Les primàries del PSC tindran unes conseqüències tremendes per a aquest partit. No han sigut ben bé l’elecció d’un candidat electoral. Han dirimit més aviat qui mana a la federació de Barcelona del PSC. Aquesta ha estat la pugna de fons que ha provocat la derrota de Montserrat Tura, i la victòria de l’aparell socialista barceloní que dirigeix Carles Martí. El resultat de les primàries demostra que la militància del PSC ha pensat més en això que en la voluntat de guanyar les eleccions municipals. Així de clar.
Té algun sentit haver escollit Jordi Hereu com a candidat quan les enquestes el situen de gran perdedor, i alguna d’elles fins i tot el desplaça al tercer lloc? No hauria estat lògic apostar per la renovació que significava Montserrat Tura, que els sondejos predeien que empatava amb Xavier Trias? Des del punt de vista dels ciutadans, el resultat de les primàries ratlla el surrealisme. Quan la societat més reclama renovació i canvi, el PSC de Barcelona apareix enrocat, hostil a qualsevol obertura de finestres, abanderant la continuïtat. Desconnectar tant de la societat, perdre-la de vista, en política es paga caríssim. Posa en clar perill no només l’Ajuntament sinó també la diputació de Barcelona.
La tossuderia per presentar Hereu té només explicació interna, per la pugna que s’ha obert al PSC després de les eleccions catalanes. José Montilla va intentar convèncer l’actual alcalde perquè es retirés, i després tant ell com José Zaragoza van autoritzar unes primàries que hauria d’haver guanyat Montserrat Tura. Històrics com Anna Balletbò reconeixien fa pocs dies a periodistes que Hereu havia de plegar. Però la federació de Barcelona del PSC, que és la més important d’aquest partit, va interpretar aquests moviments com una amenaça, i l’aparell va reaccionar amb hostilitat.
El resultat de les primàries estava cantat de feia dies, perquè era evident que Carles Martí mobilitzava el PSC barceloní en oposició a Montserrat Tura. L’aparell local ha acabat guanyant la partida, i ha deixat per tant en una mala posició tant Montilla com Zaragoza. Però és una victòria amarga. Convindran amb mi que aquesta no és manera d’anar a unes eleccions. Si no és per enviar-les a can Pistraus.
