La conversa sobre viure més té un error de base: confon salut amb temps
A les xarxes i als mitjans, la longevitat sovint es ven com una equació senzilla: si menges millor i entrenes més, viuràs molts més anys. La ciència no sosté aquesta promesa de manera tan directa. El que sí que avala amb consistència és una altra cosa: els hàbits saludables milloren la qualitat de vida, redueixen la fragilitat i disminueixen el risc de múltiples malalties. Però entre “reduir risc” i “garantir anys extra” hi ha un salt enorme.
Aquest matís és clau perquè evita dues trampes freqüents. La primera, pensar que qui emmalalteix “va fer alguna cosa malament”. La segona, caure en el fatalisme i assumir que tant és el que facis. En realitat, l’envelliment es comporta com un gran multiplicador de probabilitats: amb el pas del temps, augmenten les opcions de desenvolupar malalties cròniques, i l’estil de vida modifica una part d’aquestes probabilitats, però no les elimina.
En aquest context, el biòleg Felipe Sierra, un dels impulsors de l’enfocament conegut com a gerociència i exdirector de la Divisió de Biologia de l’Envelliment del National Institute on Aging als Estats Units, ha resumit el debat amb una frase que ha generat titulars: la clau per viure més no és la dieta perfecta ni l’exercici ideal.
La dada que canvia el marc: el factor decisiu no sempre és el que controles
Segons Sierra, l’element que més condiciona quant vivim és la sorte, entesa com atzar biològic i el tipus de malaltia que et “toca” pel camí. La idea no pretén negar el valor de l’exercici o de l’alimentació, sinó posar cada peça al seu lloc: influeixen, però no tant com sovint s’afirma quan es parla d’anys de vida.
Què vol dir “sorte” en salut sense caure en la superstició
Parlar de sorte pot sonar poc científic, però en medicina es tradueix en una cosa molt concreta: el risc és probabilístic. Pots reduir factors de risc i, tot i així, desenvolupar una malaltia greu, o tenir hàbits discutibles i no enfrontar-te a una patologia letal durant dècades. Entremig hi ha variables difícils de controlar del tot: infeccions, esdeveniments cardiovasculars, mutacions cel·lulars que apareixen amb el temps, resposta immunitària, exposicions ambientals i el moment en què es detecta un problema.
Gerociència: l’enfocament que explica per què envellim i per què emmalaltim
Per entendre el raonament de Sierra convé entrar a la gerociència. Aquest camp no se centra en una malaltia aïllada, sinó en els mecanismes de l’envelliment biològic que augmenten el risc de moltes patologies alhora. En lloc de preguntar “com curem X”, pregunta “quins processos fan que X, Y i Z siguin més probables amb l’edat”.
Aquest enfocament és rellevant perquè canvia l’objectiu realista. No promet immortalitat. Busca ampliar el temps de vida amb bona funció, el que en recerca es coneix com a healthspan: viure més anys amb autonomia, menys discapacitat i menor càrrega de malaltia. En aquest punt, els hàbits tornen a ser essencials, però com a palanques per viure millor, no com a garantia matemàtica de viure molt més.
Envellir no és una malaltia, però sí el factor de risc més gran
La frase resumeix la tensió central del debat. L’envelliment no es diagnostica com una patologia única, però actua com el gran context en què es disparen les probabilitats de problemes cardiovasculars, metabòlics, neurodegeneratius o càncer. Per això, en gerociència s’insisteix a intervenir aviat: millorar força, mobilitat, salut metabòlica, son i prevenció redueix fragilitat i augmenta la resiliència davant esdeveniments adversos.
Genètica: influeix, però menys del que se sol creure
Una altra idea que Sierra repeteix en entrevistes és que la genètica explica una part limitada de la longevitat. Ha citat franges aproximades entre el 5% i el 30% segons estudis i enfocaments. A més, en famílies longeves no s’“hereten” només gens: també es transmeten costums, entorns i accés a recursos. Aquest matís importa perquè evita un determinisme simplista: el teu ADN pot inclinar riscos, però no escriu un guió tancat.
El que sí que funciona: hàbits per sumar qualitat de vida i reduir fragilitat
Acceptar que l’atzar pesa no implica rendir-se. Implica ajustar expectatives. Els hàbits no són un contracte d’anys extra, però sí una inversió directa en capacitat física, salut mental i resistència a la malaltia. Sierra no planteja abandonar l’activitat física ni la dieta, sinó no sobreprometre’n l’efecte en “quant” es viu, i centrar-se en “com” es viu.
La tríada útil: moviment diari, força i entorn social
- Moviment quotidià: caminar més, pujar escales i trencar períodes llargs assegut. No tot passa pel gimnàs.
- Força: mantenir massa muscular i potència ajuda a conservar autonomia i protegeix davant caigudes i fragilitat.
- Entorn social: no es tracta de quantitat d’amics, sinó de cobrir necessitats emocionals i mantenir vincles que sostinguin rutines saludables.
Aquesta tríada encaixa amb missatges institucionals: l’OMS recomana activitat física regular i exercicis d’enfortiment per a adults, amb l’objectiu de millorar la salut general i reduir riscos. El benefici és consistent: millor capacitat funcional, millor control metabòlic i menor probabilitat de discapacitat.
Per què la dieta “perfecta” no et pot prometre dècades extra
L’obsessió per la dieta ideal acostuma a fallar per dos motius. Primer, perquè en nutrició real hi ha variables difícils d’aïllar: genètica, entorn, son, estrès, activitat diària i context socioeconòmic. Segon, perquè encara que una dieta saludable redueixi el risc, no elimina del tot la possibilitat d’una malaltia greu. En el raonament de Sierra, si la dieta expliqués la major part de la longevitat de manera determinista, una dieta impecable hauria d’acostar tothom a edats extremes de forma generalitzada. Això no passa.
Com usar aquesta idea sense caure en el “tant se val el que faci”
El missatge es malinterpreta quan es redueix a un titular. Dir que la sorte pesa no és dir que els hàbits no importen. És dir que els hàbits treballen sobre probabilitats i qualitat de vida, mentre que el desenllaç final també depèn d’esdeveniments i processos no controlables. La manera pràctica de traduir-ho el 2026 és simple: deixar de perseguir la perfecció i construir constància.
Checklist realista per a una longevitat millor, no “màgica”
- Prioritza la força dos o tres dies per setmana, adaptada al teu nivell.
- Mou-te cada dia amb objectius simples de passos o temps actiu.
- Cuida el son com a part del pla de salut, no com un extra opcional.
- Fes prevenció amb revisions i cribratges per edat i risc.
- Construeix vincles que sostinguin hàbits: l’adherència sovint és social.
La idea que queda quan s’apaguen els titulars
La longevitat no és una competició de disciplina. És una suma de probabilitats, resiliència i context biològic. Els hàbits inclinen la balança cap a una vida amb menys malaltia i més autonomia. L’atzar decideix part del guió. Entendre aquesta barreja no treu motivació: treu soroll i falses promeses.
