Passen els anys -mig segle, ja- i la figura de Salvador Puig Antich continua en primer pla, simbolitzant el salvatgisme del règim franquista i, alhora, el fanatisme primitiu de la justícia espanyola. Aquell judici/paròdia de 1974 va ser un tràmit per donar una mínima aparença de legalitat a un assassinat que ja estava decidit i la crueltat extrema, la barbàrie del garrot vil va ser i continua essent una advertència a la societat catalana. Aquell règim i la seva evolució posterior han volgut deixar clar que recorreran a la violència quan ells ho considerin necessari i per això impediran, tantes vegades com calgui, que es revisi aquella pena de mort que està clavada en l’ànima de les generacions que la van viure amb una angoixa de tal magnitud que l’han transmès a fills i nets.
El record de Salvador Puig Antich és el que separa moralment a un ‘nosaltres’ democràtic i humanista d’un ‘ells’ violent, amb la vilesa del seu garrot etern a la mà. La ferotgia autocràtica que va fer que el general Franco ni tan sols es posés al telèfon quan Pau VI li va trucar per demanar una clemència inimaginable en aquell règim tenebrós és l’antecedent directe de la fúria visigòtica amb què persegueixen una aspiració tan democràtica i legítima com la plenitud nacional d’aquest país.
Han passat cinquanta anys i tot es manté exactament en la mateixa posició. La societat catalana continua horroritzada per aquell crim d’Estat i els hereus immediats d’aquells que el van assassinar estan plantats còmodament sobre aquell vandalisme polític que els garanteix la perpetuació dels privilegis. El bé contra el mal, la raó contra la barbàrie, la democràcia contra la tirania… Mai no deixarem de lluitar contra ells.
