Li atribueixen un caràcter “fort”. No debades. Mònica Terribas s’ho enduu tot per davant. Enarbora una de les carreres més intenses i més brillants de l’ofici en aquesta pàtria tan petita que es pot somiar sencera. Completa és una altra cosa. Amb determinació, ha anat saltant d’una responsabilitat a una altra guiada per un catecisme professional sòlid i propi. Amb una intel·ligència que ho apama i ho desborda tot. Els qui l’han acompanyada en aquests passos la respecten. Alguns la temen, perquè s’ha de dir tot. Els ulls! D’un blau elèctric, felí, escruten entorn i presa de manera precisa i permanent. Modifiquen el seu gest segons el moment i la intenció. Faria bé qui s’hi acoste de no perdre’ls de vista, com han de fer les zebres. Terribas va fer tots els papers de l’òpera a Catalunya Ràdio i TV3, abans de prendre volada pròpia: Joaquim Maria Puyal, Miquel Calçada, Àngel Casas, Carles Cuní, Jordi Beltran i Joan Vinyoli… Després van arribar els grans moments propis: la conducció de La nit al dia, la direcció de Televisió de Catalunya i, finalment, la d’El Matí de Catalunya Ràdio, en els moments més bèsties que ha viscut aquest país des del 39. Per què en va sortir com una espurna? Ens ho explica. Mònica Terribas treballa ara per a la Universitat Pompeu Fabra i per a Mediapro, on assaja -en el sentit francès- documentals. Allà quedem. En aquell petit racó de Barcelona que mira de plagiar -parodiar- Manhattan. La fauna que hi pul·lula sí que té aires novaiorquesos paròdics i totals: empleats que castiguen el mòbil amb el seu anglès de l’Upper Diagonal i adolescents que marquen passos de ball hispà coralment. Angelets!
Què fa vostè ara?
Treballar, com sempre.
No en tenia cap dubte. Cap a on?
Estic desenvolupant uns documentals de qüestions que m’interessen i esperant poder-los produir. [Riu]. Bàsicament, faig això. Aquí, a Mediapro.
Què troba més a faltar? La ràdio en directe o la televisió en directe?
Mira, t’he de dir que trobo a faltar, sí, el dia a dia. I això és igual a la tele que a la ràdio. Estar fent periodisme diari, perseguint l’actualitat, sense perdre’n cap fil. Però t’he de dir també que la feina que faig ara, que és més de buscar, d’investigar i d’estar fent coses que en molts casos no surten [riu lacònicament], i en molts casos es queden pel camí, també és un aprenentatge interessant. Quan fas aquesta feina que faig ara t’has d’acostumar a les carpetes que no es tanquen mai. Això també és un aprenentatge, què és allò que la societat no s’atreveix a explicar o que tu no ets capaç de proposar prou bé perquè les plataformes o les televisions ho vulguin explicar. De tot s’aprèn. Si em demanes què trobe a faltar més, et contesto que no m’agrada mirar enrere. Perquè al final quan mires enrere sempre t’entra aquest sentiment de fracàs que no és saludable. Cada etapa ha tingut les seves coses i aquesta d’ara crec que té també coses positives.
Escolta la ràdio?
Sí.
Molt?
Bastant. Home, no tot el dia. L’escolto quan em llevo, un parell d’hores, fins que arribo a la feina. Després quan torno en cotxe, si tinc un trajecte amb trànsit, que és habitual…
Gemma Nierga i Jordi Basté em van confessar un costum que em va deixar bastant perplex. Ells l’escolten a la nit deixant-la encesa sota el coixí…
Jo no, perquè, a més, quan em poso al llit caic rodona, literalment. He dormit sempre molt poques hores, perquè en totes les etapes de la meva vida professional he hagut de fer horaris extrems. Quatre hores, cinc, sis… Ara continuo dormint poc i jo quan poso el cap al coixí literalment m’adormo. [Riu]. Si em posés la ràdio a sota, ni arribaria a escoltar-la.
Escolta Catalunya Ràdio?
Escolto Catalunya Ràdio, RAC1, la SER, les 24 hores d’informació de la pública francesa… Aquesta me la poso molt, pel francès, i perquè de vegades penso que hi ha coses, a nivell d’informació europea, que allà a primera hora tracten més a fons. Deu ser per l’horari, perquè, com que em llevo a les sis, de sis a set hi ha un tipus d’informació que a les nostres emissores no hi és i allà, sí.
S’enfada amb Catalunya Ràdio quan l’escolta?
No. Me’n pot agradar més o menys l’estil, però no m’enfado. No m’enfado, entre altres coses perquè, quan la sento, sento companys i sento veus, en diferents horaris, que són la gent amb la qual he treballat els últims anys. I no, no m’enrabio ja.
Qui es morirà abans, la ràdio o la televisió?
Tristament, crec que l’arxiu de la ràdio no s’ha tractat mai prou bé. No hem guardat prou documents radiofònics, ben arxivats i ràpidament recuperables, que puguis consultar de manera immediata. S’ha millorat molt en això, sí. Crec que l’arxiu sonor d’aquest país és brutal, perquè hem tingut una ràdio vivíssima de fa dècades i dècades, que no hem conservat i que costa molt recuperar. En canvi, l’arxiu de televisió -amb unes etapes fosques en el cas de Televisió Espanyola, que han desaparegut del tot- està bastant més ben treballat.
No li preguntava això. Sembla que parla de formol…
Nooo. Parlo de recuperar la memòria. Jo què sé. Per exemple, es mor Paul Auster. Doncs, tu recuperes immediatament entrevistes que li van fer a la ràdio i a la tele. Si són recents, a la ràdio t’apareixeran de seguida, però si són de fa més anys, et costarà molt més recuperar-les. En canvi, a la televisió tot és molt fàcil. Però, d’acord, què es mor abans, em preguntes. Penso que la ràdio és molt viva. Pel que fa a la televisió, és cert que li caduquen més les propostes i els formats…
Li ho dic perquè a la ràdio li han cantat les absoltes moltes vegades, però ella aguanta i aguanta…
Allò que aguanta és que el sistema de recepció de la ràdio és molt més compatible amb la vida actual. És a dir, la televisió consumida com l’hem conegut sempre, de manera sincrònica d’acord amb el dia, ha desaparegut. Perquè l’audiència ha decidit que consumeix audiovisual quan vol i en el moment que vol. La ràdio és més fàcil de recuperar ràpidament. Pots anar-te’n a córrer i recuperar una tertúlia. És fàcil. És molt fàcil. Però mentre jo vaig a caminar al matí difícilment puc recuperar un 30 minuts si no vull perdre-me’n la imatge. Si l’han passat i m’interessa, puc decidir que ja el veuré en un altre moment. Però costa més de recuperar aquell altre moment en el cas de la televisió.
I la gent jove? S’han acostumat a consumir píndoles ràpides, quan volen. La ràdio i la televisió convencionals demanen voluntat d’atenció i paciència.
Sí, però ara, precisament, em trobo a la universitat, entre els treballs de final de grau, que hi ha dos estudiants que es preocupen molt per aportar formats nous a través de la xarxa que donin context informatiu a les notícies. I em sembla fantàstic. Ells mateixos s’han adonat que la manera que tenen de consumir informació no és gaire compatible amb els formats tradicionals de ràdio i televisió. I ells, que saben que consumeixen la informació a través de xarxes, intenten corregir les anomalies que això genera.
Tinc l’esperança que, de la mateixa manera que ara diem que ells no consumeixen prou context o prou reflexió sobre la informació, acabaran trobant mecanismes per corregir-ho. Hem de ser realistes. La manera en què nosaltres consumien informació no tornarà. En la meva recepció a l’Institut d’Estudis Catalans vaig fer un discurs sobre com transferirem el coneixement en aquesta era en què el temps no existeix. El concepte tenir temps de… no existeix. Perquè ho volem tot immediatament. Hi feia una reflexió, en aquell discurs, sobre quins mecanismes podrem establir des del punt de vista periodístic per assentar el coneixement. És molt complicat quan el nivell d’atenció ha disminuït, quan hi ha un rebuig a la sobreexposició informativa. Tot això ha d’acabar generant noves maneres de fer arribar la informació. El concepte que tenim que els joves estan tot el dia enganxats a TikTok no és just. Ells s’informen d’una altra manera, de manera pindolar, amb moltes píndoles i molta velocitat. Però acabaran adonant-se, a mesura que passen els anys, que necessiten més context per poder entendre-ho tot.
N’està segura? Aquestes generacions i les que vindran a partir d’un cert moment, com passava abans, necessitaran sentir-se informats? I si rebutgen estar-ne?
Poden passar dues coses. L’una, que tingues consciència social, consciència de societat pública, i això és molt important. En el moment en què tu creixes és important determinar si creixes voltat de consciència col·lectiva o individual. Tinc la convicció que les generacions noves tenen menys consciència col·lectiva perquè la seva vivència és molt individualitzada. Tenen molta activitat individual perquè compten amb una tecnologia que els permet viure ancorats en ells mateixos. La seva consciència social, doncs, és cada vegada més escadussera. Això ho veiem, per exemple, en l’afiliació a moviments o en la implicació del jovent en activitats de lluita col·lectiva. Veig difícil que això canviï.
Ara bé, hi ha una altra via, la segona. Quan tu has de prendre decisions a la vida, quan te l’has de guanyar amb una certa solvència per poder tenir un sostre, necessites informar-te. Quan tu has de prendre decisions sobre el teu futur necessites informar-te. Quan tu tens un problema amb el sistema necessites informar-te. En aquest sentit, sí que penso que les generacions joves s’hauran d’informar. Per necessitat individual, si vols. M’agradaria que fos també per consciència col·lectiva, però, quan s’informen per necessitat individual, automàticament seran conscients dels problemes col·lectius. Segurament no hi arribaran a través dels mecanismes que ens feien arribar-hi a nosaltres, fa vint, trenta o quaranta anys. Nosaltres fa tots aquests anys estàvem implicats en la lluita per la llengua o pels nostres drets d’una altra manera, ells hi arribaran indirectament.
Potser cada vegada hi haurà més gent que no hi arribarà, que rebutjarà el sistema, els polítics, qualsevol compromís, tot…
Però no sé si això serà tan diferent. El que passa és que ara ho sabem perquè ho preguntem a la gent. Perquè ara tenim sempre feed-back dels interessos de la gent, del que els agrada. Al Tik-Tok veiem de què es pengen i de què no. Abans no en sabíem res. Potser també passaven, però no n’érem tant conscients. Ara som conscients, minut a minut, del que pensa la gent. I els preguntem, fem enquestes, parem tots els termòmetres de manera permanent. Jo dubto molt que ara puguem dir que quan nosaltres érem joves -o la generació dels nostres pares, que encara són vius- tota la societat estigués motivada i implicada. Quan expliquem el franquisme a Catalunya pot semblar que tot era antifranquisme. O que n’hi havia a tot l’estat amb la mateixa intensitat. I no. Això no passava, i ho sabem. Però aleshores no posàvem un termòmetre per saber-ho. “Vostè és conscient que viu en una dictadura?”. A la gent no se li preguntava això. Ara tenim moltes eines per adornar-nos-en. Per tant, tenim més que mai l’obligació de trobar els mecanismes per a revertir-ho.
I hi té confiança…
Sí, perquè, si no, ni tu ni jo no estaríem aquí fent aquestes reflexions. Tu no faries aquestes preguntes i jo no estaria treballant a la universitat. O mirant de fer coses a l’ofici. Hauria tirat la tovallola, i crec que no l’hem de tirar. Sobretot, a la universitat, si cada any tens vuitanta o noranta alumnes, d’aquests vuitanta o noranta, n’hi haurà deu que estaran implicadíssims.
Però això són estudiants de periodisme…
Són joves.
Són joves que volen ser periodistes, una minoria…
Tenen divuit o dinou anys. Són allà. Aquests i tots els que estan implicats en moviments socials, que tenen informació, són persones que faran coses i faran que les coses canvien.
Vostè ha fet ràdio i televisió només en català. No ha treballat mai en castellà?
No.
Per què? Ha rodat així o ho ha fet d’aquesta manera conscientment?
Perquè he tingut la sort de poder treballar al meu país, de guanyar-m’hi la vida, de treballar als mitjans del meu país…
N’hi ha que són en castellà. Molts.
Però jo m’identifico amb els altres.
És una actitud militant?
No. La meva llengua és el català. És la llengua amb què m’expresso millor. El marc referencial en què jo em sento còmoda és el de Catalunya. I és el que crec que he dominat mínimament.
Si li ho proposaren, ara faria ràdio en castellà?
M’ho hauria de rumiar molt. M’ho hauria de rumiar moltíssim. Jo ara estic fent projectes documentals que tinc l’aspiració que es vegin més enllà del país, per les temàtiques en què treballo, però per una qüestió periodística. No em tanco a fer coses amb altres llengües, en anglès o en castellà o en la que sigui, si crec que el contingut és socialment important i vull que arribi més enllà d’aquí… Però fer jo ràdio en castellà -a part que dubto que ningú em faci una proposta semblant a hores d’ara-, no ho sé, hauria de rumiar-ho. Ni m’ho he plantejat, perquè sé que no m’ho proposaran…
Per on va començar vostè?
Era molt jove quan vaig començar a treballar en Cadena 13, al principi de tot. Després, en els programes de Joaquim Maria Puyal, Miquel Calçada, Àngel Casas, Carles Cuní, el Beltran i el Vinyoli… Tota aquesta etapa és la base per després haver pogut fer La nit i el dia o Les dues cares o El Matí de Catalunya Ràdio. És quan aprens l’ofici veient com treballen els altres, els que en saben. I fent programes de molta audiència. Amb audiència altíssimes i molta responsabilitat. Hi havia molta menys oferta i el sentit de responsabilitat era altíssim, perquè tu sabies que allò ho acabaria mirant el 40 per cent de la gent que mirava la tele. Allò em va fer aprendre molt. Quan miro enrere sí que penso en La nit i el dia, en El Matí o en la meva etapa de directora de TV3, però molt sovint -sobretot amb la desaparició d’algunes grans figures; ara han desaparegut Rosa Regàs o Paul Auster, per exemple- penso en els moments en què vaig tenir l’oportunitat de conèixer aquella gent per primera vegada. I no va ser quan els vaig entrevistar jo. Va ser abans, quan els entrevistava el Vinyoli o altres persones que passaven per La vida en un xip…
Ara que parla d’audiències enormes, per què a Catalunya ha funcionat una ràdio privada en català i no hi ha hagut manera de repetir la jugada amb una televisió?
Perquè quan va arribar la televisió privada a Espanya en el 88, la televisió comercial a tot Europa ja era molt potent. Hi havia molts formats potents. No es pot oblidar que la televisió a Espanya arriba molt tard. La televisió pública arriba amb el franquisme, la lliure arriba tardíssim. Nosaltres tenim una televisió comercial que arriba el 88 quan a Europa ja està tot el peix venut, en el sentit de formats i de comercialitat. Quan aterren Antena 3 i Tele5 -que tenen una entrada que és un drama-, la població catalana s’acostuma a veure televisió privada a través d’aquelles cadenes. En el moment en què aquí es planteja una televisió privada en català aquella televisió comercial està molt explotada en castellà i té un públic molt consolidat aquí. La gent que busca aquest entreteniment o aquesta mena de continguts ja els tenen molt assumits en els models de Tele5 o Antena 3.
Però això es pot dir igual de la ràdio. Quan acaba el franquisme i la privada pot emetre ho fa amb molta força i amb una gran oferta en castellà.
No. Penso que en el cas de la ràdio privada hi ha tot un conjunt de característiques diferents. En el moment en què el Grup Godó aposta per RAC1 es comenten alguns errors en la gestió del talent que fan que…
Vol dir, errors a Catalunya Ràdio.
Exacte. Allà cometen alguns errors que fan que RAC1 s’alimenti d’una manera molt ràpida.
Errors que TV3 no va cometre…
Clar. TV3 no ha comès aquests errors. Jo diria que TV3 al llarg de la seva història ha generat moltíssim talent que ha anat a fora. No s’entén la televisió que ha fet Gestmusic sense TV3. No s’entenen tampoc tots els formats de debat que han desenvolupat les televisions comercials sense La vida en un xip. No s’entén l’entreteniment, l’humor, els stand ups, sense el Miquel Calçada… Saps? Si tu revises la història de TV3, Àngel Casas, Miquel Calçada, Puyal i Gestmusic, aquests quatre eixos són el generador de programes que després les televisions a nivell d’estat copien, modifiquen, exploten i que els acaben enfortint. Per tant, TV3 naix amb una pota en l’entreteniment d’una solidesa i d’una capacitat trencadora, en tots els àmbits -en l’humor, en la informació, en el debat, en els xous, en els concursos…-, d’una potència tan brutal… Tot això acompanya la part informativa, que va de soi.
I aquest no és el cas de Catalunya Ràdio…
A Catalunya Ràdio funciona la graella com un rellotge, perquè el Josep Cuní en fa un disseny precís -amb Josep Maria Francino als inicis-. Cuní precisa com ha de ser, però tot això pivota molt sobre el talent d’antena. No tant en el format com en el talent d’antena. Què passa quan tu perds talent d’antena molt potent, com va ser el cas d’Antoni Bassas, el Jordi Basté, el…?
Això va passar quan hi va entrar Montserrat Minobis.
Sí. Ella fa una política de gestió diferent. Cadascú té la seva.
D’acord. Però hi ha encerts i errors.
Tots hem comès errors en la gestió del talent. Si tots féssim repàs, diríem: “Ui! Allà se’m va escapar això i allà, allò altre”. Però en la ràdio això és molt sensible. I més en aquell moment, perquè justament estava arrancant-ne una altra. És el moment en què tu decideixes que a la teva botiga deixes de tenir tomàquets per amanir. I hi ha una botiga al davant que no en tenia. No en tenia! I llavors tu li dones els tomàquets d’amanir en el moment més preciós de la temporada, per entendre’ns.
Allò, la cessió dels tomàquets d’amanir, va marcar un abans i un després. No hi té també molt a veure els diners que costa mantenir un mitjà i un altre? La inversió necessària per tirar endavant una televisió?
No. Jo penso que hi ha hagut gent disposada a posar recursos en la televisió privada, que, evidentment, és molt cara. Diria que el Grup Godó hi ha invertit molts diners durant molts anys. 8TV s’ha emportat molts milions per davant. I no han trobat el públic. I mira que han fet coses. Han tingut etapa Tele5…
Etapa City TV, pretesament moderna, urbana i cosmopolita; etapa Josep Cuní, ambiciosa i competitiva informativament…
Ha tingut totes les etapes. O no hem sabut com a país trobar el model de la nostra televisió privada o som uns avorrits -cosa que no som, perquè TV3 té la capacitat de generar entreteniment i l’ha generat- o la gent que busca un altre tipus d’entreteniment ja l’ha trobat a Tele5 o a Antena 3…
Se’n va anar dolguda de TV3 quan la van substituir?
No. Amb TV3, no. Quan acabo la meva etapa de direcció jo no me’n vaig anar dolguda amb TV3. Ni amb la Corporació. Jo me’n anar dolguda amb un país que encara no ha sabut separar la direcció política de la gestió dels mitjans públics. Jo no me’n vaig dolguda amb TV3 ni amb la Corporació.
O siga, se’n va dolguda amb els sistema polític de gestió de la televisió pública.
Amb l’aplicació d’aquest sistema, sí.
Per què?
Perquè tenim lleis que són impecables des del punt de vista… Bé, ara ja no tant. Doncs, teníem una llei que era impecable en la independència dels gestors a la televisió i a la ràdio i, per contra, l’aplicació pràctica era tota una altra cosa.
Però el seu nomenament també va ser una conseqüència de l’aplicació del mateix sistema… Vostè es rebota contra l’aplicació pràctica del sistema que va permetre que vostè hi anara…
No, no, no. Jo no em reboto contra el consell de govern.
No. Jo dic que es rebota contra el sistema que permet que vostè hi arribe.
No. Jo hi arribo perquè em tria el consell de govern de la Corporació Catalana. Quan el consell de govern de la Corporació Catalana no aconsegueix fer de paraigua contra la ingerència política, tenim un problema.
Això és el que li va passar a vostè?
Això és el que ens ha passat a tots els directors de totes les televisions i les ràdios públiques del nostre país, senyor Vicent Sanchis.
No li puc contestar. No és a mi a qui entreviste. Ni ganes. El Matí de Catalunya Ràdio… Van ser bastants anys i molt durs…
Van ser-ne set. Set anys increïbles en la història d’aquest país. Increïbles.
Catalunya Ràdio ha de competir necessàriament pel liderat amb RAC1? És tan important competir-hi per recuperar aquest liderat?
Per mi ho era. Jo ho volia. Sempre he volgut que el servei públic d’aquest país sigui líder. Jo vaig recuperar el liderat de TV3, que es manté fins a dia d’avui, i soc molt feliç d’haver-lo recuperat. Perquè jo vull que el servei públic d’aquest país sigui la tria de la gent, perquè és el que té més sentit de responsabilitat en la societat en què vivim. I a més a més, per rendibilitzar els diners públics, evidentment. Quan tu tens un sentit de servei públic i fas servei públic i, a sobre, ets líder, vol dir que compleixes el doble objectiu: la rendibilitat de la inversió pública i alhora donar un servei responsable a la societat. Per tant, jo tenia l’objectiu de recuperar el liderat d’El Matí de Catalunya Ràdio. I vaig intentar-ho aplicant-hi servei públic -no volent copiar el model del Jordi Basté, perquè ell és imbatible des de la seva capacitat d’empatia absoluta amb la societat-. Jo feia una altra proposta. Una proposta que s’ha demostrat errònia, però la feia convençuda. Jo tenia uns criteris. Pensava que la cultura mereixia una hora al dia a El Matí de Catalunya Ràdio, considerava que havia de fer d’implicació social i d’escoltar la veu de la gent del carrer, jo considerava… Bé. Tot un seguit de coses. Considerava que, si passava per Barcelona una figura internacional, se l’havia d’escoltar, encara que fos exigent fer-ne una traducció simultània. Tots els criteris que jo havia aplicat, evidentment amb un sentit més estricte, quan feia La nit al dia, perquè era un horari que m’ho permetia…
La nit al dia era un programa qualitativament important en un horari apartat, és cert, però El Matí ocupa el prime time radiofònic.
Això em va fer rebaixar molt el meu nivell d’exigència, des d’aquest punt de vista, a El Matí de Catalunya Ràdio, però mantenia uns mínims, no? Mantenia el que jo considerava que eren els innegociables. I això ho vaig fer fins al final. Però estic molt feliç d’haver-ho fet durant aquells set anys. No només pel que vam fer, pels resultats que vam obtenir -perquè fent aquell tipus de programa vam aconseguir uns resultats molt bons-, sinó també perquè vam viure els anys més increïbles de la història d’aquest país en directe. Fins i tot la pandèmia, saps? És que els vaig acabar amb la pandèmia!
El final no va ser lleuger. Va ser abrupte. Se’n va anar enfrontada amb la direcció, amb Saül Gordillo.
Sí. Me’n vaig anar perquè vaig tenir la convicció -l’últim any i mig, et diria- que la direcció de Catalunya Ràdio no congeniava amb la meva proposta, saps? La direcció no compartia el meu projecte. Així com jo tenia un equip completament cohesionat, veia que, de manera sistemàtica, la direcció no estava feliç amb el projecte. Això es manifestava de moltes maneres quotidianes. Penso que un director -tu has sigut director de TV3, i jo també, tu has sigut director de molts mitjans, i jo també- hi ha moments en la vida en què, si no t’agrada una cosa que fa un professional, has d’anar i dir-li: “Mira, fins aquí. No m’agrada el que fas i no m’estàs aportant res”. No? És la nostra responsabilitat i per això ens l’han donat. Però jo tenia la sensació que no m’ho acabaven de dir, però que actuaven en aquest sentit. Al final, els ho vaig posar fàcil.
Vostè té fama de dura, persistent, de guerrera. N’ha aguantat de madures, però també de molt dures. Coneixedors d’aquell enfrontament, molts es van sorprendre que vostè tirara la tovallola tan ràpidament quan ningú l’obligava a fer-ho.
No. Tan ràpidament, no. Jo portava set anys.
No tan ràpidament des que va començar el programa, tan ràpidament en aquella disputa concreta.
Les dues últimes temporades van ser… difícils. Molt difícils. I ja està. Vaig aguantar dues temporades i volia continuar… Jo pensava continuar. Havia decidit continuar perquè hi havia la pandèmia, per responsabilitat, bla, bla, bla… Ja saps com soc. I de cop i volta vaig anar a una reunió i em vaig adonar que no tenia sentit. Saps allò que en una relació hi ha un punt que dius: “Ei, això ja no té recorregut, això no porta enlloc”? Aquest convenciment en un moment concret va ser determinant. És que allò no era bo per a la ràdio. Allò no era saludable, no era bo per a la ràdio.
Té la sensació que durant el procés va arribar a definir-se massa políticament, nacionalment, i que això ja l’ha marcada per sempre?
Crec que en aquest país, a Catalunya, ens han marcat molt els periodistes des d’Espanya. A la professió periodística a Espanya li ha agradat molt marcar periodistes a Catalunya. Dir-ne periodistes independentistes, periodistes no sé com… A ells els costa molt reconèixer-se a ells mateixos com a periodistes nacionalistes espanyols. Els costa moltíssim.
Perpetren el nacionalisme banal. El que hi és però ni tan sols es considera com a tal.
Sí. Clar, perquè tenen un estat. Els és molt fàcil marcar-nos a nosaltres. Això és així. Que jo estic a favor dels drets fonamentals del meu poble -dels drets civils i polítics del meu poble- i que aquesta és la meva línia, el meu criteri, això ho he dit en públic i és un fet. Que jo considero que el meu poble tindria tot el dret a decidir el seu futur, això ho pensava aleshores, quan estava davant un micròfon, i ho penso ara. Això vol dir que jo respecto la decisió que prenguem quan la gent acabi votant si vol o no ser independent. Tant en un sentit com en un altre. Quan veig el CEO si la majoria no volen la independència, doncs, aquest és el país que tenim i el país que jo m’estimo. I me l’estimaré tant si és independent com si no n’és. Saps que vull dir? Però aquesta reflexió no se la fan mai els periodistes a Espanya. Perquè no en tenen la necessitat. Llavors, quan apliquen criteris de patriotisme -o el que sigui- no tenen el mirall. T’etiqueten? Sí. Però què vols que faci.
Va tenir la sensació en algun moment mentre feia el programa que els partits catalans contraris a la independència l’havien descartada? Que l’havien situada clarament amb els altres?
Sí. Sí, perquè era una època -aquests set anys que hem viscut- de bandolerisme. I el bandolerisme -que no el bàndol- porta a disparar sempre. Tu dispares, perquè hi ha un imaginari de lluita. I en un imaginari de lluita com el que hem viscut, en què afortunadament no hi ha bales, hi ha la necessitat de poder tombar figures que tu consideres que són actius dels altres. Però, en canvi, sempre he tingut molt bona relació amb els responsables polítics de Ciutadans, la majoria de la gent del Partit Popular, la majoria de la gent del Partit Socialista… Crec que m’han respectat i vull pensar que hi tinc una bona relació. I t’he de dir que a les meves tertúlies el Jordi Cañas o el José Manuel García-Margallo -per posar-te’n dos exemples- són de les persones amb qui he tingut més bona relació i més tracte posterior a la meva sortida. De tant en tant m’han preguntat com m’anava la vida. Això no ha passat en altres entorns. Vull dir que la vida et dona molts aprenentatges. Aquest n’és un.
És molt exigent amb el seu equip, amb vostè mateixa? Excessivament exigent?
Sí. Soc exigent? Sí. Soc exigent, sí.
Li agrada massa manar?
No. Manar, no. No, no, no. Manar, no. Ara no mano gens i soc feliç.
I si demà li digueren de tornar a Catalunya Ràdio, per dirigir-la o per tornar a fer un programa en unes altres circumstàncies?
És que no m’ho he plantejat. Saps allò que hi ha coses que tu saps que ja no passaran? Doncs, hi ha coses que ja no passaran. I per tant, no em plantejo ni què diria ni què no diria, perquè dependria molt de les meves circumstàncies personals en aquell moment. El que sí que sé segur és que jo m’estimaré sempre els mitjans públics de Catalunya. Vaig entrar per les portes de TV3 com qui diu com a becària dels equips del Quim Puyal quan tenia 17 o 18 anys i hi he treballat amb tots els equips durant molts anys per la part del darrere, que és la que no es veu. M’estimo molt aquella casa. I el que he fet a la ràdio i a la tele. No tinc cap necessitat de pensar què passarà. He dirigit la televisió, que és segurament la responsabilitat més bonica i més creativa. Vaig engegar els canals de TDT i vam fer un munt de coses de les quals em sento molt orgullosa. I penso que ja està. Jo vaig construir una mica, tu vas construir una mica, l’altre va construir també, i anem construint. I la gent va fent. I ara li tocarà a no sé qui quan s’acabe aquesta etapa, que no sé quan s’acabarà. Jo què sé.
