La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisual (CCMA), nascuda com a Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV), compleix 40 anys dimarts. El 30 de maig del 1983 el Parlament de Catalunya aprovava per unanimitat la llei de creació de l’organisme, conegut com la Corpo en l’argot de diverses generacions de periodistes del país. El nom, canvi de sigles a banda, és poc popular, però al capdavall és l’ens sota el qual funcionen Televisió de Catalunya (TV3 i la resta de canals) i les emissores de Catalunya Ràdio. Tres mesos i deu dies després d’aquell 30 de maig, el 10 de setembre del 1983, començava a caminar TV3, amb una primera emissió, aquesta sí molt popular, presentada per l’actor Joan Pera.
Quatre dècades després, els mitjans públics catalans han contribuït a la construcció –o reconstrucció– nacional després de la dictadura de Franco, s’han consolidat com un referent i s’han convertit en un blanc habitual de crítiques, polèmiques i batalles polítiques. Tot això indica que ocupen un espai central en la societat catalana, de manera que la CCMA ha complert la seva missió fundacional. Però arriba a aquest aniversari en un moment en què ha d’afrontar una transformació en profunditat: després d’haver allotjat durant anys els mitjans més moderns del sud d’Europa, la Corporació ha de revertir ara el procés d’envelliment que s’hi ha produït, accentuat en els últims anys pels canvis tecnològics. Els analistes coincideixen a dir que el tren no s’ha perdut, però admeten que cal accelerar per no caure’n.
Llengua i cohesió social des de TV3 i Catalunya Ràdio
El primer que esmenta qualsevol implicat en la història de la CCMA és la llengua. La normalització del català, tornar-lo a la vida pública, era una de les principals funcions de l’encàrrec fundacional de la Corporació. Directius de diverses etapes, en conversa amb El Món, coincideixen a assegurar que l’ha complert amb escreix. “Sense TV3 i Catalunya Ràdio no s’explica el procés de normalització de la llengua, la cultura i la cohesió social que hem experimentat”, afirma amb rotunditat l’actual presidenta de l’organisme, Rosa Romà. “Hem estat i som mitjans de referència que garanteixen l’accés de tothom a continguts informatius, educatius i d’entreteniment en català, cosa que el panorama audiovisual no garanteix per si sol”, afegeix.
Aquesta funció, segons Romà, és “una missió de servei públic cabdal” que continua existint ara, 40 anys després, en un moment de “clar retrocés de l’ús social de la llengua” al carrer, agreujat per la “presència ínfima del català a les plataformes de vídeo, que marquen la tendència creixent del consum audiovisual”. Per això, considera que “el repte no s’ha acabat, ans al contrari”.
A més d’aquesta realitat que descriu, l’actual presidenta respon a les crítiques que han crescut els darrers anys per un suposat excés de presència d’altres llengües –bàsicament, el castellà– en les emissions, sobretot a TV3. “Les dades demostren que la presència d’altres llengües en els nostres canals i emissores s’ha reduït a la meitat respecte de fa uns anys”, defensa. “És una ignomínia molt bèstia dir que TV3 s’ha castellanitzat”, remata Vicent Sanchis, director de TV3 entre el 2017 i el 2022. “Ho vaig dir mentre hi era jo i ho dic ara, que ja no hi soc. No és cert. El que s’ha castellanitzat és la societat catalana i, si vas a buscar opinions de ciutadans o d’experts, trobes el que trobes”, insisteix.
Vicenç Villatoro, director general de la CCRTV de l’abril del 2002 al gener del 2004, comparteix aquest punt de vista. “Hi pot haver la casuística que sigui, però TV3 emet en català, i això és el que és rellevant”, remarca. “La Corporació sempre ha fet coses que no m’han agradat, fins i tot quan jo la dirigia, però sempre l’he defensada, perquè globalment sempre ha fet la feina. TV3 existeix i té sentit per la llengua. Les cadenes de la Forta [Federació d’Organismes o Entitats de Ràdio i Televisió Autonòmics] de territoris que no tenen llengua pròpia mai han entès ben bé per a què existeixen, perquè d’oferta ja n’hi ha. TV3 no es va crear per ampliar l’oferta, ni per reflectir la diversitat lingüística de Catalunya. Ja hi ha moltes opcions per veure continguts en castellà”, argumenta.
La construcció nacional: mirar el món des de Catalunya
Com en tot el que ha fet el catalanisme històricament, la normalització de la llengua en l’espai públic va ser la base de la construcció nacional que es buscava amb la creació dels mitjans de comunicació públics catalans. “A més de llengua, un mitjà és un punt de vista. El que és notícia per a un no n’és, o n’és menys, per a algú altre. La virtut dels mitjans de la CCMA és que expliquen el món des de Catalunya, que no es van fer una tele i una ràdio antropològica sinó global i ambiciosa”, resumeix Villatoro.
El paper de Jordi Pujol en la decisió de crear els mitjans públics i de com havien de ser apareix en totes les converses amb els implicats en la història de la Corporació. “Tenia una idea clara de país i un pla per reconstruir-lo que implicava tenir mitjans propis i una escola pròpia. Totes dues coses han sigut els grans referents, per això són atacades pels partits més espanyolistes. Per alguna raó es fixen en aquests dos elements i no en els Mossos. I TV3 és el més visible de tots, perquè l’escola, que ha estat igual d’important, potser ha tingut un paper més discret”, reflexiona Vicent Sanchis. El periodista i actual director general del Grup Món recorda que el PSC, “que va jugar molt a favor de l’escola, tenia més reticències amb TV3, perquè li semblava que era una arma electoral del pujolisme”. “Els socialistes s’equivoquen si creuen que Pujol va treure rèdit electoral de TV3. En canvi, sí que n’hem tret molt rèdit nacional”, subratlla.
Aquesta visió és compartida per veus a priori allunyades del pujolisme, com ara Enric Marín, professor de la UAB, degà de la Facultat de Ciències de la Comunicació i secretari d’Educació i Cultura de l’actual executiva d’ERC. Marín va ser nomenat president de la CCMA pel Parlament en els últims mesos del segon tripartit, el govern de José Montilla, i va estar en el càrrec del 31 de març del 2010 al 29 de març del 2012, de manera que va conviure, amb tensions, amb el primer govern d’Artur Mas durant un any i tres mesos. Des d’aquesta perspectiva, el seu veredicte és que “Pujol va tenir una idea molt clara, més fàcil de valorar temps després que en aquell moment, del que volia fer en la seva primera legislatura, que va ser la més important”. En aquella etapa, va posar en marxa TV3 “de manera alegal” –que el Parlament de Catalunya hagués aprovat la creació de la CCMA no vol dir que no topés amb entrebancs posats per l’Estat– i “tenia molt clar per què ho feia”. “Pujol no volia una tele de partit, volia que l’audiència s’identifiqués amb el país i no amb el partit, tenia una visió més estratègica de la Corporació en clau de construcció nacional que la que van tenir després els seus successors”, emfatitza Marín. I, partint d’aquest punt de vista, reivindica “un pujolisme d’esquerres” per a l’etapa actual.
Qui controla la ‘Corpo’?
Un altre màxim directiu de la Corporació que va viure perillosament el seu mandat va ser Villatoro, encara en l’etapa en què implicava ser director general, abans de la llei del 2007 que va crear el càrrec de president del Consell de Govern i el va posar per sobre. Havent treballat a TV3 com a redactor del 1984 al 1990, va ser director general en una època “perillosa i delicada”, la dels últims anys de Pujol com a president. “El maragallisme interpretava que TV3 havia estat el factor determinant perquè el PSC no guanyés les eleccions del 1999 en escons, tot i guanyar-les en vots, i hi havia un estira-i-arronsa molt fort. L’oposició creia que a TV3 no sortia res que no estigués beneït pel Govern, i el Govern veia que hi havia Carles Francino presentant el TN i Júlia Otero en altres espais, i sentia que se’ls escapava de les mans”, recorda.
“El que més em va preocupar va ser evitar que hi hagués una ruptura, que no es trenqués TV3, que no es trenqués l’eina”, explica Villatoro. La clau va ser “que tot es debatia internament i amb criteris professionals”. “El cas és que ni la Corporació ni la televisió es poden dirigir amb disciplina militar, són espais on conflueixen visions diferents que es van modificant de manera dialèctica”, conclou.
“Hi ha una idea equivocada del control des de la cúpula. En la meva etapa [que va coincidir amb la fase àlgida del Procés], l’espanyolisme m’acusava de manipular TV3 perquè fos independentista i els independentistes, almenys una part, em veien com un botifler, i deien que tenia por del 155, quan en realitat s’aplicaven i s’apliquen criteris professionals i hi ha un equilibri i debat intern”, argumenta Sanchis. Tant ell com Enric Marín assenyalen les televisions espanyoles, “públiques i privades”, com espais on realment la informació és esbiaixada. “Podem ser molt crítics, però quan m’haig d’informar i vaig passant canals i arribo a TV3, no hi ha color. Pel que fa al seguiment del Procés, a Telecinco hi havia coses que eren de denúncia, i la Sexta, que se suposa que és la progre i que anava a un públic català indecís, tenia un biaix claríssim, i qui controla la Sexta? TV3 ha de passar cada mes pel control del Parlament”, concreta Marín.
El debat sobre el model de gestió de la Corporació és constant i no desapareix malgrat els canvis legislatius, la creació del Consell de Govern i la potenciació del paper del Parlament per desgovernamentalitzar-la. “Quan es preparava la llei del 2007, es deia que amb la nova norma potser es desgovernamentalitzava però a canvi es partiditzava. Potser caldria passar a la següent fase amb mecanismes que tenen en altres països, però la perfecció no existeix enlloc. Una televisió controlada pel Parlament no acaba de ser de ningú i hi ha un equilibri”, defensa Marín.
Vicent Sanchis també veu el model actual com el menys dolent possible des del punt de vista del control polític. “Els partits intenten incidir, però no està clar que se’n surtin. Els responsables són nomenats pel Parlament i pot haver-hi recels, però al final hi ha un equilibri”, corrobora. I, per a Villatoro, el més important són les persones que ocupen els càrrecs. “Quan jo hi era, al consell d’administració hi havia gent molt bona i encara que haguessin estat proposats per partits estava clar que volien que les coses anessin bé”, rememora.
L’èxit dels informatius, el gran argument
L’audiència de TV3, que fa anys que és líder indiscutible, és un dels principals arguments de la CCMA. Però els responsables de la CCMA de totes les etapes subratllen l’èxit permanent dels informatius, que freguen molt sovint el 30% de quota de pantalla i en determinats moments el superen. “El que dona el lideratge són els informatius, i això indica que hi ha una identificació de la població amb TV3, que no és cert que no sigui una televisió per a tots els catalans”, subratlla Villatoro. Sanchis s’afegeix a la reivindicació en referència a l’etapa del Procés, que va viure ell com a director de Televisió de Catalunya. “Es va voler fer creure que TV3 era un instrument de l’independentisme, però el relat va tenir un èxit relatiu. Sí que es va plantar la llavor de la desconfiança entre un sector dels catalans, però l’audiència fins i tot va pujar, perquè al final el que es veu és la feina”, conclou.
Futur: la modernització i el debat sobre la reducció de plantilles
La discussió sobre el pressupost de la CCMA i el volum de les plantilles dels diversos mitjans va ser molt present durant l’etapa de les retallades que van imposar la política d’austeritat de la UE arran de la crisi financera del 2008, durant els governs d’Artur Mas. Es va arribar a plantejar una reducció dràstica de personal i hi va haver una gran tensió. Actualment, el debat s’ha reorientat i va lligat a la necessitat de transformació del model. Els quatre dirigents de les diverses etapes de la Corporació consultats estan d’acord, amb matisos, en la idea que la reducció de plantilles i de pressupost no ha de ser l’objectiu. “La idea que TV3 i Catalunya Ràdio costen massa diners és errònia, el debat no ha de ser tant pressupostari com tecnològic i organitzatiu. Fa 40 anys es requeria un tipus de plantilla diferent de la que cal ara”, reflexiona Villatoro.
Sanchis també creu que el debat ha de ser de model. “Està clar que la CCMA és un mamut amb artrosi, que s’ha de transformar i que en aquest procés, adaptat a les noves tecnologies, ha de portar a una reducció de les plantilles, però de manera gradual i pactada. De fet, reduir dràsticament la plantilla fins i tot seria un problema econòmic, perquè hi ha treballadors públics i se’ls hauria d’indemnitzar amb quantitats altes”, argumenta.
Per a Marín és molt clar quin ha de ser el nucli de la discussió. “La mitjana de la despesa per habitant està per sota de la mitjana europea. Per tant, hem de decidir si volem ser Dinamarca o el Marroc”, adverteix. Descarta, per tant, que el pressupost sigui la base del debat. La seva anàlisi parteix de la idea que, especialment TV3, “tenia cartes guanyadores quan es va crear, perquè les altres televisions europees s’havien creat en l’època del cinema i després s’havien hagut d’adaptar i una nova televisió que naixia ja en l’època del vídeo era innovadora des del començament, inspirada en models europeus i americans, no en l’espanyol”. En canvi, “el següent tren, el d’internet, es va perdre”.
Malgrat que, com és obvi, els mitjans de la Corporació tenen una gran presència a internet des de fa uns anys, l’arrencada va ser discreta, i Marín assegura que quan ell va arribar-hi com a president del Consell de Govern va veure que “no s’havia fet la transformació tecnològica que calia”. El canvi del qual parla consistia a “concebre l’empresa com una eina de producció de continguts per a diverses finestres”. “Si no adaptes les rutines de treball, a la mateixa empresa conviuen sectors obsolets i innovadors i no funciona bé”, adverteix. “Ara almenys hi ha un projecte i el que n’he vist apunta a la direcció correcta, però caldran diners i voluntat política”, anuncia. En tot cas, defensa el contrari de plantejar una reducció de despesa per se. “Si les coses es fan bé, el resultat serà una plantilla més petita, més jove i més polivalent”, aventura.
“Recuperar un terreny difícil” després d’anys de “manca de capacitat d’inversió”
En el mateix sentit s’expressa la presidenta de l’actual Consell de Govern. Una de les peces fonamentals que assenyala Rosa Romà és el públic infantil i juvenil, com a inversió de futur per a la CCMA. “Incorporar el públic més jove als nostres continguts i plataformes és un dels reptes més importants”, avisa. El nou Super 3, transformat en la plataforma SX3 i dos canals lineals, el S3 i el X3, i la nova OTT en preparació –s’espera que es pugui veure a la tardor– són els pilars de la transformació planificada. Segons Romà, l’estratègia és la “priorització digital i la creació de comunitats”.
“Estem anant molt de pressa per recuperar un terreny difícil que no s’havia pogut abordar amb ambició des de feia anys per la manca de capacitat d’inversió”, dispara. Amb aquest plantejament i amb 40 anys “d’història d’èxit” a l’esquena, en paraules de Romà, els actuals dirigents de la CCMA aspiren a un nou contracte programa que equipari l’organisme català a les corporacions audiovisuals europees “pel que fa als recursos destinats a aquest servei públic”.
1 
