Martina Roura (Torroella de Montgrí, 1994), Óscar Balanyà (Tarragona, 2002) i Carla Pueyo (Barcelona, 1993) són els protagonistes de Les del traster, una sitcom de 3Cat que tracta alguns dels temes que preocupen els joves com l’accés a l’habitatge, la precarietat laboral, la salut mental o l’ecologisme. Ells tres interpreten uns companys de pis que reben una mala notícia, de sobte els apugen el lloguer. Al llarg dels sis capítols, entrevistaran diverses persones per trobar un quart inquilí que pugui viure al seu traster a canvi d’uns diners que necessiten desesperadament. El Món els entrevista per esbrinar què pensen d’aquesta ficció amb què la cadena pública intenta apropar-se als teleespectadors d’aquesta edat.
3Cat vol atraure l’atenció dels teleespectadors més joves amb sèries com Les del traster. Què la diferencia de les altres?
Carla Pueyo: Feia falta una sèrie per a joves i aquesta parla directament amb el llenguatge del jovent, de la mateixa manera que tracta temàtiques ens interessen als d’aquesta edat. Parla com els joves i per als joves. Les del traster té un format que barreja la ficció amb el pòdcast, per una altra banda, una manera d’estar muntada que acosta la sèrie a aquest tipus de públic.
Martina Roura: El format és innovador i marca la diferència amb altres sèries juvenils que són totalment ficció i que tenen guionistes que no són de les edats dels personatges que fan parlar. Això es nota… Veient aquestes sèries m’adono que, si tingués 16 anys, pensaria de què aneu? En canvi, Les del traster parla de la realitat del jovent en tant que a precarietat i inestabilitat allargada en el temps. A diferència de les altres, ho expliquem des de la nostra realitat, des d’una honestedat i una proximitat molt més fortes.
Óscar Balanyà: Lligat a això que diu de l’edat dels guionistes, està bé destacar que en aquesta sèrie els personatges no estaven creats com a tal sinó que primer va arribar la trama. Els tres vam anar construint els personatges i molts dels diàlegs han estat readaptats d’acord amb converses i improvisacions nostres, això fa que el diàleg sigui més real i juvenil perquè fèiem personatges de les nostres edats.
La sèrie fa servir un llenguatge molt similar al que utilitzen els nois i noies actualment. En d’altres, en canvi, s’escolten expressions molt agafades amb pinces…
C: Nosaltres vam voler reivindicar que parlàvem diferent, no sempre tan correcte i polit. Evidentment que s’ha de treballar perquè la gent parli correctament, però hi ha vegades en què et trobes amb paraules que és impossible que fem servir.
M: No volíem que fos un llenguatge postís. No érem nosaltres asseguts en una taula pensant quina paraula fan servir els joves per referir-se a quelcom, sinó que va ser un procés orgànic.
O: Qui més s’hi ha ficat ha estat la Martina, que a vegades venia i deia que ella deia certes paraules i demanava que es respectessin.
En el seu cas, també s’ha tingut en compte el factor dialectal.
M: Exacte, no només hi ha la capa de llenguatge juvenil, sinó també la capa de dialecte. A mi m’ha fet moltíssima il·lusió poder mantenir la meva manera de parlar. He après el català estàndard i entenc que és necessari quan ha de ser clau, per exemple si ara hagués d’interpretar un personatge que representa que és germà d’algú de Barcelona. En aquest cas, però, m’han donat la possibilitat de parlar com jo parlo. Hi ha personatges que són de fora de Barcelona i parlen diferent! Crec que, en tots els territoris, ens anem acostant a parlar igual i és una llàstima molt grossa. Part d’això és culpa de com s’ha encarat la ficció i la televisió, ja que si volien posar-hi una mica de diversitat, hi posaven algú de Lleida… però res més.
L’oferta cap al públic juvenil s’està ampliant, sembla. Com veuen el sector des de dins? Hi ha més feina per a actors joves i en català? O encara no?
O: Sí que hi ha més oferta perquè s’estan creant més programes i més sèries, però aquesta és una oferta poc accessible. Si ets una persona que acaba de sortir d’una escola de teatre de Barcelona, costa molt accedir a tenir l’oportunitat de fer les proves i que t’enviïn al càsting. A vegades sento que d’aquests càstings, moltes vegades, més de la meitat del repartiment són famosos. Que això no és a tot arreu, però sí que és veritat que sí que passa a la meitat de les sèries o pel·lícules. És una llàstima i una putada.
M: I no té perquè ser actors famosos, també hi ha tot de gent que està treballant en aquest món que… en fi.
C: Hi ha interessos per fer diners i aconseguir que la sèrie tingui la visibilitat que busquen. Algunes productores veuen més rendible agafar una cara coneguda que una actriu professional perquè això els assegura que el producte es posicionarà d’una manera instantània.
En el món de la interpretació hi ha molt intrusisme?
C: L’altre dia ho parlava amb un altre actor que defensava que no hi ha intrusisme a la interpretació perquè tots tenim un cos, tots tenim una veu i tots som capaços d’interpretar. Així com potser necessites uns estudis en una altra professió, aquí es busquen coses molt reals i simplement gent que pugui explicar una història. Per exemple, hi ha càstings que busquen nens i no cal que siguin actors.
M: Jo hi veig una diferència, en aquest cas, ja que jo vaig estar en un càsting que buscàvem nois i noies de 14 anys i, amb aquesta edat, és impossible que estiguin formats.
C: No estic defensant-ho perquè a mi també m’afecta i ho passo malament perquè no tinc feina. És veritat, però, que vaig pensar que potser és veritat que tots estem irascibles amb aquest tema perquè el nostre és un sector complicat… però em va semblar interessant.
La problemàtica de fons està molt d’actualitat ara mateix, amb uns preus dels lloguers a Barcelona disparats que no ho posen fàcil a la gent jove. A les seves vides personals han experimentat situacions com aquestes que denuncia la sèrie sobre els problemes en l’accés a l’habitatge?
C: Jo he tingut sort trobant pisos, però he viscut una mica de tot. Quan em vaig independitzar per primera vegada, vaig viure amb tres persones més i, al final, vam acabar sent-ne set perquè les respectives parelles s’anaven afegint. Era un pis gran a Poble-sec, però érem moltes. D’aquest pis vaig marxar a un altre amb la meva exparella, amb qui pagàvem 500 € per una habitació en un pis amb tres persones més, només un lavabo i una cuina molt petita.
M: Jo he tingut la sort de la vida i hi ha hagut moments en què, fins i tot, m’ha fet vergonya dir-ho. Fa 12 anys que visc a Barcelona i mai no m’he canviat de pis perquè em trobo en un immoble d’un senyor del meu poble que és comunista, podríem dir, i es nega a entrar de cap manera al circ de la capital. Això ens ha permès tenir un lloguer assequible i en un pis digne. Ara bé, tot i això, l’he compartit amb tres persones més tot aquest temps.
O: Quina sort que teniu, perquè jo fa un any i mig que visc a Barcelona i va ser un autèntic maldecap per a mi el trasllat. Vaig estar buscant pis més de set mesos amb tres companys més i era impossible. Vam acabar tenint la sort que el pis on estic ara és de la professora d’un dels meus amics. Ni tan sols ens volien ensenyar els pisos! Recordo que em van ensenyar una habitació en la qual hi cabia només un llit individual, ni tan sols hi havia espai per a l’armari. L’home em va dir que poséssim una burra al menjador. Com havia de tenir els calçotets allà on dinàvem? T’ho ofereixen perquè saben que tots els pisos que estan en lloguer són una merda. I hem de parlar d’una altra cosa, que nosaltres com a actors tenim el problema que no tenim contractes indefinits enlloc i em deien que ni tan sols podia anar a veure cap pis perquè no tenia contracte. I això que els demostrava que tinc diners i que la meva mare m’avalaria… És una merda.
C: Pel simple fet de ser actrius estem condemnades de per vida a necessitar un aval de tercers perquè no tenim una nòmina en un lloc fix, encara que demostris que estàs sobrevivint i que pots pagar el lloguer.
A la sèrie també es fa referència als pisos petits i en males condicions que s’arriben a llogar quan els seus personatges arriben a la conclusió que poden llogar el traster minúscul a canvi de 600 € al mes.
O: A mi em cauria la cara de vergonya si algú vingués a casa meva a veure aquella merda d’habitació.
M: La sèrie és comèdia i això ens permet estirar certes coses. Ara bé, no està gaire allunyada i no vam haver d’exagerar gaire res.
Pot ajudar que TV3 posi sobre la taula aquesta problemàtica per demostrar que és una realitat que, efectivament, preocupa -i molt- als joves?
M: TV3 és casa i ens l’estimem molt i molt, això que quedi clar. Ara bé, són bastant burgesos i -fora d’algunes excepcions amb programes boníssims- sempre que han intentat fer contingut amb cert caire social com podria ser aquest, crec que l’han cagat amb l’enfocament. No saps si acaba sent contraproduent, fins i tot, i si més valdria que no ho haguessin fet. Una cosa així, si no estigués molt ben feta, crec que estigmatitzaria encara més els joves i donaria la idea que si no tenen un pis és perquè no s’ho han currat molt. I de públic de TV3, n’hi ha molt que té aquesta opinió.
C: De fet, això es va veure quan van sortir els primers fragments de la sèrie a les xarxes. De sobte, entre el feedback que hem rebut hi ha comentaris de gent que creu que els joves no poden pagar el pis perquè no treballen prou.
M: Hauria d’haver-hi una aposta molt més troncal des de TV3 i des de la institució que sigui per demostrar que no és cap ximpleria. La realitat és aquesta i anem a tot, mullem-nos tots.
Des de les institucions s’està intentant ajudar els joves a poder independitzar-se. Queda molt a fer encara?
O: Sí, però a mi em sembla un bon inici que es faci una sèrie sobre els problemes per accedir a l’habitatge. Quan ens van proposar la ficció, hi havia discursos que s’anaven radicalitzant i bromes que vam arribar a gravar que em van sobtar perquè em semblava fort que es fessin a TV3. Una, per exemple, és sobre Hitler i bastant forta. Hi ha algun to d’humor negre.
M: Sí que és humor negre, però no fa referència a un tema social i actual de casa nostra. És molt més fàcil poder introduir bromes sobre altres persones i un altre temps. Anar de políticament incorrecte amb coses que no ens toquen és molt més fàcil.
O: Òbviament, falta molt camí per recórrer i tant de bo fos cinc vegades més radical amb coses més punyents i directes.
C: Tot i això, crec que és una bona aposta parlar de les temàtiques que es tracten en aquesta sèrie des dels personatges i un lloc molt proper a la realitat. Hi ha un guió de base, també a les parts improvisades. Molta part, però, la podríem estar discutint aquí com ho fem a la sèrie i aquesta és una aposta molt guai de TV3.
De les temàtiques que es tracten a la ficció, en podríem destacar els drets LGTBI o la salut mental. Què pensen de la tria? Són realment temes que preocupen el jovent?
C: Per començar, crec que està prou bé perquè és un ventall bastant divers i toca diferents col·lectius. A més a més, és interessant perquè es tracta cada tema des de tres punts de vista diferents que són el de cada personatge. Parlem de diferents classes socials i diferents edats, són moltes cares d’un mateix prisma i dones molta informació.
M: La llista de temes interessants és infinita, hauríem de tenir moltes més temporades per poder comentar-ho tot.
O: A més a més, que dels temes que hem tractat en podríem fer un altre capítol sobre una altra part. Per exemple, vam fer un capítol sobre l’orgull LGTBI i podria haver-hi tres capítols diferents sobre altres branques d’aquesta mateixa temàtica.
A Les del traster es veuen diferents punts de vista gràcies al fet que els personatges són totalment diferents. Com descriurien cadascun dels papers? Com són l’Elena, la Sara i el Dani?
C: L’Elena representa que és una adulta de 28 anys, encara que mai no ha treballat de manera seriosa i no s’ha hagut de buscar la vida. Viu en una mena de bombolla, aïllada de la realitat. És una mica naïf i desconnectada del que passa a la vida en persones de la mateixa edat que ella. Amb problemes de comunicació, no sap gestionar els problemes i encara ha d’afrontar-se al que suposa una vida adulta responsable. Té la voluntat de continuar aprenent, però la pifia bastant. Ella viu dels privilegis i forma part de la part alta de la societat.
M: La Sara té un punt d’innocència, però des de l’altra cara. Ella s’ho ha hagut de currar tot molt, no fa més que treballar per mantenir-ho i això li genera una mena de ràbia contra el món. No està còmoda amb això, tot i fer veure que ja li va bé estar cardada perquè més orgullosa estarà. Ella és una mena de màrtir social i li agrada, encara que secretament enveja una vida còmoda. És molt intransigent, ha d’aprendre a trobar l’equilibri entre el ser conscient de les coses i viure tranquil·la. Va carregada, pobre. Funciona molt el contrast amb l’Elena, de fet.
O: El Dani suposa el pont entre els dos personatges femenins. Ell té 22 anys, s’acaba de traslladar a Barcelona per estudiar i la seva raó de ser és diferenciar-se d’elles perquè és més jove i està començant a la vida. S’ha d’emportar totes les hòsties possibles i ho fa, pobre. Encara li falta el punt final, però, ja que l’Elena l’està mantenint i alguna cosa més li passarà si hi ha una segona temporada perquè ha de millorar, créixer i adonar-se de què és la vida. Ell pot tocar els dos extrems sense pertànyer a cap dels dos. En la Sara veu un objectiu ideològic i una mestra, ja que li explica què són els convenis per exemple. Per l’altra banda, s’acosta a l’Elena en la part més d’esbarjo i de poder sortir de festa i parlar de tios.
Parla d’una hipotètica segona temporada. Que en saben alguna cosa?
O: No en sabem res, però tant de bo! Crec que una segona temporada la gestionaríem molt millor. La part de les entrevistes i el pòdcast, per exemple, ens va costar molt perquè no som periodistes. Ens deien quin tema havíem de tocar i hem fet el millor que hem pogut, però hem notat que hem millorat molt a mesura que avançaven els capítols. L’última entrevista no té res a veure amb la primera, per exemple.
C: Jo recordo moments estressants en què em veig a mi mateixa amb cara d’ofuscada.
La sèrie s’emet a la plataforma de 3Cat. Funcionaria si la passessin al lineal?
M: Crec que seria guai perquè, tot i ser joves, encara no tenim del tot integrat això de la plataforma. A mi em passa que perquè sigui ben estrenada, sembla que hagi de ser a la televisió convencional. Tot i això, s’està fent molta feina i molt de contingut a la plataforma i ens agrada. Tampoc no sé si funcionaria Les del traster en obert entre els teleespectadors que s’esperen que arribi dilluns a certa hora perquè comenci… No sé, tot i que als meus avis els ha encantat.
C: Jo estic sorpresa perquè hi ha una part de la generació més gran que m’ha aplaudit com tractem uns temes que, en general, els fa una mica de mandra parlar-ne. Crec que la sèrie està ben feta i agafa un segment gran de la població.
