presentar i hi vaig entrar. Però allà feia feines administratives. Exclusivament burocràtiques. De mica en mica, el Mainat i l’Àngel Casas se’n van anar a Sant Cugat i jo hi vaig començar a fer programes musicals. I així. Anar fent.
Es va aprofitar de l’ajuda del seu cunyat en aquells primers moments?
Fins a un cert punt, sí. A partir de Ràdio Nacional la cosa va anar prenent una altra dimensió, gràcies a una cosa molt genuïnament radiofònica, que és el senyor Casamajor. Jo ja feia de senyor Casamajor des de ben petit a casa. “Estoy cansado…”. El meu pare hi reia molt. “¿De qué está cansado, señor Casamajor?“Demasiado sexo. Mi esposa me empotra contra la nevera””. [Sardà canvia de to i fa d’ell per contestar-li]: “¡Va, cállese, hombre!”. La gent creia de debò que érem dos.
La gent? Jo mateix. Fins que no m’ho van dir sempre em pensava que allà hi havia el senyor Sardà i el senyor Casamajor.
Sí, sí. La gent creia que allà hi havia un iaio o algú fent el iaio, però no l’identificaven amb mi.
Com va passar vostè de fer periodisme seriós al xou radiofònic?
Periodisme seriós? No, home, no. Jo feia cròniques de concerts! Això no era periodisme seriós! De concert en concert, allà a Badalona, he, he…
El senyor Casamajor apareix per primera vegada al programa La bisagra?
Sí. A La bisagra, de Ràdio Nacional.
Vostè hi col·laborava i de sobte allà un dia apareix la bèstia…
Jo feia el meu programa, al migdia, la desconnexió de Ràdio Nacional, i feia el senyor Casamajor en els programes d’altre. No m’atrevia a fer-lo al meu. Al final així ho vaig fer i allò va ser la pera.
No es van estranyar que vostè arribara amb aquella criatura?
Nooo. Ja em coneixien de fer el burro. Però em recordo que quan vaig anar a fer Crònicas Marcianas n’hi havia que deien. “Un tio tan seriós en la ràdio i ara se’n va a substituir Pepe Navarro!”. No sabien que jo era un ventríloc! En la parella jo feia el paper del pallasso seriós. Tota la vida.
L’august…
Sí. L’august i el clown de tota la vida. Un dia li vaig preguntar al senyor Casamajor: “¿Qué le ha parecido la entrevista con el ministro?”. I em va contestar: “Un poco aburridita, sí. Puede ser que sí. Yo pienso, he!”. “¡Ah! ¿Se ha aburrido en la entrevista?”. “Un poquito”. “Pero si usted ha intervenido. ¿Sabe qué? Ahí fuera está la máquina de café. Se va usted a la máquina de café, que sempre hay gente, y usted charla con ellos”. “¿Quieres que me vaya?”. “Sí. Si se aburre aquí, salga, hombre, salga”. Marededéu! Totes les cadenes SER de tot Espanya se’m van tirar a sobre: “Però què fas, home, com l’has fet fora!”.
Tota aquella experiència entre el to seriós i l’humorístic el va portar cap a la televisió.
Arribo a la televisió perquè el Mainat i el l’Enric Lloberas em van dir: “Escolta, has de fer Juego de niños”. Jo ja havia guanyat un premi Ondas a la ràdio -interessant, per cert, el primer, dels tres que tinc- i no volia fer tele. Els ho repetia: “Jo no vull fer tele, no vull fer tele”. La meua germana, la Rosa, i el Josep Maria Mainat en feien, de tele. I jo els deia que jo no serviria per fer-ne. M’ho van dir un any i m’ho van tornar a dir al següent: “Has de fer Juego de niños”. I finalment vaig dir que sí. Ara acaba de morir el guionista Miquel Obiols. Per començar a fer tele era el millor del món. Em van caviar el decorat, m’hi van posar aquelles butaques del Xavier Mariscal… Brutal!
En aquell moment vostè combinava ràdio i televisió: Juego de niños, Olé tus vídeos, Betes i films… Quan va deixar del tot la ràdio per passar-se exclusivament a la televisió, no li va saber greu?
És clar! Però tornem al mateix punt. El subdirector general de Tele 5, Mikel Lejarza, el mateix Joan Ramon Mainat, els trincos em deien: “Has de fer-ho, no hi haurà una altra oportunitat com aquesta, que el Pepe Navarro s’ho deixi…”. Navarro només havia fet dos anys de televisió a Telecinco i llavors el va fitxar Antena 3. Vaig començar dient que no, com sempre, Però tot d’una algú del meu equip va tenir una idea, un nom: “I Crónicas Marcianas?”. Només va dir això. I jo vaig pensar: “Hòstia! Ja no hi haurà una ciutat de fons. Hi haurà la Terra i nosaltres serem marcians!”. La novel·la de Ray Bradbury. “Serem marcians!”. I allò ja era una diferència. Una gran diferència.
Per un detall tan simple?
Sí! Llavors vaig dir que sí. Ja està! M’hi estaven insistint de feia setmanes. Hi ha dos membres del meu equip que s’ho disputen. Un dels dos va ser, però ara no recordo clarament qui va ser. I va ser…. uf!
Per tant, vostè no és animal de ràdio com puga ser-ho Luis del Olmo o Jordi Basté. Vostè era a la ràdio, però més aviat és un animal de la comunicació, de l’espectacle.
Sí. Llavors va ser la tele. I la tele va anar funcionant.
Uf! I tant! Després hi tornem. Ara se l’escolta, la ràdio?
Sí.
Aquestes fórmules que vostè feia servir, mig seriosament mig en broma, hi han perviscut.
Toni Clapés! Excel·lent. És aquest univers. Ell és l’august, el pallasso seriós, i s’envolta d’una colla divertida. Ell i jo vam treballar junts, a la ràdio, amb l’Andreu Buenafuente. El Clapés era amb el Buenafuente. Ahir el vaig anar a veure, fent el Don Juan. El Tenorio. Amb la seva dona. Un espectacle. No te’l perdis! Val la pena. De debò.
Alguna vegada li ha dit al Clapés: “Escolta, quina ràdio tan bona esteu fent!”?
Home! I tant!
Però, per contra, quan ell ha fet televisió no li ha acabat de funcionar. Per què?
No li ha acabat de funcionar, no. Mira, no ho sé. No tinc olfacte, jo. A mi quan em demanen criteri, no ho sé… No en sé, no soc un teòric. És una química determinada, la que et fa funcionar a la tele, que no té res a veure amb la ràdio. La tens o no la tens.
A partir del moment en què abandona la ràdio ja no la troba a faltar?
No. No, no, no.
Però ara l’escolta? Escolta Jordi Basté i Ricard Ustrell, segueix la seua batalla permanent?
El Basté, sí.
I l’Ustrell?
És que jo… RAC1, la tinc més a mà. La tinc prop de casa [Riu]. Jo hi havia anat molt, però és que és aquí mateix. [Riu més].
Si la té tan a prop i hi havia anat tant, per què ara no els proposa un programa?
Perquè no. En primer lloc, perquè no m’ho ofereixen i després perquè jo… Escolta, cada edat té el seu què.
Ara ja no faria de senyor Casamajor.
No. Bé, no ho sé. Potser sí que el recuperaria si fes ràdio. Però jo ara gaudeixo anant a Madrid el dilluns. Faig a la tarda Ana Rosa Quintana. M’hi quedo a dormir. L’endemà hi torno i me’n torno cap a Barcelona.
Això és seriós…
Noooo. Ana Rosa no fa política pràcticament. Hi ha molt tema, moltes altres coses…
Se l’ha acabat menjant el personatge? El personatge Sardà s’ha cruspit Xavier Sardà? Mentre parlem vostè no ha deixat de fer gestos, de tenir tics… Sempre ha estat igual o això se li ha quedat de quan feia televisió?
No. Jo crec que sempre he segut igual. Emfàtic. Tot això és meu des de sempre.
Des de petit?
Sí. És que a casa tots fèiem el burro. Hi havia la Rosa, que ja feia teatre quan jo era un nen. Em portava a mi i al meu germà petit els caps de setmana al teatre, perquè ma mare es va morir quan jo tenia set anys i, d’avis, no en vaig conèixer cap. Jo tenia el germà petit i els tres grans. El Fede i el Santi, que encara hi són, i la Rosa.
El Fede i el Santi, a la seua manera, també eren artistes. Cada vegada que he vist el Fede, quan arriba ell sorprèn els congregats amb un nou joc de mans, un joc de cartes…
Sempre. Som una família de comediants. [Riem tots dos]. Estem rient, eh?! Més val que riem.
Per què Crónicas marcianas es va convertir en un fenomen tan fort? N’era vostè qui en portava el pes?
Sí. Jo n’era el director. Vaig emportar-me a la televisió tot el meu equip de la ràdio. El primer any vaig treballar com un desgraciat. Els cinc dies laborables de la setmana. El segon any vam poder descansar el divendres. Jo tenia fama de ser un tio dur, pesat, però, a la que es pot tenir oxigen, fiuuuu. No ets dur perquè sí, perquè t’agradi putejar, no, no, no. I allò es va disparar. A partir del tercer any fèiem una audiència inanalitzable. També en els moments de la publicitat. Jo crec que la gent s’adormia i d’allà no es movia. [Riu]. No, allò era inaudit. La gent anava a dormir més tard, eh!, pel Crónicas, que acabava a les dues de la matinada.
I aquesta galeria de monstres que va anar aplegant? Boris Izaguirre, Manuel Fuentes, el Pare Apel·les…
Hòstia! Això no són monstres, eh!
Monstres de la tele, de l’espectacle…
Ah! És que hi havia friquis també. [Riu].
Ben barrejats. No sé on situar el pare Apel·les…
A mi m’apassionava perquè l’Església s’emprenyava amb el pare Apel·les, perquè deia el que pensaven tots i ho dosificava. Ell era ortodox. S’emprenyava molt, l’Església catòlica. El Boris va ser un fenomen. Això sí que era cosa del Joan Ramon Mainat, que em va dir que l’havia de conèixer. Jo al principi deia: “Hòstia! No sé què fer-ne! Marededéu!”.
El Mainat en sabia molt, de tele i de xous? Qui dirigia més, ell o vostè?
Dirigia jo, que muntava cada programa. I ell… Quan se li torçava un ull, tot d’una… Mira, a Moros y cristianos, que va ser abans i que no hem d’oblidar, jo allà deia: “Però que m’heu portat?”. Anava durant el moment de la publicitat i els demanava què m’havien portat. “Aquests friquis i aquesta gent!”. El pare Apel·les, per exemple, el vaig conèixer allà. Al Mainat se li havia torçat un ull i em deia: “Però si és collonut, això”. I jo: “És Friquilàndia!”. Moros y cristianos ja va ser un èxit i un deixar-te portar pels esdeveniments. I Crónicas va ser uuuuuf.
Crónicas li va marcar la vida.
Sí. Van ser vuit anys, eh! Em va marcar la vida positivament. [Li pregunta a Mireia Comas, la fotògrafa]. “Perdona, quan hem fet la foto al carrer què deia aquella senyora que ha passat? Sardà! Eh, Sardà!”. Encara m’ho diuen.
Si vostès ajuntaven una audiència altíssima que podia superar la tercera part dels televidents, em sembla que el reconeixeran durant uns quants anys… Fins a quin punt això l’ha condicionat?
Ser conegut?
Sí. Més encara, ser el rei de la nit.
El rei? Bé, en aquell moment, sí. Però, aviam, un no és el rei si el seu temperament, la seva manera de ser, són uns altres. Tu no pots ser el rei si has de fer un programa cada dia. Et dius a tu mateix: “Ja ho seré demà!”. Perquè les possibilitats que es giri la truita, que les audiències canviïn, són molt altes. No et sents allò dient: “Oooooh! Com soc!”. Però mai, eh! A Ràdio Nacional vaig fer pujar els matins; a la SER, la tarda. Jo era a Bilbao, al teatre Arriaga petat de gent i fent el programa. Quan vaig acabar-lo li vaig dir a la directora: “Me voy a marchar”. “Ostras! Què?!”. “Sí, me voy a Tele 5”. Va tenir un disgust de l’hòstia. Però bé, allò anava així.
Li preguntava si allò el va marcar perquè no sé si hi va haver un Xavier Sardà anterior a Crónicas marcianas i un Xavier Sardà posterior a aquell fenomen.
No t’ho puc dir, això. Jo vaig poder fer Crónicas marcianas perquè havia fet tanta i tanta ràdio abans. Si no, tu comences a fer un programa de televisió com aquell i és molt probable que pateixis molt i que no te n’acabes de sortir. Crónicas marcianas era com un xou de ràdio a la tele. Perquè ens entenguem. Per tant, no va ser tan diferent de fer. Després de fer tantes hores diàries de ràdio… L’única cosa que em matava era l’horari. Jo podia matinar a l’hora que fos. Tant me feia. M’era igual. Jo, el Pepe Navarro, no el veia. M’havia adormit sempre. Un dia havia vist que començava, però prou…
Es va fer ric?
Sí.
Li pagaven molt bé.
Molt. Sí. Avui dia ningú cobra això ja. No ho sé, eh, però en general han baixat els sous. I han baixat els sous també del que jo pagava -no jo, la productora-. Jo fitxava només mig equip amb la meva societat. I pagaven als col·laboradors molt bé.
Què podia arribar a cobrar un col·laborador estrela al Crónicas?
No me’n recordo, però ells deien que hi havia un abans i un després del Crónicas.
Vostè sí que se’n recorda i m’està enredrant.
No, no, no… De debò.
Mil euros per programa?
Mil euros? No sé si n’hi havia ja [Riu].
Sí, en les darreres temporades, sí.
En tot cas, calés. Calés, sí.
I per tant, quan vostè se’n va cansar, es va poder permetre el luxe de deixar-ho córrer.
Sí. També és cert que va morir el Mainat. Etcètera.
La mort de Joan Ramon Mainat va ser determinant perquè vostè ho deixara?
Jo estava molt cansat ja. És que, clar, anar a dormir… que un programa s’acabi a les dues de la matinada…
L’audiència, en aquell cas, no era una pressió afegida.
No. Però hi ha un abans i un després… Jo fitxo el Carlos Latre perquè me’l trobo en la presentació d’un llibre a la FNAC. Em va venir un paio, un xaval jove, que em comença a fer tots els personatges del programa. No sabia què dir-li. Em va dir que treballa a la ràdio. Era el Carlos Latre. Hi va haver un abans i un després de Gran Hermano i d’Operación Triunfo. Latre imitava tots els concursants. Els imitava a tots! La gent, quan venien allà… buaaa. Allò era el gran xou!
Gran Hermano i Operación Triunfo no van decantar el programa excessivament cap a la bretolada? No el van fer massa petard?
Eeeeeeeh. Això és molt relatiu. Perquè després, en els darrers anys -quan va haver-hi un moment angoixant perquè vam haver de fer fora uns quants col·laboradors i de quedar-nos els essencials-, no havíem de fer gaire el burro perquè funcionés. Era més l’ambient. El Latre, el Boris… tota aquesta colla… La visió del món segons Boris. Encara ara m’ha trucat fa un moment parlant-me del Trump, i encara és fascinant la visió que té aquest home del món. El Latre és un monstre que va triomfant per ahí. Tanta gent per allà… El Martí Galindo!
Degué ser molt dur l’endemà d’haver-se acomiadat viure sense tot allò i tota aquella gent…
Mira, jo estava encantat de la vida. Llavors vaig mirar les audiències d’aquella primera nit i la meva no s’havia repartit entre els altres programes. Se’n va anar a dormir després d’haver estat putejats vuit anys, sí.
Quan Truman Capote va publicar A sang freda va patir una baixada dramàtica. Mai va tornar a escriure una altra novel·la semblant. Allò el va exhaurir…
Capote esperava si els executaven o no per publicar-la.
I tant. La novel·la tenia un sentit o un altre abans o després de l’execució. [Riu]. Si vol en parlem, però jo ho deia per la sensació que va sentir l’escriptor. “Jo estava acabat”, va comentar. Vostè després de Crónicas marcianas estava acabat? Ja havia donat tot el podia donar i ja havia arribat allà on podia arribar?
Déu-n’hi-do! I escolta, ara tinc seixanta-sis anys i la jubilació activa, la que et convé a tu també.
Jo no he guanyat tant com vostè. A mi el que em convé és no jubilar-me.
No ho entens. Si això no t’afecta. Pots cobrar mitjà pensió i treballar. Quina edat tens tu?
Seixanta-tres. Encara no em toca. Si em paguen mitja pensió, hauré de buscar moltes coses interessants perquè valga la pena. Vostè en fa, de coses interessants? Està content de la seua vida ara?
Sí.
No li agradaria fer una cosa important a la ràdio. El cant de cigne professional?
Tinc totes les toxines creatives que et pugues imaginar treballades i fetes. He fet dues veus, he fet trenta mil coses. És que… ja està.
I ara què espera? La mort?
Nooo. Vaig a l’Ana Rosa Quintana el dilluns i el dimarts, ja l’hi he dit.
Però això no és res.
I m’estic a casa meva, amb tres filles. Estic envoltat de quatre dones meravelloses. La meva dona i tres filles.
Però això és terrible!
[Riu]. Noooo. Terrible seria un nano que li agradés el futbol. A les dones els agrada menys el futbol. I a més, entre elles s’entenen. No, no. És fascinant. Tenen trenta anys, vint-i-set i vint-i-sis.
I viuen amb vostès?
Només una.
Encara sort. Ho torne a intentar. I vostè ja no aspira a pegar la darrera cuejada?
No! Que no, que no.
Jordi Basté diu que ell, com Rafaela Aparicio, vol morir a l’escenari. Davant el micro, en el seu cas.
Sí, sí, molt bé. A mi això no m’interessa. El Basté és una màquina de… Si li agafa una grip de dos dies, es desespera. Es pensa que ja no hi tornarà. [Riu]. Ho dic afectuosament, això, eh!
D’acord. Però, per contra, bé que es queixa vostè que en els darrers anys no li han donat un programa a TV3.
No en els darrers anys. Jo a TV3 vaig fer Tot per l’audiència i Betes i films fa molts anys. Però allò era una altra època.
Això era els anys noranta…
Aviam. Un dia tu i jo vam proposar un programa a TV3. I ens van enviar a passeig.
A fer la mà, i jo ja m’entenc. Però encara fa poc, quan el va entrevistar Ricard Ustrell a Col·lapse, vostè encara hi insistia. En què quedem?
No. Només ho constato, perquè resulta inversemblant… Durant el procés era impossible que jo tragués el nas a TV3. Si m’haguessin donat un programa, s’hauria armat la marimorena. Ho sostinc. I tu també, ara que em mires i et rius.
Ara aniré jo a TVE i ja ho veurem. Acabem. No troba a faltar el senyor Casamajor?
Si és aquí, home.
És això.
És això [fa Sardà amb veu de Casamajor]. I miri, la veu del senyor Casamajor és així [molt baixeta]. Amb micro se l’entén perfectament, però en una taula, amb altra gent, no se’l sent.
Passi-ho bé, senyor Casamajor.
