Convertir-se en mare o pare és una sacsejada vital que ho transforma tot, des de les nostres prioritats fins a l’última emoció. No hi ha un manual definitiu ni una fórmula màgica, i cada família és un món amb les seves pròpies regles, dubtes i un aprenentatge constant. Però hi ha un vincle que es crea, un fil invisible i irrompible que ens connecta per sempre amb aquest ésser que hem portat al món. (Sí, parlo de la paternitat, el gran tema que ens té amb el cor en un puny).
Avui, en un món amb més incerteses que certeses, moltes parelles dubten abans de fer el pas de tenir fills. Què significa realment la paternitat en aquesta era de canvis constants? Un filòsof de renom ha posat la lupa sobre aquesta qüestió, desvetllant una veritat que ens interpel·la directament sobre la felicitat i el patiment. I la seva visió és, com a mínim, provocadora.
Francesc Torralba, doctor en Filosofia i Teologia, no es mossega la llengua. Per a ell, un fill pot ser “un motiu infinit de felicitat, però també un motiu infinit de patiment“. Aquesta revelació ens obliga a mirar de cara la realitat complexa de la criança, molt més enllà dels contes de fades. (I mira que ens agraden els contes).
La doble cara de la paternitat: donació o risc?
Vivim en un escenari global on el canvi climàtic, la intel·ligència artificial sense fre i uns líders polítics sovint narcisistes dibuixen un horitzó incert. És el millor moment per portar al món un infant càndid i innocent? Torralba reconeix aquest debat obert, però defensa que donar el pas cap a la paternitat és “una benedicció“, una forma d’atorgar a un altre la possibilitat de gaudir de la vida. És un acte de donació que permet al fill desenvolupar el seu propi projecte vital.
No obstant això, el filòsof també assenyala la cara més dura d’aquest viatge. Admet que la criança no és un camí fàcil, sinó ple de “contrarietats i dificultats”. De fet, la defineix com una “inversió a fons perdut” i assegura que “alguns es penedeixen, però no ho diuen”. Aquí rau un dels secrets més incòmodes de la paternitat: la infelicitat pot aparèixer, i no ens ho permetem confessar.
La meva conclusió més íntima: la paternitat és un compromís total, sí, però entendre la seva naturalesa dual — felicitat i sacrifici — ens dóna un poder immens. Aquesta visió és una brúixola en el laberint de la criança, i pot evitar molts desenganys.
Però no tot és sacrifici, clar. Torralba insisteix en la felicitat immensa que se sent en veure com, gràcies a l’esforç, la donació i l’entrega dels pares, el fill va realitzant el seu projecte de vida. Aquesta realització personal del fill és, per al filòsof, una font de felicitat que omple de sentit tota la inversió. És la prova que l’amor incondicional té un retorn emocional impagable.
L’error que ens pot costar la relació amb els fills
A més d’explorar la complexitat emocional de la paternitat, Francesc Torralba posa el focus en un altre error habitual que hem de corregir si o si: intentar ser amics dels nostres fills. “La relació paternofilial és de responsabilitat, de entrada”, afirma amb contundència. No és una relació asimètrica, ni dos iguals que comparteixen problemes, sinó que el pare ha de corregir, premiar, posar límits i ser un exemple clar. (Un consell que ens estalvia molts mals de cap, ja us ho dic jo).
Aquesta visió és compartida per altres experts en el camp de la salut mental. El psicòleg Javier de Haro reforça la idea que els pares han d’exercir com a referents i guies, no com un amic més. De vegades, això implica prendre decisions que no agraden als fills, posar límits que no entenen, o protegir-los de perills que ells encara no perceben. La nostra feina és anteposar la seva salut i felicitat a la nostra, fins i tot quan la temptació de ser “guais” és enorme.
Aquesta redefinició dels rols és imprescindible per garantir un creixement sa. Ignorar la importància d’aquests límits clars pot portar a una dinàmica familiar disfuncional i, a la llarga, a un patiment innecessari. Els nens necessiten un model, una autoritat càlida però ferma, no un company de jocs sense regles clares. És una veritat incòmoda, però el seu benefici a llarg termini és incalculable.
Entendre la profunditat del que significa ser pare, amb les seves llums i ombres, és la millor eina que tenim. Aquesta reflexió del filòsof no és un detall menor, sinó la clau per construir relacions familiars més autèntiques i resilients. Què faràs amb aquesta informació? Continuaràs buscant la fórmula secreta, o abraçaràs la complexitat real de la paternitat?
