Al passeig de Gràcia de Barcelona, en un edifici sòlid i privilegiat, hi ha les oficines i la redacció del Grup Flaix, una empresa d’èxit, amb dues emissores musicals que fan forat entre la gent jove de fa tres dècades. L’1 de novembre Ràdio Flaixbac farà trenta anys. FlaixFM i Ràdio FlaixBac són com els vells bolígrafs BIC taronja o cristall. Dos traços i un estil. El local és de propietat i l’empresa és solvent, en un ecosistema, el català, carregat de punyetes i precarietats. El grup va nàixer a la Vall d’Aran i es va anar escampant en doble direcció, de nord a sud. Fa trenta anys.
Al gran local del passeig de Gràcia hi ha, de tant en tant, però més del que diu, Carles Cuní, que fa temps va comprar les accions de què es va despendre Miquel Calçada, el seu soci des del primer moment. Tots dos havien cavalcat junts des que Calçada va tenir l’ocurrència de demanar als propietaris de Baqueira/Beret que els cediren l’explotació de l’emissora de ràdio de l’estació d’esquí. Ara no es parlen.
Carles és germà petit de Josep Cuní, dos noms per a la història radiofònica de Catalunya, i es va fer conegut i celebrat presentant el programa La nit dels ignorants a Catalunya Ràdio durant nou anys. Un llarg camí amb roses constatables i poques espines, malgrat que ell comença i acaba l’entrevista remarcant que això seu no és fruit de la vocació; que, a la ràdio, només ha buscat sempre guanyar-s’hi la vida. Carles té uns ulls blaus furons i un somriure permanent i trapella. El propietari del Grup Flaix no delata precarietats ni està per punyetes.
Què és per a vostè la ràdio?
Una manera de guanyar-me la vida.
Senzillament?
Senzillament.
No li desperta cap adhesió, cap passió, cap vici afegit?
No he tingut mai una relació passional amb el mitjà. Hi he mantingut sempre una relació estrictament professional. A diferència d’altres companys apassionats…
Molts. Tots els que he entrevistat en aquesta sèrie.
Escolta, si hi mantenen aquest tipus de relació, millor per a ells o pitjor per a ells, no ho sé. En el meu cas, de veritat, sempre ho he vist com un modus vivendi. Tota la vida.
I això que s’hi va estrenar de ben jovenet…
Vaig començar-hi de ben jovenet, sí, a Ràdio Terrassa…
Devia portar calça curta encara.
Any 81. Amb vint anyets. No, calla, amb dinou. Però allò no va ser vocacional. Jo estudiava periodisme a l’Autònoma i…
Per què?
Bona pregunta. Doncs, tampoc no ho vaig saber mai ben bé…
Quina determinació!
Segurament perquè tenia una visió perversa o mitificada de la professió. De tota manera, en primer lloc, va ser per descarte. Mai he segut de ciències. Per tant, havia de ser de lletres. Dins les lletres, la literatura, el dret, totes aquestes coses, no em cridaven gens l’atenció, i em va semblar que allò del periodisme podria ser divertit. I ja ho he dit, tenia una visió molt esbiaixada dels corresponsals del guerra. Em pensava que allò que a mi m’agradaria seria voltar pel món explicant els conflictes a la gent. Vaig apuntar-me a periodisme per aquesta visió diguem-ne mitificada de la professió. Quan vaig començar a estudiar la carrera vaig començar també a treballar en premsa escrita, que és el que sempre havia pensat que havia de fer. Probablement també -i això no sé si hauria d’anar al psiquiatre o una altra cosa d’aquestes-, perquè, com que ja hi havia un precedent a la meva família, que és el meu germà gran i que s’hi ha dedicat des de molt més jove que jo i, a més, ens portem molts anys, la ràdio a casa formava part del mobiliari. Potser per això el mitjà mai m’havia cridat gaire l’atenció, perquè ja hi havia un de la família que s’hi dedicava.
Jo estava estudiant primer de periodisme a l’Autònoma i feia pràctiques en diferents diaris. En aquella època vaig començar a El Noticiero Universal, a Europa Press, a la corresponsalia del Maresme, a El Correo Catalán, fent de corresponsal al meu poble, Tiana, a Montgat, el Masnou, Alella, Teià… Aquell estiu el meu germà gran havia anat a dinar amb el director de Ràdio Terrassa, emissora de la Cadena Ser, i li va dir que buscaven un periodista per fer la substitució estival als informatius. Hi vaig anar, però per fer-hi de periodista i prou. No per fer de locutor, ni de realitzador, ni de presentador. En aquella època encara tu redactaves les notícies i les llegia un locutor professional. Llavors em vaig preguntar que qui llegiria millor allò que jo havia escrit que jo mateix. Em van ensenyar la tècnica del locutor i vaig acabar llegint les meves pròpies notícies.
Ara escolta la ràdio?
Ara escolto la ràdio? Sí.
Quines emissores?
Soc oient de ràdio al cotxe. De sempre. De jovenet, a casa, si la ràdio estava posada, era perquè l’havia engegada ma mare o qui fos. Mai he segut oient de ràdio a casa meva. Ni a la feina. Ara pujo al cotxe i per defecte la primera cosa que faig és posar Catalunya Informació per saber què ha passat. A partir d’aquesta emissora començo un periple per les convencionals. El Basté o l’Ustrell, qualsevol dels altres programes del matí… Depèn de l’hora del dia, escolto unes emissores o n’escolto d’altres, en funció una mica també dels programes que facin.
Ah! No s’escolta les seues emissores…
Les meves emissores les escolto poc.
Perdone, però quin desastre de propietari.
És possible que sigui un desastre de propietari. [Riu]. Això no t’ho negaré, però ja em sé el que fem a casa, perquè em passo moltes hores aquí i, per tant, per defecte ja sé el que fem. El que no sé és què fa la competència. Per tant, si escolto emissores musicals, és per saber què fan els altres, no què fem nosaltres.
Quina és la competència? RAC105, per exemple?
No. La competència són Los 40 Principales. És el nostre principal competidor i ho ha segut sempre. Darrerament, sí, RAC105 està treballant per ser la nostra competència, però, per la raó que sigui, no tenim aquesta relació de tu a tu, perquè els estudis d’audiència encara ens primen a nosaltres per sobre d’ells.
El cotxe salvarà la ràdio?
Jo crec que sí. Cada vegada més.
El desafiament que afronta la seua empresa és molt bèstia. La gent jove no escolta -o escolta poc- la ràdio convencional en el suport de tota la vida.
És exactament així, però, per contra, mentre condueixes no pots fer res més. Això ens salva. Aquesta necessitat fa que la ràdio sigui atractiva. Pots fer altres coses mentre escoltes, i això no t’ho permeten ni les televisions ni els dispositius mòbils.
Fan estudis detallats d’audiència per saber quina fauna els escolta?
Sí. home, clar. L’EGM és l’estudi que regeix al sector de la radiodifusió a Espanya.
L’EGM defineix tots els detalls dels entrevistats?
Sí. El problema que tenim en aquests moments al sector és que l’EGM és un molt bon estudi qualitatiu, però un mal estudi quantitatiu. És a dir, en números globals és possible que hi hagi un marge d’error important. En aquest sentit, són molts més interessants els Comscore i els estudis que fan, per exemple, aquells que se centren en la gent que es connecta a Internet, a les xarxes socials o coses d’aquestes. Què passa? Que, per culpa de les IPs, els estudis d’Internet no permeten saber ni el sexe ni l’edat ni la classe social del qui escolta la ràdio per xarxa. En canvi, l’EGM, com que és resposta presencial o telefònica, et permet saber si són homes, si són dones, si són grans, si són més joves… Crec que en el futur, d’una manera o una altra, s’hauran d’acabar fusionant aquests sistemes per tenir un estudi complet de l’audiència. Un estudi que ens en doni una realitat quantitativa i una altra de qualitativa.
Quin mena de criatures escolten FlaixFM o Ràdio Flaixbac?
Segons aquests estudis d’audiència, Flaix i Faixblac tenen públics diferents, perquè són opcions diferents.
Després en parlem, si vol.
No. T’explico ara quines són les característiques que les defineixen, perquè són molt fàcils. Només és el tipus de música. És a dir, Flaixbac és una emissora de pop-rock de les que s’anomenen mainstream, emissores tradicionals de música popular, mentre que Flaix és allò que es considera una emissora de nínxol, perquè està especialitzada en un tipus de música determinada. Hi ha emissores de jazz i n’hi ha de country, o de rock o d’oldies… En aquest cas Flaix és una emissora de reggaeton, que és la música urbana que la canalla d’ara ha triat com a referent. A partir d’aquí, Flaixbac és més femenina i Flaix és més masculina. La mitjana d’edat és pràcticament la mateixa a totes dues, perquè parlem d’un target que aniria dels quinze als trenta-cinc anys, més o menys… Flaixbac s’orienta més a les classes mitjanes, mitjanes-altes, i Flaix està més orientada a les classes mitjanes, mitjanes-baixes. Flaixbac té molta més presència al que seria la Catalunya de comarques i Flaix, a l’àrea metropolitana de Barcelona.
Veig que sí, que s’ho tenen ben apamat.
Home, per això ens gastem molts diners, perquè ens facin aquests estudis i ens donin aquesta informació.
Quin percentatge fan vostès de música en català en les dues emissores?
He! Aquí hi ha el que diu la llei i les exempcions que el Consell de l’Audiovisual de Catalunya hi pot fer…
I que ha fet.
I que ha fet des de l’any…
2007, amb Josep Maria Carbonell com a president.
Sí, 2007. I una altra cosa és el que nosaltres puguem fer, de més i de menys, al marge d’aquestes exempcions. La llei obliga a fer el 25 per cent almenys de música en català. En el cas de Flaixbac nosaltres tenim una exempció de la meitat; és a dir, tenim l’obligació de fer el 12’5 per cent en català. En el cas de Flaix, com que és una emissora de nínxol, l’exempció ens permet fer-ne el 2 per cent. En el cas de Flaixbac, en aquests moments -que són uns moments dolços pel que fa a la música en català-, estem molt per sobre. No només del 12 per cent. Del 12 i del 25. Flaixbac emet ara en català el entre el 30 i el 32 per cent de les cançons.
Però en el cas de la urbana, de Flaix, el 2 per cent és raquític.
És molt, tenint en compte que ens hem passat anys en què no es feia cap cançó en aquest tipus de música. Per exemple, en tots els anys en què nosaltres hem treballat amb la música diguem-ne electrònica, no n’hi havia; ningú en feia, aquí, a Catalunya. No hi havia cap disc que nosaltres poguéssim aprofitar. Ara, per exemple, sí que hi ha grups que comencen a fer música urbana. Els Figa Flawas, per exemple, en són un cas claríssim i nosaltres ens hem bolcat en un grup com aquest a tope. O, per exemple també, amb els Tyets vam aconseguir que hi hagués una versió electrònica de la cançó Coti x Coti, de manera que va sonar a Flaix en aquesta versió. Ja intentem que hi hagi presència d’aquest tipus de música en l’emissora més especialitzada.
Però vostè es preocupa molt pel català. No ha patit en tots aquests anys que els referents musicals en aquesta emissora eren en altres llengües?
Jo no he patit mai per diverses raons. Una cosa és la llengua vehicular del mitjà i una altra és la llengua de la música que nosaltres posem.
Tot és important, no?
Tot és important, sí, però el producte que nosaltres utilitzem per arribar a la gent és la música, i la llengua que nosaltres utilitzem per arribar a la gent és el català. Són dues coses diferents. Nosaltres hem parlat sempre en català, però no hem tingut una emissora de música en català.
Però millor si es combinen els dos elements, no?
Per què?
Perquè això et dona més cohesió, més coherència, més eficàcia…
Al contrari. Si hi ha un tipus de música que consumeix un tipus de població castellanoparlant a Catalunya i jo hi puc arribar en català a través d’aquesta música, crec que estic fent més feina pel país i per la llengua fent-ho d’aquesta manera que no inculcant-los un tipus de música que no els agradi o que no escoltin.
Això es pot convertir en una excusa per mantenir l’hegemonia del castellà en segons quins productes, sobretot destinats a la joventut.
No t’entenc.
Vull dir que la idea de projectar productes en castellà o en anglès pot acabar precisament per consolidar l’absència del català en aquests productes.
Vicent, hi ha una cosa que nosaltres sempre hem tingut molt clara. Nosaltres podem fer coses si ens escolta algú. Si no ens escolta ningú, per molt que fem, això no serveix de res. La primera prioritat que sempre hem tingut present en aquesta casa és tenir audiència. I no només per la influència, sinó també per la qüestió crematística. Al final tu saps perfectament que en un mitjà de comunicació com el nostre l’única fons d’ingressos és la publicitat. I la publicitat ve de manera quasi directa en funció dels orients que tens. Com més oients tinguem, més publicitat tindrem. Aquesta publicitat ens permet pagar la festa, m’entens? A partir d’aquí, si tens la gent, pots arribar a la gent. Si no tens la gent, ja pots inventar-te els discursos que vulguis, que no serveixen per a res.
No el preocupa que ara el Consell de l’Audiovisual estiga revisant les quotes i les exempcions de música en català als mitjans?
Sí, em preocupa perquè espero que, d’alguna manera… Aquí hi ha una baralla sempre entre la professionalitat dels que ens dediquem a aquest tipus de ràdio i la llei o la gent que l’administra. O les necessitats del país o els interessos de les discogràfiques o els dels promotors musicals… No obviem que els qui hi ha al darrere sempre d’aquestes històries és gent que té interessos econòmics…
No se n’amaguen gens.
Bé, doncs, a partir d’aquí, com més alta sigui la quota que m’imposen, menys capacitat tindrem de decidir professionalment el tipus de música que posem.
Complirien la instrucció d’augmentar aquestes quotes? Mai hi ha hagut cap sanció per aquest motiu…
Home, en principi la nostra voluntat és complir la llei, perquè per això som un mitjà de comunicació formal, seriós… i legal! Aquests mateixos que ens apliquen aquest tipus de normes i de lleis als legals no fan res en aquest país per intentar evitar la pirateria, que és un dels mals endèmics de la ràdio a Espanya i, per tant, a Catalunya. Quan de vegades se’ns compara la capacitat que té el CAC aquí, a Catalunya, amb el CAC francès, per exemple, la gent no es para a fer una reflexió necessària. El CAC francès no deixa de ser d’un estat que té la capacitat de legislar. El Parlament de Catalunya té unes capacitat moooolt limitades a l’hora de legislar segons quines coses. Quan a França el CAC va obligar les emissores de ràdios musicals a posar el 40 per cent de la programació en francès els va donar tota una sèrie de prebendes per compensar el risc que això els podia suposar tant a nivell d’audiència com publicitari. Una d’aquestes contrapartides va ser acabar amb la pirateria. Els van garantir que només podrien emetre els que tenen els títol habilitat per fer-ho. Això aquí ens donaria una seguretat jurídica que no tenim en aquest país. Una altra garantia va ser que van prohibir a una sèrie de marques, d’empreses, anunciar-se per televisió. Marques i empreses que tenen l’obligació només d’anunciar-se per la ràdio, com ara els grans centres comercials. Això dota la ràdio de més ingressos. A més, hi ha una regulació que afecta les emissores municipals -a França el fenomen no té la importància que té a Catalunya-, perquè la gent tingui molt clar que no hi ha competència deslleial entre emissores públiques i privades. Totes aquestes prebendes que dona el CAC francès aquí no hi són. Ens posen el 25 per cent en català i no poden fer res més perquè el CAC no té la capacitat de legislar sobre això…
Incapacitats pròpies i cròniques. Aquestes normes afecten Los 40 o les ràdios fórmula espanyoles se n’escapen per emetre fora de Catalunya?
Sí. A Catalunya, sí, perquè les freqüències que fan servir són catalanes i estan obligats a fer unes desconnexions on hi ha aquestes quotes.
Les compleixen?
Sí. En general, les compleixen. Almenys pel que fa al 12 per cent. Si les fixen al 25, no sé si tothom ho podrà complir o què passarà.
S’ha referit abans un parell de vegades a ingressos publicitaris. El Grup Flaix n’està ben servit? Se’n surten? Són rendibles?
La meva empresa encara és una empresa que dona beneficis a final d’any.
Uau!
Encara. També és veritat que aquest és un negoci que ha canviat molt aquests darrers anys. Ja no n’és tant, de negoci, com n’era abans, evidentment. L’arribada d’internet ha fet que molts dels diners comercials i publicitaris que abans venien a parar al sector tradicional -diaris, televisions, ràdios, publicitat exterior i tot això- ara també vagin a xarxes socials, a Youtube, a Spotify i altres sistemes de consum que són els que hi ha. Per tant, hi ha molt menys diners, els mitjans som els mateixos o més, i hi ha molt menys a repartir entre tots.
L’algoritme de Google és l’enemic?
[Esbufega].
Pot multiplicar l’audiència de qualsevol tram dels seus programes per cent.
Sí, però l’audiència en català no me la multiplicarà per aquesta xifra arreu del món. En aquest sentit, crec que tenim un problema. En aquest món global els que treballem en català estem en franca minoria. És una qüestió de volum, de números. Si hi ha deu milions de catalanoparlants al món…
Què més voldríem. Això diu la Generalitat. Vostè s’ho creu?
Faig una suma i…
Es creu les xifres oficials.
Mira, jo sempre he defensat que, almenys a nivell periodístic, el sistema català de comunicació no existeix. No he vist mai al llarg de la meva vida professional cap mitjà de comunicació que haja tingut presència a Mallorca, a València, a Andorra i a Catalunya. Això no ho ha aconseguit ningú. Cap diari ni cap revista. Bé, sí, hi ha El Temps, que potser és l’únic, una mica, en petitet.
Reprenguem el fil. Si al remat resulta que som cinc o sis milions de catalanoparlants reals i habituals, això és poca gent.
Sí. Al món d’internet, això és poca gent. Molt poca gent. I això condiciona.
Tornem al seu recorregut professional. Després de Ràdio Terrassa, el 1983 entra a Catalunya, treballa en diferents programes i el 1987 recala a La Nit dels ignorants. La idea de programa va ser seua?
La idea de La nit dels ignorants és meva, però està basada en un programa que s’havia fet abans a Ràdio Barcelona i que es deia Solos en la madrugada, i que havia presentat precisament el meu germà gran, el Josep Cuní. Amb una diferència important, Solos en la madrugada era un programa al qual la gent trucava per fer preguntes de coses que no sabia i el repte era que l’equip del programa hi havia de trobar la resposta. Com que nosaltres no teníem pressupost per tenir un equip que tingués la capacitat d’obtenir la resposta, ens vam inventar l’opció -aquesta és la meva aportació- que fossin els mateixos oients els que responguessin aquelles preguntes que sabien als que no les sabien.
“Bona nit, Badalona, el nom”. El van acusar de ser massa fred, distant, asèptic en les intervencions. Però també li van reconèixer que el programa feia “molta companyia”…
Miri, no ho sé…
Per què era tan fred?
Era tan fred perquè m’ho exigia el guió. Així de clar. Allò era un personatge i el personatge havia de ser així.
Perquè vostè no és així.
Jo crec que no soc així. Això ho heu de dir els que em coneixeu. Crec que no en soc gens, de fred. Més aviat, al contrari. Però allà ho havia de ser per molts motius.
També hi havia els seus silencis. Ni un murmuri d’aprovació o de presència mentre l’oient llançava la pregunta o proposava la resposta…
Mira, això dels silencis… Jo tenia clar que feia ràdio. Hi ha un problema. Però això ja són qüestions diguem-ne… Ara potser entrarem en massa detalls, però li serviran com a explicació per entendre’n el perquè. La nit dels ignorants és un programa radiofònic. Per tant, estem fent ràdio. Però, per fer ràdio en aquesta mena de programes, els oients han de trucar per telèfon. No té res a veure una conversa telefònica amb una conversa radiofònica. Quan vostè i jo ens truquem per telèfon jo puc anar fent sorollets -bé, mmmm, ehem-, per saber que encara soc allà. Si jo faig això per antena, la gent escolta una conversa telefònica, no un programa de ràdio.
Aha!
Per tant, vaig tenir claríssim que una de les coses que havia de considerar sagrades és que quan la gent trucava per telèfon jo no podia actuar com si mantingués una conversa telefònica. Aquest silenci que es creava n’era l’efecte. Evidentment, l’altre, com que sí que parlava per telèfon, tenia la sensació de no saber si jo encara hi era, si allò s’havia acabat o continuava, si s’havia tallat o no…
Exacte.
I això feia que fos l’oient qui anara dient de tant en tant: “Que em sent, que m’escolta?
La fredor… Es va emocionar vostè cap vegada amb alguna intervenció?
Nnnnnno… No ho recordo, no ho recordo. Però, en tot cas, escolti, tornem allà mateix, jo anava allà, feia la meva feina, feia el meu paper, independentment que jo fos d’una manera o d’una altra. I a més, hi havia una altra cosa que era molt important, Vicent. Escolta’m, jo treballava en una empresa pública i això ho tenia claríssim. Allò era una ràdio pública. I com que era una ràdio pública, jo no podia tenir una interlocució amb l’oient que arribés a un moment en què jo el pogués, per dir-ho d’alguna manera, ni tallar, ni replicar, ni insultar. Si hagués segut una ràdio privada, potser la meva actitud hauria sigut diferent. Però, com que era una ràdio pública, i la persona que hi participava no deixava de ser un contribuent, la meva manera de defensar-me era intentar guanyar per esgotament. És a dir, que arribés un moment en què l’altre digués tot el que havia de dir i jo deixés que acabés o que s’esbravés. Això més que no pas replicar-li o actuar d’alguna manera. Si això feia companyia o no? Escolti, la ràdio de nit sempre en fa.
Va començar el 1987 i ho va deixar el 1996.
Nou anys.
Per què se’n va anar?
Per diverses raons.
Li van proposar un canvi d’horari, de dotze a dues de la matinada.
Aquella va ser la gota que va fer vessar el got. Però al final hi va haver un tema de discrepàncies amb la direcció de l’empresa en aquell moment. I jo vaig considerar que després de nou anys… A més, jo veia que la fórmula per a mi ja estava esgotada.
Qui dirigia en aquell moment Catalunya Ràdio?
Joan Maria Clavaguera. Jo tenia clar que la fórmula per a mi estava molt esgotada. Tot allò se m’havia fet molt repetitiu, molt repetitiu. Aquelles preguntes que probablement no m’emocionaven però que el primer any, el segon o el tercer, em provocaven curiositat, em divertien, em feien somriure, al final sempre eren les mateixes, que s’anaven repetint. En el meu cas, aquell era un programa que va morir d’èxit. Probablement, hauria d’haver durat cinc, sis, set anys, i el vam allargar de manera artificial perquè interessava a Catalunya Ràdio i a mi, també, perquè era la meva feina, i ja està.
Però encara es fa!
Encara es fa, sí, i escolti…
Vostè se l’escolta ara?
Alguna vegada, si vaig a aquelles hores de la matinada cap a casa, cosa que ja no passa sovint, sí. Em fa gràcia sentir Xavier Solà.
I què sent quan l’escolta fent de vostè?
Escolti, crec que el Xavier, que és una persona que ho fa molt bé, se l’ha portat al seu terreny i ell ha sigut capaç de fer-ne una versió molt diferent de la que fèiem nosaltres. Entre altres coses, perquè quan fèiem nosaltres aquest programa tampoc no hi havia internet. Crec que ara és més un programa que està pensat per als cors solitaris i nosaltres en aquella època teníem l’esperança de fer un programa que arribés a tot tipus de públic, que fos majoritari, independentment de les soledats. Vam tenir molt d’èxit amb els estudiants, per exemple. Teníem molt d’èxit -i això a mi particularment no m’agrada gens- el divendres a la nit…
Per què? Per què no li agradava tenir èxit el divendres a la nit?
Sempre vaig lluitar contra la direcció de Catalunya Ràdio per no fer el programa el divendres a la nit. Jo el volia fer el diumenge i no el divendres. Perquè considero que la gent té uns hàbits que canvien molt. A partir del divendres al migdia la gent fem un tipus de vida diferent. A mi em semblava que era molt més normal fer La nit dels ignorants el diumenge a la nit que no el divendres. No me’n vaig sortir amb Lluís Oliva ni amb Joan Maria Clavaguera. Totes aquestes diferències van portar-nos al final. La direcció de Catalunya Ràdio ja havia intentat que el programa s’acabés un any abans. Vam continuar un any més, però ja una miqueta a contracor i al cap d’un any ells van dir d’endarrerir-lo una hora i posar el Jordi Basté en aquella franja, fent el futbol per competir així amb José María García i José Ramón de la Morena. A mi em va semblar que Catalunya Ràdio precisament en aquell moment tenia la capacitat econòmica de poder competir amb els grans programes esportius de l’època de la ràdio espanyola. Això no era així quan jo vaig començar amb La nit dels ignorants, que va nàixer precisament perquè Catalunya Ràdio no podia fer un programa d’esports competitiu. Per tant, pensem: “Anem a buscar l’audiència femenina, perquè la masculina ja la tenen els esportius. Com que no podem anar a lluitar per la masculina, busquem la femenina”. La idea original de La nit dels ignorants era buscar les dones. Després va arribar a molt més públic perquè la fórmula va encaixar.
Les dones el buscaven a vostè, amb aquesta veu distant però atraient?
Ha, ha, ha! Era divertit. Hi havia una exposició pública amb el morb afegit que en aquell moment l’única possibilitat que tenien de veure’t era venir als estudis. Sense internet ni xarxes socials, jo era només una veu. I és veritat, el poder de la veu en aquest sentit fa que la gent s’acabi imaginant allò que vol. No allò que ets. Tothom ens acostumem a imaginar les coses que ens agraden, no les que no ens agraden. A partir d’aquí, és veritat, supose que les dones o els homes en aquell moment que d’això m’imaginaven alt, ros…
Té els ulls blaus… Però el buscaven o no el buscaven?
[Divertit]. Buscar… aaaah… Hi havia de tot. Formava part de l’encant d’aquella vida nocturna. [Riu].
El 2014, divuit anys més tard, vostè confessava que encara hi havia nits que somiava que feia tard al programa…
És veritat. I t’ho podria confessar igual el 2024. Avui mateix t’ho podria dir. Encara ho passo malament. Encara hi ha nits que somio que tinc una entrevista i no sé què preguntar, que arribo tard al programa patint per no sé què, que em quedo en blanc i no sé què dir. Encara ara em passa. Imagina’t quin fart de patir que ens fotíem.
Vostè no estava fet per a això!
Ja l’hi he dit des del principi! No soc vocacional. Això ha sigut una feina!
Ha parlat abans del seu germà i del psiquiatre. Mentre vostè treballava a la redacció i mentre feia La nit dels ignorants, el seu germà, Josep Cuní, manava molt a Catalunya Ràdio…
Va ser el meu cap durant molts anys, sí senyor. Ho vaig portar molt bé perquè jo soc un tio molt respectuós i, sobretot també, perquè amb el Josep hi ha una cosa que, independentment que siguem germans, per part meva hi ha una admiració professional molt important.
Si et baralles amb el teu germà a la feina, quan arriba el cap de setmana o coincidiu en un dinar familiar, la cosa pot ser molt aspra…
Vam fer un acord. Si ens barallàvem, en tot cas, a la feina, cosa que havia passat alguna vegada, no ho traslladàvem a casa.
I ho complien?
Ho vam complir. I encara ho complim ara rigorosament. [Colpeja la la taula martellejant cada síl·laba amb els artells]. El Josep i jo mai parlem de feina als dinars familiars. Mai. Si alguna vegada el Josep i jo hem hagut de parlar de feina, hem quedat fora de l’àmbit familiar, ens n’hem anat tots dos a dinar en un restaurant o hem fet una reunió al seu despatx o al meu, però mai, mai, hem barrejat les dues coses. Això ho vam tenir clar precisament per culpa de la relació que vam establir a partir del moment en què ell va ser el cap de programes de Catalunya Ràdio. Jo ja hi portava un any treballant quan el van anar a buscar a Ràdio Barcelona i el van fer cap de programes. En aquell moment la cap d’informatius, Eva Algarra, em va demanar que, si jo volia no dependre del Josep, em treien de programes i em passaven a informatius, i jo li vaig que no, que jo era un home de programes i que m’agradaven més els programes que no els informatius. Però és veritat, la relació, com que hi havia admiració professional, va ser més fàcil. Després amb altres directors això no m’ha passat. No hi va haver una admiració professional, i a mi em costa molt treballar amb gent que no admiri professionalment.
No ha tingut mai la temptació de tornar a treballar mai amb el seu germà?
No. Tots dos hem definit molt clarament el paper de cadascun. Ell ha continuat apostant per la part de programes, locutor i això, i jo de fa molts anys he apostat per la part de la gestió empresarial. Per això també quan em pregunten: “Has trobat a faltar el micro?”, dic que no. No l’he trobat a faltar. No era una cosa que fes perquè perquè m’agradés. M’entén? Jo la feia perquè em pagaven.
I el que fa ara li agrada? O només ho fa també per guanyar-se la vida?
Home, aaaaah, m’hi guanyo la vida? Sí. Si no, no ho faria. Agradar-me? Sí, em diverteix.
Qui va tenir la idea de fer una emissora de ràdio fórmula, vostè o Miquel Calçada?
La idea original original, la idea original, és del Miquel Calçada.
Vostès eren amics…
Sí. Vam entrar a treballar a Ràdio Terrassa junts i després vam anar junts a Catalunya Ràdio. Vam fer un recorregut professional plegats, en què érem companys de feina en diferents empreses. Però Flaix no neix d’avui per demà, del no res. Flaix té uns antecedents que comencen…
A la Vall d’Aran.
Exacte. Vam anar a demanar a Baqueira/Beret que ens llogués la freqüència que en aquells moments tenia en propietat a la Vall d’Aran per explotar-la nosaltres de manera professional. Allà va començar tot. Això, ho vam descobrir en un viatge que vam fer als Alps per a Catalunya Ràdio precisament. Perquè nosaltres fèiem uns viatges promocionals, en què portàvem gent a esquiar als Alps, que organitzava Catalunya Ràdio. En aquell viatge vam descobrir que hi havia gent que explotava freqüències de ràdio d’emissores d’esquí. I va ser el Miquel el que va dir: “Escolta, no trobaríem a Catalunya una estació d’esquí amb una emissora de ràdio i que els poguéssim demanar si la podem explotar professionalment?” I jo li vaig que sí, que n’hi havia una, Baqueira/Beret. I allà ens vam dir que sí.
Allò va anar fent-se gran, però, per créixer, vostès havien de rebre les concessions administratives que regulava la Generalitat. Com ho van aconseguir? Molta gent ho va intentar i no se’n va sortir.
És així, sí.
A què ho atribueix? A l’èxit professional dels primers passos? A la influència política? A la gràcia que tenien com a personatges públics?
Això darrer hi va ajudar, sí, però també crec que en aquell moment el CAC no existia, les concessions les donava directament el govern de la Generalitat, amb majoria absoluta de Convergència… El president Pujol en aquell moment va tenir una idea clara de com s’havia de reconfigurar el sistema mediàtic aquí a Catalunya en contraprestació al sistema mediàtic espanyol. Llavors el govern de la Generalitat va donar una sèrie de concessions a una sèrie de persones en un intent, crec jo, de contrarestar la presència de les grans cadenes espanyoles, la SER, la Cope… Van donar freqüències a Luis del Olmo, perquè muntés una ràdio a Catalunya en català, li’n van donar també a Justo Molinero, perquè muntés una ràdio en català… Enmig de tots aquests personatges -que, fixi’s, tots són mediàtics- hi érem nosaltres, que, a més, treballàvem a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.
Justo Molinero devia portar un taxi en aquell moment…
Justo Molinero havia començat amb emissions de ràdio pirates. Volia legalitzar la seva situació. El govern de Felipe González crec que l’hi va prometre i a l’hora de la veritat no ho va fer. Crec que, molt hàbilment, el govern del president Pujol, per portar cap aquí el seu públic, li va legalitzar allò que el govern del PSOE no havia volgut legalitzar.
No els van acusar mai, els de la competència o els aspirants a protegits, de criptoconvergents?
I tant. Ens deien “els nens mimats de Convergència”. Era una frase que feien servir en aquells moments. Això va ser així fins que va passar el contrari. Això va ser així fins que vam deixar de ser “els nens mimats de Convergència”, i els nens mimats de Convergència ho van ser els del grup Godó o els de Grupo Zeta o els de qualsevol dels altres grups que en aquell altre moment marcaven la connivència política que hi ha sempre en aquests casos. Perquè parlem, com vostè diu molt bé, de concessions administratives. De connivències amb el govern de torn o amb els que manen.
Se sent agraït al president Pujol per aquella decisió?
Infinitament.
Hi manté relació encara?
No. Ara fa molt de temps que no he tingut l’oportunitat de coincidir amb ell, però sí, estic infinitament agraït al president Pujol, perquè jo sé que allò va ser una aposta, no sé si personal, però, en tot cas, ell va ser el qui la va executar. Aquí estem 32 anys després.
Quanta gent treballa al Grup Flaix?
Una setantena.
És una empresa d’èxit. Per què es va barallar amb el seu soci?
Ha, ha, ha! La paraula barallar no sé si seria la pertinent…
La utilitze jo… Per què van trencar?
Escolti, vam trencar perquè… En tot cas, no dic res que no se sàpiga… Vam trencar perquè el Miquel va fer una reflexió vital i en un moment determinat ell va decidir que volia dedicar la seva vida a una causa política i no als mitjans de comunicació. Però no només a Flaix. Ni a Flaix, ni a TV3, ni a Catalunya Ràdio, ni a cap altre dels mitjans de comunicació. Ell va decidir deixar el seu modus vivendis durant molts anys, la seva vocació, per una altra vocació, que no sé si pretenia que també fos el seu modus vivendi, que era la política.
No li ha degut anar gaire bé o s’ha esfumat aquella vocació quan es va presentar al concurs per seleccionar el director de Catalunya Ràdio… Ha tornat als orígens.
Sí, sí. Em consta que s’hi va presentar i no va guanyar per raons que desconec.
No li ho ha explicat? Encara es relaciona amb ell?
No.
Per què?
Perquè la relació va arribar fins a on va arribar.
Allò no va acabar bé, per tant.
Sí, va acabar molt bé, va acabar a la notaria, on vam dur a terme el que havíem acordat, que era que jo li comprés la seva part del negoci. I aquí es va acabar la relació professional i també es va acabar la relació personal.
I ara ja no es parlen.
No. Parlar, no. No, no, no. No sé si la paraula és no parlar-nos. Ara senzillament no mantenim cap tipus de relació. Ni personal ni professional.
Molt bé. Quantes vegades, després d’allò, li han intentat comprar a vostè una part del negoci o una de les dues emissores?
[Deixa passar uns segons]. No li sabria dir quantes vegades.
Però bastants.
Algunes vegades.
Per què no ho ha acceptat?
Per què hauria de fer-ho?
Perquè té dues emissores i podria estar temptat de quedar-se’n una i aprofitar els beneficis de la venda de l’altra. Per viure bé…
Però és que jo visc bé.
És feliç ací? Vostè viu per treballar o treballa per viure?
Jo m’ho passo bé, jo em diverteixo, i, a més, em sento realitzat amb la feina que faig en aquestes empreses. Aquestes empreses a mi em donen unes satisfaccions importants des del punt de vista professional i personal. Les empreses donen encara beneficis… Per què hauria de vendre? És que no se m’acut. Deixi’m dir-l’hi d’una altra manera. Demà al matí no faria res amb els diners que em puguin donar per aquestes empreses que no pugui fer ara.
Algun d’aquestes compradors s’ha enfadat després amb vostè?
No.
Ningú?
No. He d’estar molt agraït perquè tothom ha sigut molt professional. I tinc una relació encara extraordinària amb moltes d’aquestes persones o grups que…
Ha dit “moltes”…
És lícit que això sigui així. Al final, escolti, jo faig servir una cosa que és un bé preuat, escàs -perquè, de freqüències de ràdio, a Catalunya hi ha les que hi ha-, i per tant, puc entendre que hi hagi interessos polítics, professionals o de qualsevol tipus…
Empresarials.
Empresarials. Sí, però sap què passa? Vicent, “empresarials”, a Catalunya, n’hi ha pocs. Empresarials de veritat, a Catalunya n’hi ha pocs.
Hi ha Mediapro.
Hi ha Mediapro [allargant les síl·labes]…
I Jaume Roures, que ara cavalca sol. Això és un interès empresarial…
No he parlat mai amb el Jaume de si l’interès era empresarial o de quin tipus era [Riu]. En tot cas, escolti, jo era molt amic del Jaume Roures, com vostè sap perfectament, i continuem sent molt amics.
Quants anys més es veu al davant de l’empresa?
[Esbufega]. No ho sé. No he fet càlculs. Faré 63 anys a l’octubre. Aviam, és que jo ja no porto el dia a dia de l’empresa tampoc. Escolti…
Sap què van respondre Jordi Basté i el seu germà Josep quan els vaig preguntar per la retirada?
Morir al peu del canó… En el meu cas, no. Jo faré una sortida lenta, gradual, però diària, per dir-ho d’alguna manera. Avui he vingut aquí dues hores perquè l’havia de veure a vostè. Però, si no vinc, no passa res.
Juga al golf?
No.
Millor. És molt vulgar.
No el veig com una alternativa a no venir aquí. Mentre pugui ser útil a la casa, ho intentaré fer. Però tinc molt clar que la vida no és això només. Per això, tal com hem començat l’entrevista, li diré que la meva relació amb la ràdio només ha sigut professional. M’han agradat molt altres coses i hi he dedicat molt de temps. Música i esport, m’entén? Però amb això no m’he guanyat la vida i amb la ràdio, sí
