En un moment en què l’esperança de vida s’allarga però les malalties cròniques continuen augmentant, cada cop més estudis analitzen què fan diferent les persones que arriben a edats molt avançades amb bona salut. Les guies oficials insisteixen en la importància de l’activitat física regular, com recullen les recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut sobre activitat física, però alguns investigadors posen el focus en com s’integra aquest moviment al dia a dia.
Un dels noms més citats en aquest camp és el de Dan Buettner, periodista i explorador nord-americà que ha popularitzat el concepte de zones blaves, aquelles regions del planeta on hi ha una concentració inusual de persones que superen els 90 i els 100 anys. Després de dècades d’estudi, ha resumit en una entrevista recent un patró comú que, segons ell, comparteixen les persones més longeves del món i que trenca amb la imatge clàssica del gimnàs i les rutines d’entrenament intensiu.
En aquesta conversa, Buettner sosté que les persones que viuen més anys no es caracteritzen per passar hores en màquines de fitness o en classes d’alta intensitat, sinó per una cosa molt més senzilla: viuen en entorns que les obliguen a moure’s de manera constant durant tot el dia. Caminar per anar a treballar, desplaçar-se a peu per visitar amics, cuidar l’hort o fer les feines domèstiques sense ajuda de tecnologia són, segons ell, moviments repetits que acaben sumant un volum d’activitat física molt elevat.
Qui és Dan Buettner i què són les zones blaves
Dan Buettner es va donar a conèixer a través de reportatges per a National Geographic i de diversos llibres en què descriu comunitats amb una longevitat excepcional. Amb el temps, el concepte de zones blaves ha crescut fins a convertir-se en una marca coneguda, amb projectes de recerca, llibres de divulgació i fins i tot una sèrie documental en plataformes de streaming en què l’autor visita aquestes regions i recull els seus hàbits quotidians.
La seva feina combina demografia, antropologia i periodisme narratiu: observa com viuen aquestes comunitats, recopila dades sobre l’edat de la població i explora fins a quin punt els seus costums poden explicar la baixa presència de malalties cròniques com la diabetis, les cardiopaties o alguns tipus de càncer. Paral·lelament, experts independents han analitzat estadístiques de natalitat i mortalitat per comprovar si realment hi ha una concentració de persones centenàries superior a la mitjana mundial.
Les regions amb més població molt longeva
Segons la classificació popularitzada per Buettner, les principals zones blaves identificades fins ara se situen en punts molt diferents del mapa, però comparteixen patrons similars d’estil de vida. Alguns dels exemples més citats són:
- Sardenya (Itàlia), especialment algunes zones rurals de l’interior de l’illa.
- Okinawa (Japó), coneguda durant anys pel seu elevat nombre de persones centenàries.
- Península de Nicoya (Costa Rica), amb una proporció notable de població d’edat avançada.
- Icària (Grècia), una illa on la demència i les malalties cardiovasculars apareixen amb menys freqüència.
- Loma Linda (Califòrnia, Estats Units), una comunitat amb forts hàbits de vida saludable, especialment entre els adventistes del setè dia.
Tot i que el concepte ha guanyat popularitat, la comunitat científica ha debatut fins a quin punt aquestes xifres de longevitat excepcional es deuen només a l’estil de vida o també a qüestions com la qualitat dels registres demogràfics. Diversos investigadors han qüestionat la fiabilitat d’algunes dades i han insistit que cal diferenciar entre una major concentració de centenaris i una esperança de vida globalment alta a la regió.
Per què el moviment quotidià pesa més que el gimnàs
La idea central que Buettner repeteix quan parla de les zones blaves és que la majoria d’habitants no fa exercici en el sentit modern del terme: no segueixen rutines estructurades ni horaris d’entrenament dissenyats per un entrenador personal. En canvi, la seva vida diària està plena de desplaçaments a peu, trajectes amb pendent, escales, treball manual i hores de dedicació a l’hort o a la granja familiar.
Aquest patró dona lloc al que molts experts anomenen activitat física de baixa intensitat però molt freqüent. El cos es mou moltes vegades al dia, però gairebé mai al límit. Això redueix el sedentarisme acumulat per estar asseguts durant hores i, alhora, minimitza el risc de lesions associades a esports molt exigents en persones d’edat mitjana o avançada.
En aquest model, no hi ha una separació clara entre “fer exercici” i “fer vida normal”. Anar a buscar aigua, portar la compra a casa, desplaçar-se a la feina o cuidar animals formen part del mateix conjunt de moviments que mantenen la musculatura activa i contribueixen a mantenir un pes corporal estable i una millor salut cardiovascular.
Com encaixa això amb les recomanacions mèdiques
Les institucions sanitàries internacionals recomanen un mínim de 150 a 300 minuts setmanals d’activitat física moderada per a adults, o bé 75 a 150 minuts d’activitat vigorosa, combinats amb exercicis de força diversos dies a la setmana. Aquestes xifres es poden assolir tant amb sessions de gimnàs com amb moltes estones de moviment repartides al llarg del dia.
La lectura que fa Buettner de les zones blaves no contradiu aquestes guies, sinó que les interpreta en clau de disseny d’entorn: en lloc de dependre de la força de voluntat per anar al gimnàs, les persones longeves viuen en pobles, ciutats i llars que les “obliguen” a moure’s de manera natural. Carrers pensats per caminar, pendents pronunciats, poca presència d’ascensors, menys electrodomèstics que substitueixin les tasques manuals i una estructura social que afavoreix els desplaçaments a peu són factors que, segons ell, ajuden a mantenir aquest nivell d’activitat.
Altres hàbits que comparteixen les comunitats més longeves
El moviment constant no és l’únic element que descriu Buettner quan parla de les persones que viuen més anys. Les investigacions sobre zones blaves apunten a un conjunt d’hàbits que, combinats, podrien explicar part de la seva bona salut:
- Dieta basada en aliments vegetals, amb protagonisme de llegums, verdures, fruita, cereals integrals i greixos saludables, i un consum moderat o baix de carn vermella i aliments ultraprocessats.
- Racions moderades i, en alguns casos, costums com deixar de menjar abans de sentir-se completament saciats.
- Xarxes socials sòlides, amb vincles estrets entre família, amistats i veïnat, que ofereixen suport emocional i pràctic al llarg de tota la vida.
- Sentit de propòsit, la percepció que la seva presència és útil per a la comunitat o la família, fins i tot a edats molt avançades.
- Rutines de descans que inclouen un bon son nocturn i, en algunes cultures, petites migdiades.
Molts d’aquests elements coincideixen amb les recomanacions de salut pública tradicionals: seguir una alimentació equilibrada, mantenir una vida social activa i evitar el tabac i l’excés d’alcohol. El que afegeix el relat de les zones blaves és la idea que aquests hàbits formen part d’una cultura completa, no d’un esforç individual puntual.
Un concepte sota escrutini científic
Amb la popularitat, també han arribat crítiques. Alguns demògrafs i epidemiòlegs han revisat les dades de diverses zones blaves i han assenyalat possibles problemes de registre, errors d’edat o fins i tot incentius econòmics que podrien inflar el nombre de centenaris. Segons aquests experts, cal anar amb prudència a l’hora d’atribuir la longevitat només als hàbits de vida descrits.
Això no vol dir que els patrons observats siguin inútils, sinó que la comunitat científica demana separar el missatge de promoció d’hàbits saludables de les afirmacions més contundents sobre longevitat extrema. Per a la població general, mantenir-se activa, tenir una dieta rica en aliments frescos, conservar vincles socials forts i limitar el consum de substàncies nocives continua sent una estratègia sòlida per reduir el risc de malalties cròniques i millorar la qualitat de vida.
Què es pot aplicar al dia a dia
El plantejament de Buettner convida a replantejar no només què fem, sinó on i com ho fem. En lloc de confiar exclusivament en una hora de gimnàs tres cops per setmana, proposa envoltar-se d’un entorn que faci gairebé inevitable el moviment: pujar escales en lloc d’usar l’ascensor, prioritzar els desplaçaments a peu o en bicicleta per sobre del vehicle privat, reduir la dependència de certs electrodomèstics i incorporar petites tasques manuals a la rutina.
Adaptar completament el model de les zones blaves pot no ser viable en entorns urbans molt motoritzats, però la idea central és fàcilment exportable: qualsevol canvi que converteixi el moviment suau i freqüent en una part natural de la jornada pot acostar-se a aquest patró. I, combinat amb una bona alimentació, un entorn social pròxim i una atenció bàsica a la salut, pot ajudar a guanyar anys de vida amb més funcionalitat i menys malaltia.
