Joan Armengol (Igualada, 1934) deixa lliscar el temps amarrat a una cadira de rodes dins una residència per a gent gran a l’Eixample de Barcelona. Quasi no es pot moure, però encara conserva una mirada inquieta i múrria, i una curiositat per tot el que passa que l’agita i el mou a preguntar-ho tot a tots els qui el visiten. Al darrere ha deixat una activitat professional que va enramar de milers d’entrevistes la ràdio i la televisió durant dècades. De Ràdio Igualada a Ràdio Barcelona o a Ràdio Nacional i TVE. Contemporani de Manuel del Arco, amb ell va compartir ofici i estil. Compatriota d’ones, també, dels mites Bobby Deglané i Joaquín Soler Serrano, davant els quals encara es trau el barret. Tots ells van escriure amb lletres d’or en un règim de pólvora, la dictadura del general Franco, que ell es va atrevir a entrevistar sense permisos ni reverències, però limitat per una realitat que el va fer submís en la mesura justa i necessària per no deixar de treballar. Armengol es va pujar al trapezi amb Pinito del Oro, va perseguir els Beatles i va interceptar a l’aeroport el president Nixon. Se li van acumular premis i reconeixements, però ara diu que tothom l’ha oblidat. Remuga, marmolador, i critica els seus companys de residència, perquè el confonen en les fotos amb Adolfo Suárez, que no saben qui és. Cada vegada que pot, introdueix en la conversa la falca que els noranta anys són l’infern. L’infern, senyor Armengol, és la mediocritat i la resignació. Ell no ho sap -o ho sap i, encara trapella, fa veure que no-, però als noranta, com als cinquanta de Jacques Brel, encara hi pot haver elegància i esperança.
M’acaba de dir quan he entrat per la porta “arriba el mestre”, però, de manera categòrica, el mestre vostè.
[Riu]. No. El mestre és vostè!
Ara no ens barallarem per això ni farem una competició de llepades, però el mestre és vostè. Mestre entrevistador.
Noooo! Ni pensar-ho. En aquest moment, als noranta anys [ho diu de manera emfàtica], no em considero ningú.
Almenys deu considerar-se una referència obligada al món de la ràdio.
Això sí. He fet tantes coses, que ara, si tornés a viure, voldria ser periodista com ho vaig decidir en aquell moment, però, per què setanta mil entrevistes? Amb vint mil n’hi havia prou. En sobren cinquanta mil. Al final de la meva existència m’ho miro tot… A banda, estimat, que la gent que està aquí amb mi no saben res de res. Tinc a l’habitació una fotografia meva amb Adolfo Suárez i amb Fidel Castro. Alguns dels residents de vegades venen a l’habitació pel que sigui i em diuen: “Ai!, escolti, està molt bé vostè aquí”, i assenyalen el Suárez. Òbviament, a part que va ser amic meu, jo no soc ell. [Riu]. Pel que fa al Fidel, algú lleugerament més preparat es pensa que és el Che Guevara.
Això ara pot passar amb la gent més jove i amb els més grans, que han perdut la memòria. No siga vostè tan dur amb la gent que campa per ací…
Benvolgut, la vellesa és una gran estafa. Ens haurien d’explicar què passa quan ets gran. Noranta anys! Cada nit quan em fico al llit penso: “Bé, l’última nit”. Al matí quan em desperto no dic un dia més o un dia menys, sinó que penso: “Què hi faig jo, aquí?”.
Un dia més de propina.
Una altra frustració d’ara. Jo abans quan parlava tenia una dicció boníssima. I això que quan vaig venir a Barcelona, procedent d’Igualada, on tenia el català com a llengua familiar, de relació, em van dir: “Ai!, vostè, amb aquest accent català…”. Després, quan va canviar la cosa, em deien: “És que vostè, amb aquest accent castellà…”. Per favor!
Li va costar aquest canvi d’accent obligat quan va començar?
No, perquè, a veure, a la ràdio, allà en els anys cinquanta, només es parlava castellà. Ara és a la inversa. Ara compro diaris -no vull esmentar-ne cap- i penso que potser hi ha massa català. A banda, l’anglès. En cada frase hi ha una paraula en anglès que desconec. Això va en contra de la gent gran. Què hi fa tant anglès, entre el català o el castellà?
Llengua franca del segle XXI. A part que la tecnologia, els oficis, les especialitzacions, tot es mou a l’entorn de l’anglès, que es d’on ens venen tots els nous conceptes…
Sí, d’acord, però potser no cal tant. Potser també és que no soc d’aquesta època. Dels mòbils i tot això. Encara que això sorprengui. El primer magnetòfon que vaig portar a Ràdio Igualada, on feia col·laboracions, pesava deu quilos! Vostè sap què era portar això?
Com portar una bombona de butà tot el sant dia.
He, he, he, sí, això. Buscava un taxi, hi pujava, amb aquell artefacte, veníem a Barcelona, tot era molt complicat amb aquell monstre. Ara porten un micròfon a la solapa que és un gravador. Em quedo parat!
Com era la ràdio d’aquell moment?
Tan diferent a l’actual! Sembla que sigui un altre país, un altre món, una altra informació… Llavors el que podíem preguntar era molt limitat. O ja hi anaven mentalitzats, perquè no es podia preguntar segons què en absolut. Recordo un dia que quan anava a fer una entrevista al Palace em vaig trobar al carrer el ministre Gregorio López Bravo. I em va dir: “Es que no dispongo de tiempo. ¿Dónde la querría hacer?”. Li vaig contestar que a prop, a Ràdio Barcelona, i em va dir: “Vamos”. Allà es van quedar de pedra. Allò era tot un esdeveniment. I ara, ja ho veu, els ministres estan… En fi, no ho sé, tot ha canviat tant…
Ha parlat de limitacions i autolimitacions. Hi havia la censura, primer amb lectura o supervisió prèvia obligada i després, arran de l’aprovació de la llei Fraga, amb fortes sancions posteriors. Les entrevistes que feia vostè, se les escoltava algú abans d’emetre-les?
No. Ara, també li he de dir que hi ha companys que han fet bromes que a mi no m’han agradat. Jo preguntava, per exemple, el motiu de la visita a la ciutat d’aquella persona. I em responien que havien de fer una xerrada a l’Ateneu Barcelonès, que havien vingut a veure el futbol o el que sigui. Això colava. A més, no sé si aquells senyors que ho supervisaven tot es dedicaven a escoltar la ràdio tot el dia…
És a dir, l’entrevista, prèviament, no passava per la direcció de la ràdio ni per censura.
No, no, no. Jo només vaig tenir problemes de, diguem-ne, limitació, quan va venir la selecció de futbol d’allò que llavors era la Unió Soviètica. Em van prevenir contra l’Aranya Negra, el porter, Lev Iaxin, que podia ser molt fort, perquè era la primera vegada que parlava a Espanya per a una emissora, però vaja, no va ser res…
No va tenir-ne més, de problemes?
Bé, sí, amb Josep Pla. Li vaig preguntar què li semblava que hi hagués un premi que portés el seu nom i em va contestar que allò eren “collonades de l’editor Vergés”. Clar, en aquell moment, “collonada” era un pecat, però, en fi, va passar sense passar res. A la ràdio es poden fer moltes coses…
I l’autocensura?
Home, és clar, sempre havia de tenir aquell control. Ara hi ha una emissora de ràdio que a Puigdemont li diu Puigdemònium. Jo mai ho he fet, això, de canviar el nom a algú. Llavors anàvem amb cura, sí, i segons què, jo ja no ho preguntava. Ara em ve a la memòria que llavors es deia que Pilar Primo de Rivera tenia no sé quines vinculacions amb el Hitler. Se’n deien moltes coses. Però jo era incapaç de preguntar-li: “Senyora, és veritat que vostè té relacions amb el Führer?”. Ja em cuidava de no fer-ho, a part que en tot aquell període hi havia molt poca cosa política. També és cert que els polítics tampoc sabien expressar-se. Recordo que, anys més tard, en el moment en què Televisió Espanyola em va encarregar fer entrevistes a polítics n’hi havia un -descansi en pau- amb qui aquell minut o dos que tenia per expressar la ideologia del seu partit es van fer eterns. Vam haver de gravar aquella resposta trenta vegades.
No s’expressava bé.
És que tot això era nou per a ells també.
Això devia ser l’any 76?
Sí. Quan comencen a arrancar els partits…
Vostè va fer de periodista durant vint-i-cinc anys de dictadura. Del 50 al 75…
Vaig començar abans. Això em va salvar a mi. Jo tenia una experiència que aquí era impossible. A Ràdio Joventut feia futbol, església, cementiri, tot… Cada any, per exemple, transmetia la Missa del Gall a Igualada. Quan vaig arribar a Barcelona em van demanar de fer-ho i m’era fàcil, perquè aquell tipus de transmissió, amb més o menys gent, és igual a tot arreu. Òbviament, em podien confiar coses perquè, si jo anava al Vaticà a entrevistar el Sant Pare, sabien que no el tutejaria…
Com vivia vostè el franquisme?
Bé, jo vivia en aquella època, soc d’una família més que humil, he passat moltes coses, he menjat de l’Auxili Social a Igualada… Em va tocar viure amb el que hi havia en aquell moment. Les emissores tipus Joventut tenien un pare i aquell pare et situava en el que havies de fer.
Mai es va sentir malament? Exercir la seua professió en una dictadura… Vostè entrevistava tanta gent…
Home, al mateix Franco!
Per exemple.
Ho he explicat més d’una vegada. Quan hi vaig tenir l’opció, ho vaig fer. Les preguntes obligades: “Què li sembla aquest acte? Com l’ha tractat la premsa catalana?”, etcètera. Tot, tot, tot, molt adequat al moment. Em tenien una certa confiança. Jo no feia la pregunta inoportuna. Havia tingut escola. Era un alumne de Manuel del Arco i vaig començar entrevistant-lo a ell mateix. Sent jo petit, va venir a Igualada i ja li vaig fer una entrevista. La guardo. I no li vaig fer preguntes no delicades o no pensades…
Però Del Arco era descarat, un punt impertinent…
Noooo. En tot cas, és cert que era molt Del Arco. Quan vaig arribar a Barcelona, vaig anar a parlar amb ell. Hi ha una cosa que cridava molt l’atenció i que jo no em creia, però que era certa. Ell escrivia el diàleg davant del personatge -tot això que vostè i jo estem fent ara ell ho escrivia allà mateix- i en acabar, se’l feia signar. En l’entrevista que em va fer a mi al final em va dir que després de tant de temps sempre l’havia tractat de vostè i que a partir d’aquell moment ja el podia tutejar. Jo li vaig contestar: “Gracias, Manolo”. I ell va rematar: “Pero sin faltar al respeto”. [Riu].
Quant duraven les entrevistes que feia vostè per la ràdio?
Tres minuts.
Molt curtes…
Sí, però és com es feien. I en feia tantes…
Quantes ha arribat a fer-ne en un dia?
El diumenge de resurrecció presentava davant el públic El món de l’espectacle. Un dia en vaig fer setanta de continuades. Vaig presentar trenta-tres edicions del Premi Nadal, totes menys una, que no em trobava bé. N’entrevistava el jurat, cinc; feia el guanyador, sis, i feia també els escriptors que hi havia per allà, set o vuit més. En un dia en podia fer cent.
No el recava que allò, tan ràpid, podia pecar de superficialitat?
Escolti, jo soc un addicte de l’entrevista. Jo només vivia per i per a l’entrevista. Ja he explicat alguna vegada què em va passar amb la meva vida personal. Quan van operar la meva filla d’apendicitis la vaig anar a veure. Entro a l’habitació on era i, més que parlar amb ella, em vaig posar a mirar la televisió. Per què? Perquè aquell dia estava de guàrdia i, a més, el Sant Pare venia de Montserrat a Barcelona amb un gran temporal d’aigua… Passa alguna cosa i… Jo estava amb la filla, però… Bé, hi ha hagut grans actors de teatre que han perdut un familiar i han mantingut la representació.
L’espectacle ha de continuar… Li ho han retret després això els seus fills?
Sí, no amb la raó al cent per cent, però sí… tampoc coneixen l’ofici. Jo era periodista…
Ja m’ha dit abans que haguera pogut fer-ne menys, que amb moltes menys entrevistes n’hi hauria hagut prou.
Sí, però això ho dic ara. [Somriu, burleta]. No sé, si pogués tornar enrere, què faria.
I la seua dona aguantava tot allò?
La mare dels meus fills… Ella estava vinculada a la professió. I sí, més que res perquè érem joves, perquè una persona gran, la feina del periodista… Una anècdota inèdita: premi Nadal de l’any 58. M’està buscant per Igualada el corresponsal d’EFE, que no trobava el senyor Josep Vidal Cadellans, que havia guanyat el premi i que vivia a la Rambla. Quan em va dir el número, vaig pensar: “No pot ser!”. Era el meu. No el trobàvem i en aquell moment surt del cine una noia de l’escala i li pregunto: “Escolta, com es diu el marit de la Conxita?”. Era al pis de sobre. Havia parlat amb ella moltes vegades, però amb ell no tenia tracte. Estava dormint. Va ser jo qui li vaig dir que havia guanyat el premi. Si en aquell moment no l’arribo a trobar, ja podia plegar de la professió.
Per què?
Perquè si l’endemà llegeixo els diaris i veig que aquell senyor és el del pis de dalt…
Vostè vivia en un pis diferent, d’una altra mena. Però parlàvem de la seua dona. Li aguantava l’addicció?
No ho sé… Sí. És que jo vivia per a allò. A mi em deien ves a aquell hotel, i jo cap allà. Escolta, que has de fer la Marlene Dietrich o la Lauren Bacall o la Joan Crawford… Els feia una certa gràcia que les entrevistés un periodista. No era com ara, que hi ha cinquanta suposats periodistes fent-ne. Bé, a Madrid en diuen col·laboradors. Ara fan entrevistes els populars. Però qualsevol popular d’aquests de la tele segur que cobra una quantitat molt superior a la nòmina que jo tenia. Per treballar en televisió jo vaig haver de fer oposicions. Em vaig prometre de no fer-ne mai més. No era capaç de competir amb un company, ho passava molt malament.
Vostè no es guanyava bé la vida?
[Riu]. A veure, quan estava a El Correo Catalán em pagaven 25 pessetes diàries. Parlem del 60 o 61. Després van anar pujant, però allò no era gaire. El que passa és que, com que era conegut, per presentar, per exemple, una gala en un dels pobles de la costa vaig arribar a cobrar 50.000 pessetes…
Que era molt…
També és veritat que moltes vegades no cobrava res i ho feia generosament. Però jo ho presentava tot. Fins de festa, els premis Nadal -trenta-tres- els premis Planeta -molts-, el darrer, que va guanyar Mario Vargas Llosa, amb el qual mantenia una bona amistat… Allò va ser molt curiós. Sopàvem ell, el vell José Manuel Lara i jo a la mateixa taula i vam sentir que deien: “Por favor, si el ganador se encuentra en la sala, que suba al escenario”. Home, com no hi havia de ser?
Ja devia saber com anava i com va encara allò.
Ara, mentre vaig fer el Nadal, mai vaig voler cobrar. Per què? Perquè no em semblava ètic que un periodista responsable de televisió ho fes cobrant. Ho feia, en primer lloc, perquè em feia il·lusió estar amb el guanyador, i el segon lloc, perquè estava molt vinculat a tot aquell entorn.
Però era vostè qui presentava el premi, no?
Sí. També presentava el premi Infanta Elena. El presentàvem ella i jo. No sé què se n’ha fet, d’aquell premi. M’ho van demanar i no em devia semblar complicat, perquè la mecànica d’aquestes coses sempre és la mateixa.
Ha parlat de Marlene Dietrich, Lauren Bacall o Joan Crawford, la flor i nata de Hollywood en aquell moment… Com ho feia? Vostè parlava anglès?
Oh, jo ho parlava tot. A la meva manera. Em defensava. Però la gent important sempre portaven algun intèrpret. I llavors no feia mal efecte que jo preguntés i que ens traduïssin. No hi havia cap problema. I en vaig fer tants… Robert Taylor, Roger Moore… Tants. Imagini’s. Anava molt a Itàlia i anava dues vegades al dia a Madrid. M’alçava al matí, hi anava, tornava a Barcelona al migdia, torna a Madrid a la tarda i agafava l’últim vol de les dues de la matinada. El dia de l’atemptat d’Atocha contra els advocats laboralistes vaig coincidir a l’avió amb Jordi Pujol. Vaig ser jo qui li va comentar que havia passat una cosa molt greu al despatx dels advocats d’Atocha.
De quina entrevista conserva el pitjor record?
Home, anecdòticament, vaig fer una entrevista a vint-i-tants metres d’alçada amb la Pinito del Oro. Des de baix no es veu, però el trapezi es mou molt. Vaig dubtar però després vaig pensar que, si no la feia, amb el pas dels anys algú diria als meus fills: “Mireu, el vostre pare no es va atrevir a pujar a aquell trapezi”. Vaig pujar per una escala de corda, vaig passar de l’escala al trapezi, ella allà i jo aquí, i vaig entrevistar-la. L’amistat va durar. Amb motiu dels cinquanta anys d’aquell diàleg la vaig tornar a entrevistar.
Una altra vegada em van dir d’entrevistar el domador Luigi Gerardi dins la gàbia. Amb dotze lleons. Ell mateix em va comentar: “Vostè no es preocupi que estan mig adormits, però, sobretot, si li salta algun, no es mogui”. Punyeta! Entro a la gàbia i s’acosta el primer. I jo, clavat. Congelat. En aquell moment m’agradava tot, tot em feia gràcia, fins i tot els lleons, però allò del trapezi, no. Allà dalt, al costat de la Pinito, veies el públic allà baix de tot, allò que es mou d’una part a l’altra, ui, ui, ui!
I vostè hi va pujar amb la gravadora dels deu quilos?!
[Riu]. No, home! En aquella època ja eren més lleugeres… Parlem d’una època en què tot ja havia canviat. Després el marit de Pinito em va dir: “Vostè és boig? Què feia allà dalt? No sap que no tenen protecció? Si vostè cau… Sap que hauria mort ofegat? Amb el cable de la pista i el cable de la ràdio. Vostè es queda penjat allà al mig, rodejat de cables…”.
Una mort ben professional. Anem a l’altre costat de la pista, doncs. L’entrevista que li va deixar més bon gust de boca.
Home, n’he fet moltes. N’hi ha tantes. Em va impressionar Pau Casals a casa seva, amb unes ganes de conèixer-me, perquè jo venia de Catalunya… A més, li vaig caure bé. El vaig conèixer a França i jo anava acompanyat del cap de programes de Ràdio Barcelona, que havia estat a la seva orquestra o que hi mantenia una vinculació. Allà va anar molt bé, perquè, pobret, estava molt fotut… Després vaig aprofitar un viatge d’Iberia a Puerto Rico amb periodistes per anar a casa d’ell. Em va rebre molt bé, vam estar xarrant i li ho vaig notar. Ho he dit alguna vegada i sempre se m’enfada algú. Ell hauria volgut acabar aquí. N’estic convençut pel gest que feia quan em preguntava si jo a l’endemà ja seria a Barcelona. Si ho hagués demanat, algú del seu entorn li hauria dit que no. N’estic segur.
Aquesta entrevista es va passar?
La primera, la que vaig fer per a El Correo, que tinc signada per ell -bé, la tenia signada per ell, perquè ja no conservo res d’aquella època-, es va publicar, sí. La segona, no sé si es va arribar a emetre per televisió. Diria que sí. Per la possibilitat que no s’emetés, me la vaig quedar. Després de la mort de tots sabem a qui em refereixo, li vaig dir al cap de programes: “Tinc un document molt interessant”. “Què dius”, em va respondre. “Sí, Pau Casals”. Allò va tenir un cert ressò, sí.
També vaig entrevistar Don Juan, el comte de Barcelona. Vaig anar a casa seva, a Estoril. Li va fer molta il·lusió, perquè mai havia sortit parlant per la televisió. Aquell dia segur que tot l’entorn de la Casa Reial es va mirar el programa. Quan em vaig casar em va enviar unes ratlles, però jo no m’hi vaig vincular mai. Una de les germanes de Joan Carles col·laborava amb una revista anglesa del món de la discografia i em van dir de fer un programa ella i jo, però allò se’n va anar en orris. No es va fer.
L’entrevista amb Joan Borbó ja devia ser mort el general…
Em sembla que a informatius de TVE hi havia Eduardo Sotillos…
Sí. Abans hauria estat molt improbable… Va entrevistar els Beatles, també.
Sí. Hi va haver després una trucada de molt alt, però no me’n recordo gens ara. Jo diria que no es va emetre aquella entrevista. Però sí que recordo, ara que hi penso, amb mal gust de boca, el que va passar amb Woody Allen. Una de les vegades que va venir aquí va fer allò que en diuen una roda de premsa i va venir la dona de Miguel Ángel Valdivieso, que el doblava a l’espanyol. Ella em va venir a veure perquè portava una carta del mateix Woody Allen al seu marit en què el felicitava per la qualitat dels seus doblatges. Valdivieso ja havia mort i a ella li feia il·lusió conèixer Allen. Vaig portar la carta a la seva cap de premsa, li vaig dir que allà hi havia la vídua d’aquell doblador que tant agradava al senyor Allen i que el volia saludar. I res. No hi va haver manera. Ella no va voler. Els caps de premsa sóm perillosos, eh!
Més val no acostar-s’hi. Quanta gent ha volgut entrevistar i no s’han deixat?
Pocs. No era tan difícil en aquell moment. Els feia gràcia a tots sortir a la ràdio o a la tele. “¡Pepito, que tu padre está saliendo por la tele!”. Tot ha canviat, ja l’hi he dit. Hem passat del magnetòfon de deu quilos a la solapa. I hem passat de les 25 pessetes que jo cobrava a El Correo pel “Magnetófono barcelonés” a xifres milionàries. Però, escolti i prengui’n nota, perquè hi ha virtuts que s’han anat perdent també. De vegades estic escoltant una entrevista per la ràdio i, si no he estat atent al principi o he fet una miqueta tard, no hi ha manera de saber a qui la fan. Ja no tornen a dir cap vegada més el nom de l’entrevistat. Escolto bones entrevistes, personatges interessants, i no sé qui són. Hi ha veus, com la de Camilo José Cela, fàcils d’identificar, però això són les excepcions.
Escolta ràdio encara, doncs.
[Somriu]. Estic casat amb la ràdio!
Jordi Basté o Ricard Ustrell?
Tot i que discrepo d’algunes coses, soc oient del Basté. Les seves tertúlies -on l’escoltava a vostè- són més vives, encara que l’hora de la tertúlia coincideix en l’hora amb el fet que aquí, on som ara, s’esmorza. Soc més oient de RAC1, però li diré que, de bon matí, perquè jo em desperto ben d’hora, poso l’aparell, vaig escoltant i escoltant, i tot és el mateix, el mateix tema i els mateixos opinadors. Més encara ara, que és estiu i tothom fa vacances. Què vol que li digui? Trobo a faltar persones com Horacio Sáenz Guerrero, que no únicament sabia el que es deia, sinó que ho havia viscut tot. Això d’ara no m’entusiasma.
Després ara passa una altra cosa. Jo llegeixo La Vanguardia. Els seus fundadors eren d’Igualada. Llegeixo la que trobo aquí. I Fernando Ónega, que és molt amic meu, en català no el sé llegir. No pot ser. Aquell no és Fernando Ónega.
Si vostè llegeix a La Vanguardia un article de Barack Obama traduït al castellà tampoc s’hi trobarà…
Ja, però és que no el conec. Però, en fi, també em passa amb el castellà. Em costaria sentir en castellà un dels presidents de la Generalitat que estic acostumat a sentir en català. Em costaria llegir també Pujol en castellà.
Segueix la política?
Sí. Molt. Però no sé amb qui parlar, a qui preguntar allò que no acabo d’entendre. Aquí estic tancat. Com a la Model d’abans. Hi ha una hora per anar a dormir, una altra per a llevar-se i encara una altra perquè no t’escoltin. I no entenc ningú. Els polítics dilluns diuen una cosa i dimarts, una altra. No entenc res. A quin conseller truco jo perquè m’ho expliqui? Primerament, no vull empipar i després és que ja no tinc cap contacte. Hi ha una gran dona als Estats Units, la Nancy Pelosi, que estic convençut que va venir a Barcelona durant els Jocs Olímpics. Jo llavors em movia molt per l’hotel Princesa Sofía -llavors es deia Princesa Sofía i ara ja no ho sé- i em va semblar veure-la per allà algunes vegades. M’agradaria comprovar-ho, però com vol que ho faci? A qui vol qui piqui als Estats Units? “Escolti, que soc Joan Armengol”. Telèfon penjat.
El veig negatiu…
A la meva edat tot es va perdent. La il·lusió, les ganes i l’energia. [Somriu] Segurament el problema és que ja no em puc discutir amb ningú. Avui llegia el comentari d’un expert que deia que els vuitanta ja són un èxit. En tinc noranta. N’he guanyat deu. O n’he perdut deu.
Els ha guanyats, mestre Armengol.
